Les empreses absorbeixen estalvi de la resta de l’economia a un ritme creixent

  Quan el naufragi llança Robinson Crusoe a una illa desconeguda i aparentment deserta, sabem que només el coratge i l'audàcia en determinaran la capacitat de supervivència en un medi tan hostil. Pescant o recol·lectant descobreix l’escassetat del seu temps i la precarietat de la tecnologia que utilitza. Però, un cop cobertes les necessitats elementals, aviat és capaç de destinar temps a perfeccionar les tècniques, construir instruments millors o agençar el seu refugi. És a dir, en termes econòmics, quan la capacitat de producció supera la necessitat de consum, pot destinar l’excedent a activitats que li permetran millorar sensiblement la capacitat productiva futura. L’«estalvi» de temps i la destinació d’aquest a la inversió són la clau del desenvolupament i del progrés econòmic de qualsevol societat.

  La peripècia de l’home a l’illa deserta és útil per exemplificar conceptes econòmics elementals, motiu pel qual és utilitzada sovint en l’ensenyament de l’economia. Quan el model es complica amb una població més gran, la complexitat dels fenòmens econòmics augmenta, però l’essència ve a ser la mateixa. L’anàlisi estalvi-inversió, precisament, és una de les que més energies ha consumit en la història de les idees econòmiques. Però el que no planteja cap mena de dubte és la seva transcendència en el món real a l’hora d’explicar la dinàmica econòmica, tant en economies simples com en la diversitat del món actual.

  En l’era de la globalització, un dels desenvolupaments que més crida l’atenció és la deslocalització dels processos d’estalvi i inversió. La progressiva dilució de les fronteres econòmiques allibera l’estalvi dels lligaments nacionals. El que un Robinson estalvia en un continent l’utilitza un altre Robinson d’un altre continent. La inversió ja no es veu limitada per la capacitat d’estalvi personal, empresarial, ni tan sols nacional. L’eficiència del sistema financer internacional a l’hora de canalitzar aquests fluxos d’estalvi explica, en bona mesura, que, en els últims anys, l’economia internacional hagi crescut als ritmes més elevats en dècades, però que, malgrat tot, els tipus d’interès a llarg termini continuïn en nivells històricament baixos. Sobretot en un moment de pujada dels preus de les primeres matèries, i en particular del petroli, que ha fet menys mal del que es podia imaginar als països que en depenen, gràcies al fet que els països exportadors han mobilitzat l’estalvi cap als mercats financers internacionals i han facilitat així l’ajustament de les economies.

  Sens dubte, aquesta capacitat d’acomodar estalvi i inversió a nivell global és una optimització del patró econòmic internacional. Els països o les regions més dinàmics, amb més potencial de creixement, poden absorbir l’estalvi d’economies o de regions més madures, amb menys capacitat de generació d’actius financers atractius, en un equilibri més fructífer que el de les economies tancades per les restriccions nacionals. La paradoxa cal buscar-la en el fet que, ara com ara, la principal font d’estalvi planetari és l’economia xinesa, el potencial de creixement de la qual és molt alt, mentre que el principal receptor d’aquest estalvi és l’economia nord-americana, l’expansió de la qual es basa, precisament, en un excés de despesa, que es reflecteix, des de fa ja uns quants anys, en un enorme dèficit en la balança de pagaments corrents. Una paradoxa que, en bona mesura, s’explica per la potència dels mercats financers nord-americans, per la seva capacitat d’innovació i de desenvolupament de nous productes. La incògnita que planteja aquesta situació és fins a quin punt es pot tensar la corda del palanquejament financer.

Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.