Notícies Estudis Notícies Estudis


Estudis i Anàlisi Econòmica > Informació econòmica > Informe Mensual > Requadres temàtics 23-5-13
Informe Mensual, núm 310 - Febrer 2008
Conjuntura espanyola
Informe sencer ( 1,63 MB )
     

Activitat econòmica

Espanya, al grup capdavanter del concert econòmic mundial
Espanya ocupa el novè lloc mundial per dimensió de l’economia, mesurada a tipus de canvi recurrents, i l’onzè en paritat de poder de compra... Els últims anys de globalització econòmica s’han caracteritzat per l’embranzida de les economies emergents, algunes de les quals han fet la seva irrupció en els primers llocs de la classificació econòmica mundial per dimensió. Quina és la posició d’Espanya en aquest context? Recentment, el Banc Mundial, en col·laboració amb altres organismes internacionals, ha posat al dia el seu rànquing, la qual cosa permet una apreciació homogènia de la qüestió. Amb dades referides al 2005, Espanya ocupava el novè lloc per producte interior brut (PIB) a tipus de canvi corrents, molt poc per darrere del Canadà.
Ara bé, la millor forma de comparar la dimensió d’economies diferents és en paritat de poder de compra, és a dir, corregint els PIB segons els nivells de preus relatius. En efecte, normalment la comparació del PIB utilitzant tipus de canvi infravalora la dimensió de les economies en desenvolupament, els nivells de preus de les quals tendeixen a ser més baixos que els dels països avançats.
Des d’aquest punt de vista, l’economia espanyola ocupava l’onzè lloc per PIB en paritat de poder de compra el 2005. Tres colossos emergents, Índia, Rússia i Brasil, amb una població molt més gran, ocupaven llocs més capdavanters. En canvi, Espanya superava el Canadà en aquesta mesura.
...tot i que baixa fins al número 25 en PIB per capita en paritat de poder de compra. Però, i en termes de PIB per capita, que, al capdavall, és una mesura que s’aproxima més al benestar dels ciutadans? Llavors la posició no és tan favorable, ja que Espanya passa a ocupar el lloc 25è mesurat en paritat de poder de compra. Els primers llocs són ocupats per països relativament petits, com Luxemburg, Qatar, Noruega, Brunei i Kuwait, com s’observa rics en petroli en la seva majoria. No obstant això, els Estats Units ocupen el sisè lloc i Irlanda, l’octau.
No obstant això, i amb les últimes dades de l’Eurostat del 2006, Espanya va superar Itàlia en PIB per capita en paritat de poder de compra. Segons les dades del Banc Mundial del 2005, Espanya ja s’havia aproximat molt a Itàlia gràcies al dinamisme de l’economia i havia arribat als 27.270 dòlars, enfront dels 27.750 dòlars d’Itàlia. D’aquesta manera, el 2006 Espanya ocupava el dotzè lloc per PIB per capita en paritat de poder de compra a la Unió Europea, el 5% per damunt de la mitjana dels vint-i-set.

2007: bon balanç, però amb signes d’alentiment
La construcció i el consum de béns duradors perden impuls. Al final del 2007, l’economia mostrava un notable to. Així, per exemple, el consum d’electricitat ajustat dels efectes de laboralitat i temperatura va augmentar el 4,5% en el quart trimestre en relació amb el mateix període de l’any anterior, enfront d’una taxa interanual del 3,8% en l’últim trimestre del 2006. No obstant això, s’apreciaven tendències cap a un afebliment del dinamisme econòmic. Les principals pèrdues d’impuls provenen de la construcció, que ha gaudit d’uns quants anys d’auge extraordinari per l’habitatge, i del consum de béns duradors.
Baixen les vendes d’automòbils i cau la confiança dels consumidors... Pel costat de la demanda, el consum mostra senyals d’alentiment. Per exemple, les vendes d’automòbils mostren feblesa. En el quart trimestre del 2007, van augmentar l’1,3% en relació amb el mateix període de l’any anterior, mig punt menys que un any abans. A més a més, al desembre va haver-hi un efecte d’avanç de matriculacions de vehicles de gamma alta, propiciat pel fet que, a partir del gener, pujava la seva tributació. Així i tot, les vendes d’automòbils registrades el 2007 van baixar l’1,2% en relació amb l’any anterior, una mica més que el 2006. En canvi, les importacions de béns de consum, facilitades per l’apreciació de l’euro, eren fortes, amb una alça interanual del 9,2% a l’octubre.
D’altra banda, s’observa un progressiu deteriorament de la confiança dels consumidors. Així, l’índex que publica la Comissió Europea al desembre va caure fins al nivell mínim des del 1994, tot i que es manté lluny del rècord del 1992. Sens dubte, la pujada dels preus dels carburants, dels aliments i dels tipus d’interès en els últims mesos ha tingut un impacte desfavorable. La crisi dels mercats financers també hi deu haver incidit negativament.
...però el nivell de la inversió en béns d’equipament és elevat. En canvi, la inversió en béns d’equipament manté un nivell alt. Així, per exemple, la matriculació de vehicles industrials en el quart trimestre es va incrementar el 5,2% en relació amb el mateix període del 2006, enfront d’un descens en el quart trimestre del 2006. La inversió en construcció continuava avançant, però a un ritme sensiblement inferior. L’activitat en obra pública polsava notablement arran de les licitacions passades. No obstant això, si tenim en compte el consum de ciment, indicador avançat de la inversió en construcció, és previsible una intensificació de l’alentiment en els propers mesos.
La producció de turismes augmenta el 5,6% el 2007 gràcies a les exportacions. El creixement industrial s’ha afeblit una mica, llastat per la fortalesa de la moneda única europea i pel repunt dels costos, tant laborals com de primeres matèries. Així i tot, el 2007 la producció de turismes va augmentar el 5,6% gràcies a les exportacions, resultat favorable si el comparem amb la lleugera caiguda de l’any anterior. Pel que fa a les perspectives a curt termini, l’indicador de confiança del sector ha empitjorat lleugerament en els últims mesos, però es col·loca per damunt de la mitjana històrica. Un altre indicador avançat, com les entrades de comandes a la indústria a l’octubre i al novembre, es va incrementar per damunt de la mitjana dels onze primers mesos de l’any, la qual cosa permet un cert optimisme pel que fa a aquest sector.
La construcció residencial està subjecta a un procés d’ajustament arran de la reducció de la demanda d’habitatges. Això es mostra en una caiguda del nombre de compravendes d’habitatges en relació amb el 2006. El preu dels habitatges també ha patit aquesta davallada de la demanda i s’ha continuat desaccelerant fins a presentar una pujada anual del 4,8% en l’últim trimestre del 2007, la menor dels deu últims anys i només mig punt per damunt de la taxa d’inflació. Aquest procés d’ajustament a una demanda menys intensa s’evidencia en la forta caiguda del nombre de visats d’obra nova d’habitatge, tot i que és deguda en part a l’efecte de la prèvia anticipació per l’entrada en vigor del Codi Tècnic d’Edificació. En aquest context, el Govern ha aprovat mesures per promoure el lloguer i donar suport al sector immobiliari.
Creixement sostingut dels serveis. Per la seva banda, els serveis tenen un creixement més sostingut. En el període gener-novembre, la xifra de negocis del sector va créixer el 6,9% en relació amb els mateixos mesos del 2006. Les branques més vigoroses eren els serveis a les empreses, com els de recerca i seguretat, l’assessoria jurídica i econòmica, la selecció i col·locació de personal i la publicitat. Les tecnologies de la informació també es mostraven dinàmiques, en especial els serveis informàtics. El comerç, sobretot a l’engròs, també presentava un bon to. Així mateix, el transport avançava notablement, principalment l’aeri.
El turisme, en canvi, va polsar amb menys força. El balanç de la temporada es va tancar amb un nou rècord d’arribada de turistes estrangers, per bé que el creixement va ser modest, l’1,7%, enfront del 4,1% de l’any precedent. Les pernoctacions nacionals als hotels van augmentar el 2,1% el 2007, sensiblement per sota de l’increment del 8,7% de l’any anterior. Les estrangeres van créixer més que les nacionals, el 2,5%, enfront de l’1,6%.
L’any 2007 tanca sota el signe de la desacceleració. En resum, des del punt de vista de l’activitat, l’exercici es tancarà amb una bona xifra de creixement, prop del 3,8%, força per damunt de la presentada per la zona de l’euro. No obstant això, l’entorn exterior més desfavorable que s’albira per al 2008 probablement intensificarà l’actual tendència de desacceleració.

La dependència energètica d’Espanya

Des del 2005 s’observa una moderació en la intensitat de consum d’energia per unitat de PIB
Un dels factors que explica el desenvolupament de les economies occidentals en les últimes dècades és l’accés fàcil i relativament barat a l’energia. L’avanç del consum és un signe extern d’aquesta prosperitat, i un dels seus millors exponents és el parc d’automòbils: el 1980 circulaven per Espanya una mica menys de 7 milions d’automòbils, mentre que avui en dia en tenim més del triple. Però l’energia cada cop és més cara, les preocupacions mediambientals derivades de l’ús de determinats combustibles són cada cop més importants i els proveïdors solen pertànyer a zones geogràfiques conflictives, la qual cosa provoca inestabilitat i incertesa. Aquesta major sensibilització sobre els efectes de l’energia fa que alguns es preguntin si, en les properes dècades, l’energia podrà continuar exercint el mateix paper que fins ara. En aquest requadre no es pretén respondre una pregunta tan complexa, sinó simplement posar de manifest que, en el cas de l’economia espanyola, igual que passa en general a les economies desenvolupades, els efectes negatius de l’energia semblen menys importants i que és possible millorar l’eficiència energètica.
Espanya és un país que depèn de l’energia importada. La major part del que consumim ho hem d’importar de països llunyans. El 2006 el grau d’autoproveïment energètic no arribava al 20%, mentre que el 1986 era del 37%, segons els càlculs del Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç. Lògicament, aquesta importació de primeres matèries energètiques perjudica la nostra balança comercial amb l’exterior, ja prou deficitària. El desequilibri energètic representa un terç d’un dèficit comercial total que, en el tercer trimestre, va superar el 9,4% del producte interior brut (PIB). Si hem de buscar protagonistes, el paper estel·lar queda reservat al petroli, que, per apetència dels consumidors o per encariment, representa la quarta part del dèficit comercial total.
El punt de partida d’Espanya és de clar desavantatge, però el negre es pot tornar antracita o, fins i tot, gris perla. Per començar, la suposada feblesa geoestratègica que representa la dependència de l’exterior no ho és tant, ja que la diversificació de països proveïdors ha augmentat. El 1995, segons les dades del Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç, el petroli importat que venia de l’Aràbia Saudita, Iran, Líbia i Nigèria representava més de la meitat del valor monetari de les importacions totals de petroli, mentre que, en els deu primers mesos del 2007, amb prou feines va superar la quarta part. En el mateix període, la part de les importacions energètiques que va arribar de l’Orient Mitjà es va reduir del 22,6% al 15,8% del total. D’altra banda, la quota que representava el gas d’Algèria va arribar el 2001 a un màxim relatiu del 17,0% del total d’importacions energètiques i va caure fins al 10,3% el 2007. L’augment de la fracció que representa el petroli de Rússia, del 7,5% al 16,8%, evita, pel que fa a la diversificació, més riscos dels que aporta.
Un altre front de problemes és la pujada dels preus dels hidrocarburs, que incideix directament sobre la inflació. En cinc anys, l’or negre ha quadruplicat el seu preu en dòlars. El seu efecte sobre la inflació és evident. No obstant això, el lleó és menys ferotge del que sembla. La influència dels preus energètics en els índexs de preus del consum que exclouen l’energia és menor que en èpoques anteriors. Segons Blanchard i Galí(1), les causes cal buscar-les en un menor pes del consum de petroli en l’economia, en una menor rigidesa en els salaris i en unes polítiques monetàries dels bancs centrals més curoses en el control de la inflació.
En l’apartat de la balança comercial, pinten bastos, però tampoc no cal exagerar. Tot i el dràstic encariment dels preus energètics en l’últim lustre, el dèficit energètic amb prou feines ha augmentat la participació en el dèficit total. Malgrat la proliferació de conductors i de cotxes, el cert és que l’última pujada dels preus del cru en els tres darrers anys s’ha suportat millor que la del 1999-2000. Entre les acaballes del 2003 i el 2006, l’or negre es va apreciar el 150%. Així i tot, si cap al final del 2000 les importacions totals d’energia representaven el 3,8% del PIB, el 2007 la seva importància relativa havia augmentat amb prou feines el 4,0%.
Finalment, ens podem preguntar si fem un ús adequat de l’energia que consumim. El punt de partida és regular, amb una economia que per cada euro de PIB gasta en una línia similar als socis europeus, però amb la diferència que, fins al 2005, evolucionava a l’alça. A més a més, hi ha l’assignatura pendent del consum de carburants per al transport. Aquí, segons les dades de l’Agència Internacional de l’Energia, el consum per unitat de PIB era el 2005 el 28,7% superior a la mitjana dels països europeus de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic, diferència que evolucionava a l’alça. En canvi, la indústria, que sol aparèixer com el principal culpable del malbaratament energètic, ha moderat substancialment la contribució al consum final energètic total.
Des del 2005, s’aprecia una moderació en la intensitat energètica, és a dir, en el consum final d’energia per unitat de PIB. No hi ha encara evidències que permetin concloure si es tracta d’un canvi estructural en aquest sentit o d’un gir de l’economia cap a sectors menys intensius en energia. La continuïtat d’aquest procés dependrà de la consolidació de l’estalvi d’or negre i del fet que la resta de fons d’energia continuï la tendència a la baixa iniciada el 2005. L’avidesa energètica és elevada i creixent, en especial quan es contempla el creixement del consum per habitant. S’ha avançat una mica en el camí de l’estalvi energètic, però encara queda molt tros per recórrer.

Mercat de treball

Disminueix la creació d’ocupació el 2007
Rècord en un tancament d’exercici del total d’afiliats a la Seguretat Social. Al final de l’any 2007, els ocupats afiliats a la Seguretat Social sumaven 19.195.755 persones, la xifra més alta de tota la història en un tancament d’exercici. Aquesta quantitat representa un augment interanual del 2,3%, taxa inferior en 1,1 punts a la comptabilitzada el 2006. Aquest alentiment en la creació d’ocupació és coherent amb el canvi de fase en el cicle econòmic que ha tingut lloc el 2007. Analitzant la tendència del total dels afiliats a la Seguretat Social, s’observa que, durant la primera meitat del 2007, va continuar la minoració del ritme de creixement de l’ocupació, el qual, però, es va estabilitzar en una taxa situada una mica per damunt del 2% durant la segona meitat.
Els estrangers ja representen més del 10% del total de l’afiliació. L’increment de l’afiliació al llarg de l’exercici va ser de 425.496 persones, el menor en termes absoluts des del 2003. D’aquesta xifra, 268.364 eren espanyols, el 63,1% del total. Els afiliats estrangers es van incrementar el 8,6%, enfront del 8,0% registrat al final del 2006. D’aquesta manera, la participació dels estrangers en el total va continuar augmentant fins a situar-se en el 10,3% al desembre.
La participació de les dones va assolir un màxim del 42%. Les dones van continuar avançant en el mercat laboral. Les afiliades van incrementar les seves files el 3,9% i van triplicar la taxa d’augment masculí de l’1,1%. D’aquesta manera, la seva quota va anotar un nou rècord del 42,35%, enfront del 36,1% de deu anys enrere.
Els serveis representen el 93% dels nous llocs de treball, i gairebé la meitat corresponen a serveis socials. El sector que va crear més ocupació van ser els serveis, que van copar el 92,7% de les noves afiliacions netes. El total d’afiliats als serveis va augmentar el 3,1%. Gairebé la meitat dels nous afiliats va correspondre als serveis socials, 203.364 persones, amb un increment del 19,3%. Altres branques que també van augmentar notablement van ser l’educació, l’hoteleria, el transport i els serveis empresarials (que engloben les empreses de treball temporal).
La indústria també va augmentar l’ocupació de manera considerable, el 2,3%. Les branques manufactureres més dinàmiques en aquest sentit van ser l’alimentació, maquinària i equips, motor, material de transport, electrònica i material medicoquirúrgic. Per la seva banda, el sector primari va continuar perdent afiliats, l’1,3%, tot i que menys que el 2006, quan va baixar el 2,8%.
Un cas a part és la construcció, que, després d’haver registrat forts creixements de l’ocupació en tota la dècada, va patir una pèrdua d’afiliació del 0,6% el 2007. De fet, la caiguda en el règim general va ser del 3,5%, però va ser compensada parcialment per una pujada del 7,0% dels autònoms del sector. Això també és un reflex de la frenada de la construcció.
El sostingut increment de l’afiliació a la Seguretat Social va permetre que els ingressos per cotitzacions socials cresquessin el 6,9% en els onze primers mesos de l’exercici en comparació amb el mateix període de l’any anterior. Fins al novembre, els ingressos acumulats es van incrementar el 8,4%, i les despeses, el 7,1%. D’aquesta manera, al final d’aquest mes, la Seguretat Social registrava un superàvit acumulat de 18.596 milions d’euros. No obstant això, aquest saldo positiu es va reduir al desembre a conseqüència de la paga de desviació d’inflació dels pensionistes i de la paga extraordinària als funcionaris.
D’altra banda, el 2007 el creixement de l’ocupació va ser molt dispar per autonomies i va oscil·lar entre el 5,6% anual de Castella-La Manxa i el 0,9% de Canàries. Notablement per damunt de la mitjana es van col·locar Aragó, Extremadura i Navarra. A la cua es van situar la Comunitat Valenciana, Múrcia i Andalusia.

Acceleració de l’atur registrat
Pèrdua d’afiliació a la construcció després d’anys de forts creixements. El nombre d’aturats inscrits als serveis públics d’ocupació es va incrementar en 106.674 el 2007, de manera que el passat exercici va finalitzar amb un còmput de 2.129.547. Aquesta quantitat representa un ascens anual del 5,3%, el més important dels cinc últims anys. D’aquesta manera, en el passat exercici, es va truncar la tendència descendent de l’atur registrat dels últims anys. De fet, observant la tendència, s’aprecia una acceleració de l’atur registrat en els últims mesos.
L’augment de l’atur registrat el 2007 és atribuïble sobretot a la desacceleració de la creació d’ocupació als serveis i a l’expulsió d’ocupació a la construcció. Així, el nombre d’aturats registrats als serveis es va situar en 59.381 i a la construcció, en 47.096. No obstant això, en termes relatius, l’augment de l’atur va ser molt superior a la construcció, del 19,9%, enfront del 4,9% als serveis. A l’agricultura també va créixer notablement l’atur, l’11,9%. A la indústria, en canvi, es va produir una modesta davallada, del 0,8%. Més important va ser la reducció de l’atur dels inscrits sense feina anterior, del 2,3%.
Descens de l’atur registrat entre les dones joves. Coherent amb l’evolució de l’ocupació, l’atur registrat masculí va augmentar molt més que el femení, el 10,1%, enfront del 2,1%. Per edats, l’atur va créixer el 6,1% entre els més grans de 25 anys i va baixar entre els més joves. El col·lectiu de dones joves en atur es va reduir el 6,3%.
Per nacionalitats, es constata que el nombre d’aturats registrats va pujar més entre els estrangers, el 24,6%. En aquest grup, cal destacar una pujada de l’atur del 53,5% a la construcció. En canvi, els qui estaven en aquesta situació però sense feina anterior van disminuir l’1,4%.
L’evolució de l’atur segons les comunitats autònomes va ser molt desigual. A Múrcia, Canàries i la Comunitat Valenciana, es van anotar pujades anuals de dos dígits. Al pol oposat es van situar Galícia, Astúries i el País Basc. En aquestes comunitats septentrionals, es van anotar descensos del nombre d’aturats registrats.
En un altre ordre de coses, el Servei Públic d’Ocupació Estatal estima el grau d’ocupabilitat dels demandants inscrits. D’acord amb això, al final del 2007, el 36,1% dels aturats registrats tenien un grau d’ocupabilitat mitjà
Lleuger augment dels contractes laborals el 2007. D’altra banda, els contractes laborals acumulats el 2007 van arribar a 18.622.108, rècord històric. Aquesta xifra representa un augment del 0,5% en relació amb l’any anterior. Del total, 2.220.384 van ser contractes de durada indefinida, xifra que també representa un màxim històric, amb una pujada de l’1,9% en relació amb el 2006.

Preus

La inflació supera el 4%
El 2007 l’IPC puja 1,6 punts més que el 2006. El balanç de la inflació el 2007 no va ser favorable a causa del fort repunt dels preus a partir de l’estiu. La taxa de variació anual de l’índex de preus de consum (IPC) va pujar fins al 4,2% al desembre, 1,6 punts més que el 2006, i va anotar la taxa de final d’any més alta des del 1995. La causa cal buscar-la, sobretot, en l’encariment del petroli i dels aliments als mercats internacionals de primeres matèries. No obstant això, la variació mitjana anual de l’IPC va ser del 2,8%, la taxa més baixa dels vuit últims anys. Aquesta diferència és deguda al peculiar perfil de la taxa interanual de l’IPC al llarg de l’any, que fins a l’agost es va moure entre el 2% i el 2,5% i va escalar fins a la taxa esmentada en els últims mesos de l’exercici.
Aquesta discrepància entre la mitjana anual i la taxa puntual del desembre té la seva importància. La taxa del desembre s’utilitza per a la indexació de magnituds econòmiques tan importants com les pensions públiques (en aquest cas, s’utilitza la taxa del novembre), els salaris, els arrendaments o altres contractes privats, de manera que té un efecte directe sobre la despesa pública, els costos laborals de les empreses i els pagaments de molts particulars. En canvi, la taxa mitjana anual recull amb més precisió la inflació de tot el període anual, per bé que, malgrat tot, no s’utilitza com a referència. Per tant, en aquest cas, la dada del desembre estaria donant un senyal molt més inflacionista del que en realitat va ser l’any 2007. La diferència entre les dues taxes es va ampliar a 1,4 punts percentuals, la divergència més alta des del 1984, quan la mitjana anual va ser de l’11,3% i la taxa del desembre es va situar en el 9,0%. Cal destacar, en qualsevol cas, que la diferència entre les dues taxes tendeix a compensar-se al llarg del temps.
La dada del desembre dóna un senyal molt més inflacionista del que en realitat va ser l’any 2007. En l’evolució del desembre, van jugar un paper decisiu els carburants, que van contribuir gairebé a la meitat de l’increment mensual. El preu de les benzines i els gasolis va continuar augmentant a les estacions de servei i va reflectir l’escalada del preu del petroli als mercats mundials, que va tornar a marcar un nou rècord al desembre. Els carburants i lubricants van ser, així, un dels components de l’IPC que van experimentar un augment més intens el 2007, amb un ascens anual del 16,2%.
Fortes alces de la llet, el pa i el pollastre, tot i que baixen l’oli i les patates. Encara més elevada va ser la variació anual de la llet, del 31,7%, tot i que el seu impacte inflacionista és menor a causa de la inferior ponderació en la cistella de la compra. No obstant això, la contribució del conjunt dels aliments elaborats va ser important en passar d’una inflació del 2,2% al final del 2006 al 7,4% al desembre del 2007. Una altra pujada destacada va ser la del pa, que va augmentar el 14,4% al llarg de l’any passat. Però no tot són males notícies per als consumidors: el preu dels olis va caure el 10,4% el 2007 i el de les patates va baixar el 4,8%.
La inflació anual dels béns industrials no energètics cau fins al 0,3%, gràcies, en part, a l’apreciació de l’euro. Una altra bona notícia va ser que la inflació anual dels béns industrials es va reduir de l’1,2% del desembre del 2006 a un exigu 0,3% un any més tard. La intensa competència als mercats internacionals d’aquests béns i l’apreciació de l’euro van contribuir a aquest bon resultat. No tan favorable va ser l’evolució dels preus dels serveis, la inflació anual dels quals va augmentar en una dècima fins al 3,8%. El fet que estiguin més arrecerats de la competència contribueix a la persistència de la seva inflació en un nivell més alt. En aquest sentit, cal destacar l’alça anual del 4,9% dels hotels, cafès i restaurants.
Persistència de la inflació dels serveis, més arrecerats de la competència. La dispersió de les taxes d’inflació anual per comunitats autònomes va ser similar a la de l’any anterior i va oscil·lar entre el 3,0% registrat per Ceuta i el 4,7% de Múrcia. Set comunitats autònomes més van anotar taxes d’inflació superiors a la mitjana: Castella-La Manxa, Castella i Lleó, Cantàbria, Aragó, la Comunitat Valenciana, Catalunya i Canàries.
La taxa d’inflació interanual harmonitzada amb la Unió Europea va tancar el 2007 en el 4,3%, 1,6 punts més que al final del 2006. El diferencial d’inflació amb la zona de l’euro es va col·locar en 1,2 punts, 0,4 punts més que dotze mesos abans. L’ampliació s’explica, en part, per un major pes dels carburants i dels aliments en l’IPC espanyol i també pel fet que el menor pes de determinats impostos indirectes a Espanya provoca una major sensibilitat del preu de venda final als augments dels preus en origen.
El 2008 probablement baixarà la inflació, però no en els propers mesos. Quines perspectives s’obren per a la inflació el 2008? Una menor pressió de la demanda hauria de facilitar un descens gradual de les pressions de fons. En els propers mesos, però, probablement es produiran alguns augments derivats de les pressions inflacionistes dels aliments. L’alça dels preus regulats al gener tampoc no ajudarà a disminuir la inflació.

Biocarburants, a quin preu?

L’auge dels biocarburants pressiona sobre els preus dels aliments
Els preus dels aliments s’han disparat en l’últim any a tot el món. Segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística, a Espanya van augmentar el 6,6% durant el 2007, molt per damunt de la pujada del 3,2% del 2006. Els productes de primera necessitat que més es van encarir van ser la llet (31,0%), el pa (14,4%), la carn d’au (10,2%), la carn d’oví (9,9%) i els ous (9,6%). No és estrany que, atesa aquesta situació, la pujada dels preus dels aliments estigui en boca de tothom. Tant és així que fins i tot s’ha encunyat un nou terme per definir la inflació dels productes alimentaris: «agflació». A què és degut aquest fenomen? Les dues causes que sonen amb més força són el creixement dels països emergents, principalment la Xina (vegeu el requadre «La Xina es menja el món»), i l’auge en la producció de biocarburants.
Sens dubte, la producció de biocarburants ha crescut de manera espectacular en els últims anys. En el cas de les biobenzines, fonamentalment el bioetanol, la producció s’ha duplicat en els dos últims anys. Una bona part d’aquesta producció té lloc als Estats Units i al Brasil. La producció mundial de biodièsel, concentrada a la Unió Europea, ha crescut encara més, tot i que des d’un nivell de partida molt més baix. L’eclosió dels biocarburants s’explica per dues raons: l’alça del preu del petroli i la lluita contra el canvi climàtic. L’augment del preu del petroli, que el 2000 se situava per sota dels 30 dòlars per barril i que s’ha col·locat en una mitjana de 70 dòlars el 2007 i ha superat els 90 dòlars en les últimes setmanes, ha convertit la producció de carburant derivat de biomassa en una proposició econòmicament rendible o gairebé. Estimacions basades en els preus mitjans del 2006 i de la primera meitat del 2007, quan el petroli vorejava els 65 dòlars per barril, indicaven que la producció d’un litre d’etanol a base de blat de moro costava 0,40 dòlars, mentre que la producció d’un litre de benzina, a base de petroli, costava només 6 centaus de dòlar menys (taula anterior). D’altra banda, com a part de la lluita contra el canvi climàtic, s’han multiplicat les ajudes públiques a favor de la producció dels «carburants verds» i això ha contribuït a disminuir-ne el cost efectiu de producció.
Els ingredients bàsics dels dos biocarburants més comuns -l’etanol i el biodièsel- són primeres matèries del sector de l’alimentació: en el cas de l’etanol, blat de moro i sucres
No obstant això, és lògic atribuir tota l’«agflació» a la fabricació dels biocarburants? Probablement no. Cal tenir en compte altres factors, com el fort creixement de la demanda de productes agrícoles a les grans economies emergents. Cal no oblidar que la contracció de les economies emergents durant la segona meitat dels noranta, després de la crisi asiàtica, va ser el principal responsable de la caiguda del preu de les primeres matèries durant aquell període. Fins a un cert punt és lògic que, en els últims anys, amb l’acceleració del seu creixement, hagin exercit una pressió a l’alça sobre els preus de les primeres matèries, tant agrícoles com no agrícoles. De fet, el que hem observat ha estat un augment generalitzat en el preu de les primeres matèries, fins i tot superior en els productes no agrícoles, com els metalls, que no s’utilitzen per produir biocarburants.
Pel que fa a les perspectives de futur, caldria esperar que l’oferta reaccionés als alts preus, tot i que aquesta resposta pot necessitar un cert temps. D’una banda, és probable que la superfície de cultius augmenti, en especial si els països en desenvolupament veuen reduïdes les traves per a les exportacions agrícoles als països més avançats. La reducció dels aranzels agrícoles també facilitaria que la producció agrícola per a biocarburants es localitzés on és menys costosa. Per exemple, és molt més barat produir etanol a base de canya de sucre brasilera que de blat de moro nord-americà, però els Estats Units imposen uns aranzels molt alts a la importació de canya. De l’altra, el desenvolupament de tecnologies que no utilitzen primeres matèries alimentàries per a la fabricació de biocarburants i fan servir cel·lulosa o «jatrofa» (una mena de pinyó oliós no comestible) també ofereix la possibilitat de frenar l’«agflació».
En resum, sembla que no és del tot casualitat que el litre de llet i el litre de benzina s’hagin situat per damunt d’un euro. Esperem que la innovació ens doni un cop de mà i ens ajudi a vèncer l’«agflació». Seria una benedicció, sobretot per als països més pobres, on les famílies dediquen més del 60% del pressupost als aliments.

Preus

Tensionament dels preus a l’engròs
La inflació interanual dels preus industrials marca el nivell màxim des del 1985 al desembre del 2007. La taxa d’inflació interanual dels preus industrials va acabar el 2007 en el 5,9%, el nivell més alt des del 1985. No obstant això, la taxa d’inflació anual mitjana va ser del 3,3%, inferior en 2 punts al registre de l’any anterior. Aquesta divergència s’explica pel perfil mostrat per la taxa interanual al llarg de l’any. Del 3,6% del desembre del 2006 va baixar fins al 2,3% al juliol a causa del comportament dels preus petroliers. Després, l’augment d’aquests últims, juntament amb l’alça dels preus d’altres primeres matèries, va comportar un repunt dels preus industrials, de manera que la taxa de variació va acabar 2,3 punts per damunt del final del 2006.
Tot i l’enfortiment de l’euro, els preus d’importació també van experimentar un tensionament, per bé que una mica menys intens. Aquest tensionament va ser impulsat, sobretot, pels productes energètics, els preus dels quals, al novembre, van créixer el 22,9% en relació amb dotze mesos abans. En canvi, la inflació interanual dels béns intermedis s’havia reduït al 0,8% des del 8,8% que presentava un any abans.
Forta alça dels preus ramaders. Els preus agraris percebuts pels agricultors també van experimentar una forta alça. Els que més van pujar van ser els ramaders (llet, etc.), amb un augment interanual del 34,5% a l’octubre. En canvi, el bestiar d’escorxador va caure el 2,5%, tot i que amb una tendència a revertir la davallada.

Sector exterior

El ritme d’augment del dèficit comercial és menys intens
El dèficit comercial creix a un ritme del 7%, gràcies a la balança energètica. Durant el període que va de gener a novembre del 2007, el dèficit comercial va ser de 89.117 milions d’euros. Això implica que, després del repunt de l’agost, el dèficit comercial, en termes acumulats de gener a novembre, va créixer el 7,0% interanual, enfront del 7,9% interanual registrat entre gener i octubre, i que consolida la tendència a la desacceleració. Per la seva banda, la taxa de cobertura es va situar en el 65,2% en els onze primers mesos de l’any, una dècima per damunt del mateix període del 2006.
Des de l’inici de l’any, l’alentiment de l’augment del dèficit era degut, fonamentalment, a la desacceleració del saldo comercial de la balança energètica. En els últims mesos, la millora del saldo energètic ha perdut força i el dèficit no energètic ha patit una acceleració que, al novembre, s’ha interromput. Les perspectives immediates no són gaire esperançadores, ja que és previsible que es torni a ampliar el desequilibri de la balança energètica.
En termes més generals, cal destacar que, en aquest període de gener a novembre, les exportacions van créixer el 7,7% interanual i les importacions ho van fer el 7,4% i que el dèficit va augmentar el 7,0%, el creixement més baix des del 2003. En termes reals, es manté la distància entre les exportacions i les importacions, ja que, mentre les primeres avançaven el 4,8% interanual, les compres de l’exterior ho feien el 7,4%.
Al novembre, els grups de productes més dinàmics en l’exportació van ser els béns energètics, que, tot i representar el 5,2% de les exportacions, van doblar el seu registre en relació amb el mateix període de l’any passat. Al seu torn, sectors amb més pes, com l’alimentació i els béns d’equipament, van registrar avanços del 15%, mentre que el sector químic va guanyar el 13,0%. Les importacions d’energia també van mostrar vigor, amb un avanç del 18,2% a causa de l’increment dels preus del petroli. Béns de consum i alimentació també van registrar alces importants.
El comerç amb l’exterior de la Unió Europea és el que es mostra més dinàmic. Finalment, l’evolució recent dels mercats exteriors continua presidida per les últimes tendències. La Unió Europa (UE) continua essent el soci comercial de referència de l’economia espanyola i representa la destinació del 69% de les exportacions espanyoles i l’origen del 60% de les nostres compres a l’exterior. No obstant això, van mostrar un gran dinamisme les exportacions a Àsia, que van créixer el 35,2%, i a Àfrica, amb increments del 26,5%. També van créixer amb força les exportacions a Turquia (47,5%), Rússia (40,9%) i Noruega (29,9%). Les importacions d’Amèrica del Nord i d’Àsia van augmentar el 8,8% i el 8,7%, respectivament.

Balança de pagaments: el dèficit de rendes assoleix cotes elevades
El dèficit comercial es desaccelera i alenteix el deteriorament del dèficit corrent. La balança per compte corrent va registrar un dèficit de 9.772,9 milions d’euros a l’octubre, un nivell que se situa el 29,6% per damunt del d’un any abans. L’ampliació del desequilibri corrent va ser degut, en parts gairebé iguals, als increments dels dèficits de la balança de transferències i de la balança comercial, que torna a contribuir al saldo negatiu després de l’excepció de l’agost. L’increment del dèficit de la balança de rendes també va ser important, però menys que en els mesos anteriors.
Per valorar en un context temporal més ampli els resultats anteriors, convé presentar l’evolució de les xifres acumulades de dotze mesos, que proporcionen una visió més tendencial. D’entrada, cal destacar que el creixement del desequilibri corrent tendeix a desaccelerar-se, moviment iniciat el 2005. Així, en els dotze mesos que acaben a l’octubre, el dèficit corrent va créixer el 18,4% interanual, un punt percentual menys que en l’acumulat de dotze mesos fins al setembre. La contribució fonamental d’aquesta desacceleració és deguda a l’alentiment del creixement del dèficit comercial.
La balança de transferències intensifica el dèficit i la de rendes no millora. No obstant això, mentre la balança de serveis segueix una tendència estacionària, la balança de rendes i la balança de transferències acceleren el deteriorament, de manera que, en els dotze mesos fins a l’octubre, les dues van contribuir en dos terços al deteriorament de 15.705 milions d’euros del saldo corrent en relació amb el mateix període de l’any anterior.
Pel que fa a l’àmbit dels fluxos financers, la nota destacada és que s’intensifica, en termes d’acumulat de dotze mesos, la disminució del saldo d’inversió en cartera, amb unes entrades netes de 117.712 milions d’euros, 64.796 milions menys que un any abans. Les sortides netes d’inversions directes, per la seva banda, van tenir un petit avanç després de diversos mesos de disminució.

Ahorro y financiación

El finançament al sector privat perd gas
L’euríbor a dotze mesos flexiona a la baixa al gener. L’euríbor a dotze mesos va culminar al desembre una trajectòria d’alces. Aquest tipus d’interès, utilitzat àmpliament com a referència en molts contractes, va repuntar fins al 4,79% de mitjana mensual i va assolir la cota més alta des del desembre de l’any 2000. D’aquesta manera, va registrar un augment de 0,87 punts percentuals en relació amb un any abans. Aquest increment, però, va ser inferior a l’anotat el 2006. De fet, el repunt experimentat al desembre va ser degut, sobretot, a les tensions de liquiditat al mercat interbancari davant del tancament de l’exercici. Durant les primeres setmanes de gener, l’euríbor a dotze mesos ha flexionat a la baixa, en esperar-se una posició menys bel·ligerant del Banc Central Europeu, i ha tornat al nivell de maig del 2007.
Desacceleració del finançament al sector privat per una davallada de la demanda i per unes condicions d’oferta menys laxes. La tònica d’increment dels tipus d’interès explica que el finançament al sector privat hagi experimentat un alentiment, al qual contribueixen també unes expectatives econòmiques menys brillants. La taxa de variació anual d’aquesta variable va ser del 17,1% al novembre, 7,1 punts percentuals menys que al final del 2006. Aquesta desacceleració del finançament és deguda a una menor demanda, però també a unes condicions d’oferta menys laxes. No obstant això, el ritme de variació anual continua essent substancialment superior al de la zona de l’euro.
El finançament a la inversió de les empreses continua mostrant un bon to. La minoració del ritme de creixement del finançament a les empreses s’ha intensificat en els últims mesos. Així, el creixement interanual va passar del 23,4% de l’agost al 19,3% del novembre. La variació anual del crèdit comercial, destinat al finançament del capital circulant de les empreses, es va reduir i es va col·locar per sota del 10%. No obstant això, el finançament a la inversió, aproximat per les operacions d’arrendament financer, continuava mostrant un bon to.
La pujada dels tipus d’interès i dels preus de l’habitatge desanima la demanda de crèdits hipotecaris. Els fons dirigits a les famílies també es van continuar alentint de manera gradual. Així i tot, en els dotze últims mesos fins al novembre, presentaven un augment anual del 14,2%. El finançament a l’habitatge mostrava un augment anual similar del 14,6%. Aquesta taxa era inferior en 5,8 punts percentuals a la del desembre del 2006. La desacceleració d’aquest finançament respon a una aturada de la demanda per uns tipus d’interès més alts i per la pujada dels preus de l’habitatge.
S’aprova la llei de reforma del mercat hipotecari. D’altra banda, al desembre es va aprovar la Llei 41/2007 de reforma del mercat hipotecari, amb l’objectiu d’una major flexibilització. Aquesta llei estableix les bases per a un desenvolupament del mercat hipotecari en els propers anys. Aquesta norma regula la transparència en la contractació dels préstecs i dels crèdits hipotecaris i modifica els mecanismes de refinançament, en referència als bons i a les cèdules hipotecàries.
Per la seva banda, la taxa de morositat va continuar pujant suaument al novembre fins a col·locar-se en el 0,91%. Aquesta taxa representa menys de dues dècimes d’increment sobre el nivell del final del 2006 i és relativament reduïda. A més a més, les entitats financeres espanyoles disposen d’àmplies provisions per afrontar el previsible augment de la dubtositat.

Importants sortides dels fons d’inversió mobiliària el 2007
Les dificultats de finançament de les entitats financeres als mercats de capitals després de l’esclat de la crisi de les hipoteques d’alt risc als Estats Units van impulsar l’ampliació d’altres vies per al finançament dels crèdits concedits. A part de l’emissió de pagarés, títols a curt termini, es va animar la competència en la captació de dipòsits bancaris. D’aquesta manera, el tipus d’interès dels dipòsits a termini de les famílies es va enfilar fins al 4,3% al novembre, més d’un punt per damunt del nivell de desembre del 2006.
Intensificació de la competència per captar dipòsits bancaris... La millora de les retribucions dels comptes bancaris ha estimulat l’expansió dels dipòsits del sector privat, els quals, en els dotze últims mesos fins al novembre, van créixer el 18,5%. L’augment més intens va correspondre als comptes en moneda estrangera, que van rebre el suport d’uns diferencials de tipus d’interès al seu favor, tot i que només representaven el 3,5% del total dels dipòsits. El gros va correspondre als comptes a termini fins a dos anys, que van experimentar una forta pujada anual del 40,7%. En canvi, els comptes a la vista i d’estalvi només van créixer el 0,9% en l’últim any, afectades per baixes remuneracions, sensiblement inferiors a la inflació.
Tot i l’atractiu d’aquestes ofertes, no sembla que la taxa d’estalvi de les famílies reaccioni. Segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística, en el tercer trimestre del 2007, la taxa d’estalvi de les llars es va col·locar en el 4,8% de la renda disponible, un punt menys que un any abans. Aquest resultat va ser conseqüència d’un augment interanual relativament modest de la renda disponible, el 3,8%, afectada per un increment dels impostos sobre la renda i el patrimoni del 21,4% i per un augment de les despeses de consum del 5,1%. Considerant els quatre últims trimestres, la taxa d’estalvi de les famílies se situa en el 9,9% de la renda disponible, tres dècimes menys que en el període precedent.
...en detriment dels fons d’inversió mobiliària. A més dels dipòsits, un altre instrument en què es materialitza l’estalvi financer són les participacions en els fons d’inversió. No obstant això, el 2007 es van registrar reemborsaments nets de participacions en els fons d’inversió mobiliària per valor de 20.187 milions d’euros, de manera que el seu patrimoni va disminuir el 6,1% fins als 238.698 milions d’euros.
Aquesta negativa evolució s’explica per diversos factors. D’una banda, com s’ha explicat més amunt, les polítiques comercials de les institucions financeres es van centrar en la captació de dipòsits en detriment d’altres productes, com els fons. De l’altra, els estalviadors comparaven les rendibilitats passades obtingudes pels fons amb els rendiments futurs oferts pels dipòsits, sense tenir sempre en compte que estaven en un període de tipus d’interès a l’alça. A més a més, en l’última part de l’exercici, les turbulències als mercats financers internacionals van intensificar l’aversió al risc dels partícips. D’aquesta manera, el nombre de partícips de fons d’inversió mobiliària es va reduir el 6,3% al llarg del 2007 fins als 8.264.240.
La rendibilitat dels fons d’inversió se situa en el 2,4% el 2007, amb una gran dispersió per modalitats. La rendibilitat anual mitjana obtinguda pels fons d’inversió mobiliària va ser del 2,4%, tot i que, en el conjunt dels 16 últims anys, augmenta fins al 4,5%, superior a la inflació mitjana del període. D’altra banda, els rendiments van presentar una gran dispersió per modalitats. La renda variable dels mercats emergents va encapçalar la classificació, amb unes plusvàlues del 22,7%, seguida a distància per la renda variable nacional, amb uns guanys del 7,7%. Els fons més conservadors van anotar alces més modestes, com la renda fixa a curt termini, amb el 2,8%. L’apreciació de l’euro va contribuir a intensificar les pèrdues dels fons de renda variable japonesos, que van registrar les pèrdues més importants, del 16,3%.
Per la seva banda, els fons d’inversió lliure o de gestió alternativa, els anomenats hedge funds, van incrementar el patrimoni fins als 818 milions d’euros al final del 2007, poc després de la seva introducció al mercat espanyol. Malgrat aquesta expansió, el saldo només representa el 0,25% del volum total de les institucions d’inversió col·lectiva. El nombre de partícips també és reduït, 2.716 al final de l’exercici.
Una mica més elevat és el nombre de partícips dels fons d’inversió immobiliària, 165.781. El patrimoni d’aquesta classe de fons va créixer el 2,1% el 2007 fins als 8.612 milions d’euros. La rendibilitat mitjana anual d’aquests fons va ser del 5,4% i, en els deu últims anys, ha estat del 7,0%.




Pots subscriure't ara per ser avisat per correu electrònic cada vegada que s'actualitzi l'Informe Mensual a internet. També per rebre per correu electrònic i en format PDF el/s capítol/s escollit/s.

Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.


 

mb

mb

Descarrega’t un acccés a Estudis i Anàlisi Econòmica des del teu mòbil

Escriu aquí el teu telèfon:

T'enviarem gratis un SMS amb l'accés directe

sub