Torna el keynesianisme?

  Quan es va produir la crisi de 1929, els governs van reaccionar deixant que l’economia retrobés de manera espontània l’equilibri, d’acord amb les receptes clàssiques en vigor. Si un banc feia fallida, això era bo, ja que, d’aquesta manera, el mercat situava tothom al seu lloc. El patró or tampoc no facilitava la utilització d’una política monetària nacional. El cas és que la cascada de fallides bancàries, tancaments d’empreses i escalada de l’atur va assolir magnituds alarmants sense que els mecanismes reequilibradors s’activessin. Atesa la gravetat de la situació, els governs van decidir abocar tot el seu pes en l’economia per reconduir la crisi cap a un equilibri que el mercat era incapaç d’assolir tot sol.

  Aquesta experiència històrica va propiciar que John M. Keynes desenvolupés un nou paradigma econòmic que trencava amb la tradició clàssica i que, durant dècades, va dominar el pensament econòmic occidental. A més a més, va servir de justificació per a un intervencionisme elevat dels estats en les economies, tant directament en sectors d’activitat com mitjançant una regulació extensa en gairebé tots els àmbits, i molt particularment en el sector financer. Durant molts anys, les polítiques keynesianes van ser a la base del gran salt de prosperitat experimentat a partir del final de la Segona Guerra Mundial.

  Fins als anys vuitanta. La inflació persistent, el baix creixement i l’atur elevat registrats a partir de les crisis energètiques dels anys setanta no se solucionaven amb les receptes keynesianes tradicionals, que únicament aconseguien incrementar els dèficits públics i complicaven encara més la situació. En un nou moviment pendular, les idees clàssiques del liberalisme econòmic van aflorar de nou i es va iniciar un corrent de desregulació que, al seu torn, propugnava un menor pes de l’estat en l’economia i l’ortodòxia dels comptes públics. Des de mitjan anys vuitanta, aquests nous corrents de política econòmica han permès recuperar els creixements elevats i reduir la inflació i l’atur a mínims.

  La crisi financera global iniciada cap a la meitat del 2007, i que ha derivat en una greu recessió econòmica, pot representar un nou moviment pendular en la forma d’entendre l’economia. La radical actuació de les autoritats dels Estats Units demostra que els records de la Gran Depressió continuen vius en la societat nord-americana. La ràpida intervenció en el sistema financer indica que el desastre de 1929, àmpliament i profundament estudiat, no es vol repetir. La magnitud dels fons compromesos per neutralitzar la crisi és enorme. El Fons Monetari Internacional, organisme poc sospitós d’afavorir l’economia planificada, acaba de publicar un informe especial en què justifica i defensa que els governs no dubtin a l’hora d’actuar amb tots els recursos al seu abast per compensar l’enfonsament de la demanda agregada. En un primer moment, els governs europeus van considerar que la crisi no els afectava, ja que es tractava d’un problema dels Estats Units. Però, al final, l’evidència s’ha imposat, i els governs han decidit trencar els tabús en la seva actuació per sostenir el sistema financer i per abocar-hi recursos que frenin la recessió i que impedeixen la depressió.

  Tindran èxit les mesures d’impuls fiscal? Els riscos són certament enormes. Però les mesures responen a una situació d’emergència, a una crisi diferent de totes, l’únic precedent comparable de la qual pot ser la depressió dels anys trenta del segle passat. Quan es recuperi la normalitat econòmica, ja hi haurà temps per recompondre els esquemes reguladors, la modulació i la relació entre estat i economia. I, fins i tot, potser, per generar un nou paradigma econòmic.

Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.