En els últims anys augmenta el nombre de països amb tipus de canvi fix: té sentit aquesta tendència?

  Fins al 1972, tots els països del bloc capitalista participaven en el sistema de Bretton Woods de tipus de canvi fix que va regir les relacions financeres internacionals des del final de la Segona Guerra Mundial. El 1996, gairebé 25 anys després del col·lapse de Bretton Woods, més de dos terços dels països encara operaven sota tipus de canvi fixos. Posteriorment, les crisis financeres internacionals del 1997-2001 van provocar que molts països deixessin flotar la cotització de les monedes en no disposar de prou reserves internacionals per defensar un tipus de canvi fix. No obstant això, en els sis últims anys, s’ha observat una lleugera reversió d’aquesta tendència i, de fet, ha augmentat el nombre de països amb tipus de canvi fixos. Per aquest motiu cal preguntar-se què motiva aquest renovat interès, i si aquesta tendència recent és conjuntural o respon a un nou patró dins de l’escenari financer mundial.

  Es poden distingir quatre modalitats de tipus de canvi fix. Sota un tipus de canvi fix «convencional», trobem països amb monedes que fluctuen amb un marge de l’1% diari, mentre que els sistemes «intermedis» tenen bandes de fluctuació més amples. En aquest últim cas, es troben alguns dels països que esperen accedir a la UEM i que tenen un tipus de canvi fix amb l’euro amb una banda del 15%, com els tres països bàltics. Sota un règim de «caixa de conversió» (o currency board, en anglès), hi ha els països amb tipus de canvi fixats per llei, i, a més a més, es garanteix que tota l’emissió de moneda nacional ha de tenir el suport d’actius externs denominats en la moneda al tipus de canvi de la qual es fixa la moneda nacional. En aquest grup, un exemple seria Bulgària. L’últim cas, «sense moneda de curs legal», quan un país adopta directament la moneda d’un altre país com a mitjà de pagament, però sense dret a participar en les decisions de política monetària, seria la versió més extrema d’un tipus de canvi fix. Aquest és el cas de països dolaritzats, com El Salvador i Equador, o de països «euroitzats», com Andorra i Montenegro: ni la Fed ni el BCE consulten aquests països a l’hora de prendre decisions.

  Molts dels països amb tipus de canvi flexible segueixen una política monetària d’objectius d’inflació (inflation targeting) i, per definició, no tenen objectius per al nivell del tipus de canvi. Dins de les categories de tipus de canvi flexible, trobem els països que no intervenen en el mercat de divises, com seria el cas de totes les principals monedes, o els països que intervenen de forma puntual per reduir la volatilitat del tipus de canvi, però sense un objectiu fix o preanunciat del nivell del tipus de canvi. Es considera que els països de la zona de l’euro entren en la categoria de tipus de canvi flexible sense intervenció, perquè el tipus de canvi de l’euro es fixa lliurement al mercat, i els seus integrants, per exemple Espanya, són membres amb veu i vot al consell del BCE.

  Els avantatges d’utilitzar un tipus de canvi fix són, fonamentalment, dos. Primer, permet que els països amb problemes crònics d’inflació puguin importar la política monetària d’un banc central estranger amb més credibilitat, la qual cosa pot aconseguir abaixar la inflació sempre que la política fiscal sigui prou equilibrada. Segon, en fixar el tipus de canvi amb una gran àrea econòmica, també es potencien els vincles comercials i d’inversió estrangera directa, en eliminar-se la incertesa vinculada a la volatilitat del tipus de canvi. No és estrany que els països europeus que no pertanyen a la UEM fixin els tipus de canvi a l’euro, tot i que, a la resta del món, el dòlar nord-americà continua essent la moneda preferida.

  No tot són avantatges a l’hora d’adoptar un tipus de canvi fix. En primer lloc, en adoptar la política monetària d’un altre país, és possible que el que convé a un país (per exemple, els Estats Units) no li convingui a un altre (per exemple, l’Argentina el 2001, quan el peso es cotitzava un a un amb el dòlar), en especial si els cicles econòmics no estan sincronitzats. En segon lloc, es perd l’eina del tipus de canvi per respondre a xocs externs, com canvis en la demanda mundial de les exportacions d’un país. Finalment, els tipus de canvi fix poden esperonar els atacs especulatius i les crisis financeres si sorgeixen dubtes sobre la sostenibilitat del tipus de canvi. Apostar en contra d’una moneda sobrevaluada és una operació amb poc risc i grans guanys potencials, com bé ho sap George Soros i com ho van aprendre les autoritats britàniques durant la crisi que va expulsar la lliura esterlina del Sistema Monetari Europeu el 1992.

  Així, doncs, si els tipus de canvi fix no estan lliures de problemes, què provoca aquest renovat interès per aquest sistema? En primer lloc, un motiu principal és que és un sistema fàcil d’implementar pel banc central i d’entendre pel públic. Molts països fixen el tipus de canvi a una divisa principal senzillament perquè els seus bancs centrals no tenen capacitat tècnica per implementar cap altre règim. És simptomàtic que la gran majoria de països amb tipus de canvi fix es trobin a l’Orient Mitjà, Àfrica i algunes zones d’Àsia. A més a més, en economies fortament regulades, és complicat liberalitzar el mercat de divises sense emprendre altres reformes en el sistema bancari. Alguns països en vies de desenvolupament han liberalitzat el mercat de divises i, en adonar-se que es generava massa volatilitat en el tipus de canvi, han reculat.

  En segon lloc, són molts els països que, tot i declarar que operen sota un tipus de canvi flexible, intervenen tant al mercat canviari que s’assemblen, de facto, a un tipus de canvi fix. En aquest cas, l’FMI els classifica com si tinguessin un tipus de canvi fix. A què és degut aquest comportament? La resposta cal buscar-la en el bon clima econòmic per als mercats emergents: tant la demanda de primeres matèries com la de béns manufacturats dels quals aquests països són exportadors ha augmentat recentment, la qual cosa ha millorat les balances comercials d’aquests països i ha generat tensions cap a l’apreciació de les seves monedes. Preocupats per la possible pèrdua de competitivitat que això comportaria, molts països han resistit la tendència a l’apreciació de les seves monedes acumulant reserves internacionals amb una operació molt senzilla: s’imprimeix moneda nacional per comprar dòlars al mercat i mantenir la paritat.

  En resum, l’augment en el nombre de països que segueix un tipus de canvi fix és, en gran part, conjuntural i no està lliure de riscos. En primer lloc, molts països emergents presenten signes de sobreescalfament i necessiten condicions monetàries molt més restrictives que els Estats Units o Europa: l’altra cara de la moneda de resistir una apreciació és que s’expandeix en excés la massa monetària i es genera inflació, com ja succeeix a la Xina, on la inflació ha passat de l’1% al 7% en l’últim any i mig. En segon lloc, diversos països emergents tornarien a una situació de dèficit en la balança per compte corrent si el ritme de creixement de les seves exportacions pateix la davallada cíclica al món industrialitzat. En aquest cas, les divises d’aquests països es veurien pressionades a la baixa. Resistir una depreciació de manera indefinida és dolorós, ja que cal vendre les reserves internacionals per donar suport a la moneda nacional o adoptar polítiques fiscals contractives.

  Atès que la política monetària no pot assolir objectius d’inflació i de tipus de canvi al mateix temps, què haurien de fer els països davant d’aquestes situacions? La recepta a aplicar seria que els països amb tipus de canvi fix portin les regnes de la seva política monetària i introdueixin més flexibilitat. Un exemple recent el tenim en el cas d’Hongria: atesa la impossibilitat de mantenir un tipus de canvi fix amb banda de fluctuació amb l’euro i, al mateix temps, de controlar la inflació, les autoritats hongareses s’han inclinat per centrar la política monetària en evitar un creixement excessiu dels preus i han decidit deixar fluctuar el forint lliurement al mercat.

Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.