Notícies Estudis
|
|
|
|
Informe Mensual, núm 285 - Novembre 2005
|
|
|
Conjuntura espanyola
|
|
|
|
|
Activitat econòmica
|
Continua l’expansió, però els desequilibris no cedeixen
|
|
L’economia espanyola manté un alt ritme expansiu, tot i que podria haver començat a tocar sostre.
|
|
L’economia espanyola va mantenir una velocitat de creuer considerable durant el tercer trimestre del 2005, d’acord amb l’evolució dels principals indicadors d’activitat. Mentre esperem que les dades de la comptabilitat nacional ho confirmin, la informació disponible fins al moment apunta a un creixement estable de l’activitat en els últims mesos. Ho podem veure al gràfic adjunt, que mostra l’evolució de l’indicador sintètic d’activitat (elaborat pel Ministeri d’Economia i Hisenda a partir d’un ampli conjunt d’indicadors).
|
|
|
|
És possible afirmar llavors que l’acceleració de l’activitat ha tocat sostre? Amb la cautela necessària, sí. Llevat d’un gir inesperat en les tendències actuals, es podria entrar en els propers mesos en una via de major moderació, que, en el seu vessant més positiu, contribuiria a alleujar la pressió sobre els forts desequilibris que pateix actualment l’economia espanyola (la taxa d’inflació ha saltat per damunt de la barrera del 3,5% i el dèficit corrent ha batut tots els rècords durant els set primers mesos de l’any).
|
|
|
A la indústria, la bona dada de l’agost no amaga la delicada situació que viuen alguns sectors (el tèxtil, l’electrònica i la indústria automobilística, entre altres).
|
|
En aquest context, la indústria va oferir a l’agost el primer senyal positiu en molt de temps. En efecte, l’índex de producció industrial va registrar un creixement interanual del 3,2% en aquest mes (tenint en compte els ajustaments de calendari) i va trencar així la tendència regressiva anterior. No obstant això, cal valorar amb prudència aquesta dada, perquè fa referència a un mes marcat per la baixa activitat estacional. El que no ha variat gens ni mica és la delicada situació d’algunes branques industrials, entre les quals cal esmentar les tèxtils, confecció i pelleteria i la indústria electrònica, amb davallades acumulades properes al 10% interanual, de mitjana, fins a l’agost. Per la seva especial significació, cal destacar també el descens de gairebé el 6% de l’índex corresponent a vehicles a motor durant aquests vuit mesos.
|
|
|
|
L’augment de la utilització de la capacitat de producció industrial, que va superar el 81% durant el tercer trimestre, valor històricament molt elevat, és una dada que no admet una interpretació senzilla en les actuals circumstàncies. En principi, podria apuntar cap a una actitud prudent de les empreses pel que fa a l’ampliació de la seva capacitat productiva. Ara com ara, el signe més positiu és la lleugera millora de la cartera de comandes mostrada per l’enquesta de la Comissió Europea, tot i que cal esperar-ne la confirmació en els propers mesos.
|
|
|
La moderació de l’escalada dels preus dels habitatges i la desacceleració de la inversió estrangera podrien marcar el començament d’una fase menys dinàmica al sector immobiliari.
|
|
En canvi, la construcció continua mostrant un dinamisme considerable, tal com ho evidencien la majoria d’indicadors, entre els quals cal esmentar el consum de ciment i la persistència d’alts índexs de confiança en el sector. De tota manera, tot i que la construcció d’habitatges continua en auge, es comença a percebre al sector immobiliari alguns signes d’esgotament del «boom» viscut en els últims anys. Si tenim en compte l’evolució dels preus, que és un senyal inequívoc del pols del sector, s’observa una major moderació en el ritme d’ascens, tal com es pot apreciar al gràfic adjunt. Un altre fet significatiu és la desacceleració de la inversió estrangera, que és un dels factors que ha alimentat en el passat el «boom» esmentat.
|
|
|
|
|
Pel que fa als serveis, el to és, en general, positiu, amb les tecnologies de la informació i la comunicació, els serveis a empreses i el comerç situats entre els sectors més dinàmics. També el turisme, de capital importància en el conjunt de l’economia espanyola, té un comportament força més positiu del que es va augurar al començament de la temporada. El turisme interior continua creixent a un ritme molt notable i el flux de visitants estrangers ha augmentat també de manera considerable (l’expansió de les companyies aèries de baix cost ha jugat indubtablement al seu favor), però, això sí, tendint a una major contenció de la despesa i a la retallada de l’estada mitjana.
|
|
L’increment dels preus del petroli no causa, ara com ara, perjudicis a l’activitat econòmica espanyola, però, si la situació es prolonga, el potencial de creixement (juntament amb els preus) es podria veure finalment afectat.
|
|
Per completar el panorama actual de l’economia espanyola, cal afegir, des de la perspectiva de la demanda, que tant el consum privat com la inversió continuen creixent a un ritme sostingut, sense que hi hagi cap raó perquè aquesta evolució hagi de canviar a curt termini. L’únic motiu d’inquietud és la persistència dels elevats preus del petroli. Ara com ara, però, l’impacte sobre l’activitat ha estat força moderat, ja que els factors que impulsen l’economia espanyola han contrarestat els efectes negatius de l’alça del cru. No obstant això, si les tensions sobre els preus dels carburants no es moderen, el potencial de creixement i els preus (els components més estables de l’IPC) es podrien veure més o menys afectats en els propers mesos.
|
|
Tant el consum com la inversió creixen en conjunt a un ritme molt estable en els últims mesos, i, en aquest sentit, cal destacar la forta embranzida de les importacions.
|
|
Pel que fa al consum, el conjunt d’indicadors apunta cap a un creixement global relativament estable, tot i que amb evolucions molt dispars. Així, per exemple, les matriculacions d’automòbils de turisme van augmentar el 2,3% interanual durant el tercer trimestre, ritme inferior al del trimestre precedent, tot i que, en xifres absolutes, els valors registrats continuen essent els més elevats de tota la història. En canvi, el comerç al detall va presentar una bona dada a l’agost, amb un augment interanual, en preus constants, proper al 3% (superior al 4,5% a les grans superfícies) i va trencar la tònica mediocre dels mesos anteriors.
|
|
|
|
Finalment, pel que fa a la inversió en béns d’equipament, el ritme d’avanç de gairebé tots els indicadors continua essent molt alt, però s’ha frenat la forta acceleració anterior. En aquest capítol, el dinamisme de les importacions, que van augmentar per damunt del 27% durant els vuit primers mesos, contrasta amb l’estancament de la producció interior.
|
Producció d’automòbils
|
La indústria automobilística espanyola, a la cruïlla
|
|
|
|
El sector de l’automoció, considerat fins no fa gaire el més representatiu de la indústria espanyola, certament no passa ara per un dels seus millors moments. En efecte, durant els nou primers mesos de l’any, la producció de vehicles a Espanya va acumular un descens de gairebé el 10% en relació amb el mateix període de l’any anterior. I, si ens centrem en els turismes, el sector més important (més de tres quartes parts de la producció total), la caiguda va ser encara més intensa, amb un descens superior al 12,5% (unes 200.000 unitats menys que el 2004).
|
|
|
|
|
Es tracta d’una situació transitòria o és el reflex d’una crisi més profunda? En realitat, les causes són de caire molt divers: la feblesa de la demanda exterior és un dels principals motius, però, com a teló de fons, hi ha l’excés de capacitat de la indústria automobilística mundial en el nou marc competitiu actual, caracteritzat per la pressió de l’oferta del bloc asiàtic. Tal com es pot apreciar al gràfic següent, la quota de producció conjunta de la Unió Europea (UE 15), els Estats Units i el Japó s’ha reduït gairebé 10 punts percentuals en els cinc últims anys, en benefici, principalment, dels països emergents d’Àsia. Espanya tampoc no ha pogut defugir aquesta tendència i ha registrat una pèrdua de quota de gairebé mig punt percentual en el període considerat.
|
|
|
|
La caiguda de les exportacions espanyoles d’automòbils de turisme (superior al 12,5% fins al setembre) respon, en part, a l’estancament dels nostres principals mercats de destinació, però convé no oblidar que la reculada és molt superior a la que pot haver provocat la contenció de la demanda. En aquest sentit, cal indicar que, durant els nou primers mesos del 2005, l’augment de les matriculacions de turismes a la UE 15 va ser molt limitat (no va arribar a l’1% interanual), però encara va mantenir el signe positiu, en contrast amb la disminució de les nostres vendes a l’exterior. No hi ha dubte que l’especialització de la indústria automobilística espanyola en les gammes mitjana i baixa fa que sigui més sensible a les oscil·lacions del mercat, com ja s’ha posat de manifest en anteriors ocasions, però aquest efecte ha estat, aquest cop, més intens. En mitjans del sector, es considera que la maduresa d’alguns models, al final ja del seu cicle comercial, també ha pogut contribuir a aquest mal resultat.
|
|
|
|
|
Al mercat interior, la demanda continua pròspera, però la tendència dels últims anys apunta també cap a una progressiva pèrdua de quota de la indústria nacional (en l’actualitat, s’importa gairebé el 80% dels turismes matriculats, el doble que al començament de la dècada anterior). Tot plegat, en conclusió, dibuixa un panorama certament complex. Per cenyir-nos només als últims dies, als Estats Units –amb una economia molt flexible que facilita els processos d’ajustament–, General Motors ha pactat amb els sindicats una retallada del 25% de les prestacions socials i ha anunciat l’acomiadament de 25.000 treballadors; Ford ha entrat en pèrdues i prepara un ampli pla de reestructuració que inclou tancaments significatius de fàbriques i supressió de llocs de treball. A Espanya, SEAT amenaça amb un expedient de regulació d’ocupació (menys traumàtic, no cal dir-ho, que els simples acomiadaments) si no es retallen la jornada laboral i els salaris en un 10%...
|
|
|
|
Sense pecar d’alarmisme, caldrà seguir amb atenció l’evolució d’aquest sector, del qual, cal no oblidar-ho, depèn un de cada deu llocs de treball i aporta gairebé el 6% del PIB. Tot i que, segons l’opinió més estesa, les 18 fàbriques instal·lades a Espanya gaudeixen d’un nivell tecnològic i competitiu adequat, seria necessari reconsiderar determinats aspectes com la flexibilització laboral, la fiscalitat, la formació professional i la inversió en recerca, desenvolupament i innovació per assegurar un futur sense contratemps més greus.
|
Mercat de treball
|
L’ocupació manté un to positiu després de la temporada estiuenca
|
|
L’ocupació presenta un creixement estable i sostingut al final del tercer trimestre.
|
|
Aparentment, el mercat de treball va mantenir un to favorable en els compassos finals del tercer trimestre, segons es desprèn de les altes a la Seguretat Social. No obstant això, el procés de regularització de llocs de treball entre els ciutadans estrangers distorsiona de manera significativa aquest indicador, el qual, aïllat, mostra un creixement espectacular, el 5,6%, i superior al dels mesos anteriors.
|
|
El procés de regularització de treballadors estrangers arriba al final.
|
|
Ara com ara, amb la informació disponible, no és possible aïllar amb exactitud l’efecte del procés de regularització. No obstant això, es pot estimar que el ritme d’augment de l’afiliació quedaria entre el 2,8% i el 3,5%, descomptant les altes, que no són creació d’ocupació sinó aflorament de la preexistent. En efecte, un cop culminada la regularització, es poden arribar a donar d’alta en el règim de la Seguretat Social 474.477 estrangers que ocupaven una feina amb caràcter irregular. Fins al 27 de juliol, els expedients resolts positivament, és a dir, que han finalitzat amb una alta a la Seguretat Social, eren 352.522. Pel que fa a la resta d’expedients (una mica més de 120.000), es desconeix encara la incidència sobre les altes d’agost i setembre, aparentment molt elevades.
|
|
|
|
|
Una visió més aproximada de la tendència, tot i que esbiaixada a la baixa, l’ofereixen les altes de treballadors espanyols. Al setembre, el ritme d’avanç dels afiliats d’aquest col·lectiu va quedar en el 2,0%, una mica per sota dels mesos centrals de l’any, però va mostrar una notable estabilitat en relació amb els registres durant tot l’any. Per aquest motiu, es pot considerar positiva l’evolució de l’ocupació en els últims mesos.
|
|
|
|
La tònica favorable del mercat de treball queda corroborada també per les contractacions registrades mitjançant les oficines del Servei Públic d’Ocupació. En el conjunt dels nou primers mesos, els contractes registrats van augmentar el 3,4%, amb un to més positiu dels indefinits que dels temporals, tot i que aquests últims eren els majoritaris. El treball a temps parcial, per la seva banda, va continuar essent la fórmula de contractació que va créixer més, el 6,9% interanual, i va arribar a representar el 22,7% de les col·locacions.
|
L’atur registrat manté la tendència de lleuger descens
|
|
Un cop acabat l’estiu, es manté la tendència favorable de l’atur registrat.
|
|
El to favorable del mercat laboral s’aprecia també en les xifres de l’atur registrat. Al setembre, el nombre d’inscrits a les oficines del Servei Públic d’Ocupació va disminuir moderadament, la qual cosa va representar un canvi en relació amb l’augment habitual en aquest període en els últims anys. Així, l’atur registrat, 2.013.286 al final del mes, va quedar l’1,8% per sota de l’any anterior.
|
|
|
|
Tot i aquesta millora, el balanç acumulat de l’any va ser una mica menys favorable que en els nou primers mesos del 2004, el millor de la dècada actual. El notable increment de l’atur agrari i el comportament de l’atur industrial, amb un descens molt inferior al de l’any passat, expliquen la major part de la diferència.
|
|
|
|
|
A la construcció i als serveis, el descens acumulat de l’atur es va apropar una mica més al de l’exercici precedent, tot i que sense assolir-ne la magnitud. Per comunitats autònomes, la millora de la situació va ser especialment visible a Madrid, el País Basc i les Balears, on el nivell d’atur va quedar sensiblement per sota de l’any precedent.
|
|
|
|
Una mica menys intensa, però també apreciable, va ser la intensificació de la caiguda de l’atur a Castella i Lleó, Galícia i Catalunya. En canvi, s’aprecia un deteriorament de l’atur a Extremadura, Andalusia, Aragó i Castella-la Manxa, regions on el sector agrari té una importància relativa superior a la de la resta de l’economia espanyola.
|
Preus
|
Ascens sobtat de l’IPC al setembre
|
|
Els preus de l’energia empenyen l’IPC fins al 3,7% al setembre.
|
|
L’índex de preus de consum (IPC) va experimentar un notable augment al setembre, molt superior al del mateix mes del 2004, la qual cosa va representar un increment de la taxa interanual d’inflació de quatre dècimes percentuals, fins al 3,7%, el valor més elevat des del començament del 2003. L’energia, principalment, però també els aliments frescos, van enterbolir un panorama marcat per una contenció relativa de la inflació subjacent, la qual exclou els elements més volàtils de l’índex, com l’energia i els aliments frescos.
|
|
La inflació subjacent no compensa aquest cop l’alça pel repunt dels preus dels béns industrials i la resistència a la baixa dels serveis.
|
|
La inflació subjacent, que va pujar una dècima de punt per situar-se en el 2,5%, es va beneficiar de l’estabilitat dels preus dels serveis i dels aliments elaborats, que van continuar creixent al mateix ritme que en el mes precedent, malgrat, en el segon cas, l’augment de la imposició indirecta sobre l’alcohol i el tabac. Aquesta estabilitat no constitueix, però, un signe especialment esperançador, ja que els preus dels serveis continuen creixent a taxes molt elevades, el 3,7% interanual, a causa de les alces de preus en certs mercats regulats o de serveis públics (sanejament, transport, etc.) i de l’escàs nivell de competència en altres sectors (serveis personals o de la llar), on la fragmentació del mercat permet repercutir sense dificultats els increments de cost, en particular el salarial.
|
|
|
|
|
La nota discordant, després de mesos de contenció, la van donar els preus dels béns industrials no energètics, en especial el vestit, calçat i parament de la llar, que van mostrar una certa acceleració tot i mantenir-se en un creixement molt modest, el 0,9% interanual. El retorn de les famílies a l’activitat normal després del període de vacances s’ha tancat amb increments de preu superiors als de l’any precedent, probablement pel manteniment d’un to favorable del consum privat.
|
|
|
|
|
Clarament negatiu resulta el comportament dels preus dels aliments frescos, que, en certa manera, van venir a reflectir certes tensions en els preus d’origen. Així i tot, el seu creixement es va mantenir en cotes relativament baixes, tot i que superiors a les dels dos mesos precedents. El desequilibri més important va provenir, però, de la continuïtat de l’alça del preu del petroli i dels seus derivats. L’increment dels carburants es va situar ja en el 19,8% interanual i va afectar decisivament l’alça de l’índex general.
|
|
Les perspectives de l’IPC per al final de l’any s’apropen al 4%.
|
|
La pujada de la inflació al setembre representa un lleuger canvi en relació amb l’escenari dels mesos anteriors. L’impacte de la pujada dels hidrocarburs dels quatre últims mesos ha estat esmorteït per una lleugera moderació de la inflació subjacent. Al setembre, aquesta tendència a la suau desacceleració del nucli menys volàtil de l’IPC s’ha vist frenada precisament per una inflexió a l’alça dels preus dels béns industrials, coherent tant amb les tensions detectades en els preus d’origen, interiors i d’importació, com amb una solidesa del consum emparada en unes condicions monetàries molt laxes. En suma, les previsions per al final de l’any se situen ara molt a la vora d’un increment interanual del 4%, un desviament notable de l’objectiu oficial del 2%.
|
|
|
|
Al setembre, l’impuls alcista dels preus va ser una mica superior a Espanya que al conjunt de la Unió, segons es desprèn de l’índex de preus de consum harmonitzat. En efecte, el diferencial va pujar a 1,2 punts percentuals arran de l’impacte dels preus del transport i de l’ensenyament. L’ampliació no va ser més intensa per la contenció relativa dels preus de les begudes alcohòliques i el tabac a Espanya, tot i la pujada dels impostos.
|
|
Els preus en origen mostren alces sostingudes
|
|
El diferencial d’inflació amb la zona de l’euro s’amplia lleugerament.
|
|
Els preus industrials van reforçar la seva tendència alcista al setembre en mantenir-se certes tensions en els preus dels productes alimentaris i prosseguir la pressió dels preus de l’energia i de la resta de béns intermedis. D’aquesta manera, el creixement interanual dels preus industrials va assolir un màxim anual en situar-se en el 5,4%. La resta de components va mostrar més estabilitat i un comportament més moderat.
|
|
Els béns intermedis, els aliments i l’energia duen els preus industrials a màxims anuals.
|
|
Els preus d’importació també van continuar afectats pel preu del petroli, i el seu creixement interanual acumulat va pujar fins a quedar en una mitjana del 4,9% per als set primers mesos de l’any, gairebé cinc punts més que en el mateix període del 2004. Aquest impuls no va provenir, exclusivament, de l’energia, sinó que també va ser afavorit per les tensions a la resta de béns intermedis industrials. Menys preocupant va ser el comportament dels béns de consum, tot i que l’augment mitjà dels preus, l’1,2%, contrasta amb el descens experimentat el 2004.
|
|
Empitjora la situació per als preus d’importació i els agraris.
|
|
Els preus agraris van tenir un comportament desfavorable al juliol, tot i que, en termes interanuals, van continuar presentant una reculada. L’empitjorament de la situació prosseguirà probablement fins al final de l’any, ja que serà difícil millorar els registres del segon semestre del 2004. Així i tot, l’increment mitjà dels preus agraris fins al juliol es manté en un modest 2,3%, registre una mica més favorable que el del mateix període de l’any anterior.
|
Sector exterior
|
Prossegueix l’escalada del dèficit comercial
|
|
Una exportació ranquejant, sumada al dinamisme de la importació, amplia el dèficit comercial.
|
|
El dèficit comercial va continuar augmentant a l’agost i va arribar als 49.592 milions d’euros en els vuit primers mesos de l’any, el 33,6% per damunt del 2004. L’apreciable recuperació de les exportacions a l’agost no va evitar el deteriorament del saldo exterior, a causa de la continuïtat del creixement intens de les importacions.
|
|
|
|
La recuperació de les exportacions a l’agost no ha alterat el balanç acumulat de l’any. En efecte, el creixement de les vendes a l’exterior en els vuit primers mesos del 2005 va quedar en el 3,9%, una mica més de dos punts per sota del mateix període de l’any anterior. A més a més, aquest creixement va ser degut en la seva totalitat al factor preu, ja que el volum exportat va ser inferior en un 0,5% al de l’any passat. La caiguda de l’exportació es concentra a la Unió Europea (UE), en contrast amb el mercat de tercers països, que va créixer, en conjunt, el 3,1% real, esperonat pel dinamisme de països com la Xina o alguns països de l’Est i per la millora del nivell de renda relatiu dels productors de petroli.
|
|
El mercat de la UE contraresta l’acceptable progressió de les exportacions a tercers països.
|
|
El baix to de les vendes exteriors va resultar clarament palpable en l’automòbil i motocicletes, electrodomèstics i manufactures de consum, principalment calçat i joguines. D’altra banda, també en l’àmbit dels béns d’equipament van fluixejar alguns sectors, com l’ofimàtica, i es va constatar, en general, caigudes de preus. Les vendes exteriors d’aliments, tradicionalment un dels pilars de l’exportació, també van experimentar una lleugera contracció en volum.
|
|
|
|
Les importacions van recuperar a l’agost una part del dinamisme perdut en els dos mesos precedents, i el seu creixement nominal acumulat va augmentar el 12,2%, equivalent al 6,8% en volum. El notable increment de preus de les importacions, el 5,1%, deriva principalment de l’alça dels preus del cru i els seus derivats, ja que els preus de les compres exteriors no energètiques van augmentar el 2,1%. La recuperació de les importacions a l’agost, que cal interpretar amb prudència en tractar-se d’un mes de vacances, es va concentrar en el petroli i derivats, electrodomèstics de consum i confecció i vaixells.
|
|
El baix to industrial, una certa moderació del consum i el dinamisme de la inversió expliquen el comportament de les importacions.
|
|
Des de l’inici de l’any, les línies mestres de les compres a l’exterior apunten, en primer lloc, a un afebliment notable de les compres de béns intermedis no energètics, coherent amb el baix to de la indústria. En segon terme, s’aprecia un menor increment de les importacions de béns de consum (creixen de manera intensa, el 7,4% en volum, però la meitat que en el període gener-agost del 2004). Finalment, un augment de les de béns d’equipament que gairebé triplica el de l’any passat, la qual cosa posaria de manifest l’elevat to d’aquest component de la demanda interna. Les compres exteriors de material de transport, en particular aeronaus i material ferroviari, van contribuir a aquest impuls.
|
Ara com ara, el dèficit corrent no té límit
|
|
La balança de pagaments continua patint reculades, amb números cada cop més vermells.
|
|
La balança per compte corrent va mantenir la via de deteriorament al juliol, amb un dèficit corrent que va superar el del mateix període de l’any anterior, tot i que es va moderar lleugerament el ritme d’ampliació del desequilibri exterior. De tota manera, el dèficit acumulat en els dotze últims mesos va arribar als 59.595 milions d’euros al juliol. El deteriorament va ser degut a un empitjorament generalitzat de les diferents rúbriques. El saldo comercial en els set primers mesos de l’any va pujar el 40% i va reflectir l’impacte de la pujada del petroli i l’imparable auge de les importacions en un context de dificultats exportadores.
|
|
|
|
En segon terme, el saldo per serveis va caure el 5% pels pobres resultats d’una balança turística que reflecteix la major propensió a viatjar a l’exterior i el baix nivell de despesa del turisme estranger. Els ingressos per turisme van augmentar molt per sota de l’entrada de turistes estrangers (l’1,3%, enfront del 6,0%), i els pagaments van créixer gairebé el 25%.
|
|
|
|
La balança de transferències, per la seva banda, ha experimentat una reducció important del superàvit en davallar el saldo amb la Unió Europea i, en contrapartida, augmentar de manera intensa les remeses d’emigrants a l’exterior. Finalment, ja en la rúbrica de rendes, l’augment del dèficit és atribuïble a la caiguda d’ingressos i a l’augment dels pagaments. El compte de capital, per la seva banda, va presentar al juliol un superàvit notable, tot i que inferior al del mateix període de l’any anterior, a causa del descens de les entrades procedents de la Unió Europea. El saldo acumulat fins al juliol va quedar també per sota del registrat en el mateix període del 2004 i va ser insuficient per cobrir el dèficit corrent, motiu pel qual la necessitat de finançament resultant dels saldos de la balança corrent i de capital va pujar a 33.283 milions d’euros en el període gener-juliol, el 85,9% més que el 2004.
|
|
El sector immobiliari exterior, atractiu per als capitals espanyols.
|
|
En l’àmbit financer, la inversió estrangera directa a Espanya va recular amb notable intensitat tant en l’àmbit empresarial com en immobles. En aquest cas, la caiguda en el primer semestre es va situar en el 17%, xifra important si es té en compte l’alça de preus al sector. Només la inversió exterior de cartera va progressar amb força. La inversió espanyola directa a l’exterior va augmentar, en canvi, de manera notable, gràcies a la realitzada en immobles i, especialment, en cartera.
|
|
|
|
|
Competitivitat exterior
|
Les exportacions espanyoles perden competitivitat
|
|
|
|
En els últims temps, el dèficit comercial és el desequilibri de l’economia espanyola que més preocupa. No és gens estrany. En els primers mesos del 2005, ha sobrepassat el 7% del PIB i ha superat en aquests termes el dels Estats Units, que tanta tinta fa córrer. Això pot ser degut al fet que importem molt, i que, possiblement, estalviem poc, o que exportem poc, possiblement perquè no som competitius. La forta demanda interna alimenta l’embranzida importadora, i les exportacions no aconsegueixen compensar el forat creat per les compres a l’exterior.
|
|
|
|
I és que Espanya té un greu i apressant problema de competitivitat exterior. Des del 1998, en termes de costos laborals unitaris del sector manufacturer, els nostres principals clients han abaratit els seus productes el 8,1% en relació amb els nostres. Abans de l’adopció de l’euro, aquesta pèrdua de competitivitat es podia suplir amb devaluacions canviàries, però ara no. La nostra competitivitat es manté enfront de Portugal i Itàlia, però enfront d’Alemanya perd l’11,5% i enfront de França, cap a on van el 19,4% de les nostres exportacions, cedim un dramàtic 17,4%. El deteriorament és especialment significatiu enfront d’un nou membre de la UE com Polònia, que ha reduït els seus costos el 38,4% en relació amb els nostres.
|
|
|
|
|
Amb un deteriorament competitiu com aquest, no és estrany que Espanya hagi frenat la seva trajectòria de guanys de quota en el comerç internacional. Com a mínim, però, hem aconseguit no perdre terreny, que, ateses les circumstàncies, ja té prou mèrit. En termes nominals, les exportacions espanyoles han mantingut la seva quota en el total mundial, una quota que havia augmentat de forma secular, de l’1,3% del 1985 i l’1,7% del 1994 fins al 2,0% del final de 1998, data d’entrada en l’euro. A partir d’aquí, va començar un declivi que va culminar al començament del 2001 amb una reculada fins a l’1,7%, seguida d’una forta recuperació de llavors ençà, tot i certs dubtes en l’últim any, que l’han deixat en l’1,9%. El cas espanyol contrasta favorablement amb països com França, el Regne Unit, els Estats Units i el mateix Japó, que veuen baixar la seva participació en les exportacions nominals mundials de manera apreciable. Només la Xina, entre els grans, presenta un balanç exportador més positiu. La cosa no està malament.
|
|
|
|
Per penetració en zones geogràfiques, el resultat és idèntic. La participació de les nostres exportacions en les importacions de la zona de l’euro ha passat del 4,1% el 1994 al 4,5% el 2004. En zones d’importància creixent, com entre els nous membres de la Unió Europea, Polònia inclosa, passem de l’1,1% a l’1,8% i, entre la resta de l’Europa oriental, del 0,9% a l’1,9%. Aquesta bona situació no es limita a Europa. La participació augmenta a Àfrica i a Oceania i es manté a l’Amèrica Llatina i a Àsia, sense l’Extrem Orient. En dues zones clau, com l’Extrem Orient i els Estats Units, motors de l’economia mundial, en els últims anys la reculada ha passat a ser avanç, en especial en el cas de la Xina, on, des del començament d’enguany, les exportacions espanyoles han doblat la seva quota del total de les importacions. Es pot adduir que en zones de gran creixement la participació és menor, però, si aquest biaix fos tan marcat i determinant, la quota de les exportacions globals baixaria, situació que no es dóna.
|
|
|
|
En aquesta trajectòria, també influeix, i molt, l’evolució del tipus de canvi. Les fortes devaluacions de la pesseta en els anys noranta van impulsar la competitivitat exterior, situació que es va consolidar amb l’entrada de l’euro. Al començament de 1999, Espanya era un país barat en relació amb els seus socis de la Unió Monetària i amb altres dels seus principals socis comercials. Això va representar un apreciable baló d’oxigen per a les nostres exportacions, un temps afegit que ha estat enterbolit pel problema de la competitivitat i que n’ha endarrerit les conseqüències.
|
|
|
|
Unes conseqüències que ja es comencen a sentir. Tot i una evolució general favorable, les nostres exportacions presenten ombres. Les exportacions de sectors rellevants com moble, tèxtil, joguina, calçat i automòbil baixen o estan estancades. Pitjor és el que passa amb les importacions. La penetració de productes forans al mercat espanyol encara fa més evident les nostres mancances competitives. És preocupant que, en aquests moments, la nostra economia no estigui especialitzada en sectors d’alt valor afegit i de creixement, sinó al contrari. El tipus de canvi ha donat a Espanya un temps de descompte. El repte és aprofitar-lo per millorar la nostra competitivitat abans no sigui massa tard.
|
|
Sector públic
|
Els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2006
|
|
|
|
El projecte de Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) per al 2006 presenta com a objectiu prioritari de política econòmica assolir un model de creixement equilibrat, sostenible i competitiu. Aquesta política econòmica s’articula, segons el projecte de PGE, mitjançant un impuls decidit a la productivitat, l’estabilitat pressupostària i la potenciació de la cohesió social.
|
|
L’Estat, la Seguretat Social i altres organismes de l’administració central gastaran 300.000 milions d’euros el 2006.
|
|
Per a l’assoliment dels seus objectius, els PGE-06 presenten una despesa consolidada de l’Estat, Seguretat Social i organismes autònoms i ens públics de 301.332 milions d’euros. Aquesta xifra representa un augment del 7,7% en relació amb l’any anterior, és a dir, un punt per damunt del creixement nominal previst per a l’economia. Aquesta despesa consolidada no inclou la que realitzen les administracions territorials (comunitats autònomes i ajuntaments) ni tampoc les actuacions del sector públic empresarial i fundacional o d’altres ens públics com la Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola.
|
|
|
|
Les dues partides més importants de la despesa pública consolidada són les pensions, que concentren el 31,4% del total, i les transferències a les administracions territorials, que representen el 20,8%. Ja molt lluny, el servei del deute públic, amb el 6,5% del total, i l’atur, amb el 5,0%, constitueixen les següents partides en importància. En definitiva, quatre grans finalitats absorbeixen més del 60% de la despesa.
|
|
|
Les principals partides de la despesa pública tenen poc marge de maniobra.
|
|
D’altra banda, cal destacar que la major part de les polítiques de despesa es beneficien d’unes dotacions que creixen per damunt del nominal de l’economia gràcies a la contracció dels pagaments per interessos. Només creixen menys que el producte interior brut (PIB) nominal (6,6%) les dotacions a agricultura i pesca, a l’administració financera i tributària, als programes de foment de l’ocupació i als serveis de defensa.
|
|
La major part de les polítiques de despesa són expansives i es beneficien del marge obert per la davallada dels pagaments en concepte d’interessos del deute públic.
|
|
Al pol oposat, és a dir, amb comportaments molt expansius, destaquen les actuacions econòmiques en l’àmbit del comerç, turisme i pimes (38% d’augment), investigació, desenvolupament i innovació (29,7%), política exterior (23,2%), accés a l’habitatge (20,0%), subvencions al transport (19,0%) i educació (16,6%), tot i que, en aquest últim cas, la dotació en termes absoluts és relativament modesta, si es té en compte la descentralització administrativa en el sistema. Els programes relacionats amb les infraestructures, per la seva banda, creixen el 12,4% i arriben als 12.688 milions d’euros. Aquesta xifra no inclou determinades actuacions consignades fora del pressupost, de manera que la xifra real d’inversió en infraestructures serà sensiblement superior i arribarà als 16.118 milions d’euros, és a dir, l’1,69% del PIB estimat per al 2006. Les prioritats són el ferrocarril i, tot seguit, les inversions hidrològiques.
|
|
La inversió en infraestructures arriba a l’1,7% del PIB, mentre que els recursos dedicats a R+D+i queden en el 0,7%.
|
|
L’increment de la despesa en l’àmbit del comerç, turisme i pimes s’explica, sobretot, per accions de promoció internacional i per la poca dotació relativa d’aquestes polítiques. En el camp de la R+D+i, l’impuls prové de diversos programes i projectes, entre els quals cal esmentar especialment el programa Avanz@ de desenvolupament de la societat de la informació, amb una dotació de 634 milions d’euros. En conjunt, les dotacions pressupostàries de tot tipus arriben als 6.510 milions d’euros, és a dir, el 0,7% del PIB.
|
|
|
|
En habitatge, la major part de la despesa s’orienta a subvencions, ajudes i subsidiació d’interessos per un import proper als 900 milions d’euros. D’altra banda, s’arbitren mesures per fomentar la construcció i la promoció per al lloguer en el marc del programa de l’habitatge 2005-2008, que, entre altres actuacions, contempla la intervenció sobre 277.900 operacions d’adquisició d’habitatge, 164.600 de lloguer i 159.500 de rehabilitació.
|
|
|
|
L’amplitud que mostren els PGE-06 en les diferents polítiques de despesa es basa, sobretot, en les favorables previsions d’ingressos. En termes consolidats, els ingressos per operacions no financeres arriben als 253.110 milions d’euros i augmenten el 8,4% sobre el pressupost inicial del 2005. Aquest increment seria menor si es calculés sobre la recaptació efectiva del 2005, que serà superior a la prevista inicialment.
|
|
La pressió fiscal per impostos directes, indirectes i cotitzacions socials puja fins al 24% del PIB.
|
|
La pressió fiscal (impostos directes, indirectes i cotitzacions socials) en termes de pressupostos inicials arriba el 2006 al 24,0% del PIB, mig punt més que en els pressupostos inicials del 2005.
|
|
|
|
L’increment de la recaptació impositiva és deguda, principalment, a l’augment d’impostos directes, tant renda de persones físiques –tot i la deflactació de la tarifa– com de societats. Pel que fa als pressupostos inicials, l’increment dels directes queda en el 12,6% (el 9,7% si es calcula sobre la previsió de recaptació). Els indirectes creixen el 5,2% (o el 5,1% en el segon cas), percentatge sorprenentment inferior a l’augment de la demanda interna i poc probable segons es desprèn de l’augment dels impostos especials sobre alcohol i tabac. L’increment de la recaptació per cotitzacions a la Seguretat Social és del 7,7% i s’explica per l’actualització de bases i per l’augment de l’afiliació.
|
|
|
|
La resultant de l’actuació econòmica de les administracions públiques centrals, en superar les despeses els ingressos, és una necessitat d’endeutament neta de 14.082 milions d’euros, equivalent a l’1,5% del PIB.
|
|
Els Pressupostos presenten un superàvit consolidat del 0,3% del PIB.
|
|
Formalment, els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2006 presenten un superàvit consolidat en termes de comptabilitat nacional de 2.876 milions d’euros, és a dir, el 0,3% del PIB. Aquest superàvit procedeix de l’excedent dels comptes de la Seguretat Social (0,7% del PIB), que compensa el dèficit de l’Estat (0,3%) i de la resta d’administracions centrals (0,1%). Si a aquestes xifres afegim el dèficit previst per a les administracions territorials (0,1%), el saldo final del conjunt d’administracions públiques el 2006 quedaria en positiu per un 0,2% del PIB.
|
Dèficit o superàvit?
|
L’Estat s’endeuta tot i el superàvit pressupostari
|
|
|
|
Els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2006 presenten un superàvit en termes consolidats del 0,3% del PIB. Aquest saldo positiu resulta de la compensació entre els excedents de la Seguretat Social i els dèficits respectius de l’Estat, organismes autònoms i altres ens públics, com el Consell de Seguretat Nuclear, el Consell Econòmic i Social, l’Agència Estatal d’Administració Tributària, l’Institut Cervantes, l’Agència Espanyola de Protecció de Dades, l’Institut de Comerç Exterior, el Centre Nacional d’Intel·ligència i el Museu del Prado.
|
|
|
|
Tot i aquest saldo positiu, els PGE presenten una necessitat d’endeutament neta, és a dir, un desequilibri financer, de 14.082 milions d’euros, equivalent a l’1,5% del PIB. Aquesta circumstància no és nova d’aquest exercici, sinó que és un recurs habitual en la presentació dels comptes públics. Any rere any, les necessitats financeres netes de l’Estat han superat els ingressos totals.
|
|
|
|
Per què es produeix aquesta discrepància? Les normes comptables permeten que, per exemple, es registrin com a inversions financeres certs fluxos de sortida que, per la seva naturalesa, s’assimilarien més a una despesa d’inversió real. Un exemple és l’aportació dinerària de l’Estat a l’Administrador d’Infraestructures Ferroviàries (ADIF), que sembla més una inversió a fons perdut (com ho són les inversions públiques en infraestructures) que una inversió financerament recuperable.
|
|
|
|
La resta del recurs a l’augment d’actius financers s’orienta en una línia similar. En general, es tracta de concessió de préstecs o d’aportacions patrimonials a empreses integrades en el sector públic empresarial, a institucions pertanyents al sector públic fundacional i a un seguit d’entitats de dret públic sense personalitat jurídica pròpia, com el Fons d’Ajuda al Desenvolupament (FAD), el Fons per a Inversions a l’Exterior, el Fons per a la Concessió de Microcrèdits (desenvolupament social exterior), el Fons per a la Modernització de la Infraestructura Turística (FOMIT) i el Fons per a la Inversió a l’exterior de la petita i mitjana empresa.
|
|
|
|
En concret, les aportacions més destacables contingudes als PGE 2006 van, entre altres finalitats, a programes de recerca i desenvolupament dels ministeris d’Indústria (2.773 milions d’euros) i d’Educació i Ciència (860 milions), a l’ADIF (1.851 milions), al FAD (850 milions), a préstecs a promotors d’infraestructures de carreteres (679 milions), a la societat RENFE-operadora (404 milions), a la nova Societat Estatal d’Infraestructures de Transport Terrestre (400 milions), a polítiques de reindustrialització de zones desfavorides (215 milions) i al FOMIT (70 milions). Aparentment, aquestes operacions tenen una naturalesa més propera a la despesa que a la inversió financera.
|
|
|
|
Al marge de les actuacions mitjançant els comptes financers, els PGE contenen també unes autoritzacions d’aval que, al capdavall, signifiquen també més despesa pública en la mesura que cobreixen les pèrdues de la Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola i de les empreses públiques amb resultats negatius. Aquests avals, comptabilitzats com a dèficit dins de les xifres de comptabilitat nacional, no apareixen, però, en els comptes financers dels pressupostos.
|
|
|
|
Les xifres avalades, d’altra banda, són molt importants: els 226,59 milions d’euros per cobrir les pèrdues atribuïdes a RTVE (al marge de la subvenció d’explotació, per import de 578,58 milions d’euros) o els 180,30 milions per a RENFE-operadora. Més significatiu és l’import dels avals que pot realitzar la Societat Estatal de Participacions Industrials en benefici de les seves empreses participades per a determinades operacions de crèdit o garantia. El límit màxim a avalar és de 1.210 milions d’euros, xifra superior a les pèrdues netes estimades del sector públic empresarial (1.022,56 milions).
|
|
|
|
|
Tot i aquestes elevades necessitats de finançament, el cert és que, en termes de PIB, han perdut importància relativa, ja que el creixement nominal de l’economia ha superat el volum d’aquestes necessitats públiques. Així s’explica la tendència a la baixa que presenta el deute públic en relació amb el PIB, una tendència indicativa de la salut dels comptes públics en els últims anys i que el 2006 s’espera que baixi al 43,0%, enfront del 46,6% del 2004.
|
Estalvi i finançament
|
Fort augment del crèdit a les famílies
|
|
L’esvaïment de les expectatives d’una retallada del tipus d’interès oficial del Banc Central Europeu motiva un repunt dels tipus d’interès.
|
|
Els tipus d’interès dels préstecs i crèdits bancaris van repuntar lleugerament en general en el mes d’agost. Així, el tipus de referència de bancs i caixes d’estalvis va pujar 9 punts bàsics fins al 3,84%, una mica per sota de l’existent dotze mesos abans. El repunt dels tipus d’interès bancaris es va donar un cop esvaïdes les expectatives d’una retallada del tipus d’interès oficial del Banc Central Europeu.
|
|
El tipus d’interès dels préstecs per a l’habitatge també repunta lleugerament.
|
|
D’altra banda, al setembre del 2005 el tipus d’interès dels préstecs hipotecaris es va mantenir en el 3,2%. D’aquesta manera, va romandre 17 punts bàsics per sota del mateix mes del 2004.
|
|
|
|
|
El finançament al sector privat continua augmentant a un ritme fort. A l’agost, el finançament a les empreses i famílies va registrar un creixement del 18,6% en relació amb el mateix mes de l’any anterior, 2,5 punts més que la taxa anual anotada al desembre. La demanda de recursos financers ha estat impulsada pel bon clima econòmic i per unes condicions folgades de finançament. D’aquesta manera, el finançament a les empreses i famílies, inclosos els préstecs del sistema financer, tant interior com exterior, les titulitzacions i els valors de renda fixa, però no les accions, va créixer amb el ritme més alt des del setembre de l’any 2000 i va doblar el del conjunt de la zona de l’euro. L’increment interanual més important va correspondre a les llars, del 20,3%, lleugerament superior al registrat en els mesos anteriors. Les hipoteques continuen impulsant el finançament a les famílies.
|
|
El finançament al sector privat creix el doble que a la zona de l’euro.
|
|
Pel que fa als fons obtinguts per les empreses no financeres, van pujar el 17,1% en relació amb el mateix mes del 2004. Del total del finançament, el crèdit concedit a les societats no financeres per les entitats de crèdit residents i els fons de titulització ha pujat el 22,0% en l’últim any.
|
|
Els dipòsits bancaris continuen creixent a un ritme elevat
|
|
Els dipòsits del sector privat creixen més que a la zona de l’euro, però menys que els crèdits.
|
|
Els dipòsits totals de les empreses i famílies van continuar pujant a un ritme fort a l’agost en relació amb el mateix mes de l’any anterior, molt més de pressa que a la zona de l’euro. No obstant això, el seu augment en termes absoluts en els dotze últims mesos ha estat notablement inferior al dels crèdits. Per compensar aquest desequilibri en els balanços, les entitats van emetre valors i van acudir als mercats exteriors.
|
|
Els comptes a la vista i d’estalvi pugen el 12% en els dotze últims mesos.
|
|
D’altra banda, al juny va entrar en vigor una nova normativa comptable per a les entitats de crèdit arran de l’adopció per part de la Unió Europea de les Normes Internacionals d’Informació Financera relatives a l’aplicació de les Normes Internacionals de Comptabilitat. Per aquest motiu, el saldo dels dipòsits a termini, bàsicament a llarg termini, es va incrementar com a contrapartida del retorn al balanç d’alguns actius titulitzats absents mentre estava en vigor la regulació anterior. Així, l’augment interanual dels dipòsits a termini i del total apareix sobrevalorat. No obstant això, no hi ha dubte que l’alça anual més important va correspondre als comptes a termini a més de dos anys, que gaudeixen d’una bonificació fiscal dels interessos del 40%. Els dipòsits en monedes diferents de l’euro també van anotar una gran increment. D’altra banda, els comptes a la vista i d’estalvi van registrar un ascens considerable de l’11,7%.
|
|
|
|
Pel que fa als tipus d’interès bancaris de passiu del sector privat, a l’agost amb prou feines van pujar i es van mantenir en nivells molt baixos. El tipus d’interès sintètic de les empreses no financeres va augmentar en 7 centèsimes fins a l’1,23%, 4 punts bàsics per damunt d’un any abans. El tipus d’interès sintètic de les famílies va pujar en 3 punts bàsics fins a l’1,14% i es va col·locar en el mateix nivell de dotze mesos abans.
|
|
|
|
El patrimoni dels fons d’inversió mobiliària es va incrementar en 3.527 milions d’euros al setembre fins als 242.067 milions d’euros, amb un creixement del 13,8% en relació amb el mateix mes de l’any precedent, segons l’associació de gestores Inverco. Aquest augment dels actius és atribuïble a les fortes plusvàlues propiciades pel bon comportament dels mercats borsaris en el mes i també a unes subscripcions netes de participacions –deduint les vendes– de 1.083 milions d’euros. Les entrades netes més importants de diners al setembre es van dirigir als fons globals, als garantits de renda fixa i a la renda variable europea. Al costat contrari, els fons que van anotar les sortides més importants van ser els de diner, els garantits de renda variable i els de renda fixa a curt termini. En canvi, durant el període gener-setembre, les subscripcions netes, 6.083 milions d’euros, el 43% del total, es van centrar en la renda fixa a curt termini, situació que reflecteix l’aversió al risc de molts estalviadors.
|
|
Al setembre, les entrades més importants de diners en els fons d’inversió es dirigeixen als globals, als garantits de renda fixa i a la renda variable europea.
|
|
El nombre total de partícips dels fons d’inversió mobiliària va pujar fins als 8.341.634 al final de setembre. D’aquesta manera, van augmentar el 4,7% en els dotze últims mesos. Durant aquest període, les modalitats de fons que van registrar un creixement més intens de partícips van ser els garantits de renda fixa i els de renda variable nacional, amb increments interanuals del 20,6% i del 14,2%, respectivament.
|
|
|
|
El rendiment mitjà anual ponderat aconseguit pels fons d’inversió mobiliaris va ser del 6,1%, sensiblement per damunt de la inflació. Per bé que totes les categories de fons d’inversió mobiliària van registrar rendibilitats anuals positives, va haver-hi una gran dispersió. Així, mentre els fons de renda variable internacional dels mercats emergents reportaven un extraordinari rendiment anual del 55,5% i la renda variable nacional, del 35,6%, els fons de diner només van donar l’1,2%.
|
|
|
Els fons d’inversió mobiliària anoten un rendiment mitjà anual del 6,1%, sensiblement superior a la inflació.
|
|
El volum d’actius de les societats d’inversió mobiliària (SICAV i SIM) va pujar a 26.930 milions d’euros al final de juliol del 2005. El nombre d’accionistes a 30 de juny del 2005 era de 395.412.
|
|
|
|
Per la seva banda, arran de l’auge immobiliari, els fons d’inversió immobiliària han experimentat una gran expansió. El patrimoni d’aquesta classe de fons d’inversió era de 6.024 milions d’euros al final de setembre, amb un creixement del 37,6% sobre el mes de desembre. El nombre de partícips era de 126.566, amb un augment del 19,1% des de l’inici de l’any. La rendibilitat mitjana ponderada anual en l’últim any va ser del 5,7%.
|
Necessitat de finançament
|
El dèficit exterior vist des de dins, o on va l’estalvi que importem
|
|
|
|
Quan un país presenta un dèficit en la balança de pagaments corrents, és que viu per damunt de les seves possibilitats. Gasta més del que produeix. I, igual que en el cas d’una família o d’una empresa, necessita endeutar-se per mantenir el ritme de despeses. Això a vegades és bo si es tracta d’un país en vies de desenvolupament que ofereix un potencial de creixement ampli i que concentra la seva despesa en inversions que rendiran en el futur o que n’incrementaran la capacitat de creixement. No sol ser tan bo si el desequilibri prové de la despesa merament de consum, de manera que s’acumula deute –que s’haurà de pagar en el futur– per poder pagar els gustos d’avui. Pot ser el «pa per a avui, fam per a demà».
|
|
|
|
L’economia espanyola pateix un galopant dèficit comercial que provoca un creixent forat en la balança corrent. Gastem més del que ingressem. Per mantenir aquest desequilibri, ens hem de finançar cada vegada més a l’exterior. És a dir, com la balança de pagaments ha d’estar equilibrada, els números vermells que originen les operacions corrents han de ser compensats per les entrades de capital. Cal destacar que no tenim problemes de finançament; formar part de la zona de l’euro ha canviat radicalment el panorama tradicional de l’economia espanyola, que abans trobava en el finançament exterior un coll d’ampolla infranquejable. Malgrat tot, però, ens hem de preguntar si és sostenible recórrer de forma creixent a l’estalvi excedentari d’altres països.
|
|
|
|
Per tractar de clarificar aquest important problema, podem descompondre aquestes necessitats de finançament en els diferents segments de l’economia nacional. Aquesta descomposició de les necessitats de finançament del sector privat i del sector públic és la que proporcionen els comptes financers del Banc d’Espanya. El 2004 van superar els 30.000 milions d’euros i es van situar en el 4,2% del producte interior brut, xifra que coincideix amb el dèficit de la balança corrent més la de transferències de capital de la balança de pagaments. Fins fa pocs anys, l’esquema habitual era, d’una banda, les famílies, que proporcionaven una elevada capacitat de finançament a la resta de l’economia, gràcies al fet que la compra d’habitatge (que és l’única despesa d’inversió que fan les famílies) era clarament inferior a l’estalvi brut, és a dir, al que queda de la renda després d’efectuar la despesa de consum. De l’altra, hi havia les empreses no financeres, la posició de les quals en relació amb la resta de l’economia variava en funció de la conjuntura, i, finalment, el sector públic, el dèficit continuat del qual comportava unes enormes necessitats de finançament. La suma d’aquests tres segments, més la posició de les entitats financeres, donava com a resultat un saldo exterior positiu o negatiu segons la conjuntura.
|
|
|
|
En els últims anys, aquest esquema ha canviat. Com es pot observar al gràfic adjunt, el sector públic ha corregit el seu dèficit i ja no requereix finançament. En canvi, les empreses s’han instal·lat en la zona negativa, amb unes necessitats de finançament properes al 5% del PIB. Però el canvi més notable és que les famílies han seguit una trajectòria semblant, de manera que el 2004 va desaparèixer gairebé tota la seva capacitat de finançament. És a dir, la reconducció del desequilibri públic no ha estat suficient per compensar el gran deteriorament del sector privat. Però, què és el que ha originat aquesta evolució del sector privat?
|
|
|
|
La resposta és la inversió. L’estalvi brut de les llars ha disminuït, però el canvi principal és que les famílies s’han llançat a comprar habitatges i han apurat al màxim tota la seva capacitat. Una cosa semblant passa amb les empreses: han reduït lleugerament el seu estalvi i han augmentat al mateix temps la seva inversió, dins la qual la corresponent a la construcció és important. El descens dels tipus d’interès i la pujada vertiginosa del sòl i de l’habitatge no són aliens a aquesta evolució.
|
|
|
|
Si el dèficit exterior respongués a un augment de la inversió, podríem jutjar-lo amb benevolència. Però, en la mesura que respon exclusivament al component de construcció, el veredicte varia. El 1995 el pes dels béns d’equipament dins del PIB era del 6,0%, percentatge que va passar al 6,7% el 2004. La construcció, en canvi, ha passat del 12,3% al 16,2% en el mateix període. En el globalitzat món actual, es diu que la inversió en tecnologies d’informació i telecomunicacions és la que més futur reporta. En canvi, no sembla que la inversió en habitatge incrementi el potencial de creixement futur de la nostra economia.
|
|
|
|
|
Pel que fa a les empreses, una bona part de la seva inversió es dirigeix també cap a activitats vinculades a la construcció. Però aquí l’assumpte més rellevant és preguntar-se per la baixa capacitat de generació d’estalvi de les empreses no financeres. Si ho comparem amb el que passa als Estats Units, on l’estalvi empresarial és àmpliament positiu, es pot apuntar que l’explicació d’aquesta discrepància és la insuficient capacitat de millorar la productivitat. En definitiva, la creixent necessitat de finançament sorgeix del model de creixement seguit en els últims anys, caracteritzat per l’escassa capacitat de millora de la productivitat, en el cas de la indústria, i per un excés d’inversió en el sector constructor.
|
|
|
Pots subscriure't ara per ser avisat per correu electrònic cada vegada que s'actualitzi l'Informe Mensual a internet. També per rebre per correu electrònic i en format PDF el/s capítol/s escollit/s.
|
Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.
|
|
Descarrega’t un acccés a Estudis i Anàlisi Econòmica des del teu mòbil
T'enviarem gratis un SMS amb l'accés directe
|
