Notícies Estudis
|
|
|
|
Informe Mensual, núm 296 - Novembre 2006
|
|
|
Conjuntura internacional
|
|
|
|
|
Estats Units
|
La desacceleració nord-americana té un suport i un risc
|
|
L’economia nord-americana es desaccelera a causa de l’habitatge i del sector exterior...
|
|
Les últimes dades de l’economia nord-americana han rebaixat les expectatives de creixement i han esperonat els temors d’inflació. Primer, els preus energètics i l’alta utilització de la capacitat productiva van fer témer tensions inflacionistes. Després, el descens sobtat del mercat de l’habitatge ha posat l’atenció en una desacceleració que podria ser menys suau del que s’esperava i desitjava. El feble producte interior brut (PIB) del tercer trimestre decanta clarament la balança de riscos cap a un creixement menys intens, sense, aparentment, conjurar del tot les pors inflacionistes. Malgrat tot, les coses són una mica millor del que sembla, tant en creixement com en inflació. Això sí, hi ha un important risc centrat en el preu dels immobles.
|
|
...però el consum i la inversió mantenen un to de fermesa.
|
|
L’economia va créixer en el tercer trimestre el 2,9% interanual, l’1,6% anualitzat, en relació amb el trimestre anterior. No obstant això, aquesta desacceleració, més intensa del que estava previst, té dos aspectes positius, un en creixement i l’altre en preus. En primer lloc, pel que fa al risc d’un aterratge menys suau del que seria desitjable, la desacceleració està molt localitzada al sector de l’habitatge, que va cedir el 7,7% interanual, el descens més important des del 1991, i, amb menys intensitat, al comerç exterior. Sense aquestes dues contribucions negatives, el creixement de l’economia s’hauria situat clarament per damunt del 3%, comparat amb el mateix període de l’any anterior o amb el trimestre precedent. La clau és que el consum privat i la inversió no residencial van mantenir un to robust, amb avanços del 2,8% i del 7,9%, respectivament, i van exhibir una certa acceleració després de la lleugera aturada del període anterior. Si, en els propers mesos, unim a aquesta situació la previsible millora del sector exterior arran de l’abaratiment de les importacions energètiques, cal concloure que al creixement li queda un fons de resistència.
|
|
|
Els consumidors continuen optimistes, tot i que els empresaris són una mica més cauts.
|
|
Els últims indicadors de demanda són coherents amb aquest fons de resistència. Les vendes al detall del setembre, sense automòbils ni benzina, van mantenir la seva robusta evolució i van créixer el 7,2% interanual. En termes de volum, les últimes dades situen la tendència més actualitzada al voltant del 3,6% interanual, creixement força respectable. Coherent amb aquest vigor del consum, la confiança del consumidor del setembre va repuntar fins al nivell dels 104,5 punts, amb avanços iguals en expectatives i en percepció de la situació present. Si els consumidors van mantenir una actitud positiva, els empresaris van ser, aquest cop, una mica més prudents, amb un índex de l’Institute for Supply Management que, tant en manufactures com en serveis, va baixar al setembre fins als 52,9 punts, prop del nivell de 50 en què s’igualen els optimistes i els pessimistes. No obstant això, aquests descensos van ser motivats, sobretot, per la disminució del component de preus de l’índex, la qual cosa dóna un matís optimista a la situació actual. La producció industrial, que al setembre va créixer el 5,6% interanual, s’afegeix també a aquest to sostingut.
|
|
|
El risc més important és una intensificació de la reculada del preu dels immobles, que reduiria el consum.
|
|
Tot i aquest important suport, els riscos més importants cal buscar-los en el creixement. Fins ara, la desacceleració del mercat de l’habitatge s’ha traduït en una menor activitat, amb descensos propers al 20%, limitats a un sector que representa el 6% del total de l’economia. No obstant això, la clau cal buscar-la en el preu dels immobles, ja que un descens d’aquests preus afectaria els ànims dels consumidors, la despesa dels quals als Estats Units supera els dos terços del PIB. Al setembre, el preu de l’habitatge de segona mà, deflactat per la inflació subjacent, va perdre el 5,3% interanual, i el de primera mà, més volàtil, va perdre el 12,3%. La situació és, ara com ara, millor que en anteriors cicles a la baixa, ja que, en els últims anys, s’ha acumulat un coixí del 30% d’apreciació dels immobles. Tot i així, però, aquest és el risc més important que plana sobre l’economia nord-americana, si la tendència a la baixa persisteix.
|
|
|
|
L’escenari dels preus és més benigne que mesos enrere. Aquí hi ha l’altra bona notícia del PIB del tercer trimestre. El deflactor del consum privat va créixer el 2,9% interanual, clarament per sota del 3,3% del període anterior. En la mateixa tònica, el descens del preu del petroli i efectes de base van causar una correcció a la baixa de l’avanç de l’índex de preus al consum (IPC), que va passar al setembre a créixer el 2,1% interanual, enfront del previ 3,8%. No obstant això, aquí el que compta és el component subjacent, menys volàtil, ja que exclou l’energia i els aliments. L’IPC subjacent del setembre es va accelerar una dècima i va créixer el 2,9% interanual. Però el deflactor del PIB del consum, sense les partides energètiques, va augmentar el 2,4% anualitzat en relació amb el trimestre previ, un percentatge força raonable.
|
|
Els preus al consum creixen al 2,1% i les perspectives milloren.
|
|
Confirmant la relativa millora del front inflacionista, cal considerar que un terç de l’índex subjacent consisteix en els preus que als Estats Units són assignats comptablement al gaudi que els propietaris fan del seu habitatge. Aquest important component de l’IPC s’ha mostrat especialment alcista el 2006, ja que la desacceleració del mercat de l’habitatge ha provocat un èxode de la compra cap al lloguer i n’ha apujat els preus, els quals són, precisament, la base de càlcul del preu del gaudi de l’habitatge. Amb la seva volatilitat per les vicissituds del mercat, i sense ser efectivament pagat, els augments de l’índex de preus derivats d’aquest component han de tenir efectes limitats sobre la tendència fonamental de l’índex de preus. Sense energia, alimentació i lloguers imputats, els preus al consum van augmentar al setembre el 2,0% interanual i van mostrar una evolució relativament estable que hauria de ser més representativa del que es pot esperar en els propers mesos.
|
|
El mercat laboral podria ser més fort del que s’esperava...
|
|
El mercat de treball continua emetent senyals ambigus. Per bé que sembla que la creació de nous llocs de treball s’ha desdibuixat, amb increments menors del que estava previst, i que els salaris continuen sense guanyar poder adquisitiu, la taxa d’atur és baixa (el 4,6% de la població activa), es preveuen revisions a l’alça de les xifres de creació d’ocupació i els costos laborals unitaris augmenten més del que estava previst. La confirmació d’aquest vigor al mercat laboral seria en aquests moments més un suport al nivell d’activitat que una amenaça inflacionista.
|
|
|
...però el dèficit comercial es resisteix a disminuir.
|
|
El sector exterior, per la seva banda, continua sense emprendre la via de la correcció. El dèficit comercial dels dotze últims mesos fins a l’agost va assolir un nou rècord, tot i que amb un creixement que s’ha alentit si descomptem els efectes del petroli. L’abaratiment del petroli i l’evolució de l’economia nord-americana en els últims mesos han d’acabar erosionant una part d’aquest desequilibri, però els dubtes són la velocitat de l’ajustament i els seus efectes sobre la cotització del dòlar.
|
Japó
|
Japó, un creixement que mira cap a l’exterior
|
|
L’economia japonesa té un creixement cada cop més basat en la inversió i en les exportacions.
|
|
El creixement del Japó continua basat en la demanda interna, però la dependència del sector exterior és cada cop més gran, tot i que, en els últims mesos, l’encariment del petroli hagi pogut distorsionar els indicadors. Aquesta dependència exterior es veu reforçada per la dinàmica de la despesa de l’economia nipona. Amb un consum privat que aguanta, però que cedeix terreny de mica en mica, i amb un sector públic restrictiu a causa dels deutes acumulats en anys anteriors, el principal motor del creixement és la inversió, però amb un domini cada cop més gran de les empreses exportadores.
|
|
|
|
L’índex d’activitat industrial Tankan del setembre per a grans empreses manufactureres es va enfilar fins al nivell dels 24 punts, va donar mostres de la bona salut del sector i va constituir un important suport per al manteniment del present cicle expansiu. Les alces borsàries dels últims mesos i la recuperació de les exportacions a la Xina corroboren que els grans de sempre continuen en molt bona forma. Però, al mateix temps, aquests grans miren cada cop més cap a l’exterior. Les comandes de maquinària, que són un avançament del comportament de la inversió, van a l’alça, però la proporció representada per les comandes d’origen internacional en els últims dotze mesos fins a l’agost va arribar al 45,0% del total, quan, en els anys noranta, la norma estava en la proximitat del 30%.
|
|
|
Tot i el robust mercat laboral, els consumidors s’ho prenen amb calma.
|
|
Si la inversió va a l’alça, els últims indicadors de la demanda dels consumidors continuen llanguint. Les vendes al detall del setembre van créixer el 0,3% interanual i van mantenir el to discret dels últims mesos. Les compres d’automòbils continuen sense despertar i, tot i l’embranzida estacional del setembre, van cedir el 8,9% en relació amb el mateix període de l’any anterior. Igualment, tot i la millora dels salaris, i malgrat que la confiança del consumidor del setembre va quedar en el nivell dels 45,6 punts, encara relativament alt, la taxa d’estalvi mensual dels treballadors va continuar dibuixant a l’agost la tendència a l’alça dominant al llarg del 2006.
|
|
Les empreses manufactureres es mostren fortes i s’orienten cap als mercats internacionals.
|
|
Confirmant la supremacia dels productors enfront dels consumidors, els indicadors de l’oferta tenen un to més positiu, amb una producció industrial que va créixer el 4,8% interanual al setembre, una mica per sota de l’agost, quan es va assolir el ritme més ràpid dels dos últims anys. Els habitatges iniciats de l’agost també van mantenir la sòlida tendència a l’alça, que contrasta amb el comportament del mercat de Tòquio, on els preus es van recuperar al setembre, però no les vendes, que van continuar reculant després de l’important correcció de l’agost.
|
|
|
La indústria creix, i els preus continuen en terreny positiu.
|
|
El mercat de treball va continuar essent robust, amb una taxa d’atur que, al setembre, va quedar instal·lada en el 4,2% de la població activa, clarament en la banda baixa dels últims anys. Aquest vigor del mercat laboral va contribuir a apuntalar els preus, els quals, per bé que van reduir l’avanç arran de la davallada del petroli, van mantenir un fons que indica que el període deflacionista continua darrere. Els preus sense aliments frescos del setembre van augmentar el 0,2% interanual, i l’índex general de Tòquio de l’octubre va guanyar el 0,5% i va continuar marcant la via alcista. El superàvit comercial dels dotze mesos fins a l’agost va ser de 9,2 bilions de iens, el 17,5% inferior al del mateix període de l’any anterior. No obstant això, aquesta reculada marcada pels preus energètics, s’atenua, i les exportacions continuen donant mostres d’un vigor creixent, amb un increment a l’agost del 14,9%.
|
Índia, seguint el deixant de la Xina
|
Els dos països més poblats del món s’assemblen molt poc. Ara com ara
|
|
|
|
Cada cop és més estrany trobar un esment de la Xina sense que s’hi afegeixi l’Índia. És cert que els dos països comparteixen importants característiques (que el creixement econòmic permet reduir la pobresa de cents de milions de persones és potser la més notable), però encara hi ha una important distància entre les dues economies que es tendeix a obviar. En aquest requadre il·lustrem algunes diferències i apuntem els principals reptes que afronta l’Índia per accelerar la seva taxa de creixement i apropar-la a la de la Xina.
|
|
|
|
|
L’economia xinesa encara és molt més gran que l’índia i contribueix molt més al creixement global. Enguany el PIB de la Xina representarà, aproximadament, el 16% del PIB mundial, i el de l’Índia, el 6% (mesurat a tipus de canvi de paritat de poder de compra). Però no sempre ha estat així. El 1980, al començament del miracle xinès, la dimensió de les dues economies era similar. En els següents 25 anys, la Xina ha crescut a una taxa mitjana del 10%, i l’Índia –on el procés de reformes no es va iniciar fins al 1990– ho ha fet el 6%. Més recentment, la taxa de creixement a l’Índia (el 8% anual) s’ha apropat a la de la Xina, però aquesta convergència no ha estat total. Per les seves dimensions i pel seu dinamisme, l’impacte de la Xina sobre l’economia global ha estat molt més notable, per exemple sobre la demanda de primeres matèries.
|
|
|
|
Tot i que l’Índia s’ha obert al món d’una manera considerable des del 1990, el seu grau d’obertura és menor que el de la Xina. El comerç internacional en béns i serveis de la Xina va superar el 80% del seu PIB el 2005, més del doble que a l’Índia. Enguany, les exportacions xineses de béns arribaran als 900.000 milions de dòlars, set cops més que les exportacions índies (el diferencial és només una mica menor en importacions). Els aranzels a les importacions continuen essent més alts a l’Índia, tot i haver experimentat una davallada impressionant des d’una mitjana de més del 100% al començament dels noranta fins al 15% actual, 5 punts percentuals superiors als de la Xina, on, a més a més, una considerable proporció de les importacions es beneficien d’exempcions. Les diferències en les exportacions de serveis (el 25% superiors a la Xina) són molt més reduïdes, gràcies, en part, al dinamisme del sector de software a l’Índia. Però cal posar la importància d’aquest sector líder en exportacions en perspectiva: representa el 3% del PIB i ocupa menys del 0,5% de la població activa. El 2006 serà el primer any que els ingressos per exportacions de software superin els ingressos per remeses d’emigrants.
|
|
|
|
|
La inversió estrangera directa a l’Índia encara és molt incipient. La Xina i l’Índia apareixen en diversos rànquings (per exemple, l’elaborat per AT Kearney) com els dos països més atractius per a les inversions internacionals directes. Però, a l’Índia, l’interès no s’ha plasmat encara en un registre notable de la inversió rebuda. El 2005 gairebé va arribar als 8.000 milions de dòlars, uns deu cops menys que a la Xina i la meitat que al Brasil. Atès que el marc legal no és inusualment restrictiu a l’entrada d’inversió estrangera, aquest resultat s’explica, sobretot, per la dificultat generalitzada de fer negocis a l’Índia. El sector financer (banca i assegurances) i el de la distribució (hipermercats) sí tenen importants restriccions a l’entrada d’inversió estrangera, i la seva liberalització –més que probable en els propers anys– també podria reportar importants entrades de capital.
|
|
|
|
|
La gran assignatura pendent de l’Índia és el desenvolupament de la indústria intensiva en treball. Només d’aquesta manera es podrà mantenir o accelerar el ritme de creixement fins als nivells assolits per la Xina. Fins ara, el model de creixement s’ha basat en els serveis i en les manufactures intensives en coneixement i capital (per exemple, les indústries petroquímiques o les farmacèutiques), però la creació d’ocupació en aquestes indústries ha estat limitada, i més de 500 milions de persones continuen dedicades a una agricultura de molt baixa productivitat. Ni aquestes persones ni la immensa majoria dels cent milions de joves que s’incorporaran al mercat laboral en la propera dècada tenen les qualificacions necessàries per trobar feina als sectors més dinàmics de l’actualitat. Desafortunadament, l’estereotip d’una societat índia en què el domini de l’anglès és gairebé universal i el nivell educatiu general és més que acceptable queda molt lluny de la realitat.
|
|
|
|
Tot i que existeix un cert consens sobre les reformes necessàries per apuntalar el creixement, el progrés en la seva aplicació és molt lent. Hi ha un ampli acord sobre els tres factors que dificulten més l’enlairament de l’economia índia: la rigidesa al mercat de treball, les infraestructures (transport i electricitat) i una espessa xarxa d’impostos, regulacions i burocràcies a diferents nivells de govern. En el cas del mercat laboral, on les reformes tenen l’oposició frontal dels partits d’extrema esquerra que donen suport al govern al Parlament, els avanços han estat nuls. Pel que fa a les infraestructures, un dèficit fiscal proper al 8% del PIB i un deute públic del 85% del PIB dificulten l’increment de la inversió pública. Com a alternativa, el govern ha impulsat la creació de public-private partnerships (una excel·lent oportunitat per a les empreses europees de construcció o de gestió d’infraestructures), però la incertesa sobre el marc regulador continua essent un problema. Una gran part de l’esforç inversor en infraestructures es focalitza a les special economic zones, creades recentment, en què també es redueixen la burocràcia i els impostos. L’èxit d’aquestes zones facilitaria l’aplicació d’aquestes reformes al conjunt de l’economia. D’això dependrà que, en els propers anys, l’Índia creixi tant o més que la Xina.
|
|
Xina
|
Els ímpetus de la Xina només es moderen una mica
|
|
La Xina alenteix la marxa, però creix al 10,4%.
|
|
L’economia xinesa tenia últimament aires de misteri, amb un creixement molt per damunt del que certs indicadors d’activitat permetien suposar. En el tercer trimestre, l’economia va guanyar el 10,4% interanual, que, tot i ser una xifra respectable, representa una certa desacceleració en relació amb el període previ, quan l’economia havia intensificat el seu avanç fins a l’11,3%. Un alentiment una mica més coherent amb els esforços de les autoritats monetàries, amb la relativa feblesa de les importacions de primeres matèries dels últims mesos i amb els indicadors de producció d’energia. Així i tot, la Xina continua creixent amb molta força, gràcies a la inversió, a les exportacions i a la indústria. Per sectors, continua el domini de la indústria, que va créixer el 13,0% interanual, enfront dels serveis, que van avançar el 9,5%. Per la seva banda, l’agricultura, que encara representa el 12,6% de l’activitat econòmica, continua instal·lada en un perfil baix, amb un magre avanç del 4,9% interanual. Pel que fa a la despesa, la inversió, el seu component més important, va patir un cert alentiment a causa de les restriccions del crèdit a les zones urbanes, però va ser el sector exterior el gran protagonista del creixement. Les exportacions van agafar el relleu de la inversió i van créixer en el tercer trimestre el 28,7% interanual, que va deixar petit el respectable 22,1% de les importacions.
|
|
Indústria i sector exterior lideren el creixement...
|
|
La producció industrial del setembre va créixer el 16,1% interanual, un ritme que ha romàs extremadament constant des del començament del 2005. La indústria pesant, el 70% del total, va tornar a ser el component més vigorós i es va incrementar el 17,6%. Tenint en compte la naturalesa de la propietat de les empreses, els conglomerats estatals van avançar un respectable 12,4%. La seva participació en el total va continuar disminuint a causa del seu creixement més lent que la mitjana, però els beneficis, en contra del que s’esperava, han augmentat significativament en els últims mesos, la qual cosa representa un alleujament del risc que pesa sobre el sistema bancari que tant els ha finançat. Un fet coherent amb les reeixides privatitzacions de bancs comercials. El tercer dels quatre grans a privatitzar-se ha estat l’Industrial and Commercial Bank of China (ICBC), que, amb 19.100 milions de dòlars, representa la major operació d’aquest tipus fins a la data. Després de les pujades dels últims dies, l’ICBC ja és el cinquè del món en capitalització borsària, darrere del JPMorgan Chase.
|
|
|
...i els seus financers, els bancs, troben una bona acollida entre els inversors.
|
|
La producció d’energia va créixer al setembre el 13,9% interanual, ritme d’avanç força inferior al que havia estat la norma fins al final del 2005. Entre els indicadors de demanda, les vendes al detall van créixer al setembre el 13,9% interanual, amb un consum rural que continua perdent pes en relació amb les ciutats. Els preus van continuar sota control, amb un avanç al setembre de l’1,5% en relació amb el mateix període de l’any anterior. Una contenció inusual si considerem el vigor de l’activitat econòmica. Sempre dins d’aquesta tònica minimalista, hi ha, en general, una tensió més intensa en el nivell de preus de l’àmbit rural, la qual cosa representa una tènue prova dels innegables colls d’ampolla que limiten l’activitat econòmica quan ens allunyem de les bullicioses províncies costaneres.
|
|
El superàvit comercial es basa en les manufactures i en les exportacions als Estats Units i a Europa.
|
|
El superàvit comercial continua marcant el ritme de l’economia xinesa, amb una exportació manufacturera que supera amb escreix la importació de primeres matèries.
|
|
Les importacions de primeres matèries i la producció d’energia continuen en un perfil més baix.
|
|
Les exportacions dels dotze últims mesos, mesurades en dòlars corrents, van arribar al 34,0% del PIB, una participació en constant augment des de mitjan 2002. Les importacions també segueixen aquesta evolució alcista, però, des del final del 2004, el seu augment ha perdut força. Així, el superàvit comercial dels dotze últims mesos fins al setembre voreja ja el 5,4% del total de l’economia, amb 143.600 milions de dòlars. Un balanç que rep el suport de l’especial relació bilateral amb els Estats Units, ja que, segons les estadístiques xineses, sense aquesta relació, la Xina va tenir un dèficit comercial amb la resta del món fins a l’agost, quan el saldo dels dotze últims mesos va passar a ser de 3.574 milions de dòlars.
|
|
|
|
|
A l’altre extrem de l’important superàvit que també té amb Europa, cada cop més important, la Xina té el seu dèficit més important amb Taiwan, amb 65.000 milions de dòlars, seguit de Corea del Sud, amb 45.000 milions, i d’un recuperat Japó, amb 22.000 milions. Malgrat representar menys del 10% del total de les exportacions, és significatiu que les exportacions d’empreses autòctones xineses han sortit d’una llarga letargia i han anat guanyant força al llarg del 2006. Per la seva banda, la importació en volum d’alumini i coure es va estabilitzar després dels marcats descensos dels mesos previs, situació que no es va donar amb l’acer, que, en els dotze mesos fins a l’agost, va continuar caient i va acumular una pèrdua propera al 40% en relació amb el mateix període de l’any anterior.
|
Xina: on són els emprenedors?
|
El 90% de les exportacions xineses provenen d’empreses no xineses
|
|
|
|
En el siglo xvii, Portugal y Holanda se disputaban el dominio del comercio marítimo. El interior de los imponentes bajeles portugueses rezumaba lujo y buen gusto en comparación con la tosca pobreza de sus oponentes de los Países Bajos, y sin embargo, las apariencias engañaban, el dominio luso estaba en declive, mientras Holanda estaba en los albores de su época de dominio en los mares.
|
|
|
|
Las cifras de China impresionan aún más que los bajeles portugueses, sobre todo al compararlas con otras zonas emergentes como India, Rusia o América Latina. Su economía ya es la segunda del mundo en términos de volumen, y cada año crece consistentemente cerca del 10%. Además, invierte el 42% de su producto interior bruto (PIB), una cuota que sigue aumentando porque los chinos ahorran en serio. Por si el ahorro nacional no fuera suficiente, en 2005 llegaron 72.406 millones de dólares en forma de inversiones directas, monto que igualó al que recaló en América Central y del Sur, India, Pakistan y Bangladesh. La influencia china en los mercados de materias primas también se deja sentir, absorbiendo la cuarta parte del acero mundial y contribuyendo, en términos absolutos, tanto como Estados Unidos al incremento de la demanda mundial de petróleo. Para mayor gloria, en 2005 China se convirtió en el primer exportador mundial superando a Alemania. Por si todo ello no bastase, haciendo honor al sabio Confucio, China es ya el líder mundial en estudiantes matriculados en facultades técnicas. ¿Quién da más?
|
|
|
|
|
Pero el gigante tiene pies de barro. En primer lugar, la portentosa ascensión de las exportaciones chinas se debe en más de un 90% a las compañías foráneas, mientras que las exportaciones de empresas autóctonas han permanecido estancadas hasta 2004. China trata mucho mejor a los empresarios foráneos que a los propios. Es lógico que la abundancia de mano de obra barata atraiga capital extranjero, pero sorprende la avidez de financiación extranjera por parte de las compañías chinas, a pesar del ingente ahorro nacional disponible. Desde 1982, la constitución china viene garantizando a las compañías extranjeras unos derechos de propiedad de los que sus homólogos chinos no disfrutaron hasta 1999. Además, los gestores del ahorro nacional aún son los grandes bancos estatales, organizaciones poco eficientes que o bien dejan dinero a los grandes, y a menudo deficitarios, conglomerados industriales también de origen estatal, o bien, paradójicamente, a las empresas extranjeras, que reciben de ellos cuatro veces más crédito que las empresas autóctonas. Para los emprendedores de casa, si los hay, queda bien poco. ¿Los hay?
|
|
|
|
En segundo lugar, la composición del tejido productivo chino es peculiar. El 37% de la industria es de origen estatal y la industria pesada tiene una participación creciente sobre el total y ya supera ampliamente los dos tercios. La mayor parte de los proyectos de inversión va a las infraestructuras, pero, a diferencia del auge exportador, la circulación interior de mercancías ha disminuido y el mercado interior está fragmentado. Mucho «hardware» y mucho cemento, pero menos «software», es decir, iniciativa empresarial. En la lista de las 50 mejores empresas asiáticas que viene publicando la revista Forbes, en 2006 hay cinco nombres chinos frente a 12 de la India, que sólo recibe una décima parte de la inversión directa que recibe China. Además, de la lista china hay que borrar Lenovo, el campeón tecnológico, que se ha instalado en Hong Kong para recibir el ventajoso trato de empresa extranjera. En la lista de Forbes de las 200 mejores empresas de ventas inferiores a los 1.000 millones de dólares, China se recupera parcialmente y logra colocar 30 nombres, frente a los 23 de la India. Pero la victoria es pírrica, pues las ventas combinadas de las empresas chinas son un 20% inferiores a las de las firmas indias. Pobre bagaje si pensamos que la economía china es casi el triple que la de la India.
|
|
|
|
|
La tercera cuestión es la China rural, que engloba aproximadamente a 800 millones de personas. Los niveles de consumo e ingresos de esta mayoría están en el 30% de los que disfruta la china urbana, y descendiendo. El gobierno trata de subvencionar a los campesinos, pero el verdadero reto es hacer que haya menos. El 50% de la población activa se dedica a la agricultura, pero la tierra cultivable por persona es en China un 35% inferior a la de la India, y menos de la tercera parte de la que tiene un brasileño. Un agricultor chino tiene a su disposición siete veces menos de tierra fértil que un brasileño. A consecuencia de ello, la productividad del campo es extremadamente baja. Lo mejor es que los agricultores vayan a otros lares. Finalmente, en educación, arraigado valor tradicional del gigante amarillo, la China rural suspende con un muy deficiente. A pesar del ahorro generado, la inversión en educación es insuficiente, y es que el sistema legal hace que los agricultores acaben subvencionando a las ciudades. Según datos de la UNCTAD, entre 1995 y 2001, el índice de capital humano, valorado según el grado de formación de la población, descendió en China de 0,318 a 0,298, perdiendo un puesto en el ránking mundial. Si bien los hay peores, es este escaso bagaje para la estrella mundial de la inversión y el crecimiento.
|
|
|
|
¿Dónde están los empresarios chinos? ¿Donde hallaremos la capacidad de inventiva de los descubridores de la pólvora y el helado? Hank Paulson, el Secretario del Tesoro estadounidense, ha estado estas últimas semanas en China negociando los términos comerciales entre ambos países. Después de las visitas obligadas a Pekín y Shanghai, se dejó caer por la provincia costera de Zhejiang. Comparado con la imponente Shanghai, Zhejiang es tosca y rural, al estilo de esos barcos holandeses de finales del siglo xvii. ¿Qué buscaba el mandatario americano?
|
|
|
|
|
Paulson buscaba emprendedores. En los años 70, Zhejiang tenía una renta per cápita similar a la media china. Hoy es la quinta provincia más rica, detrás de Pekin, Shanghai, Tianjin y Guangdong, pero la diferencia es que estas cuatro regiones son eminentemente urbanas mientras que la tosca Zhejiang tiene una gran masa de población rural. Las inversiones en infraestructuras que hinchan los números han sido mucho menores en Zhejiang que en sus homólogos urbanos, y se ha librado de paso de las abusivas expropiaciones para construir esas grandes obras. Sin embargo, éste podría ser el tosco buque holandés que navega con fuerza. Su crecimiento acumulado desde 2000 es superior al de Shanghai y, mucho más importante que eso, tiene empresas que funcionan. De las 30 firmas chinas de Forbes, con un 12,7% de las ventas, hay cuatro empresas de Zhejiang. Éstas están en sectores como ventas minoristas, industria química, farmacia y equipo eléctrico, lejos de las moles de hormigón. Además, el sistema bancario de la provincia es uno de los más saneados del país. Hank Paulson debe ser hombre bien informado buscando en sitios como Zhejiang, ya que los mejores emprendedores chinos no están en las altas torres de sus ciudades. Los prometedores bajeles holandeses se esconden en algunas partes de ese sector maltratado que es la china rural.
|
Mèxic
|
Mèxic: un bon creixement amb permís dels preus
|
|
Mèxic creix al 4,7%, liderat per la inversió privada...
|
|
L’economia asteca va mostrar un saludable vigor en el segon trimestre i va mantenir el perfil alt iniciat cap al final del 2005.
|
|
|
...però el deflactor del PIB es dispara al 8,5%...
|
|
El creixement del 4,7% interanual del PIB va rebre el suport del consum privat, que va avançar el 5,4%. Per la seva banda, el consum públic es va accelerar fins al 9,0%. No obstant això, l’avanç més important va continuar corresponent a la inversió, que va registrar un augment del 9,6% interanual. Per bé que es dóna una lleugera desacceleració en la formació de capital en relació amb el ritme del començament de l’any, en primer lloc, cal considerar la velocitat d’avanç i, en segon lloc, la seva tipologia, ja que, en el període anterior, la inversió pública havia augmentat el 22,0% interanual, per disminuir l’1,6% en el segon trimestre, on el protagonisme cal buscar-lo en el sector privat. El sector exterior va continuar sostraient força al creixement, aproximadament una cinquena part del total, amb unes exportacions que, tot i créixer amb vigor, no igualen el ritme de les importacions.
|
|
|
|
|
Entre els indicadors de demanda més recents, la producció industrial va créixer a l’agost el 5,8% interanual i conserva un bon to, amb un sector de la construcció que agafa en part l’alternativa de les manufactures, les quals, però, mantenen el to. Per la seva banda, la producció industrial de les «maquiladoras», empreses estrangeres, llegiu nord-americanes, que produeixen a Mèxic per treure partit dels baixos costos laborals, es va accelerar fins al 8,9% interanual després d’un llarg període de certa letargia.
|
|
...i continua el deteriorament del sector exterior.
|
|
La qüestió de l’estabilitat de preus no és tan clara com fa uns mesos. La inflació del setembre va repuntar fins al 4,1% interanual. El registre encara es podria considerar raonable, i més considerant l’estabilitat del component subjacent, sense energia ni alimentació, que va quedar en un avanç del 3,4%. Però l’últim deflactor del PIB, que, en el segon trimestre, es va accelerar del 4,7% al 8,5% interanual, genera indicis raonables que el fort ritme d’activitat provoca tensions de preus.
|
|
|
|
El sector exterior va prosseguir el procés de deteriorament, motivat per la poca competitivitat derivada de la cotització del peso i per la força de la demanda interior, que acumula un lustre de constant acceleració. La balança comercial dels dotze mesos fins al setembre va presentar un dèficit de 5.256 milions de dòlars. Un cop excloses les exportacions de petroli, un coixí que, atesa l’evolució dels preus, es podria començar a reduir, el dèficit augmenta fins als 44.905 milions, una xifra creixent i que continua evolucionant a l’alça.
|
Primeres matèries
|
L’OPEP intenta frenar la caiguda del preu del cru
|
|
La caiguda del preu del petroli força una retallada de producció de l’OPEP...
|
|
Al començament d’octubre, la cotització del barril de petroli de qualitat Brent (per a lliuraments a un mes) es va situar en els mínims anuals, amb prou feines per damunt dels 58 dòlars. El màxim històric de 78,49 dòlars, assolit el 8 d’agost passat, quedava lluny. Darrere d’aquest sobtat moviment hi ha, entre d’altres factors, unes expectatives de notable moderació de la demanda per als propers temps. Així, des del gener, l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) ha revisat cinc cops a la baixa la demanda esperada de petroli per al 2006 i el 2007. L’Agència Internacional de l’Energia ha realitzat una correcció similar.
|
|
|
|
L’intens descens de les cotitzacions del cru ha dut el càrtel petrolier a especular amb la seva primera retallada de producció des del 2004. Finalment, després d’un seguit d’anuncis preliminars, l’OPEP va decidir a la reunió de Doha dels dies 19 i 20 d’octubre reduir la producció en 1,2 milions de barrils diaris a partir de l’1 de novembre, una xifra que equival, aproximadament, al 4,3% de la producció oficial actual. Així mateix, l’OPEP es reserva la possibilitat de noves retallades a la reunió del proper 14 de desembre.
|
|
|
...decisió que no provoca gaires tensions en la cotització de l’or negre.
|
|
Al llarg del mes d’octubre, el preu del petroli ha tendit a moure’s al voltant del nivell dels 60 dòlars, sense exhibir una tendència excessivament clara. L’Agència Internacional de l’Energia ha recordat que la demanda s’ha moderat lleugerament a causa de les tasques estacionals de manteniment que realitzen les refineries en aquesta època.
|
|
Els metalls continuen acumulant una forta pujada anual.
|
|
La dinàmica de la resta de primeres matèries ha estat diferent de l’exhibida pel petroli. L’índex «The Economist» en dòlars va repuntar a l’octubre el 7% i es va situar en nivells un 33% superiors als d’un any abans. El rebot ha estat degut, fonamentalment, als metalls. Aquest moviment alcista de les primeres matèries metàl·liques registrat a l’octubre ha estat presidit pel creixement experimentat pel plom, la plata, el níquel i el zenc. Contrasta, en canvi, la correcció registrada per l’or, que suma dos mesos consecutius, setembre i octubre, en descens. De mitjana mensual, l’or es va situar a l’octubre en el nivell dels 586 dòlars per unça, gairebé 140 dòlars per sota del màxim anual registrat al maig.
|
|
|
Pots subscriure't ara per ser avisat per correu electrònic cada vegada que s'actualitzi l'Informe Mensual a internet. També per rebre per correu electrònic i en format PDF el/s capítol/s escollit/s.
|
Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.
|
|
Descarrega’t un acccés a Estudis i Anàlisi Econòmica des del teu mòbil
T'enviarem gratis un SMS amb l'accés directe
|
