Sembla que la tradicional propensió xinesa a la frugalitat i a l’estalvi resisteix bé el pas del temps. Fins quan?

  L’ambaixador Macaurtney va presentar els obsequis a l’emperador Qien Long, però, per a sorpresa del britànic, sa majestat va exclamar que, tot i que agraïa el tribut del llunyà país vassall, no necessitava res de tot allò, perquè ja tenia de tot. De llavors ençà, molts han estat els qui han vist frustrades les seves expectatives de vendre quelcom en gran quantitat als consumidors xinesos. Aquesta anècdota de les acaballes del segle xviii conté els tres eixos que defineixen la cruïlla del consum xinès dels nostres dies. En primer lloc, fent honor a l’actitud del seu vell governant, sembla que la tradicional propensió xinesa a la frugalitat i a l’estalvi resisteix bé el pas del temps. La Xina actual inverteix sumes ingents que arriben al 45% del producte interior brut, però el seu estalvi encara és més ingent i les supera en un 10%. Per aquest motiu, la Xina té un conflictiu superàvit exterior, però el més singular d’aquesta situació és que el consum privat representa només un terç de l’economia, quan a la resta del món representa dos terços, i, addicionalment, també perd pistonada en termes de despesa pública. Podem afirmar llavors que no hi ha solució per a aquests estalviadors empedreïts?

  Per respondre aquesta pregunta podrem trobar una pista en el segon aspecte de la nostra història. L’emperador Qien Long no era estrictament xinès sinó manxú i representava l’elit bàrbara del nord-est, llavors dominant, i és que a la Xina hi ha molts xinesos, però, sobretot, hi ha moltes Xines. No existeix un mercat únic, sinó molts, i sensiblement més divergents que els existents al conjunt d’Europa. Des del 1978, amb els inicis de la reforma de Deng Xiao Ping, una profunda bretxa entre rics i pobres, i de notable caire geogràfic, s’ha superposat al gresol, ja existent, d’ètnies i llengües. El capitalisme a glops ha fet que les regions costeres fossin la punta de llança de les reformes, mentre que l’interior continua ancorat en el passat. Així, el 2005, la renda per capita de Xangai quadruplicava la nacional, mentre que, a tall d’exemple, les províncies occidentals de Sichuan, Gansu i Guizhou, amb 173 milions d’habitants, no arribaven a la meitat. El problema més greu de la present economia xinesa és que dues terceres parts de xinesos tenen una participació gairebé nul·la en el desenvolupament econòmic dels últims anys.

  A més a més, la diferència interior-costa i camp-ciutat continua augmentant enmig d’un procés de creixement divergent. El 1998 el consum, en termes reals, d’una llar al medi rural només representava el 57% del seu equivalent al medi urbà. Lluny de millorar, el 2004 la mateixa proporció havia baixat al 42%. Cap al final del 2005, el PIB de les províncies costaneres, on viu el 36% de la població, s’apropava ja al 60% del total, també tendent a l’alça. L’enormitat geogràfica i l’escassetat dels mitjans de transport, en especial a les regions de l’interior, juguen aquí en contra i fan aflorar en tota la seva magnitud l’endarreriment acumulat del gegant groc. Tot i les ingents inversions realitzades, la densitat de la xarxa de carreteres encara és molt baixa. Fins i tot, sense considerar les despoblades regions de Xinjiang, Tibet i Qinghai, la densitat de quilòmetres de carretera no arriba a la meitat de la nord-americana, amb una densitat de població sis cops inferior a l’àrea considerada. Les línies de ferrocarril són, sens dubte, insuficients, amb el major grau d’utilització del món, deu cops superior a la mitjana europea i de qualsevol altre país ric. Quan a la Xina es parla de colls d’ampolla, és per raons de pes.

  Aquestes dues realitats del colós groc tenen el seu reflex en el tipus de consum. En l’àmbit rural, les despeses d’alimentació sempre són la partida més important, propera al 60% de les despeses de consum bàsic. En el període 1999-2004, aquestes despeses van créixer el 45%, mentre que les de vestit es van quedar en el 20% i les de serveis i parament de la llar, en el 8%. L’únic concepte que, en aquests últims anys, ha crescut més que l’alimentació ha estat el transport, la qual cosa reflecteix les dificultats, ja esmentades, de les províncies de l’interior. A la costera Xangai, la major ciutat del país, símbol del creixement dels últims anys, les coses són ben diferents. El 2005 l’alimentació representava el 36% del consum de béns bàsics, força per sota del 44% del 2000. L’any passat, el consum d’aliments va créixer a Xangai el 8%, però la despesa en vestit ho va fer el 17%. La qüestió és que, si els habitants de Xangai són més presumits del que s’esperava, podria ser que la frugalitat xinesa no fos tan inamovible com semblava.

  El tercer prisma de la nostra història cal buscar-lo en els trets mestres que van definir el llarg regnat de Qien Long, un contrareformista que es va caracteritzar per un retorn al passat i per un tancament en si mateix. La Xina d’avui, membre de l’Organització Mundial del Comerç i compromesa en la continuïtat de les reformes econòmiques, emet senyals netaments millors. No obstant això, la millora institucional continua pendent. Això exigirà reforçar els drets de propietat, en especial en l’àmbit rural; donar llibertat a les persones per abandonar l’activitat agrícola i accedir a la ciutat, i, finalment, millorar els governs locals. Llavors, potser descobrirem que els xinesos de l’interior són tan presumits com els de l’exuberant Xangai.

Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.