Notícies Estudis
|
|
|
|
Informe Mensual, núm 301 - Abril 2007
|
|
|
Conjuntura espanyola
|
|
|
|
|
Activitat econòmica
|
L’economia espanyola manté un fort dinamisme
|
|
L’economia espanyola continua puixant.
|
|
De la informació disponible fins ara, es dedueix que el ritme expansiu de l’activitat al començament del 2007 és molt similar a l’observat en els compassos finals del 2006. Tant el consum privat com la inversió mantenen un vigor considerable, i s’espera que el sector exterior confirmi la millora evidenciada en els últims mesos.
|
|
Es consolida la recuperació del sector industrial.
|
|
La indústria ha consolidat plenament la recuperació, d’acord amb l’evolució de l’índex de producció industrial. Corregint les diferències de calendari, aquest índex va créixer el 5,1% interanual al gener i va mostrar una tendència de fons clarament ascendent. En aquest mes, gairebé totes les branques industrials van mostrar-se clarament expansives. En aquest sentit, cal destacar les relatives a vehicles a motor i altre material de transport, maquinària, material elèctric, mobles i equipament mèdic, amb increments superiors al 10%. El sector tèxtil (sense la confecció), amb un descens de l’1,4% interanual, i la fabricació d’equips informàtics, amb una caiguda del 7,6%, són les úniques excepcions, tot i que, en els dos casos, les davallades són més moderades que uns mesos enrere.
|
|
|
L’activitat constructora continua essent elevada.
|
|
La construcció també manté un ritme d’activitat elevat, com ho denota el consum de ciment, que va créixer el 13,4% interanual al gener. De cara al futur, l’evolució d’alguns indicadors avançats obre perspectives força favorables per a l’obra civil (el valor de la licitació oficial va créixer el 54,6% interanual durant el quart trimestre del 2006 i el 31,2% en el conjunt de l’any). En canvi, es preveu que la construcció d’habitatges moderi significativament el creixement, tenint en compte la desacceleració del ritme d’avanç dels visats d’obra nova i els senyals de pèrdua de dinamisme procedents del mercat immobiliari, com la desacceleració del creixement dels preus i l’estancament del total de transaccions, principalment en habitatges de segona mà.
|
|
|
Les perspectives per a l’obra civil són força favorables, però s’espera una moderació del ritme de construcció d’habitatges.
|
|
Pel que fa als serveis, el ritme de creixement continua essent relativament sostingut, d’acord amb l’evolució dels principals indicadors i dels índexs de xifra de negocis del sector. Pel que fa al turisme, en concret, l’exercici 2006 es va tancar amb un balanç força satisfactori. Van visitar Espanya 58,5 milions de turistes estrangers (el 4,5% més que el 2005), que van realitzar una despesa propera a 48,3 milions d’euros (el 4,8% més), segons l’enquesta sobre la despesa turística elaborada per l’Institut d’Estudis Turístics (IET). Aquestes dades tornen a situar Espanya en el segon lloc a nivell mundial, tant en nombre de turistes com en ingressos.
|
|
|
|
|
Cal precisar, però, que el càlcul dels ingressos turístics efectuat pel Banc d’Espanya a la balança de pagaments presenta uns resultats molt menys brillants. Segons aquesta font, el creixement dels ingressos va ser gairebé nul el 2006. La discrepància neix de les diferents metodologies utilitzades. Entre d’altres diferències, les dades del Banc d’Espanya no inclouen les despeses del transport realitzat per les empreses estrangeres que no reverteixen en el nostre país, que sí figuren a l’enquesta de l’IET.
|
|
El turisme presenta resultats força satisfactoris el 2006.
|
|
El 2006 gairebé el 90% dels turistes estrangers van escollir com a destinació principal les sis comunitats següents, ordenades per volum d’arribades: Catalunya, Balears, Canàries, Andalusia, Comunitat Valenciana i Madrid. Les tres primeres van concentrar gairebé el 60% de la despesa total realitzada pels turistes estrangers. El Regne Unit va ser el nostre principal mercat emissor, amb una quota propera al 28%, seguit, en ordre d’importància, per Alemanya, França, Itàlia i els Països Baixos. Aquests cinc països van aportar el 71% del turisme emissor.
|
|
|
Els serveis mantenen un creixement sostingut.
|
|
Des de la perspectiva de la demanda, cal destacar el bon to del consum, d’acord amb l’evolució dels indicadors més representatius. L’índex de producció de béns d’aquesta naturalesa va créixer el 4,9% interanual al gener (filtrant les diferències de calendari), increment superior al que es va registrar en el quart trimestre de l’any anterior. En la mateixa línia, l’índex de disponibilitat de manufactures de consum del Ministeri d’Economia mantenia un perfil de creixement ascendent al final del 2006.
|
|
|
|
Una altra dada il·lustrativa del dinamisme del consum al començament d’enguany l’aporta l’índex de vendes del comerç al detall, que, en termes reals (descomptant la inflació), va créixer el 5,0% interanual al gener. Aquestes dades contrasten amb la contenció reflectida en l’enquesta de la Unió Europea sobre el sentiment de confiança dels consumidors, que, en els primers compassos del 2007, es manté en cotes negatives, similars a les dels mesos precedents.
|
|
El consum es manté força ferm...
|
|
Apartant-se de la tònica general, el consum d’alguns béns duradors evidencia un cert esgotament del seu marge de creixement. És el cas, per exemple, de les vendes d’automòbils (turisme i tot terreny), que, en els mesos de gener i febrer, van recular l’1% de mitjana en relació amb el mateix període de l’any anterior, a causa, principalment, de la caiguda de les demandes de companyies de lloguer. En canvi, les compres d’empreses i de particulars van registrar només un lleuger descens.
|
|
...però la confiança dels consumidors no reacciona.
|
|
Finalment, en relació amb la demanda de béns d’equipament, cal constatar el caràcter expansiu de la majoria d’indicadors. Entre d’altres, l’índex de producció industrial de béns d’aquesta naturalesa va créixer el 12,6% interanual al gener, per damunt de la mitjana dels mesos precedents. En el mateix període, les vendes interiors d’equips i de software a grans empreses van augmentar el 8,6%. Així mateix, l’increment de les matriculacions de vehicles de càrrega es va col·locar en el 8,1% interanual en el període gener-febrer.
|
L’educació dels pares, un benefici durador
|
Com més alt és el nivell de formació dels pares, més temps dediquen als seus fills
|
|
|
|
Existeix un ampli consens sobre els efectes beneficiosos per a l’individu i per a la població en general d’un nivell educatiu més alt. Molts estudis empírics intenten quantificar la rendibilitat individual, o privada, d’invertir en educació, calculant el que aporta un any addicional d’escolarització a la remuneració individual. Una revisió d’aquests estudis suggereix que cada any addicional d’educació tendeix a incrementar el salari entre el 5% i el 15%. No obstant això, aquestes estimacions no tenen en compte els beneficis que la inversió en educació pot generar en termes generals, més enllà de l’àmbit estrictament privat.
|
|
|
|
Alguns exemples de beneficis addicionals, o externalitats positives, que provoca l’educació són la reducció de la criminalitat, la millora de la salut de la població, l’increment del benestar infantil o la transmissió intergeneracional del capital humà. Aquests són alguns exemples de conseqüències positives de l’educació que afecten no solament les persones que adquireixen un nivell educatiu més alt, sinó també el seu entorn familiar o social.
|
|
|
|
Identificar totes les externalitats no és fàcil, i encara és més complicat quantificar-les. Alguns estudis recents intenten calcular el rendiment social de la inversió en educació incloent el nivell agregat d’escolaritat en el càlcul de la rendibilitat privada. Si un individu, en igualtat de condicions, guanya més quan el nivell educatiu dels seus conciutadans és més elevat, això suggereix l’existència de beneficis addicionals positius. En general, les anàlisis empíriques mostren que un augment de l’1% en la proporció de graduats incrementa el rendiment privat l’1%-2%. No obstant això, aquests estudis no tenen en compte les externalitats positives que poden derivar-se de la transmissió intergeneracional de capital humà, de manera que probablement infravaloren el rendiment social d’invertir en educació.
|
|
|
|
Aquesta transmissió intergeneracional suposa que l’educació dels pares genera una externalitat positiva duradora en els seus fills. Efectivament, l’evidència empírica apunta a una correlació positiva entre el temps, sobre tot de qualitat, que els pares dediquen als seus fills i el seu desenvolupament intel·lectual. Si els pares amb nivells més elevats de formació, en condicions similars, dediquen més temps als seus fills que els pares sense estudis, la inversió en educació tindrà efectes positius duradors, ja que repercuteix en el capital humà de la propera generació.
|
|
|
|
L’anàlisi estadística d’una enquesta d’ús del temps a Espanya confirma que la quantitat de temps que els pares passen amb els seus fills augmenta amb l’educació. La taula adjunta mostra la mitjana de minuts al dia que un pare o una mare dedica a la cura primària de cada fill menor de 17 anys, segons nivell d’estudis i activitat laboral. «Cura primària» és el temps en què un individu considera que la seva activitat principal és l’atenció dels seus fills. Al seu torn, la taula distingeix entre dues modalitats de cura primària, la bàsica (alimentar-los, vestir-los, etc.) i la de qualitat (explicar-los un conte, ajudar-los a l’hora de fer els deures, etc.). Es considera que un pare o una mare té una educació «alta» si el seu nivell d’estudis és de formació universitària i té una educació «baixa» en qualsevol altre cas.
|
|
|
|
Observem a la taula que les mares amb educació «baixa» que treballen dediquen a l’atenció dels seus fills prop de la meitat de temps primari de qualitat que les mares amb educació «alta» que treballen. Entre les mares no ocupades, les d’educació «baixa» hi destinen aproximadament unes 3/5 parts del temps que hi dediquen les mares d’educació «alta». Pel que fa als pares, les ràtios són força similars, i la diferència per nivells educatius és més gran en el cas dels pares no ocupats.
|
|
|
|
Cal notar que aquestes dades podrien estar exagerant l’associació entre l’educació dels pares i el temps dedicat als fills, si, per exemple, els individus amb educació «alta» gaudeixen de més renda o reben més ajuda domèstica. Això comportaria que el fet que dediquin més temps als seus fills no sigui degut, totalment, a la seva major formació, sinó també al fet que tenen més ingressos o ajuda domèstica que els permet guanyar temps per a la seva família. Una anàlisi economètrica de les dades, que té en compte aquest conjunt de circumstàncies, confirma l’associació positiva entre el nivell formatiu dels pares/mares i el temps empleat en la cura primària dels fills. Els resultats també revelen que un pare amb una parella amb un nivell d’educació alt tendeix a passar més temps amb els seus fills.(1)
|
|
|
|
Per tant, l’evidència corrobora que existeix una associació positiva entre els nivells educatius dels pares i el temps de cura primària que destinen als seus fills. Ja que dedicar més temps als fills, sobretot de qualitat, implica un millor desenvolupament cognitiu infantil, la inversió en educació té clares externalitats positives a llarg termini. Tot i que aquests efectes duradors són difícils de quantificar, cal no ometre’ls en la discussió sobre el càlcul de la rendibilitat social de la inversió en educació. No tenir en compte aquesta externalitat positiva, ens podria dur, erròniament, a concloure que la inversió en educació és menys profitosa del que realment és.
|
Mercat de treball
|
Evolució positiva de l’ocupació
|
|
L’ocupació continua creixent a un ritme intens...
|
|
L’ocupació manté un gran dinamisme, d’acord amb l’evolució dels principals indicadors. N’hi ha prou amb un exemple: el total d’afiliats a la Seguretat Social va créixer el 3,5% interanual al febrer, igual que al gener i dues dècimes més que en l’últim trimestre del 2006.
|
|
|
|
Per sectors d’activitat, la construcció i els serveis, com de costum, s’emporten la palma, però també cal destacar el comportament de la indústria, que consolida la recuperació. En els dotze últims mesos, la indústria manufacturera ha registrat gairebé 72.000 afiliats més, que representen un augment del 3,2%. També la construcció, com s’ha dit, manté un impuls notable, amb gairebé 101.000 nous afiliats en el període esmentat, el 5,5% més que al febrer del 2006.
|
|
...gràcies al dinamisme de la construcció i dels serveis i a la plena recuperació de la indústria.
|
|
Pel que fa als serveis, les branques més dinàmiques són les relacionades amb l’educació i amb les activitats sanitàries i serveis socials, amb augments superiors al 14% en els dotze mesos considerats. Destaquen també l’hoteleria, el transport, emmagatzematge i comunicacions i les activitats immobiliàries i serveis a empreses, amb augments propers al 6%.
|
|
|
|
|
Per gèneres, el total de dones afiliades el dia 28 de febrer del 2007 pujava a 7,8 milions (el 41% del total), amb un creixement interanual del 4,7%, clarament per damunt del que va registrar el col·lectiu masculí (2,7%). Segons la nacionalitat, el ritme d’afiliació dels estrangers es va accelerar lleugerament al febrer, fins al 8,9% interanual, mentre que el corresponent als espanyols va romandre estable (2,9%). Gairebé el 70% dels afiliats estrangers (1,9 milions al final de febrer) provenen de països que no formen part de la Unió Europea, tot i que, en els últims mesos, el nombre d’estrangers comunitaris creix a un ritme molt intens, després de la incorporació de Bulgària i Romania a la Unió Europea.
|
|
Fort increment dels contractes fixos.
|
|
Finalment, segons les dades de l’Institut d’Ocupació, durant el període gener-febrer es van subscriure més de 431.000 contractes de durada indefinida, el 34,7% més que els realitzats en el mateix període del 2006, la xifra més elevada de tota la sèrie històrica. D’altra banda, els contractes temporals, que encara són àmpliament majoritaris, van moderar el ritme d’avanç al 4,4% en els dos mesos indicats.
|
L’atur registrat continua a la baixa
|
|
S’intensifica la tendència descendent de l’atur registrat.
|
|
L’atur registrat va pujar a 2.075.275 persones al febrer, el 4,3% menys que un any abans, i va accelerar així el seu ritme de caiguda. El descens va ser molt més intens en el col·lectiu masculí (6,8%) que en el femení (2,7%), i també entre els joves (12,1%) en comparació amb els més grans de 25 anys (3,1%). Per sectors, també des d’aquesta perspectiva es constata la recuperació de la indústria, amb un descens interanual de l’atur registrat del 7,4%, superior proporcionalment a l’anotat per la construcció (4,4%) i per tots els serveis (3,8%).
|
Augmenten els costos laborals
|
|
Els costos laborals s’acceleren el 2006...
|
|
El cost salarial per persona i mes va tendir a accelerar-se al llarg del 2006, d’acord amb les dades de l’enquesta trimestral de cost laboral elaborada per l’Institut Nacional d’Estadística. En el conjunt de l’any, els costos salarials van créixer el 3,4%, gairebé 0,8 punts més que el 2005. Aquestes dades concorden amb la informació de la comptabilitat nacional, que ofereix unes xifres molt similars.
|
|
...i s’amplia la bretxa amb la zona de l’euro.
|
|
Per sectors d’activitat, no s’observen diferències notables, tot i que els augments registrats a la construcció i als serveis són una mica superiors. La resta de costos laborals no salarials van créixer, en conjunt, el 3,6% el 2006, igual que en els dos anys precedents, de manera que, al final, l’augment del cost laboral total va ser del 3,5%, igual que la taxa d’inflació mitjana de l’any.
|
|
|
|
|
Cal valorar negativament que el creixement dels costos laborals a Espanya sigui molt superior al de la majoria dels països de la Unió Europea. En els cinc últims anys, el cost laboral horari ha crescut el 4,4% de mitjana anual, enfront del 2,8% registrat a la zona de l’euro i del 3,2% del conjunt de la Unió Europea.
|
|
|
|
Aquesta situació, unida al fet que l’avanç de la productivitat és comparativament menor a Espanya, explica que els costos laborals creixin al nostre país a un ritme molt superior al constatat als països del nostre entorn. Aquesta bretxa ha tendit a ampliar-se en els últims anys, tal com es pot apreciar a la gràfica següent, i ha agreujat el deteriorament de la competitivitat exterior de l’economia espanyola.
|
Saber és poder... adquisitiu?
|
Es redueixen les distàncies salarials entre els treballadors amb estudis universitaris i la resta
|
|
|
|
El desig de sir Francis Bacon, filòsof anglès del segle XVII, era viure per estudiar i no estudiar per viure, però no tothom comparteix la seva filosofia. Per a molta gent, l’expectativa d’una millor retribució és un dels factors clau a l’hora de prendre la decisió de continuar o no estudiant. L’evidència disponible dóna suport a aquesta creença, però les dades recents indiquen que els incentius econòmics a l’educació superior a Espanya ja no són el que eren.
|
|
|
|
El 2002, any de referència de l’última enquesta d’estructura salarial publicada a Espanya, les persones que no havien completat l’ensenyament primari ingressaven una mitjana anual del 12.903 euros, mentre que la mitjana d’ingressos d’un llicenciat era de 32.997 euros, 2,6 vegades més. Estudiar té, per tant, la seva recompensa, i no solament a Espanya, sinó també en altres països, segons l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). La gràfica anterior reprodueix el nivell d’ingressos en funció del nivell educatiu prenent com a referència un treballador que no va acabar la secundària. Observem que el diferencial d’ingressos en relació amb el treballador de referència augmenta amb el nivell d’estudis. També es constata que la prima per educació varia considerablement entre països i que Espanya se situa a la part baixa de la taula.
|
|
|
|
|
Fa uns anys, en canvi, Espanya se situava a la part alta d’aquesta classificació, però, entre els anys 1997 i 2004, la prima d’ingressos per estudis universitaris s’ha reduït de forma notable. Tal com queda clar a la gràfica següent, aquesta prima no solament ha caigut a Espanya mentre augmentava en altres països, sinó que en cap país de la mostra s’ha reduït tant com en el cas espanyol. Veiem, a més a més, que no solament ha disminuït l’incentiu a estudiar una carrera, sinó també l’incentiu a continuar els estudis més enllà del primer cicle de secundària. La pregunta és: per què en països com Corea o els Estats Units un títol universitari es valora més avui que ahir i a Espanya passa el contrari?
|
|
|
|
El diferencial d’ingressos favorable als treballadors amb un nivell més alt d’estudis es pot interpretar com el valor que el mercat dóna a un títol universitari. En aquest sentit, aquest diferencial és indicatiu de l’escassetat relativa de treballadors qualificats en relació amb la demanda existent. En principi, hi ha dues raons òbvies que podrien explicar la disminució en el salari relatiu dels treballadors amb estudis universitaris a Espanya: un augment de l’oferta i una reducció de la demanda relativa d’aquest factor. No podem oblidar tampoc que el mercat laboral es caracteritza per certes rigideses o peculiaritats que tenen influència sobre el seu equilibri. En aquest sentit, per exemple, un augment del salari mínim que afectés el salari mitjà dels treballadors amb menys estudis podria també contribuir a reduir el diferencial de salaris. En funció de quin hagi estat el determinant principal de la disminució de la prima d’estudis, la lectura d’aquest resultat serà més o menys negativa. En el millor dels casos, la reducció del salari relatiu dels treballadors més formats s’hauria degut a un gran augment des de nivells relativament baixos de la proporció de treballadors amb altes qualificacions. En el pitjor, el salari relatiu hauria caigut arran d’una reducció de la demanda relativa d’aquests treballadors, de la baixa qualitat de l’educació que han rebut o de la seva ocupació en treballs per als quals estan sobrequalificats.
|
|
|
|
|
L’oferta de titulats universitaris, sens dubte, ha augmentat. El 1997 la proporció de la població espanyola entre 25 i 64 anys amb estudis universitaris era del 19%, un punt per sota de la mitjana de l’OCDE, mentre que el 2004 aquesta proporció se situava en el 26%, un punt per damunt de la mitjana de l’OCDE. Per tant, aquest augment de l’oferta relativa de titulats universitaris a Espanya podria ser part de l’explicació del menor diferencial d’ingressos entre llicenciats universitaris i treballadors amb menys estudis. De tota manera, en països com els Estats Units, Hongria o Corea, on l’oferta de treballadors amb estudis universitaris va augmentar fins i tot més que a Espanya, com es pot veure a la gràfica anterior, el diferencial de salaris no ha caigut, sinó tot el contrari.
|
|
|
|
|
En contrast amb l’oferta, els canvis en la demanda són més difícils de calcular, ja que no observem directament qui voldrien contractar les empreses, sinó qui contracten, situació determinada també per l’oferta disponible. Així i tot, nombrosos estudis mostren que, en les últimes dècades, s’ha produït un augment de la demanda relativa de treballadors qualificats que podria explicar l’augment de la prima per estudis observada a la majoria de països. Els experts atribueixen aquest augment de la demanda de treballadors qualificats a un canvi tecnològic esbiaixat a favor d’aquest tipus de treballadors i a la competència i especialització que comporta la globalització. La idea és simple: les noves tecnologies requereixen operaris i treballadors amb una certa preparació i contribueixen a incrementar la demanda de treballadors amb estudis. Al mateix temps, la globalització ha contribuït a un procés pel qual els països més avançats han tendit a especialitzar-se en la producció de béns més sofisticats i això ha augmentat la demanda relativa i els salaris dels treballadors més formats. Per tant, arribem a la conclusió que, a Espanya, aquest augment de la demanda –si s’ha donat– no ha estat suficient per compensar l’augment d’oferta, sigui perquè l’aplicació de les noves tecnologies ha estat limitada o sigui perquè ens hem especialitzat en sectors intensius en mà d’obra menys preparada, com la construcció i el turisme.
|
|
|
|
Finalment, cal destacar que existeix la possibilitat que la qualitat de l’educació universitària a Espanya sigui pitjor que en altres països o que l’especialització dels titulats universitaris a Espanya no sigui la que demanda el mercat. Els dos factors podrien explicar també una menor retribució del mercat laboral espanyol a l’educació.
|
|
|
|
En conclusió, ja sigui perquè la demanda no ha augmentat prou per absorbir l’augment de l’oferta o perquè la qualitat de l’educació no està a l’altura, el resultat és que avui estudiar rendeix menys que ahir. I això no és positiu, ja que va en detriment de la inversió en educació, clau del futur benestar del país. És urgent reequilibrar els incentius a educar-se, ja que, en cas contrari, els nostres joves ni viuran per estudiar ni estudiaran per viure millor.
|
Preus
|
L’IPC s’estabilitza en el 2,4%
|
|
L’IPC es col·loca en el nivell mínim des del març del 2004.
|
|
Al febrer, la variació interanual de l’índex de preus de consum (IPC) es va mantenir en el nivell registrat en el mes anterior, el 2,4%, la cota mínima des del març del 2004. Aquesta evolució va ser el resultat de moviments contraposats dels diferents components i es va situar en la línia esperada.
|
|
Pugen els aliments frescos, però l’energia refreda l’índex.
|
|
Un mes més els carburants i lubricants van contribuir a la moderació de l’IPC i van registrar una caiguda interanual del 4,6%. En canvi, els aliments frescos van repuntar fins al 3,7% en comparació amb el febrer del 2006. Cal destacar que l’escalada de les patates va prosseguir.
|
|
|
|
|
El nucli més estable de la inflació, l’anomenada subjacent, que exclou els elements més volàtils de l’IPC, els productes energètics i els aliments no elaborats, va experimentar un lleuger repunt en relació amb el mateix mes de l’any anterior fins al 2,8%. Aquesta taxa representa una dècima de punt d’augment en relació amb el gener, però s’explica per l’alça del preu del tabac, que presenta una pujada interanual del 16,6%. Així i tot, l’increment de la inflació subjacent des del 2,5% amb què va acabar el 2006 és exponent de la persistència de tensions inflacionistes.
|
|
|
La pujada de la inflació subjacent denota la persistència de tensions inflacionistes.
|
|
Així, els serveis, arrecerats en general de la competència exterior, continuen mostrant una variació anual del 3,8%. En canvi, els béns industrials, exclosos els productes energètics, es van moderar al febrer, i el seu increment anual es va reduir fins a l’1,0% (1,2% al gener). El baix augment d’aquests productes és degut a la forta pressió dels mercats internacionals. No obstant això, al febrer cal també esmentar la intensificació de les rebaixes de les peces de vestir, probablement a conseqüència de la bonança climatològica, que va desincentivar-ne la demanda.
|
|
Les perspectives per a la inflació en els propers mesos són favorables, si el petroli no ho impedeix.
|
|
Si els preus del petroli no ens proporcionen una sorpresa desagradable, la inflació tendirà a disminuir en els propers mesos i s’aproparà al 2% cap a la meitat de l’any. No obstant això, el més probable és que es produeixi un repunt durant la segona part de l’exercici a causa de l’efecte de la caiguda del preu del cru en els mateixos mesos de l’any passat.
|
|
|
Lleugera ampliació del diferencial d’inflació amb la zona de l’euro.
|
|
La taxa d’inflació dels preus de consum en termes harmonitzats amb la Unió Europea es va col·locar en el 2,5% al febrer, una dècima més que en el mes precedent. D’aquesta manera, el diferencial d’inflació amb la zona de l’euro es va mantenir en 0,6 punts.
|
|
Moderació dels preus industrials i d’importació
|
|
La taxa d’inflació anual dels preus industrials se situa en el mateix nivell que els preus de consum harmonitzats, situació que no es donava des de l’abril del 2004.
|
|
Gràcies, sobretot, a uns nivells dels preus del petroli inferiors a un any abans registrats en els primers mesos d’enguany, els preus a l’engròs s’han desaccelerat en els primers compassos del 2007. D’aquesta manera, al febrer la variació anual dels preus industrials s’ha situat en el mateix nivell que els preus de consum harmonitzats, situació que no es donava des del mes d’abril del 2004.
|
|
|
|
En efecte, l’índex general dels preus industrials va pujar el 2,5% al febrer en relació amb el mateix mes de l’any anterior, dues dècimes menys que al gener, i va marcar el nivell mínim des del març del 2004. Aquest alentiment es va produir gràcies a la caiguda interanual dels preus dels béns energètics del 2,5%, 1,3 punts menys que al gener, i a un lleuger descens anual dels preus dels béns d’equipament fins al 2,8%. En canvi, els béns de consum van pujar l’1,5% en els dotze últims mesos fins al febrer, una dècima més que en el primer mes de l’any. Així mateix, els béns intermedis van repuntar fins al 6,6% i van reflectir el revifament dels preus de les primeres matèries.
|
|
|
|
Per sectors industrials, al febrer destaca el fort ascens interanual dels preus de la indústria tabaquera, del 19,3%. Els preus metal·lúrgics també presentaven un elevat augment anual del 13,1%, a conseqüència, sobretot, de l’extraordinari encariment dels metalls. Això també va motivar una pujada del 12,4% dels preus del sector de fabricació de maquinària i material elèctric. En canvi, les coqueries i el refinatge del petroli van presentar un descens de l’11,9% per la davallada del preu del cru.
|
Sector exterior
|
Agreujament del desequilibri exterior el 2006
|
|
El dèficit exterior per compte corrent puja fins al 8,8% del PIB i se situa entre els més alts dels països desenvolupats.
|
|
El saldo de la balança per compte corrent va presentar un dèficit acumulat en el conjunt de l’any 2006 de 86.026 milions d’euros. Aquesta quantitat representa un increment anual del 29,1%. Tot i que és una taxa de creixement molt elevada, representa una desacceleració en relació amb els dos anys anteriors, en què va augmentar a ritmes superiors al 50%. De tota manera, el dèficit exterior per compte corrent continua creixent en relació amb el producte interior brut (PIB). Així, el 2006 es va col·locar en el 8,8% del PIB, tot i que, possiblement, aquesta ràtio es reduirà lleugerament un cop es realitzi la revisió metodològica prevista en relació amb els ingressos pel turisme. Així i tot, el dèficit per compte corrent en relació amb el PIB se situa entre els més alts dels països desenvolupats i supera el dels Estats Units.
|
|
|
|
Per bé que el deteriorament del dèficit per compte corrent va començar cap al final dels noranta, en els últims anys s’ha produït un sensible agreujament. Això s’explica, en part, per la fase cíclica expansiva de l’economia espanyola, amb un creixement superior al de la major part dels països desenvolupats, però també pateix problemes de competitivitat.
|
|
|
|
|
On és més visible és en l’ampliació del dèficit de la balança comercial fins al 8,3% del PIB. El dèficit de la balança comercial representa el 94% del dèficit per compte corrent i explica el 60% del seu increment. L’ampliació en un 16,8% del dèficit comercial va ser determinada pel paper de les exportacions, que, tot i recuperar-se, van créixer menys que les importacions.
|
|
L’increment dels pagaments per interessos, propiciat per l’elevat endeutament, llasta la balança de rendes.
|
|
Després de la balança comercial, el dèficit més important entre els comptes corrents, per un total de 20.429 milions euros, el presenten les rendes. Aquesta xifra representa un elevat augment anual del 18,7%, per bé que evidencia un alentiment en relació amb l’any precedent. El deteriorament d’aquesta subbalança va contribuir el 17% del total del compte corrent. L’ampliació del dèficit de la balança de rendes és deguda, en bona part, a l’increment dels pagaments per interessos a conseqüència del creixement de l’endeutament amb l’exterior a causa d’un període prolongat de desestalvi interior.
|
|
El superàvit turístic continua disminuint per l’augment dels pagaments per viatges a l’exterior.
|
|
El dèficit per compte de serveis diferents del turisme (transports, serveis empresarials, comunicació, construcció, assegurances, serveis financers, serveis informàtics, royalties, serveis culturals i recreatius...) mostra un agreujament important, del 43,6%, a causa d’un major increment dels pagaments en relació amb els ingressos. El saldo del turisme, amb un superàvit de 25.480 milions d’euros, contraresta el dèficit de les altres subbalances corrents, però el seu saldo positiu es continua reduint. Aquesta evolució s’ha produït malgrat l’augment del nombre de turistes entrats, ja que s’han incrementat més els pagaments pels viatges a l’estranger dels espanyols, situació lògica si tenim en compte el major nivell de desenvolupament. Lluny queda el principi dels noranta, quan el turisme compensava totalment el dèficit comercial.
|
|
|
|
La subbalança de transferències va ampliar amb força el dèficit, amb una alça del 67,6% fins als 5.168 milions d’euros. El deteriorament del saldo de transferències amb la Unió Europea, en un context d’augment de la renda nacional bruta d’Espanya en el conjunt de la Unió Europea, i l’expansió de les remeses dels emigrants estrangers als seus països d’origen expliquen aquesta evolució. D’aquesta manera, aquest compte va registrar, per tercer cop consecutiu, un dèficit, quan anteriorment registrava un superàvit. Queden enrere els anys en què Espanya es caracteritzava per ser un país emissor net d’emigrants.
|
|
|
|
|
El compte de capital pal·lia en certa manera, amb unes entrades netes de 6.158 milions d’euros, el dèficit per compte corrent. No obstant això, també aquí es produeix un empitjorament, amb una caiguda del saldo positiu del 22,8%, propiciada per la davallada dels ingressos provinents de les transferències de la Unió Europea.
|
|
Previsiblement, el dèficit exterior per compte corrent es continuarà ampliant el 2007.
|
|
Quines són les perspectives per a la balança per compte corrent? A l’anterior Informe Mensual comentàvem que el dèficit comercial previsiblement es continuaria ampliant el 2007 a causa del creixement de la demanda interna i de les possibles reculades en la competitivitat exterior. Si, a més a més, tenim en compte la perspectiva d’una davallada de les entrades de fons de la Unió Europea i d’un increment de les remeses dels emigrants estrangers, el més probable és que el desequilibri exterior augmenti al llarg de l’exercici actual.
|
|
El desequilibri exterior troba un finançament folgat mitjançant inversions en cartera.
|
|
De tota manera, no es plantegen problemes per finançar aquest desequilibri. El 2006 el saldo total de la balança financera, de 109.026 milions d’euros, va cobrir amb escreix el dèficit per compte corrent, gràcies a unes entrades netes d’inversions en cartera de 185.847 milions d’euros, més del triple que el 2005. En canvi, el saldo net de les inversions directes va continuar disminuint fins als –47.847 milions d’euros. Això va ser conseqüència, principalment, d’un increment de les inversions a l’exterior, propiciat pels plans d’expansió de les empreses espanyoles. De tota manera, seguint la pauta dels últims anys, les inversions de l’exterior a Espanya es van reduir. Les inversions immobiliàries també es van contreure.
|
|
Sector públic
|
Excel·lents resultats dels comptes públics el 2006
|
|
Només Finlàndia supera el superàvit pressupostari espanyol a la zona de l’euro.
|
|
La favorable evolució de l’economia espanyola en els últims anys té un clar reflex en els comptes de les administracions públiques. El 2006 van tancar l’exercici amb un superàvit de 17.898 milions d’euros, xifra que representa l’1,8% del producte interior brut (PIB), segons les dades provisionals avançades pel Ministeri d’Economia i Hisenda, i que dobla el total previst inicialment, ja que, en el Programa d’Estabilitat presentat a Brussel·les ara fa un any, les autoritats econòmiques espanyoles preveien un superàvit de «només» el 0,9% del PIB. Aquesta diferència respon, en bona part, al fet que el creixement del PIB el 2006 va ser del 3,9%, enfront del 3,3% previst fa un any.
|
|
|
|
El superàvit esmentat és fins i tot superior a l’estimat en l’última actualització del Programa d’Estabilitat, 2006-2009, en què figura un excedent de l’1,4% del PIB. En qualsevol cas, els resultats del 2006 consoliden la millora de les finances públiques en registrar-se un superàvit pressupostari per segon any consecutiu, després d’una llarga etapa de dèficit iniciada en els anys setanta. Cal destacar que Espanya se situa al capdavant de la classificació de la zona de l’euro en aquest apartat, ja que el seu superàvit públic només va ser superat per Finlàndia.
|
|
|
|
|
La majoria de les administracions van millorar els comptes. Els resultats més positius corresponen a la Seguretat Social, el tradicional superàvit de la qual es va ampliar fins a l’1,2% del PIB, gràcies a la forta embranzida del mercat de treball, amb un increment del 3,4% del nombre d’afiliats. Aquest superàvit es destinarà, en part, a ampliar les dotacions al Fons de Reserva de la Seguretat Social, que pugen ja a 40.334 milions d’euros. Aquest Fons té com a finalitat atendre necessitats futures en matèria de prestacions contributives. Per la seva banda, el superàvit de l’administració central de l’Estat també va augmentar notablement fins al 0,8% del PIB. Com a novetat, les comunitats autònomes van aconseguir abandonar els números vermells, tot i que per molt poc. En canvi, les corporacions locals, que el 2004 van aconseguir situar-se en terreny positiu, van empitjorar el seu dèficit.
|
|
|
|
|
La favorable evolució del sector públic va ser deguda, sobretot, a un gran creixement dels ingressos tributaris, de l’11,6% els estatals en relació amb la recaptació de l’any anterior. D’aquesta manera, l’augment de les entrades a les arques del Tresor va superar en 3 punts percentuals el de la demanda nacional.
|
|
La bonança econòmica i el consegüent creixement dels ingressos tributaris possibiliten la millora dels comptes públics.
|
|
L’impost sobre la renda de les persones físiques va comportar un ascens dels ingressos del 14,8%, gràcies a una alta creació d’ocupació i a la positiva evolució de les rendes de capital. En concret, la bona conjuntura dels mercats borsaris, amb dividends extraordinaris, i la pujada dels interessos dels dipòsits bancaris van representar una considerable contribució. Un altre important impost directe, el de societats, va aconseguir un increment de la recaptació del 14,5%, gràcies a la bona marxa dels beneficis empresarials.
|
|
|
|
D’altra banda, l’impost sobre el valor afegit va pujar el 9,6%, en línia amb l’evolució de la despesa en consum final. Els ingressos pels impostos especials van augmentar a un ritme molt menor, del 3,2%, a causa de l’atonia dels més importants, hidrocarburs i productes del tabac, mentre que els de la cervesa i l’electricitat es van mostrar més dinàmics. En un altre capítol, cal destacar la caiguda de les transferències de capital a causa d’un menor ritme d’ingrés dels fons de la Unió Europea. En canvi, els ingressos patrimonials van pujar amb força a causa dels beneficis ingressats pel Banc d’Espanya.
|
|
|
|
|
Al costat de les despeses, els pagaments no financers de l’Estat van augmentar un moderat 6,2%, inferior al del PIB nominal gràcies al descens de les despeses financeres i a la contenció de les inversions reals i transferències de capital. Les despeses de personal de l’Estat van pujar el 7,4%. Per la seva banda, les despeses corrents en béns i serveis van créixer un notable 12,1%.
|
|
El nivell del deute públic se situa sensiblement per sota de la mitjana de la zona de l’euro.
|
|
El superàvit pressupostari del conjunt de les administracions públiques va permetre reduir el nivell d’endeutament públic en termes nominals. La caiguda en termes del PIB va ser més intensa, de 3,4 punts, fins a situar-lo en el 39,8%, el nivell més baix en 20 anys. La major part corresponia a l’Estat, el 31,0% del PIB, seguit per les comunitats autònomes, amb el 5,9%. D’aquesta manera, el nivell del deute públic espanyol es col·locava sensiblement per sota de la mitjana de la zona de l’euro.
|
|
|
|
Aquests favorables resultats continuaran en els propers anys si es compleixen les previsions macroeconòmiques existents. Concretament, l’esmentat Programa d’Estabilitat planteja un superàvit del sector públic de l’ordre de l’1% del PIB en els propers tres anys. Si es compleix aquest escenari, el volum relatiu de deute públic disminuiria considerablement fins a situar-se en el 32% del PIB el 2009, i la situació financera consolidaria el «cercle virtuós» en què, segons paraules del ministre Pedro Solbes, ha entrat l’economia espanyola.
|
Estalvi i finançament
|
El finançament al sector privat amb prou feines cedeix
|
|
L’euríbor a un any puja fins al 4,09% al febrer, la cota màxima des de l’agost del 2001.
|
|
Els tipus d’interès dels préstecs bancaris van continuar pujant en els primers compassos del 2006 i van traslladar progressivament les pujades del tipus d’interès de l’Eurosistema iniciades al desembre del 2005. D’aquesta manera, el tipus d’interès mitjà dels préstecs i crèdits al sector privat es va enfilar fins al 5,22% al gener, 111 punts bàsics per damunt del nivell de dotze mesos abans. Per la seva banda, l’euríbor a un any, utilitzat àmpliament com a índex de referència, va augmentar fins al 4,09% al febrer, el nivell màxim des del mes d’agost del 2001. No obstant això, cal destacar que l’increment mensual al febrer, de 3 punts bàsics, va ser el més baix des del setembre del 2005, fet que indica que el mercat creu que ja és a la vora del sostre de l’actual fase alcista.
|
|
Les operacions empresarials absorbeixen un elevat finançament, la qual cosa contrasta amb la desacceleració del crèdit a les famílies...
|
|
Malgrat l’ascens dels tipus d’interès crediticis, el volum de finançament obtingut pel sector privat va continuar creixent amb gran vigor, a un ritme anual del 24,1% al gener, amb prou feines una dècima per sota de la taxa màxima de l’última dècada, anotada al desembre. Cal destacar que la forta expansió del crèdit és deguda, sobretot, a l’embranzida de la demanda de les empreses, mentre que el destinat a les famílies es continua desaccelerant. En efecte, el finançament a les societats no financeres va augmentar el 28,4% al gener en relació amb el mateix mes de l’any anterior, la taxa més elevada, com a mínim, dels deu últims anys.
|
|
|
...a causa de la moderació de la demanda de préstecs hipotecaris per a la compra d’habitatge.
|
|
En canvi, el finançament a les llars va créixer el 18,9% al gener en relació amb el mateix mes del 2005. Tot i que representa un alt ritme d’endeutament, aquesta taxa se situa 2,4 punts per sota del març del 2006, la qual cosa mostra un clar alentiment. Aquesta moderació és deguda a una aturada de la demanda per a la compra d’habitatge, que pateix els efectes de l’alça dels tipus d’interès i l’escalada dels preus de les cases. Així, els préstecs per a l’habitatge es van incrementar el 19,3% en l’últim any fins al gener, 5,3 punts menys que al novembre del 2005. En canvi, els préstecs destinats a altres finalitats, sobretot al consum, gairebé no s’han desaccelerat, per bé que creixen a un ritme una mica menys intens, del 17,7% al gener.
|
|
La taxa de morositat repunta lleugerament al gener i probablement pujarà el 2007.
|
|
La taxa de morositat del conjunt de les entitats creditícies, després de marcar un mínim històric al desembre, va repuntar lleugerament en 3 centèsimes al gener i es va col·locar en el 0,75%. Amb més detall, tot i que amb dades que arriben fins al desembre, s’observa que la taxa de dubtositat dels préstecs d’adquisició d’habitatge amb hipoteca es va situar en el 0,41% al final del 2006. Aquest nivell, tot i que és sensiblement més baix que el del conjunt del crèdit, representa un lleuger increment al llarg del 2006. La taxa de morositat dels préstecs per a la compra de béns duradors (cotxes, motos, mobles, etc.) va augmentar més i es va col·locar en el 2,18% al desembre. Això suggereix que, probablement, ja s’ha assolit la cota mínima de la morositat en aquest cicle, amb un possible ascens el 2007.
|
|
Només el 2% de les hipoteques es van contractar a tipus fix el 2006.
|
|
D’altra banda, el 2006 es van constituir 1.863.846 hipoteques sobre finques rústiques i urbanes, segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística, el 6,3% més que l’any precedent. L’import mitjà per hipoteca va ser de 156.876 euros el 2006, el 13,9% més que el 2005. La hipoteca mitjana sobre un habitatge va ser de 140.275 euros, amb una alça anual del 12,6%. Les caixes d’estalvis van ser les entitats que van concedir més préstecs hipotecaris el 2006, el 55,7% del total, seguides dels bancs, amb el 33,5%. El termini mitjà registrat de les hipoteques va ser de 25 anys, un més que el 2005. La gran majoria de les hipoteques van utilitzar un tipus d’interès variable, i només el 2,2% el tipus fix. Dins dels variables, el 84% dels nous contractes es van fixar a l’euríbor.
|
|
|
|
Pel que fa a la distribució geogràfica de les hipoteques, es constata que, en general, les zones més dinàmiques van ser el litoral mediterrani i les illes Canàries, amb la contribució de la demanda de segones residències. Al costat oposat, on es van constituir menys hipoteques en termes relatius va ser a Galícia, Extremadura i el País Basc.
|
|
Els dipòsits bancaris mantenen la velocitat de creuer
|
|
Augment més important dels comptes a termini fins a 2 anys que els constituïts a un de superior, un cop igualat el tractament fiscal al gener.
|
|
Els dipòsits bancaris d’empreses i famílies a les entitats creditícies van créixer el 24,1% en els dotze últims mesos fins al gener, taxa anual similar a l’anotada en el mes anterior. Per mantenir aquest alt ritme de creixement, les entitats financeres van recórrer a l’ampliació de l’oferta existent amb el llançament de nous productes. És notable que, al gener, van augmentar més els comptes a termini fins a 2 anys que els constituïts a un de superior, un cop desapareguts, a partir del començament del 2007, els avantatges fiscals associats als terminis més llargs.
|
|
La rendibilitat mitjana anual dels fons d’inversió mobiliària se situa en el 3,9% al febrer i supera amb escreix la inflació.
|
|
Pel que fa a un altre instrument favorit dels estalviadors, els fons d’inversió mobiliària, el seu patrimoni va augmentar en 73 milions d’euros al febrer fins als 255.153 milions. Aquest augment va ser degut a unes compres netes de participacions per valor de 581 milions d’euros, ja que es van produir minusvàlues en el mes a conseqüència de la negativa evolució de la majoria de mercats de renda variable. No obstant això, la rendibilitat anual mitjana es va col·locar en el 3,9%, sensiblement per damunt de la inflació. No obstant això, el rendiment va variar molt en funció de la categoria i va oscil·lar des del 22,9% de la renda variable nacional fins a una reculada del 4,3% en la renda variable japonesa.
|
|
El volum de les primes de les assegurances de vida puja el 10% el 2006.
|
|
En l’àmbit de les assegurances, les primes del ram de vida van créixer el 9,8% el 2006 fins als 22.540 milions d’euros. Les dels altres rams de l’assegurança directa van sumar 30.146 milions d’euros, amb un augment del 6,5%. El ram que va experimentar una expansió més important va ser el de la salut, amb un ascens de les primes del 9,8%, seguit pel de multiriscos, que va pujar el 8,8%. El ram més important per volum, el de l’automòbil, només es va incrementar el 4,9%, a conseqüència de la intensificació de la competència en aquest terreny, que va pressionar sobre els preus de les primes.
|
|
|
Pots subscriure't ara per ser avisat per correu electrònic cada vegada que s'actualitzi l'Informe Mensual a internet. També per rebre per correu electrònic i en format PDF el/s capítol/s escollit/s.
|
Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.
|
|
Descarrega’t un acccés a Estudis i Anàlisi Econòmica des del teu mòbil
T'enviarem gratis un SMS amb l'accés directe
|
