Notícies Estudis
|
|
|
|
Informe Mensual, núm 302 - Maig 2007
|
|
|
Conjuntura espanyola
|
|
|
|
|
Activitat econòmica
|
L’economia espanyola continua en franca expansió
|
|
L’economia espanyola manté un ritme expansiu molt viu.
|
|
La informació sobre la marxa de l’activitat durant el primer trimestre del 2007 encara és incompleta, però tot sembla indicar que, durant aquest període, el ritme expansiu del producte interior brut (PIB) podria haver vorejat el 4%, igual que en el quart trimestre del 2006. La principal diferència consistiria en el major protagonisme de la indústria i del sector exterior com a motors del creixement. Per a la resta de l’any, d’acord amb les últimes tendències observades, es pot esperar una moderació més intensa del ritme d’avanç.
|
|
Balanç favorable per a l’activitat de les empreses el 2006...
|
|
En el context esmentat, la situació financera de les empreses continua essent excel·lent. Les dades de la Central Trimestral del Banc d’Espanya corroboren que l’exercici 2006 es va tancar amb un balanç molt favorable per a totes les activitats productives. D’acord amb aquesta informació, el valor afegit brut (VAB) de les empreses que col·laboren en la mostra del Banc d’Espanya va créixer el 6,3% el 2006, enfront del 3,5% registrat l’any anterior. La indústria, que va consolidar plenament la seva recuperació, es va situar entre els sectors més dinàmics, juntament amb el comerç, el transport i les comunicacions.
|
|
...que veuen incrementats els beneficis i els nivells de rendibilitat.
|
|
Les despeses de personal van créixer el 4,6%, set dècimes més que el 2005, a causa, sobretot, de l’augment de l’ocupació (1,8%), en un context de moderació de les remuneracions per empleat, que van créixer el 2,8%, enfront del 3,2% del 2006. El comportament dels agregats anteriors va permetre que el resultat econòmic brut d’explotació s’incrementés el 7,5%, més del doble que el 2005.
|
|
|
|
El fort increment de les despeses financeres (34,5%) va respondre, en gran part, al creixement de l’endeutament, atès que la pujada dels tipus d’interès de referència va tenir un impacte més limitat. No obstant això, el considerable augment de les plusvàlues i dels ingressos extraordinaris (36,4%) i la caiguda de les minusvàlues i d’altres menyscaptes (25,2%) van determinar, al final, que el resultat net experimentés un creixement notable (13,4%). Els nivells de rendibilitat també es van mantenir en cotes molt elevades, superiors fins i tot a les obtingudes en exercicis precedents.
|
|
La indústria continua en expansió...
|
|
En relació amb els indicadors d’activitat més recents, i des de la perspectiva de l’oferta, la indústria manté un ritme d’avanç molt viu, superior al 4% en els dos primers mesos de l’any. Gairebé totes les branques d’activitat van registrar un fort augment de la producció en aquest període, llevat de les corresponents al sector tèxtil i a la construcció d’equips informatics, que van continuar reculant.
|
|
|
...i el ritme d’activitat a la construcció continua essent alt.
|
|
A la construcció, el conjunt d’indicadors evidencia que el nivell d’activitat continua essent elevat. Pel que fa a l’habitatge, tot i els senyals de moderació procedents del mercat immobiliari, el ritme de construcció continua essent intens, situació que, previsiblement, tindrà continuïtat en els propers mesos, segons es desprèn de l’augment registrat en les obres iniciades.
|
|
|
|
Entre els signes de moderació esmentats, cal destacar l’estancament del total de les operacions de compravenda realitzades durant l’últim trimestre del 2006 i, també, la desacceleració del creixement del preu dels habitatges, que, en el primer trimestre del 2007, es va reduir al 7,2% interanual, 1,9 punts menys que en el trimestre anterior i gairebé cinc punts per sota del nivell d’un any enrere. Es tracta de la pujada menys intensa des del 1999.
|
|
|
|
Pel que fa als serveis, els principals indicadors d’activitat apunten igualment a un ritme d’activitat sostingut. D’acord amb els índexs de xifra de negocis del sector, l’any va començar amb un impuls notable, sobretot als sectors del transport, les tecnologies de la informació i els serveis a empreses. El turisme també manté un pols molt ferm, amb un augment del total de visitants estrangers del 5,3% interanual durant el primer trimestre del 2007 i un increment de les pernoctacions totals en hotels (incloses les degudes al turisme interior) del 4,7%.
|
|
Bon to general del consum, però més decaigut al capítol de béns duradors.
|
|
Des de la perspectiva de la demanda, el consum continua mostrant, en general, un to expansiu, principalment el corresponent a béns no duradors i serveis. En canvi, el consum d’alguns béns duradors, que pateixen, probablement, l’enduriment de les condicions de finançament després dels successius increments dels tipus d’interès, mostra més feblesa. Així, per exemple, el total de matriculacions d’automòbils va recular el 0,7% interanual en el primer trimestre, descens que caldria situar, però, en el context del rècord de vendes assolit en els anys precedents. En canvi, amb un augment del 20% en aquests tres mesos, les vendes de motocicletes no perden força.
|
|
Les famílies espanyoles estalvien cada cop menys.
|
|
El dinamisme del consum ha contribuït, especialment, a l’auge actual de l’economia espanyola. Però, a l’altra cara de la moneda, hi ha la caiguda suportada per l’estalvi familiar. El 2006 la renda disponible bruta de les famílies va créixer gairebé el 7%, però, com el consum va créixer encara més, l’estalvi brut va continuar disminuint, fins a passar a representar només gairebé el 10% d’aquesta renda, la taxa més baixa des del 1999. Aquest nivell d’estalvi va ser insuficient per cobrir les creixents despeses en inversió, fonamentalment en habitatge, i va motivar que l’endeutament de les famílies continués a l’alça.
|
|
|
|
Pel que fa a la inversió, finalment, gairebé tots els indicadors tenen un clar signe expansiu. Cal destacar, per exemple, el fort increment de la producció interior i de la importació de béns d’equipament. En la mateixa línia, les vendes a grans empreses d’equips i de programari van créixer de manera significativa (per damunt del 10% interanual) durant els dos primers mesos de l’any.
|
|
Favorables resultats macroeconòmics a les comunitats autònomes
|
|
El País Basc, Múrcia, Galícia i Cantàbria creixen més del 4% el 2006.
|
|
El 2006 només dues de les disset comunitats autònomes espanyoles, Extremadura i Madrid, van créixer menys que l’any anterior, en termes reals. La resta de comunitats van emular la tònica del conjunt de l’economia espanyola, el creixement de la qual va passar del 3,5% el 2005 al 3,9% el 2006, segons les estimacions de l’Institut Nacional d’Estadística. El País Basc, Múrcia, Galícia i Cantàbria van assolir creixements del 4,1%, gràcies a la favorable conjuntura dels respectius sectors industrials i energètics. La construcció d’infraestructures vinculades a l’Exposició del 2008 a Saragossa va permetre que el PIB d’Aragó avancés el 4%, mentre que la construcció d’infraestructures de transport i d’habitatges a Castella-La Manxa va incrementar el seu producte real el 3,9%. D’altra banda, la favorable evolució de la campanya turística va afavorir les comunitats en què aquesta activitat té més pes específic. En aquest sentit, destaca la progressió de Balears, el 3,5%, després d’uns quants anys de baix creixement.
|
|
|
|
Des del començament de la dècada, els creixements més importants corresponen a les comunitats de la perifèria sud i occidental, com Andalusia, Extremadura, Múrcia o Cantàbria, a més del bloc central format per Madrid i Castella-La Manxa. De tota manera, només tres comunitats autònomes -Catalunya, Madrid i Andalusia- generen, en conjunt, una mica més de la meitat del PIB total de l’economia espanyola.
|
|
En termes de PIB per capita, Madrid gairebé dobla Extremadura.
|
|
El PIB per capita de l’economia espanyola equival al 90,4% del corresponent a la mitjana de la Unió Europea de 25 membres, que Eurostat situa en 24.500 euros. No obstant això, només quatre comunitats autònomes assoleixen o superen aquesta marca: Madrid, el País Basc, Navarra i Catalunya. De tota manera, cal destacar que, en els últims anys, les comunitats amb nivells més baixos han experimentat en general creixements més destacats en termes de PIB per capita. Aquest és el cas d’Astúries, Galícia, Extremadura, Castella i Lleó o Andalusia. No obstant això, les distàncies encara són considerables, ja que Madrid, la comunitat que encapçala el rànquing, gairebé dobla el PIB per capita d’Extremadura, que ocupa l’última posició.
|
És adequat el nivell de les infraestructures espanyoles?
|
El valor de l’estoc de capital públic per habitant s’ha apropat a la mitjana de la UEM
|
|
|
|
Per respondre aquesta pregunta, podem comparar la situació d’Espanya amb l’existent en alguns països de referència. Abans, però, cal fer algunes precisions terminològiques. En sentit ampli, les infraestructures inclouen les econòmiques i les socials. Les infraestructures econòmiques són les vinculades directament a activitats productives. En concret, les relacionades amb el transport i les destinades a determinats subministraments bàsics (energia, aigua, telecomunicacions, etc.). Les infraestructures socials estan vinculades a àmbits com l’educació, la sanitat, la cultura i la provisió de determinats serveis públics (policia, bombers, etc.). Però sovint el terme «infraestructures» també és utilitzat en sentit restrictiu per referir-se exclusivament a les relacionades amb el transport i les comunicacions.
|
|
|
|
En el sentit més ampli esmentat anteriorment, cal constatar el considerable esforç realitzat pel nostre país en els últims anys. Tal com es pot apreciar a la gràfica anterior, la formació bruta de capital en construcció no residencial -que, entre d’altres conceptes, inclou la inversió realitzada en totes les infraestructures, tant de caràcter públic com privat- va registrar un impuls notable a partir de la incorporació d’Espanya a la Unió Europea (UE). Aquest salt s’explica, en part, pels fons europeus rebuts pel nostre país després de la seva incorporació a la UE, que s’apropen al 0,8% del PIB de mitjana anual, amb màxims superiors a l’1,5% del PIB en els primers anys de la dècada actual. En concret, gairebé la meitat dels fons rebuts en el període 1986-2006 (més de 90.000 milions d’euros constants del 2004) es van destinar a inversions en infraestructures.
|
|
|
|
|
La inversió en construcció no residencial en el període considerat es va situar al voltant del 8,8% del PIB de mitjana anual, gairebé 2,3 punts per damunt del registre corresponent als països de la zona de l’euro. Si limitem exclusivament la nostra anàlisi a la inversió pública, el percentatge se situa al voltant del 3,6% del PIB, gairebé un punt més que a la zona de l’euro. A la gràfica següent, es pot apreciar com el valor de l’estoc de capital públic per habitant existent a Espanya s’ha apropat a la mitjana de la zona de l’euro. Ateses aquestes dades, podem concloure que el progrés realitzat en les dues últimes dècades ha estat molt important i que s’ha aconseguit reduir de manera significativa la distància existent amb la resta dels països de la zona de l’euro.
|
|
|
|
Pel que fa a les infraestructures de transport, s’han produït avanços molt significatius en la xarxa de carreteres, principalment en vies de gran capacitat (vegeu el quatre adjunt), fins al punt que, en l’actualitat, la xarxa d’autopistes de peatge i autovies té una densitat superior a la mitjana de la UE 15, tal com s’indica al quadre corresponent. En canvi, la situació espanyola és comparativament pitjor pel que fa al sistema ferroviari, amb estàndards molt allunyats de la mitjana europea, la qual cosa no evita que Espanya figuri entre els països capdavanters en el desenvolupament de línies d’alta velocitat, amb gairebé 1.225 km operatius al final del 2006, només per darrere de França (1.573 km) i d’Alemanya (1.291 km).
|
|
|
|
Per completar el desenvolupament de les xarxes d’infraestructures de transport i poder atendre així l’augment previst de la demanda, el Pla Estratègic d’Infraestructures i Transport (PEIT) del govern espanyol planteja realitzar un conjunt d’actuacions en el període 2005-2020, que té un cost aproximat de 241.000 milions d’euros (al voltant de l’1,75% del PIB, de mitjana anual). Les prioritats d’aquest pla se centren, sobretot, en el transport per ferrocarril, al qual es dirigeix gairebé el 43% del volum d’inversió previst, en especial en línies d’altes prestacions (32%), i en el transport per carretera, amb una participació del 25% sobre la despesa total estimada.
|
|
|
|
|
En un pla més qualitatiu, el PEIT proposa corregir algunes de les limitacions actuals de les infraestructures espanyoles. En el cas de la xarxa de carreteres, s’estima que pateix d’un caràcter molt radial, amb discontinuïtats i amb dèficit d’accessibilitat en algunes parts del territori que és necessari corregir. Així mateix, es constata l’obsolescència i la inadequació dels paràmetres de seguretat en parts significatives de la xarxa d’autovies de primera generació i de les carreteres convencionals. A la xarxa ferroviària, el PEIT detecta notables diferències en nivells de qualitat i de seguretat entre les línies del sistema i identifica les dificultats d’integració en el marc internacional, a causa de diversos factors condicionants (l’ample de la via, entre d’altres).
|
|
|
|
Així mateix, el PEIT preveu una inversió de 15.700 milions d’euros (el 6,5% del total) per al transport aeri i de 23.460 milions (el 10%) per al marítim. Els aeroports d’interès general gestionats per Aeroports Espanyols i Navegació Aèria (AENA) són 48, però l’activitat està molt concentrada. A Madrid-Barajas es registra gairebé la quarta part de tot el tràfic de passatgers i, juntament amb els de Barcelona i Palma de Mallorca, supera el 50% del total. Finalment, pel que fa a les infraestructures marítimes, s’estima que els principals reptes per al desenvolupament de l’activitat portuària són, més enllà de la seva pròpia capacitat, la necessitat d’adaptar les instal·lacions a les circumstàncies canviants de la demanda i la seva articulació amb els accessos terrestres (carretera i ferrocarril).
|
|
|
|
En definitiva, el PEIT planteja una planificació integrada de les infraestructures necessàries per a l’economia espanyola. Les mancances del nostre país en aquesta matèria han estat proverbials, i, com s’ha pogut veure, la bretxa existent amb els països del nostre entorn només s’ha començat a reduir en una etapa recent. De cara al futur, seria necessari perseverar en aquest esforç per tancar definitivament aquesta bretxa, prioritzar els projectes d’inversió que tinguin més efectes sobre la competitivitat de l’economia i establir una coordinació més estreta entre les diferents administracions i organismes públics que tenen competències en aquesta activitat. El retard en l’execució d’alguns projectes -o no dotar-los d’un grau d’anticipació suficient de les necessitats futures- podria significar un llast molt important per al desenvolupament futur de l’economia espanyola.
|
Mercat de treball
|
Continua la bona ratxa del mercat de treball
|
|
La Seguretat Social trenca la barrera dels dinou milions d’afiliats.
|
|
El mercat de treball continua en expansió, a to amb l’auge de l’economia espanyola. Al març, l’afiliació a la Seguretat Social va trencar, per primer cop, la barrera dels dinou milions d’afiliats, en assolir, al final d’aquest mes, la xifra de 19.085.000 persones, el 3,9% més que al març del 2006.
|
|
Gairebé dos terços dels nous afiliats en l’últim any procedeixen dels serveis.
|
|
En els dotze últims mesos, l’augment net d’afiliats ha superat els 725.000. Més del 70% es van donar d’alta en activitats relacionades amb els serveis, el 20% a la construcció i el 10% a la indústria. En termes relatius, els sectors que s’enduen la palma són la construcció i els serveis, amb creixements interanuals superiors al 6% i al 4%, respectivament, en el primer trimestre de l’any. En el cas de la construcció, però, la tendència observada és la d’una progressiva desacceleració del ritme d’avanç, mentre que, als serveis, regna una major estabilitat.
|
|
|
|
A la indústria, finalment, el creixement mitjà de l’afiliació durant els tres primers mesos de l’any es va situar en el 2,2%, que trenca l’estancament gairebé absolut del 2006. La tendència apunta a una progressiva acceleració, coherent amb la reactivació de l’activitat en aquest sector.
|
|
|
|
|
El total d’afiliats estrangers al sistema també va batre al març un rècord històric, amb més d’1,9 milions de persones, el 10% de l’afiliació total. Gairebé un terç dels afiliats estrangers està inscrit en les branques de la construcció i l’hoteleria, mentre que la resta es reparteix entre autònoms, comerç, serveis a empreses i empleats de la llar.
|
|
Els contractes fixos van a l’alça, tot i que continuen essent minoritaris.
|
|
D’altra banda, els contractes de caràcter estable continuen a l’alça, amb un creixement proper al 26% interanual durant els tres primers mesos de l’any. L’augment dels contractes temporals -que, malgrat tot, continuen essent àmpliament majoritaris- va ser notablement inferior (al voltant del 2,6%).
|
L’atur continua a la baixa
|
|
Es manté la tendència descendent de l’atur registrat...
|
|
En acabar el mes de març, el total d’aturats registrats a les oficines dels serveis públics d’ocupació es va col·locar en 2.059.000, el 4,1% menys que un any abans. La indústria és el sector d’activitat que experimenta un descens més important (el 6,7% interanual) i evidencia la seva excel·lent conjuntura. Els descensos a la construcció i als serveis es van situar en el 3,5% i el 3,9%, respectivament.
|
|
...amb descensos generalitzats en tots els sectors.
|
|
L’atur masculí va superar les 781.000 persones, i el femení es va situar al voltant d’1.278.000 al març, amb descensos interanuals del 6,3% i del 2,8%, respectivament. Per edats, l’atur es va reduir amb més intensitat en la població adulta (4,5%) que entre els més joves de 25 anys (1,3%).
|
|
|
|
Destaquem, finalment, que l’atur es va reduir a totes les comunitats autònomes, amb descensos superiors a la mitjana a les següents comunitats: Aragó, Cantàbria, País Basc, Galícia, Astúries (totes amb davallades superiors al 9%), i a Castella i Lleó, Catalunya, Balears, La Rioja i Canàries (entre el 4,3% i el 7%).
|
Preus
|
La inflació subjacent es modera
|
|
Els carburants i els aliments frescos provoquen un lleuger augment de l’IPC al març.
|
|
La taxa de variació interanual de l’índex general de preus de consum (IPC) va experimentar un lleuger increment de mitja dècima al març en relació amb el mes precedent i es va col·locar en el 2,5%. Així i tot, va situar-se 1,4 punts per sota del mateix mes del 2006. El lleuger repunt de l’IPC al març s’explica per un comportament desfavorable dels carburants i dels aliments frescos. En canvi, com a nota positiva, la inflació subjacent, el nucli més estable de l’evolució dels preus, va baixar 3 dècimes al març fins al mateix nivell que l’IPC general.
|
|
Forta alça del pollastre fins al 9% en relació amb el març del 2006.
|
|
A diferència del febrer, al març els carburants i lubricants van contribuir amb una alça d’una dècima a la variació interanual de l’IPC, en passar el seu descens interanual del 4,6% al 2,3%. Així mateix, els aliments sense elaborar també van suposar una dècima d’augment a l’IPC, en augmentar la seva taxa anual en 1,5 punts fins al 5,2%. Així, el pollastre va passar d’una taxa interanual del 0,9% al 9,4% al març, i la carn d’oví, d’un descens del 6,5% al febrer a un augment de l’1,0% al març. D’aquesta manera, es constata que prossegueixen les tensions en els preus dels aliments frescos, a causa de factors de demanda. No obstant això, els ascensos d’aquests components de l’IPC van ser contrarestats parcialment per les davallades dels preus d’altres béns i serveis.
|
|
|
|
|
En efecte, la inflació subjacent, que inclou aliments elaborats, béns industrials no energètics i serveis, va baixar fins al 2,5%. Els aliments elaborats van passar del 3,5% al 2,3%, a causa, sobretot, del tabac, la taxa de variació anual del qual va disminuir en 8,5 punts percentuals fins al 8,1%, a causa de l’alça del preu d’aquest producte que va tenir lloc al març de l’any passat.
|
|
|
Una pujada menys intensa del tabac i el descens dels medicaments compensen l’alça de les tarifes dels mòbils i contenen la inflació subjacent.
|
|
Els béns industrials, exclosos els productes energètics, sotmesos a la forta competència dels mercats internacionals, van baixar 2 dècimes al març fins a un augment anual de només el 0,8%. No obstant això, de fet, aquesta reducció va ser deguda a la forta caiguda del preu, relativament regulat, dels medicaments i d’altres productes farmacèutics al març fins a una taxa negativa del 9,9%, el preu dels quals està regulat en bona mesura.
|
|
|
|
|
En canvi, els serveis, més arrecerats de la competència exterior, continuen presentant pressions inflacionistes. Així, al març, mostraven un augment interanual del 3,9%, una dècima més que al febrer. Aquest lleuger augment és atribuïble a la pujada de les tarifes dels telèfons mòbils.
|
|
Perspectiva d’una davallada de l’IPC en els propers mesos.
|
|
La perspectiva per a l’IPC és de contenció en els propers mesos, sempre que el preu del petroli no pugi bruscament. No obstant això, en el segon semestre probablement l’IPC tendirà a remuntar per l’efecte de base advers que constitueix la disminució del preu del cru registrada en aquest mateix període del 2006.
|
|
|
|
La taxa d’inflació dels preus de consum en termes harmonitzats amb la Unió Europea també va ser del 2,5% al març, el mateix nivell del febrer. D’aquesta manera, el diferencial d’inflació amb la zona de l’euro es va mantenir en 0,6 punts percentuals.
|
Repunt dels preus industrials
|
|
Els preus industrials pugen el 2,8% en relació amb el març del 2006, 3 dècimes més que en el mes anterior.
|
|
Després d’haver marcat el mínim des del març del 2004, la taxa d’inflació interanual dels preus industrials va repuntar 3 dècimes al març fins al 2,8%. Així i tot, va situar-se 3 punts percentuals per sota del nivell d’un any abans.
|
|
|
|
Tant els béns de consum com els de capital i els energètics van presentar un deteriorament en relació amb el mateix mes de l’any anterior. Això s’explica per una certa transmissió de les alces de les primeres matèries en l’últim període. L’energia va mostrar una caiguda anual de l’1,6%, inferior, però, a la del mes precedent. Només els béns intermedis van moderar l’augment anual, però van mostrar l’increment anual més important, el 6,2%.
|
|
|
|
En un nivell més desagregat, les branques d’activitat que han presentat els ascensos més intensos de preus en els dotze últims mesos han estat la metal·lúrgia (12,2%) i la fabricació de maquinària i material elèctric (10,8%), que reflecteixen el fort encariment dels metalls. En canvi, els descensos anuals més importants corresponien a les coqueries i refinatge de petroli, amb una caiguda del 9,9%, i a la fabricació de màquines d’oficina i equips informàtics, amb una davallada del 3,9%, gràcies a les millores de productivitat.
|
|
Els productes importats i els agraris moderen la inflació en els primers mesos de l’any.
|
|
Al front exterior, els preus dels productes importats es van continuar moderant en el primer bimestre de l’any. D’acord amb l’enquesta de l’Institut Nacional d’Estadística, l’índex general de preus d’importació només va pujar el 0,2% en els dotze últims mesos fins al febrer, gràcies a l’enfortiment de l’euro durant aquest període. Per components, la disminució de la inflació interanual va ser generalitzada, i, en aquest sentit, destaca la caiguda del 10,9% dels preus energètics. Els béns d’equipament van mantenir una inflació negativa del 0,3%, mentre que els béns de consum van experimentar una alça de només el 0,4%. Els béns de consum durador van presentar una davallada de preus de l’1,3%; en canvi, els preus dels no duradors van pujar el 0,8%, però els dos mostraven una desacceleració.
|
|
|
|
Per la seva banda, el descens interanual dels preus agraris en origen es va intensificar al començament de l’any. Així, els preus percebuts pels agricultors van caure el 6,7% en els dotze últims mesos fins al gener. Aquesta davallada va ser deguda, sobretot, als productes agrícoles i al bestiar d’abastament, que van experimentar un decrement del 8%, mentre que els productes ramaders es van incrementar el 3%.
|
Quant i com gastem: ingredients per a unes infraestructures productives
|
No es tracta solament d’invertir molt, la qualitat i la gestió de les infraestructures són tant o més importants
|
|
|
|
D’ençà que el 1989 l’economista David A. Aschauer va presentar evidències que la caiguda de la productivitat nord-americana dels 15 anys anteriors es podria explicar per una inversió insuficient en infraestructures, els polítics i els economistes no han deixat de preguntar-se sobre el paper de les infraestructures en el creixement econòmic. Tradicionalment, la discussió sobre l’import gastat en infraestructures ha estat el centre del debat. No obstant això, hi ha indicis que palesen que la qualitat d’aquestes infraestructures -el disseny, la gestió i la manera com s’utilitzen- és tant o més important per al seu impacte sobre l’activitat i el creixement econòmic.
|
|
|
|
Les infraestructures de transport són determinants per a la productivitat d’un país: redueixen els costos de transport i faciliten l’accés als mercats. En el fons, juntament amb els béns d’equipament o amb els treballadors, són un input més en la funció de producció de les empreses. Per al cas d’Espanya, diversos estudis han estimat que un increment del 10% en l’estoc d’infraestructures augmenta el PIB entre el 0,5% i l’1,5%. En general, la magnitud de l’impacte estimat és superior quan s’utilitzen dades agregades per a tot el país que quan es fan servir dades desagregades per regions. Això és degut al fet que les infraestructures d’una regió tenen un efecte no solament sobre el seu PIB sinó també sobre el d’altres regions.
|
|
|
|
Quina ha estat la contribució de les infraestructures de transport al creixement a Espanya? Segons les estimacions conjuntes de la Fundació BBVA i l’IVIE, l’estoc d’aquestes infraestructures va créixer a un ritme mitjà del 4,25% anual entre els anys 1996 i 2003 (últim any per al qual hi ha dades disponibles). Aquesta dada, combinada amb les estimacions esmentades al paràgraf anterior, implicaria que la seva contribució anual al creixement va situar-se, de mitjana, entre 0,2 i 0,6 punts percentuals. Un treball recent de Matilde Mas dóna una xifra agregada en el rang baix d’aquestes estimacions (0,28 punts percentuals) i permet descompondre també la contribució al creixement dels diferents tipus d’infraestructures de transport. Segons els resultats d’aquest estudi, les de transport per carretera van realitzar la major aportació durant gran part del període. Aeroports i ferrocarrils van agafar el relleu en l’últim any i van reflectir l’esforç inversor realitzat des del 2000 en aquestes àrees (vegeu el gràfic).
|
|
|
|
Però la despesa en infraestructures no és tot el que importa. El disseny i la gestió determinen l’eficiència amb què són utilitzades i, per tant, la seva capacitat real de transport. Per posar un exemple, una carretera sense voral té poca capacitat, ja que cada cotxe avariat pot provocar un col·lapse. Diversos autors han considerat que l’omissió d’aquests factors de tipus qualitatiu és una feblesa dels estudis existents sobre infraestructures i creixement. El mateix Aschauer va corroborar aquesta intuïció en incloure un indicador d’eficiència -construït amb variables com pèrdues en la transmissió d’electricitat o percentatge de carreteres asfaltades, entre d’altres- en les seves estimacions més recents. Els resultats mostren que, per explicar la variació del PIB entre països, les diferències en quantitat d’infraestructures tenen tanta importància com les diferències en nivells d’eficiència. La principal conclusió que podem extreure de tot plegat és que el govern té a la seva disposició un instrument addicional, i segurament menys costós que la construcció de noves infraestructures, per incrementar la productivitat de l’economia: millorar la gestió del que ja es té.
|
|
|
|
Un fenomen que redueix la productivitat de les infraestructures és ben conegut: la congestió. No cal dir, però, que evitar tot tipus de congestió a qualsevol hora sortiria molt car i no seria eficient. Així, doncs, una mica de congestió en moments de pic de demanda pot ser òptim. No obstant això, sovint el nivell de congestió observat és massa alt. La raó d’això és que, en decidir utilitzar la infraestructura, l’usuari no té en compte l’efecte de la seva decisió sobre el nivell de congestió i el cost que això genera sobre la resta d’usuaris. En aquest cas, decisions òptimes des del punt de vista individual no vol dir que siguin les millors des del punt de vista col·lectiu.
|
|
|
|
|
Llavors el paper que ha de representar el sector públic, per millorar l’eficiència d’ús, és el de dissenyar mecanismes perquè els usuaris tinguin en compte els efectes negatius a nivell social de les seves decisions individuals. El millor remei que proposa la ciència econòmica en aquest sentit és un bon sistema de preus.
|
|
|
|
La idea principal és que, a través del preu, l’usuari sigui conscient de les conseqüències de la seva decisió de quan viatjar i per on fer-ho en termes de: d’una banda, el cost real sobre ell i sobre la resta d’usuaris de la via; de l’altra, el benefici sobre els usuaris de les vies alternatives. Per això, els preus d’accés a les infraestructures haurien de variar en funció dels nivells de congestió observats tant en la infraestructura escollida com en les alternatives. Al seu torn, això implica que els preus fluctuïn en el temps i depenguin dels punts pels quals s’accedeixi a la infraestructura. A Espanya, les autopistes de peatge de construcció més recent han implantat sistemes de preus amb variacions segons diferents franges horàries. Segurament, aquesta pràctica s’estendrà amb el temps i guanyarà en sofisticació, per exemple amb peatges que reflecteixin el nivell de trànsit real i el possible benefici sobre les vies alternatives que puguin estar congestionades.
|
|
|
|
Un bon sistema de preus relatius, a més de reduir la congestió a nivells òptims, pot tenir altres beneficis. La plena consciència del cost real del desplaçament pot incentivar l’ús de sistemes col·lectius de transport i l’increment del nombre de viatgers per cotxe. Els dos fets contribueixen a incrementar l’eficiència, ja que s’aconsegueix desplaçar el mateix nombre de persones amb un cost més baix. D’aquesta manera s’exploten les anomenades economies de densitat. Els carrils dedicats exclusivament a vehicles amb diversos ocupants i lliures de peatge, que també s’han començat a implantar a Espanya, busquen específicament aquest objectiu.
|
|
|
|
Un altre aspecte determinant de l’eficiència i de la qualitat de les infraestructures és el disseny. En relació amb aquest aspecte, altres actuacions del sector públic que permetrien reduir costos passarien per facilitar la interconnexió entre les diferents modalitats de transport. La idea és que, unint les xarxes formades per cada mitjà de transport, es crea una xarxa molt més densa que permet múltiples maneres d’arribar a una mateixa destinació i elimina colls d’ampolla. Aquesta és una de les raons per les quals hi ha parades d’autobús a la vora de les estacions de metro. Pel mateix motiu, pot ser una bona idea que els trens d’alta velocitat tinguin una connexió directa amb els aeroports.
|
|
|
|
Així, doncs, en matèria d’infraestructures, tant la quantitat com l’eficiència contribueixen al creixement econòmic. Tot i que és cert que implantar sistemes que millorin l’eficiència pot comportar costos d’ajustament importants, l’esforç per millorar el que tenim ha de ser paral·lel al d’augmentar la dotació d’infraestructures.
|
Sector exterior
|
Dèficit comercial: empitjora, però menys
|
|
El dèficit comercial s’estabilitza gràcies a les exportacions.
|
|
El dèficit comercial espanyol del febrer va ser de 6.889 milions d’euros, per sota dels 7.624 milions del gener, però lleugerament per damunt del nivell del febrer de l’any anterior. En el total del mes, les exportacions van créixer una mica per damunt de les importacions gràcies a la davallada de les compres de petroli. No obstant això, en els dotze mesos fins al febrer, el dèficit va arribar als 91.111 milions d’euros, el 13,1% més que en el mateix període de l’any anterior. Aquest creixement s’ha alentit en els últims mesos gràcies al manteniment de les exportacions i a una contenció en el preu de les importacions, les quals, en termes reals, es mantenen elevades a causa del dinamisme de la demanda interna.
|
|
Els béns de capital presenten un balanç més positiu que els intermedis.
|
|
Les exportacions nominals van créixer en els dotze mesos fins al febrer el 9,3% interanual i van mantenir un ritme que dobla els valors que van ser típics fins al final del 2005. Per la seva banda, les importacions van avançar el 10,6%, taxa superior però que, malgrat tot, evoluciona a la baixa.
|
|
|
|
Pel que fa als productes no energètics, els avanços més notables es donen en els béns de capital, amb unes exportacions que van créixer el 7,1%, enfront del 2,8% de les importacions. No obstant això, en la partida de béns intermedis no energètics, de major pes en termes monetaris, el creixement de les importacions encara guanya la partida al de les exportacions. També en béns de consum, les exportacions avancen una mica més de pressa que les importacions.
|
|
Es desaccelera el dèficit amb la zona de l’euro, però continua el deteriorament amb Àsia.
|
|
Per àrees geogràfiques, durant el període dels dotze últims mesos fins al febrer, el dèficit amb la zona de l’euro va arribar als 30.928 milions d’euros. Existeix, però, una clara tendència de desacceleració que ens pot dur, en els propers mesos, a veure una reducció d’aquest nivell. També es va reduir el dèficit bilateral amb els Estats Units, mentre que la balança amb l’Amèrica Llatina es va continuar deteriorant. Per la seva banda, continua l’alentiment del saldo bilateral amb els països de l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), a causa d’un preu del petroli més avantatjós. No obstant això, la veritable assignatura pendent es continua localitzant a Àsia, sense el Japó i els països de l’OPEP, una regió on es concentra una important fracció de les economies més dinàmiques del moment. El dèficit amb la Xina continua creixent, i, tot i que s’han accelerat, les exportacions cap al colós groc representen encara una part molt petita del que Espanya importa.
|
Balança de pagaments: la culpa ja no és solament del dèficit comercial
|
|
El dèficit de la balança per compte corrent arriba als 87.000 milions d’euros.
|
|
Al gener, el dèficit de la balança per compte corrent va ser de 8.622 milions d’euros, després del dèficit del desembre (3.326 milions), anormalment baix. A l’haver, el dèficit comercial del gener, 6.452 milions d’euros, va situar-se lleugerament per sota de la mitjana del 2006. Al deure, el superàvit de serveis del mateix període, 952 milions d’euros, es va reduir a la meitat de la mitjana del 2006. El deteriorament més important, però, es va produir a la balança de transferències corrents, que, amb una sortida neta de 1.172 milions d’euros, va doblar amb escreix els valors típics del 2006. Les sortides d’inversió directa també van tornar a superar les entrades, tot i que el flux net de sortides es va situar per sota dels valors típics del 2006.
|
|
|
|
Des d’un punt de vista més tendencial, en els dotze últims mesos fins al gener del 2007, el dèficit corrent es va ampliar fins als 87.072 milions d’euros, 20.994 milions més que en el mateix període de l’any anterior. Així, el deteriorament continua, però ja no és creixent i canvia significativament la seva composició. Si fa un any el creixement del dèficit comercial provocava quatre cinquenes parts de l’augment del dèficit per compte corrent, ara l’increment interanual del dèficit comercial no desapareix però s’alenteix, gràcies a una certa acceleració dels ingressos. Són els deterioraments de la balança de rendes i de la balança de transferències corrents els que s’acceleren, de manera que, junts i a parts iguals, són responsables de la meitat de l’empitjorament del saldo per compte corrent. Per la seva banda, durant el mateix període, la balança de serveis es va comportar de manera neutra, amb un increment dels ingressos per turisme que va compensar amb escreix les pèrdues de la resta del sector.
|
|
|
S’estabilitza el dèficit comercial, però es deteriora la balança de transferències i de rendes.
|
|
Pel que fa al compte financer, en els dotze mesos fins al febrer, va prosseguir l’increment de les sortides netes d’inversió directa, que va continuar combinant un estancament dels fluxos d’entrada amb un increment constant dels de sortida. Pel que fa als fluxos d’entrada, sembla que la inversió directa en immobles ha estabilitzat les seves caigudes i ha conservat un nivell proper als 5.000 milions d’euros.
|
La internacionalització de les empreses espanyoles de construcció i infraestructures
|
Les grans empreses del sector a Espanya obtenen a l’exterior una part cada cop més important dels seus ingressos
|
|
|
|
La construcció ha viscut en els últims anys un cicle econòmic extraordinari. El descens dels tipus d’interès, l’excel·lent marxa de l’economia, l’auge de la immigració i de la creació d’ocupació i l’elevat nivell de la inversió pública, amb el suport del flux d’ingressos provinents dels fons estructurals i de cohesió de la Unió Europea, constitueixen, entre d’altres, els factors que expliquen aquesta evolució. En deu anys, el sector ha passat de representar el 6,6% del producte interior brut el 1996 al 10,9% el 2006. En termes d’ocupació, l’evolució ha estat del 9,1% al 13,9% del total.
|
|
|
|
El dinamisme del sector ha tingut la seva lògica conseqüència en la seva estructura empresarial. Segons el Ministeri de Foment, hi ha més de 215.000 empreses constructores a Espanya. Es tracta d’un sector atomitzat, ja que el 90,7% de les empreses tenen menys de 20 treballadors i només l’1% en té més de 100. Tot i aquesta fragmentació, l’ebullició constructora d’aquests anys ha permès l’ascens d’unes poques companyies que han assolit una massa crítica considerable i que cotitzen a l’índex del mercat continu de la borsa espanyola. Aquestes grans empreses (ACS, Sacyr, Ferrovial, Acciona i FCC) sumaven, cap al final del 2006, uns ingressos totals de 46.859 milions d’euros (dels quals el 28% provenien de l’estranger), donaven feina a 335.000 persones i presentaven un benefici net total de 5.124 milions d’euros. La capitalització borsària conjunta era gairebé de 60.000 milions d’euros, xifra que representa el 8,5% de l’índex IBEX 35.
|
|
|
|
La internacionalització de les activitats de construcció i de gestió d’infraestructures és, precisament, una de les característiques més rellevants del sector. Fa 20 anys, aquestes companyies tenien dues divisions principals: immobiliària i enginyeria civil. L’exportació que feien de construcció tradicional es dirigia cap a països en desenvolupament, però representava una part ínfima dels seus ingressos. Més endavant, les empreses constructores van crear una nova divisió per englobar el creixement del seu negoci domèstic en la gestió d’infraestructures i altres serveis (handling, logística, mobiliari urbà, conservació, aparcaments, inspecció tècnica de vehicles, etc.). D’aquesta manera canalitzaven els seus excedents en negocis i potenciaven les sinergies en relació amb el seu negoci principal de construcció. En l’actualitat, l’exportació ha adquirit una nova dimensió i s’ha ampliat cap a operacions de projectes a llarg termini en països molt desenvolupats en què existeix un marc de seguretat jurídica adequat. Conseqüentment, els ingressos de l’exterior han passat a representar un percentatge molt important de la xifra final de negocis.
|
|
|
|
Dos factors han impulsat aquestes companyies a iniciar un procés d’expansió internacional. En primer lloc, la construcció té unes característiques desfavorables des del punt de vista del risc: és un negoci molt cíclic, amb projectes de llarga maduració i risc d’increment de costos que en fan perillar la viabilitat financera. El segon factor és la fortalesa que han adquirit les empreses del sector en dècades de dura competència i la gran capacitat de gestió dels negocis que han demostrat.
|
|
|
|
L’expansió internacional té un doble objectiu: reduir la volatilitat dels comptes de resultats i utilitzar el coneixement en gestió de projectes complexos per incrementar la seva massa crítica. En definitiva, una diversificació geogràfica i de negoci que permet reduir el risc i atenuar la dependència dels resultats de l’evolució del cicle econòmic, però tractant de mantenir una alta rendibilitat de les inversions.
|
|
|
|
Aquest no és un fenomen passatger, sinó una tendència, com es pot veure a la gràfica següent, on es mostra el creixement de la contractació de construcció a l’exterior. La gràfica no recull els ingressos provinents de l’exterior en l’àrea de concessions d’infraestructures, la facturació de la qual va ser de 4.950 milions d’euros el 2006. Per tant, no sorprèn que, segons la publicació nord-americana «Public Works Financing», set de les dotze primeres concessionàries del món siguin actualment espanyoles, en funció del nombre de contractes en operació.
|
|
|
|
Cadascuna de les cinc companyies constructores que cotitzen a l’IBEX 35 es troba, com a mínim, en més de nou països (més de 50 en el cas de FCC). El 2006 les cinc companyies esmentades van invertir en actius diversos 34.389 milions d’euros. Aquesta quantitat representa el 671,2% dels seus beneficis i el 73% dels seus ingressos, la qual cosa posa de manifest l’esforç inversor del sector. Dels 4.855 milions d’euros invertits per FCC, el 64% van ser a l’exterior. Per la seva banda, Ferrovial, empresa que té més del 50% de la plantilla fora d’Espanya, va invertir 4.446 milions d’euros, dels quals el 97% van ser a l’exterior. En el cas de Sacyr-Vallehermoso, cal destacar l’adquisició del 32,6% del grup francès Eiffage, que va representar una inversió de 1.779,7 milions d’euros el 2006.
|
|
|
|
|
És interessant destacar que les inversions realitzades a l’exterior per les companyies espanyoles comparteixen unes característiques. En primer lloc, són d’alta qualitat, ja que els donen la majoria que els permet el control de la gestió operativa, és a dir, no són inversions financeres. En segon lloc, quantitativament, busquen una rendibilitat elevada de caixa sobre capital invertit. I, finalment, són a llarg termini, com, per exemple, contractes de gestió d’infraestructures a més de 75 anys.
|
|
|
|
Aquesta expansió en el mercat exterior ha impulsat el creixement d’unes empreses que són un referent del seu sector a nivell internacional, com es pot comprovar al quadre següent, on es mostra que, de les 12 companyies de major capitalització borsària al sector de la construcció de la zona de l’euro, cinc són espanyoles.
|
Sector públic
|
L’Estat augmenta el superàvit en el primer trimestre del 2007
|
|
Els ingressos no financers de l’Estat creixen sis punts més que el PIB nominal en el primer trimestre.
|
|
En el primer trimestre del 2007, els ingressos no financers de l’Estat van pujar a 37.782 milions d’euros, amb un augment del 13,6% en relació amb el mateix període de l’any anterior. Si tenim en compte els recursos cedits a les administracions territorials per la seva participació en els impostos d’acord amb la legislació vigent, aquesta taxa es redueix al 12,6%, que, així i tot, representa un creixement superior en uns sis punts al producte interior brut (PIB) nominal.
|
|
La recaptació de l’IRPF puja el 13% i no reflecteix encara l’impacte de la reforma...
|
|
La recaptació per l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) va sumar 18.931 milions d’euros en el període gener-març, amb una alça interanual del 13,0%. Aquest notable ritme de creixement reflecteix, sobretot, el creixement de les rendes. De fet, la reforma d’aquest impost només ha influït molt parcialment en aquestes xifres, ja que la majoria dels ingressos efectuats no estaven afectats pel nou marc. Així i tot, sí s’ha notat l’augment en 3 punts en les retencions per rendes del capital (en passar del 15% al 18%).
|
|
...que, malgrat tot, s’espera que sigui moderat.
|
|
De tota manera, per bé que s’espera que el nou règim de l’IRPF comporti, en general, una lleugera rebaixa impositiva, aquesta rebaixa pot ser compensada per una major base impositiva a conseqüència del dinamisme econòmic. Recentment, han aparegut dues simulacions del nou IRPF que aprofundeixen en aquesta qüestió.
|
|
|
|
El document «Una simulació dels efectes de la reforma de l’IRPF sobre la càrrega impositiva», d’I. Argimón i altres (Document ocasional 0702 del Banc d’Espanya), estima que la reforma comportarà una disminució moderada de l’impost. Segons aquest estudi, sembla que la reforma beneficia relativament més les rendes més baixes. Així mateix, les declaracions conjuntes són més afavorides que les individuals. Pel que fa al tipus de renda prevalent, les declaracions en què predominen els productes de l’estalvi amb prou feines es veuen modificades, però la situació varia en funció del tipus d’instruments. De fet, les rendes per interessos en surten afavorides, mentre que la situació dels dividends empitjora. D’altra banda, els pensionistes, empresaris i professionals i treballadors tindran una càrrega tributària lleugerament menor. En resum, la reforma de l’IRPF comportarà una progressivitat una mica més gran.
|
|
|
|
D’altra banda, un estudi publicat a la col·lecció Papers de Treball de l’Institut d’Estudis Fiscals amb el número 26/6 i titulat «La reforma de l’IRPF el 2007: una avaluació dels seus efectes», d’S. Díaz de Sarralde i altres, tracta també aquest tema i coincideix en línies generals amb l’anterior. Així, aquest document destaca que es redueix la tributació de les rendes del treball i que s’incrementa la progressivitat. Així mateix, es calcula que, amb la reforma, s’exclou de tributar el 40% dels contribuents amb rendes més baixes.
|
|
|
|
A més a més, el passat 30 de març, el govern va aprovar el nou reglament de l’IRPF. Aquesta norma, entre d’altres noves mesures, regula les condicions per a l’augment de la reducció per obtenció de rendiments del treball en cas d’ajornament de la jubilació (després dels 65 anys d’edat), amb l’objectiu d’estimular-lo.
|
|
L’impost de societats puja el 31% en termes homogenis, a causa, en bona part, del creixement dels beneficis empresarials.
|
|
L’impost de societats va augmentar la recaptació el 40,4% en els tres primers mesos de l’exercici, tot i que aquesta taxa es redueix al 31,0% en termes homogenis, és a dir, tenint en compte els desfasaments del calendari impositiu. Aquesta alta variació és conseqüència, en bona part, del creixement dels beneficis empresarials.
|
|
|
|
Pel que fa als impostos indirectes, l’impost sobre el valor afegit (IVA) es va incrementar l’11,3%, a causa d’un major volum de vendes interiors i de les importacions. Per la seva banda, els impostos especials van pujar el 5,4%. D’aquests impostos, la figura més important, sobre els hidrocarburs, va ascendir el 3,7%, i la segona més important, sobre el tabac, va pujar el 8,2% després de l’alça del preu del paquet. Pel que fa a la resta d’ingressos no financers, cal destacar l’augment dels procedents dels beneficis del Banc d’Espanya.
|
|
Els pagaments no financers de l’Estat s’expandeixen una mica més que el PIB nominal, amb un fort increment de les inversions.
|
|
Els pagaments no financers de l’Estat van sumar 35.466 milions d’euros en el primer trimestre del 2007, amb un ascens del 7,4%, una mica per damunt del PIB nominal. Les despeses de personal van créixer el 5,3%, i les derivades de la compra de béns i serveis, el 12,3%. Les despeses financeres van ser l’única gran partida amb un descens. És remarcable, d’altra banda, un important increment de la despesa en inversions reals, del 19,7%, i de les transferències de capital, del 37,9%.
|
|
|
|
Aquesta evolució dels ingressos i de les despeses va comportar un superàvit de caixa de l’Estat de 2.316 milions d’euros en els tres primers mesos de l’exercici, equivalent al 0,22% del PIB, 20 centèsimes més que l’any precedent. En termes de comptabilitat nacional, és a dir, avaluant els ingressos i les despeses segons el principi comptable de la meritació, quan neixen els drets i les obligacions, en lloc del moment en què es produeixen els fluxos d’efectiu, es va registrar una capacitat de finançament de 6.857 milions d’euros, el 0,66% del PIB, 19 centèsimes més que en el mateix període del 2006. En resum, les finances de l’Estat van vent en popa, i encara és aviat per veure l’impacte de la reforma parcial de l’IRPF i de l’impost de societats, tot i que s’espera que sigui reduït.
|
Ponts al sector privat: com finançar les infraestructures
|
La presència del sector privat pot facilitar una major i millor inversió i pot reduir el cost per als contribuents i els usuaris
|
|
|
|
En un article del 1974 titulat «El far i la ciència econòmica», el nobel d’economia Ronald Coase explicava que l’estat anglès del segle xvii, pendent de finançar guerres, es va desentendre de la construcció de fars, una funció de la qual tenia el monopoli. Davant les queixes dels naviliers, la corona va permetre al sector privat la construcció i la gestió d’aquesta infraestructura i va oferir els seus agents de duanes per cobrar peatges i distribuir-los entre els operadors. Henry Winstanley, un empresari que havia perdut diversos vaixells als esculls britànics, va guanyar el dret a construir un far prop del port de Plymouth. El seu contracte especificava que, durant els cinc primers anys, percebria tots els ingressos derivats de l’operació del far i que, durant els cinquanta anys següents, els repartiria a parts iguals amb el govern. Desafortunadament per al Sr. Winstanley, el far no va resistir el primer hivern i va haver de ser reconstruït a càrrec de l’empresari; pocs anys després, el 1703, la tempesta més severa de la història del Regne Unit va destruir totalment el far i va acabar amb la vida del seu mecenes. Eren els inicis, certament durs, de la participació privada en la provisió d’infraestructures públiques.
|
|
|
|
En l’actualitat, aquesta participació es dóna a diferents nivells. En un model públic tradicional, el paper del sector privat es limita a la realització de les obres de construcció (per exemple, d’una carretera) o a la prestació d’un determinat servei (per exemple, la gestió de les botigues d’un aeroport). La participació privada va molt més enllà quan aquest sector construeix, finança i gestiona la infraestructura, a perpetuïtat o durant un període de concessió. El gestor de la infraestructura pot cobrar directament dels usuaris pels serveis proveïts (per exemple, mitjançant peatges en una autopista) o del govern (per exemple, per estudiant en el cas d’una escola o per intern en el cas d’una presó). Aquest model de participació representa una revolució en relació amb el model tradicional. Com ho suggereixen alguns dels exemples esmentats, el sector privat participa en diferents països no solament en l’àrea d’infraestructures viàries, que és potser l’exemple que ens resulta més familiar, sinó també en escoles, presons, ports, aeroports, metros, depuradores, hospitals i, fins i tot, casernes militars (la taula adjunta mostra la distribució de projectes per sectors al Regne Unit, un dels països en què la participació privada en infraestructures públiques està més consolidada).
|
|
|
|
Com en el cas de l’Anglaterra del segle xvii, les restriccions pressupostàries han tingut molt a veure amb l’auge de la participació privada al sector de les infraestructures en els 25 últims anys. En ser efectuada pel sector privat, la inversió en infraestructures no és comptabilitzada en els comptes públics i, per tant, no contribueix a augmentar el dèficit fiscal o el deute públic. Aquest detall és important quan un país no pot superar un determinat dèficit fiscal, com succeeix amb els membres de la zona de l’euro.
|
|
|
|
A més de frenar el creixement del deute públic, hi ha altres raons que justifiquen l’augment de la participació privada: en primer lloc, el potencial que aquesta participació ofereix per millorar l’eficiència, ja que, en general, cal esperar que una empresa privada, que s’hi juga el capital dels accionistes, tingui més incentius per evitar retards i sobrecostos en construir una infraestructura. Una anàlisi del Tresor britànic, per exemple, va revelar que, al Regne Unit, més del 70% dels projectes d’inversió pública sense participació privada patien retards en la seva execució i que costaven més del que s’havia pressupostat, percentatge que es reduïa al 20% en els casos amb participació privada. En segon lloc, la participació del sector privat facilita el desenvolupament de projectes d’alta rendibilitat econòmica. Sense presència privada, en canvi, la rendibilitat política es pot convertir en el factor primordial per determinar quins projectes es duen a terme. Finalment, la participació privada redueix el risc per a l’erari públic, com ho il·lustra l’experiència del Sr. Winstanley.
|
|
|
|
Així i tot, la participació privada per se no garanteix una millora del benestar social. Això dependrà de la manera com s’esculli l’ens privat (òbviament, la tria hauria de ser el resultat d’una licitació competitiva i transparent); de les característiques del contracte entre l’empresa privada i el sector públic, i de la qualitat del regulador i del sistema judicial. En particular, el contracte ha d’estipular de la millor manera possible qui assumeix els diferents tipus de riscos, la qual cosa requerirà que aquests riscos s’assignin a la part que pugui controlar-los millor. Per exemple, sembla lògic que l’empresa privada corri amb tots els riscos derivats del procés de construcció o de manteniment (retards, sobrecostos, impactes mediambientals, etc.). D’altra banda, si els beneficis del gestor privat estan vinculats d’alguna manera al nivell de demanda o a la satisfacció de l’usuari, en definitiva al benestar social derivat de la infraestructura, l’empresa privada tindrà més incentius per actuar en benefici de l’usuari.
|
|
|
|
Un dels riscos més importants i més difícils d’assignar en què incorre una infraestructura és el risc de demanda, ja que la incertesa sobre el volum d’usuaris durant un període típic de concessió, que pot ser de diverses dècades, és enorme. Suposem, per exemple, el cas hipotètic d’un túnel que uneix dues illes pel qual diverses empreses privades liciten per construir-lo i gestionar-lo durant un termini fix de 40 anys. Si s’estableix que l’empresa que oferta el preu més baix del peatge a cobrar als usuaris del tràfic guanya el concurs, aquesta empresa concessionària correria amb tot el risc de demanda: si el volum de tràfic és inferior a l’esperat, els ingressos de l’operador privat se’n ressentirien. Aquesta assignació del risc té l’avantatge que la concessionària tindrà forts incentius per oferir un servei de qualitat que maximitzi el tràfic pel túnel. En canvi, la incertesa sobre els ingressos futurs tendirà, però, a encarir el finançament del projecte, ja que els inversors demandaran una prima de risc més elevada. Quan aquest segon efecte és important, el sector públic es pot plantejar la conveniència d’oferir certes garanties a l’operador privat.
|
|
|
|
En resum, la presència del sector privat en la provisió d’infraestructures pot facilitar una major i millor inversió i pot reduir el cost per als contribuents i/o usuaris. Però aquests beneficis no estan garantits i dependran crucialment de la manera com s’estructuri el contracte entre el sector públic i el concessionari privat. Ja se sap, les tres paraules preferides dels economistes: incentius, incentius i incentius.
|
Estalvi i finançament
|
La fase expansiva del crèdit al sector privat, a la baixa
|
|
La fase expansiva dels tipus d’interès comença a afectar el finançament al sector privat...
|
|
Els tipus d’interès dels préstecs i crèdits aplicats per les entitats financeres continuen pujant gradualment i transmetent el gir restrictiu de la política monetària del Banc Central Europeu iniciat al desembre del 2005. Així, el tipus mitjà dels préstecs i crèdits a les empreses i famílies es va incrementar 1,36 punts percentuals des del final del 2005 fins al febrer. L’euríbor a un any, tipus d’interès del mercat interbancari utilitzat profusament com a índex de referència, se situa en el 4,11%, és a dir, dobla amb escreix el mínim històric de mitjan 2003.
|
|
...tot i que el seu creixement encara dobla el del conjunt de la zona de l’euro.
|
|
El tensionament de la política monetària, que ha comportat l’assoliment de tipus d’interès reals positius després d’anys de negatius, ha començat a afectar l’evolució del crèdit al sector privat. Així, el finançament al sector privat, després d’haver anotat una taxa màxima de variació interanual del 24,3% al setembre del 2006, s’ha desaccelerat en els últims mesos fins a presentar un augment anual del 21,4% al febrer. Així i tot, aquest ritme de creixement és alt i dobla el corresponent al conjunt de la zona de l’euro. El favorable clima econòmic dóna suport a l’expansió del crèdit, per bé que el més probable és que es vagi moderant.
|
|
El crèdit a activitats immobiliàries va augmentar gairebé el 50% el 2006.
|
|
Aquest alentiment afecta tant les empreses com les famílies. La taxa de variació interanual del finançament a les societats no financeres va marcar un màxim de, com a mínim, l’última dècada al desembre del 2006 quan va arribar al 28,2%. No obstant això, al febrer del 2007, aquesta taxa va caure 4,5 punts percentuals fins al 23,7%. Tant el crèdit comercial, destinat a finançar el capital circulant de les empreses, com els arrendaments financers, canalitzats cap a la inversió, mostren un cert alentiment en els últims mesos, tot i presentar avanços considerables.
|
|
|
|
|
Des del punt de vista sectorial, i amb dades del Banc d’Espanya que arriben fins al desembre del 2006, es constata que els serveis i la indústria van revifar-se en l’últim trimestre, amb un increment del crèdit destinat a aquests sectors en els últims dotze mesos. La construcció va registrar un augment anual del crèdit del 33,3%, 1,7 punts percentuals menys que en el trimestre anterior. No obstant això, el conjunt del crèdit destinat a la construcció i a les activitats immobiliàries amb prou feines registrava un alentiment, amb una alça anual del 43,5%, a causa del fort avanç del crèdit en el cas de les activitats immobiliàries, el 49,7% anual al desembre.
|
|
|
De fet, el crèdit a les famílies per a l’habitatge es continua alentint suaument.
|
|
El crèdit a les llars va iniciar la desacceleració abans que les empreses, i les últimes dades en confirmen la suau continuació. Així, la taxa de variació interanual del finançament a les famílies ha disminuït 2,7 punts percentuals des del màxim del març del 2006 fins al febrer d’enguany, quan es va situar en el 18,6%. Aquest alentiment del creixement del crèdit és atribuïble, sobretot, a l’habitatge. Així, els préstecs per a l’habitatge han passat de créixer a un ritme anual del 24,6% al novembre del 2005 al 19,0% al febrer del 2007. La pujada dels tipus d’interès i dels preus de l’habitatge han frenat les hipoteques, però les bones perspectives del mercat laboral i la flexibilitat de les condicions financeres continuen impulsant-les. D’aquesta manera, es preveu que continuï la desacceleració gradual en aquest exercici.
|
|
El lleuger repunt de la morositat també apunta a un canvi de fase en el cicle del crèdit.
|
|
La resta de préstecs als particulars també s’han moderat, però molt menys. El finançament per a la compra de béns de consum durador (cotxes, motos, mobles, electrodomèstics, etc.) va créixer l’11,8% el 2006, sensiblement menys que el 2005. No obstant això, els altres préstecs (per a terrenys, valors, estudis, viatges, celebracions, etc.) van pujar el 23,8% l’any passat, més que l’any anterior.
|
|
|
|
Un altre signe de canvi de fase en el cicle del crèdit el constitueix un lleuger repunt de la morositat en els últims mesos. D’aquesta manera, la taxa de morositat va augmentar fins al 0,76% al febrer, per bé que es manté encara en un nivell molt baix.
|
Els dipòsits bancaris amb prou feines es desacceleren
|
|
La pujada de les remuneracions incrementa l’atractiu dels dipòsits bancaris.
|
|
Els dipòsits bancaris del sector privat es continuen expandint a un bon ritme, gairebé el doble del de la zona de l’euro. La pujada dels tipus d’interès del Banc Central Europeu en l’últim període ha permès millorar la retribució dels dipòsits bancaris, de manera que han guanyat atractiu. També ha contribuït a aquesta situació la competència entre les entitats, que han renovat la seva oferta. Això s’explica per la necessitat de finançar uns préstecs i crèdits que continuen creixent més que els dipòsits, la qual cosa també empeny les entitats a recórrer a l’emissió de valors.
|
|
Els dipòsits en moneda estrangera experimenten la major expansió en el primer bimestre.
|
|
Després d’entrar en vigor, al començament del 2007, el nou règim fiscal per als productes financers, que va suprimir els avantatges per als instruments amb terminis més llargs, es constata que, en el primer bimestre, els comptes amb terminis inferiors a 2 anys són els que han crescut més, el 7,7% sobre el mes desembre. D’aquesta manera, l’augment anual dels dipòsits amb terminis inferiors a 2 anys va superar el dels comptes amb terminis superiors per primer cop des del desembre del 2001. La major expansió, però, correspon als dipòsits en moneda estrangera, tot i desaccelerar-se, situació lògica si tenim en compte la reducció progressiva del diferencial de tipus d’interès amb l’exterior.
|
|
La rendibilitat mitjana dels fons d’inversió mobiliària supera amb escreix la inflació.
|
|
D’altra banda, al març la situació de volatilitat als mercats financers va motivar que es produïssin retirades de diners dels fons d’inversió de renda variable. No obstant això, van ser superades per les entrades netes en altres modalitats de fons, de manera que, en el conjunt del primer trimestre, es van comptabilitzar unes compres netes de participacions de fons d’inversió mobiliària de 399 milions d’euros. D’aquesta manera, el patrimoni dels fons d’inversió mobiliària en el període gener-març es va incrementar l’1,2%, i el nombre de partícips, l’1,5%. La rendibilitat mitjana registrada pels fons d’inversió mobiliària va ser del 4,3% en els dotze últims mesos i va superar amb escreix la inflació
|
|
|
Pots subscriure't ara per ser avisat per correu electrònic cada vegada que s'actualitzi l'Informe Mensual a internet. També per rebre per correu electrònic i en format PDF el/s capítol/s escollit/s.
|
Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.
|
|
Descarrega’t un acccés a Estudis i Anàlisi Econòmica des del teu mòbil
T'enviarem gratis un SMS amb l'accés directe
|
