Notícies Estudis
|
|
|
|
Informe Mensual, núm 337 - Juliol-Agost 2010
|
|
|
Conjuntura internacional
|
|
|
|
|
Estats Units: una expansió més moderada
|
|
Els Estats Units creixen el 2,7% i encaren una recuperació modesta.
|
|
Amb un producte interior brut (PIB) que, en el primer trimestre del 2010, va créixer el 2,7%, en termes intertrimestrals anualitzats, la recuperació es continua consolidant, però es reforça la convicció que l'expansió tindrà taxes de creixement modestes. Les decisions econòmiques són sovint una qüestió d'acceptar mals menors per evitar mals majors. En el seu retorn a Ítaca, Ulisses va passar per un estret en què va haver d'escollir entre apropar-se al costat d'Escil·la, un monstre inflacionista amb diversos caps, o al costat de Caribdis, un forat deflacionista que engolia tot el que s'hi apropava. L'Escil·la de l'economia nord-americana actual és un dèficit públic que, en el primer trimestre del 2010, va arribar al 10,9% del PIB. El Caribdis és el risc d'un creixement massa reduït, amb una taxa d'atur del 9,7% i un mercat immobiliari que continua en el pou.
|
|
|
|
Els indicadors de les últimes setmanes apunten a un escenari amb un creixement menor al que feien suposar les dades del primer trimestre. Així, els riscos inflacionistes d'Escil·la es redueixen una mica, mentre que augmenten els de Caribdis, de feblesa de la demanda agregada. Durant l'últim trimestre del 2009 i el primer del 2010, el consum privat va tenir una reacció alcista com a compensació de les privacions imposades per la major aversió al risc de les famílies del final del 2008 i principi del 2009. Però els últims indicadors apunten a un retorn a la normalitat, amb un estalvi privat que compensa la major part de l'increment del dèficit públic i amb uns preus que continuen mostrant la seva cara més moderada.
|
|
|
El consum es desaccelera després d'un repunt de nou mesos.
|
|
Els comptes nacionals de l'abril mostren aquesta desacceleració del consum. En el primer trimestre de l'any, l'augment del consum va absorbir el 80% dels 89.000 milions de dòlars d'increment de la renda disponible de les llars durant el període. No obstant això, a l'abril, el decorat va canviar per complet, ja que la totalitat dels 64.000 milions de creixement de la renda disponible es va destinar a l'estalvi. Confirmant aquest refredament de les ànsies de consum, les vendes al detall, sense cotxes ni benzina, van recular al maig en relació amb el mes d'abril i van posar fi a nou mesos consecutius d'avanços. L'increment interanual va continuar essent positiu, el 4,7%, però va mostrar una tendència de desacceleració. També les vendes d'automòbils van patir reculades després de dos mesos alcistes.
|
|
Els empresaris veuen augmentar els beneficis i mantenen una percepció optimista.
|
|
Pel costat de l'oferta, les empreses no financeres continuen constituint el punt més fort de l'expansió. Els beneficis empresarials del primer trimestre van augmentar el 31,0% interanual i van superar el nivell de desembre del 2007, previ a la crisi. Dins d'aquesta tònica de sostenibilitat, l'índex de sentiment empresarial de l'Institute for Supply Management va presentar canvis molt petits al maig. Les manufactures van recular lleugerament fins al nivell dels 59,7 punts, mentre que els serveis van avançar fins als 61,1 punts. Per bé que els últims mesos no presenten avanços notables, d'acord amb la línia de moderació que segueix el conjunt de l'economia, els nivells actuals són propis d'etapes d'expansió robusta. Possiblement sigui la indústria l'exponent més clar d'una recuperació que es va consolidant, però, al mateix temps, confirma la seva naturalesa modesta. La producció industrial va augmentar el 7,2% interanual al maig, mentre que la utilització de la capacitat productiva va arribar al 74,7%. En els dos casos, els nivells estan a mig camí entre els mínims històrics recents i la situació anterior a la crisi.
|
|
|
La construcció i els preus de l'habitatge es mantenen en el fons.
|
|
El mercat immobiliari continua feble, i la seva contribució al creixement de l'economia pot trigar més del que s'esperava. Al costat de l'oferta, els 593.000 habitatges iniciats del maig representen un descens en relació amb l'abril i continuen essent una petita fracció del 1.600.000 habitatges iniciats representatius dels anys anteriors a la bombolla. Queda interrompuda així la tímida recuperació dels dos mesos previs i es constata que, al sector de l'habitatge, la vida és dura sense els estímuls públics, que van acabar a l'abril. La sobreoferta i les execucions d'hipoteques continuen essent un llast que també afecta negativament l'evolució dels preus. L'índex Case-Shiller de preus de l'habitatge de segona mà va guanyar al març el 0,2% en relació amb el mes previ, en termes desestacionalitzats, de manera que l'apreciació acumulada des de l'agost del 2009 és d'un magre 1,0%, el 0,5% si es descompta la inflació. Així, mentre que San Francisco i San Diego es continuen recuperant, àrees tan significatives com Chicago, Nova York i Detroit continuen sense tocar fons.
|
|
|
La taxa d'atur és del 9,7%, i la seva reducció queda per al 2011.
|
|
El mercat de treball continua en una situació de feblesa que s'allargarà durant tot el 2010, malgrat els 431.000 llocs de treball nets creats al maig, majoritàriament pertanyents al sector públic. Així, mentre que, en el conjunt del 2008 i del 2009, es van perdre més de 8,4 milions de llocs de treball privats, la meitat dels 982.000 llocs de treball nets creats el 2010 és atribuïble al sector públic. La taxa d'atur va disminuir lleugerament del 9,9% al 9,7%, però l'alta proporció d'aturats de llarga durada, de més difícil recol·locació, i el gran nombre de treballadors desanimats i de treballadors a temps parcial de forma involuntària dificultaran que la taxa d'atur baixi significativament si el creixement econòmic no supera els ritmes actuals.
|
|
L'IPC puja el 2,0%, i el subjacent manté l'1,0%.
|
|
La moderació de la inflació continua essent coherent amb la baixa utilització de la capacitat productiva. Els preus deixen, així, espai per a polítiques de suport a la demanda i corroboren que, en aquest moment, els riscos estan més en la feblesa de la demanda que en les tensions inflacionistes. Al maig, l'índex general de preus al consum (IPC) va disminuir en relació amb el mes previ per segona vegada consecutiva, en termes desestacionalitzats. Així, la variació interanual va ser del 2,0%, inferior al 2,2% de l'abril. Sense els efectes del petroli, els preus no haurien arribat a baixar, però la situació continua essent de laxitud, com ho mostra l'evolució de l'índex subjacent, el general sense aliments ni energia, que va avançar l'1,0% interanual.
|
|
|
La fortalesa del dòlar afebleix les exportacions.
|
|
El sector exterior difícilment contribuirà positivament al creixement de l'economia en els pròxims mesos, ateses la recuperació de la demanda interna i la relativa fortalesa del dòlar. El dèficit comercial de béns i serveis de l'abril va ser de 40.285 milions de dòlars, un nivell similar al del març. Però aquest manteniment va ser degut a l'abaratiment de les importacions de cru. Així, el dèficit comercial que exclou el petroli i els seus derivats va patir un deteriorament proper als 800 milions de dòlars, a causa d'unes exportacions que van patir l'enfortiment del dòlar, tot i que no van trencar la tendència de correcció a mitjà termini que, des del primer trimestre del 2006, ha dut el dèficit no petrolier del 3,9% fins a l'1,3%del PIB.
|
Japó: exportacions i deute públic
|
|
El Japó creix el 5,0% gràcies a les exportacions.
|
|
El PIB del Japó va avançar el 5,0% intertrimestral anualitzat i allunya els riscos d'una recaiguda de l'activitat per al conjunt del 2010. No obstant això, la demanda interna continua essent una assignatura pendent, ja que quatre d'aquests cinc punts percentuals de creixement van ser deguts a l'embranzida exportadora. En les perspectives per al 2011, s'imposa la cautela en una economia que continua en deflació, amb un deute públic que supera el 200% del PIB i amb envelliment demogràfic.
|
|
La reducció del deute públic haurà d'esperar al final de la deflació.
|
|
El deute públic, principalment en mans de japonesos, ha estat relativament respectat pels mercats, amb un tipus de referència a 10 anys que es mou al voltant d'un contingut 1,3%. Una taxa que, malgrat tot, si es compara amb l'evolució a la baixa dels preus, ja no sembla tan favorable. Naoto Kan, el nou primer ministre, vol neutralitzar el problema del deute governamental apujant els impostos i reduint les despeses, però el camí no serà fàcil. La projectada pujada del 5% al 10% de l'impost sobre les vendes haurà d'esperar, com a mínim, un parell d'anys, mentre no arribi el final de la deflació i no s'enforteixi la demanda interna, ja que, el 1997, aquest impost va ser apujat del 3% al 5% i l'economia va acabar en recessió.
|
|
La indústria es continua apropant lentament als nivells anteriors a la crisi.
|
|
Els últims indicadors de l'oferta mostren la força del sector industrial, més relacionat amb les exportacions. Així, la producció industrial de l'abril va mantenir la vitalitat del març i va culminar la recuperació de dos terços del que s'havia perdut entre el maig del 2008 i el febrer del 2009. Les perspectives de la inversió van empitjorar a l'abril, amb unes comandes de maquinària que van cedir una part del repunt del març, tant en les compres destinades al mercat interior com en la demanda d'inversió de les empreses exportadores.
|
|
L'habitatge continua feble, i l'atur arriba al 5,1%.
|
|
Al mercat de l'habitatge, encara no hi ha signes de recuperació. Els habitatges iniciats de l'abril no van canviar en relació amb el març i continuen el 35,8% per sota de la mitjana del 2006, any anterior a la crisi de la construcció. Una situació semblant a la de les vendes de l'àrea de Tòquio. Tampoc no millora el panorama al mercat laboral, amb una taxa d'atur que, a l'abril, va continuar repuntant fins al 5,1% i amb la pèrdua de 300.000 llocs de treball nets.
|
|
|
L'IPC baixa l'1,2%, i el subjacent cedeix l'1,6%.
|
|
A l'apartat dels preus, la feblesa de la demanda va intensificar les tendències deflacionistes, les quals, segons el Banc del Japó, s'haurien de prolongar fins al començament del 2012. Així, si l'IPC de l'abril va baixar l'1,2% interanual, l'índex subjacent, el general sense energia ni aliments, va cedir l'1,6%interanual, el descens més intens des de l'inici de l'indicador, que deixa els preus en els nivells del primer trimestre de 1992.
|
|
Les vendes a la resta d'Àsia, en especial a la Xina, són el motor de les exportacions japoneses.
|
|
És al sector exterior on la recuperació brilla amb més força. El superàvit comercial de l'abril va recular lleugerament en relació amb el març, pel repunt de les importacions. Però les exportacions es van recuperar de la feblesa del març i es van apropar a la robustesa del gener. Les exportacions de l'abril es van situar el 57,8% per damunt de la mitjana del primer trimestre del 2009, el seu període de major feblesa. L'increment de les vendes a Àsia explica dos terços de la millora i el de les vendes a la Xina una quarta part de la millora. En contrast, la contribució combinada de les vendes a Europa i als Estats Units amb prou feines representa una cinquena part.
|
Xina: l'expansió es consolida
|
|
L'expansió arrela en l'Àsia emergent.
|
|
Des del creixement de l'11,9% interanual de la Xina del primer trimestre del 2010 fins al del 8,6% de l'Índia, l'altre gegant de la regió, passant pels avanços de Singapur (15,5%), de Taiwan (13,3%), de Hong Kong (8,2%) i de Corea (8,1%), entre d'altres, la recuperació es consolida en l'Àsia emergent. Tot i que, en part, és conseqüència dels mínims d'un any enrere, els països asiàtics continuen sorprenent a l'alça.
|
|
|
|
Les dades més recents de la Xina, corresponents al mes de maig, corroboren aquesta recuperació. Una prova d'això la trobem en el reprès vigor de les exportacions i en la fermesa de la inversió. En especial, el superàvit comercial va millorar fins als 19.522 milions de dòlars al maig, després del dèficit de 7.200 milions del març i del modest superàvit de l'abril (1.682 milions). La clara millora és deguda a l'espectacular pujada de les exportacions, que, amb un creixement proper al 50% interanual, estan a punt d'assolir el màxim del juliol del 2008. Per la seva banda, les importacions van seguir el camí ascendent amb un avanç interanual del mateix ordre que el de les exportacions.
|
|
|
|
Davant d'aquest ressorgiment comercial i, potser, cedint a les pressions nord-americanes, el passat 19 de juny, el Banc Central de la Xina es va pronunciar sobre l'esperada flexibilització del tipus de canvi i va anunciar un relaxament dels controls que mantenen gairebé fix el tipus de canvi del renminbi enfront del dòlar. No obstant això, haurem d'esperar un temps per valorar les conseqüències d'aquesta mesura, que, a primera vista, no fa preveure canvis sobtats. El més probable és que doni lloc a una apreciació molt gradual de la moneda xinesa enfront de la divisa nord-americana.
|
|
Els indicadors d'activitat continuen avançant amb força, tot i que es comença a albirar una certa moderació.
|
|
En aquest entorn d'activitat es van moure la resta d'indicadors econòmics. La demanda interna va mantenir la vitalitat. Així, les vendes al detall van augmentar un contundent 15,1% interanual al maig en termes reals. La inversió en actius fixos va pujar el 25,8%, gairebé com a l'abril, encara sense exhibir signes clars de desacceleració, tot i les diferents mesures de refredament del sector immobiliari i de limitació al crèdit. Mentrestant, el crèdit sí que va començar a mostrar indicis de moderació al maig, la concessió de nous crèdits va pujar a 637.470 milions de iuans, per sota dels 771.000 milions de l'abril, de manera que preveiem un alentiment de la inversió en els pròxims mesos.
|
|
|
|
Així mateix, sembla que els indicadors avançats d'oferta també evidencien un cert alentiment, tot i no perdre la fortalesa que els caracteritza. La producció industrial va créixer un significatiu 16,5% interanual al maig, tot i que per sota de la mitjana dels primers quatre mesos de l'any (19,3%). L'índex de gestors de compres (PMI) encara es va situar per damunt dels 50 punts -límit entre recessió i expansió-, però va lliscar des dels 55,7 punts a l'abril fins als 53,9 al maig.
|
|
La inflació arriba al 3,1% a la Xina. Possible sobreescalfament?
|
|
En l'apartat dels preus, els riscos de sobreescalfament continuen planant sobre el gegant asiàtic. En particular, la inflació va escalar fins al 3,1% al maig i es va situar per damunt de l'objectiu mitjà anual del Govern del 3%, per bé que, a dia d'avui, això encara és conseqüència dels efectes de base i dels aliments. De la mateixa manera, el preu de l'habitatge, prolongant la tendència alcista, va pujar el 12,4% interanual i va exposar el sector, de nou, a una possible bombolla. No obstant això, no podem oblidar la tenacitat de les autoritats xineses, que s'han compromès a refredar el mercat immobiliari i que, amb les noves disposicions, ja han començat a afectar les vendes.
|
|
|
|
En conclusió, tot i que la Xina continua exhibint el vigor que tant ens ha sorprès durant la crisi global, es comencen a percebre certs tints de moderació. Es tracta, però, d'una bona notícia, atesos els perills de reescalfament. Al front exterior, l'anunci sobre la flexibilització del règim canviari també és un pas més per a la correcció de l'alt superàvit xinès.
|
Brasil: a tota màquina
|
|
L'economia del Brasil creix el 9% en el primer trimestre del 2010.
|
|
Amb un creixement del 8,9% interanual en el primer trimestre del 2010, el 2,7% en relació amb el trimestre anterior, el Brasil ratifica la seva candidatura a un dels llocs locomotors de la recuperació. La dada no solament supera les expectatives del consens, sinó també la seva taxa de creixement potencial, és a dir, la que es considera compatible amb un entorn no inflacionista i que s'estima entre el 4,5% i el 5%. Això esperona el temor a un possible sobreescalfament de la primera potència llatinoamericana, de manera que no sorprèn la ràpida reacció del Banc Central del Brasil, que va apujar la taxa SELIC uns altres 75 punts bàsics al juny, fins al 10,25%. Així mateix, les minutes de l'última reunió del COPOM anticipen noves pujades aquest mateix estiu... i no solament de la temperatura.
|
|
La demanda interna mana.
|
|
El que és ben segur que continua pujant és la demanda interna, sense cap mena de dubte el principal motor de l'arrencada brasilera. Amb un avanç del 9,3%, el consum prossegueix el seu ascens imparable i ratifica la resistència davant de la progressiva retirada dels suports públics. Així i tot, la inversió li va robar el protagonisme en el primer trimestre de l'any, impulsada per una formació bruta de capital fix que va créixer un extraordinari 26% interanual, el millor registre en quinze anys. La despesa pública també torna a sumar, però menys, l'1,8% interanual (el 5,5% en el trimestre anterior). D'aquesta manera, l'única partida que continua restant al creixement és la demanda externa, malgrat que tant les exportacions com les importacions recuperen el signe interanual positiu: les primeres van pujar el 21% i les segones, el 32% en relació amb el primer trimestre del 2009 (vegeu el gràfic següent).
|
|
|
|
Les últimes dades d'indicadors avançats es mantenen en nivells propis d'expansió forta, tot i que apunten a una lleugera moderació. A l'abril, la utilització de la capacitat productiva instal·lada es va mantenir estable al voltant del 82%; la producció industrial va créixer el 16,7%, i les vendes al detall van avançar el 9% en relació amb el mateix període de l'any anterior, tot i cedir el 3% en relació amb el març. La inflació també es va donar un respir al maig (el 5,2%, enfront del 5,3% de l'abril) i es manté dins de la meta establerta per a enguany i per al 2011 (el 4,5% ±2pp).
|
|
Augmenten els temors a un eventual sobreescalfament de l'economia brasilera.
|
|
Atès aquest panorama, i seguint la tònica general, hem revisat a l'alça les previsions de creixement per al Brasil el 2010 i el 2011, fins al 7% i el 5%, respectivament. Així i tot, l'actuació de les autoritats econòmiques brasileres serà determinant tant a l'hora d'encarrilar la sostenibilitat del creixement a mitjà i a llarg termini, com a l'hora de salvaguardar el cicle actual d'excessives pressions inflacionistes. Unes pressions que, si es materialitzen els seus riscos, podrien interrompre el que va camí de convertir-se en la definitiva arrencada econòmica del Brasil. A vegades, treure el peu de l'accelerador a temps pot sortir molt rendible... en especial si corres el risc de fondre el motor.
|
|
Mèxic: un lent despertar
|
|
A Mèxic, la demanda interna es resisteix a sortir de l'ensopiment.
|
|
En el primer trimestre del 2010, l'economia mexicana es va reconciliar definitivament amb el creixement i va anotar el primer avanç interanual des del setembre del 2008. Les últimes dades de comptabilitat nacional desagregades per components de la demanda confirmen el que ja anticipàvem al número anterior: una recuperació mexicana que es nodreix de l'arrencada de la demanda externa i un mercat intern que es continua resistint a sortir per complet de l'ensopiment en què el va sumir la crisi.
|
|
|
|
La inversió és l'única partida que es manté en terreny negatiu, amb una reculada de l'1,2% en relació amb el primer trimestre del 2009, tot i que també va moderant progressivament el seu replegament. Així mateix, també modera la seva tendència, però en aquest cas d'avanç, el consum públic, que va créixer el 0,4% interanual durant el mateix període. El consum privat, en canvi, amb un avanç interanual del 2,8%, va donar mostres més clares d'estar recuperant el to. Un to que, en el cas de les exportacions i de les importacions, ja no és de recuperació, sinó de plena arrencada amb creixements en doble dígit del 23,7% i del 18,8%, respectivament.
|
|
La recuperació s'anticipa molt gradual.
|
|
De cara al futur, els indicadors avançats d'activitat continuen apuntant a una recuperació prolongada i gradual. Pel que fa a la demanda, les vendes al detall van recular de nou a l'abril (l'1,1% en relació amb el març i el 0,1% en relació amb el mateix mes de l'any anterior) i continuen sense encarrilar una tendència sostinguda d'avanç. Pel que fa a l'oferta, la utilització de la capacitat productiva instal·lada arriba ja al 80,3%, reflex de l'embranzida de la indústria manufacturera, principal beneficiària del vigor de l'exportació. Així i tot, tant la producció industrial com la de manufactures, tot i avançar el 5,4% a l'abril i el 9,1% interanual, respectivament, van patir lleugeres reculades en relació amb el mes anterior i van patir la relativa moderació del creixement als Estats Units.
|
|
|
|
|
En aquest context, i atès que la inflació va recular fins al 3,9% al maig, Banxico va optar per no moure fitxa al juny i va deixar el tipus d'interès de referència en el 4,5%. Això confirma la nostra previsió d'estabilitat de tipus, almenys fins al final de l'any; sens dubte, un al·licient addicional perquè la demanda interna abandoni la seva letargia.
|
Amainen els efectes de la inestabilitat financera
|
|
El cru guanya l'11,6% i s'apropa als 80 dòlars per barril.
|
|
El preu del petroli torna a la seva tendència anterior a la crisi dels mercats de deute. Després d'haver oscil·lat entre els 90 i els 70 dòlars per barril, el cru va encarrilar la via alcista fins als 79,50 dòlars per barril (qualitat Brent, per a lliuraments a un mes). Així, entre el 20 de maig i el 21 de juny del 2010, el petroli es va apreciar l'11,6%, lleugerament per damunt del nivell de l'inici de l'any i el 18,2% més car que al final de juny del 2009.
|
|
La recuperació liderada per les economies emergents empeny el petroli.
|
|
Després de les tempestes a la zona de l'euro i de l'apreciació del dòlar, tornem a l'escenari central, caracteritzat per una recuperació liderada per les economies emergents, més intensives en l'ús de primeres matèries. Això hauria de dur el petroli per una via de creixement moderat que el deixaria, al final de l'any, dins de la franja dels 80-85 dòlars per barril.
|
|
Els metalls nobles i el cafè lideren la recuperació de les primeres matèries.
|
|
Les altres primeres matèries també es van recuperar de les pèrdues del maig, però només a partir de la segona setmana de juny, la qual cosa deixa el balanç dels 30 últims dies en taules. Així, l'índex The Economist va guanyar un inapreciable 0,6% entre el 20 de maig i el 21 de juny. En els metalls, la recuperació és desigual. L'or va continuar guanyant terreny i ha acumulat uns guanys del 24% des de l'inici de l'any, mentre que els metalls nobles han seguit el seu deixant després de les pèrdues del mes passat, en especial el pal·ladi, que es va apreciar el 16,0%. Els metalls bàsics, per la seva banda, van una mica endarrerits, amb el níquel i l'alumini lluny dels nivells anteriors a la correcció. Entre els aliments, destaca la pujada del cafè (la qualitat aràbiga va marcar el màxim dels dos últims anys). El te, amb una depreciació del 19,8%, va ser el cas oposat al del cafè.
|
|
Els diners no donen la felicitat... O sí?
|
|
|
|
Segons Woody Allen, «els diners no donen la felicitat, però produeixen una sensació tan semblant que només un autèntic especialista podria verificar la diferència». Fins ara, ni els especialistes més audaços han resolt la disjuntiva, de manera que el genial cineasta demostra tenir una gran intuïció. Això... o segueix de molt a prop el debat sobre la relació entre riquesa i felicitat. Un debat que, el 1974, Richard Easterlin va rescatar dels anals de l'economia i va emplaçar al voltant d'una pregunta: si tots fóssim més rics, seríem més feliços?
|
|
|
|
D'entrada, la gran majoria anticiparíem una resposta clarament positiva, i així ho reflecteixen les enquestes. Quan se'ns pregunta per les circumstàncies que exerceixen una major influència sobre la nostra satisfacció personal (o felicitat subjectiva), la resposta inclou, gairebé sempre, les finances. Sir Richard Layard, un dels grans referents del debat en qüestió, va encunyar el terme «els set grans» per referir-se als principals determinants de la felicitat: les relacions familiars; un treball estable i gratificant; la comunitat i els amics; la salut; la llibertat individual; els valors personals, i, és clar, la situació financera.
|
|
|
|
No obstant això, els mateixos sondejos suggereixen que els diners no són, ni de bon tros, la dimensió vital que més ens afecta. En una escala de 10 a 100, una separació matrimonial disminueix el nostre benestar en 8 punts i quedar-nos sense feina o el deteriorament físic el redueixen en 6, mentre que la pèrdua d'una tercera part dels ingressos familiars només resta 2 punts. Així, doncs, l'impacte directe dels canvis en la renda sobre la felicitat s'anticipa modest, sobretot en relació amb el que generen les circumstàncies familiars, l'atur o la salut.
|
|
|
|
Un ampli sector de la literatura acadèmica s'adhereix a aquesta tesi. Entre els seus valedors més acèrrims, destaquen Sir Layard o el mateix Easterlin, que, en el seu influent article de fa més d'un quart de segle, va revelar un seguit de resultats aparentment contradictoris, els quals encara avui generen debat, i que el van dur a descartar una influència permanent de la riquesa sobre la felicitat.(1)
|
|
|
|
D'una banda, quan es comparen individus d'un mateix país en un determinat moment del temps, les dades indiquen que més riquesa aporta més satisfacció. Als Estats Units, per exemple, entre els qui guanyen més diners (el 25% superior de la distribució), el 45% es considera «molt feliç»; en canvi, només el 33% del quartil més pobre es considera de la mateixa manera. No obstant això, la magnitud de l'efecte s'estima clarament modest: un avanç del 10% en la renda per capita reportaria un augment de felicitat al voltant de 0,1 en una escala d'1 a 10.
|
|
|
|
|
La comparativa entre països també revela una relació positiva entre renda per capita i nivell reconegut de felicitat. Tot i que, en un principi, Easterlin va rebutjar la hipòtesi, l'afluència de noves dades corrobora que els habitants dels països rics viuen, en general, més satisfets que els dels països pobres (vegeu el gràfic següent). Al mateix temps, el contrast internacional descarta l'existència d'un llindar de renda a partir del qual més ingressos deixin de reportar satisfacció, tot i que sí constata que un augment dels ingressos comporta menys satisfacció com més alta és la renda per capita.(2)
|
|
|
|
La contradicció sorgeix quan aquests resultats es contrasten amb l'evolució del vincle riquesa-felicitat al llarg del temps. La majoria d'estudis conclouen que el nivell de felicitat en un país determinat gairebé no varia a llarg termini, per molt que els seus ciutadans s'enriqueixin. El cas paradigmàtic es dóna als Estats Units, on la satisfacció mitjana s'ha mantingut estable des de mitjan segle xx, mentre que la renda per capita ha seguit una tendència marcadament ascendent (vegeu el gràfic següent). Com es reconcilia aquesta dada amb el fet que, any rere any, els nord-americans més rics es proclamin més feliços que els conciutadans menys afortunats? Aquí tenim la cèlebre paradoxa d'Easterlin: quan la gent progressa en relació amb el seu veí, és més feliç, però, quan tota una societat s'enriqueix, no aconsegueix ser-ho.
|
|
|
|
Segons Easterlin, la paradoxa es resol si llegim els resultats amb les lents apropiades: la privació i la pobresa són molt nocives per a la felicitat, però, quan les necessitats bàsiques estan cobertes, el que ens aporta satisfacció no és la renda absoluta, sinó la relativa i, com a molt, l'efecte de la renda en termes absoluts és merament transitori. La lògica de fons té un origen psicològic. La ment humana no disposa d'una mètrica interna que assigni valor a qualsevol bé o condició, de manera que recorre a la comparació com a mètode de valoració habitual. En el cas dels ingressos, els atribuïm més valor com més elevada sigui la seva quantia en relació amb dos barems: el que percep la gent que ens envolta (comparació social) i els ingressos d'ahir. En la comparació retrospectiva, cal tenir en compte que l'individu s'adapta eventualment a gairebé qualsevol situació i, en el cas d'un augment de la renda, aquesta adaptació comporta una revisió a l'alça de les exigències i de les aspiracions: com més guanyem, més aspirem a guanyar (expectatives adaptatives). Aquesta teoria (estabilitat hedonista o hedonic treadmill) explica per què un augment de la riquesa només exerceix un impacte temporal i efímer sobre la felicitat.
|
|
|
|
|
Des d'aquesta perspectiva, la comparació social justifica per què, si guanyem més diners que els nostres conciutadans o que el país veí, ens sentim més satisfets. D'altra banda, quan l'economia prospera, tant el «llistó» social com el retrospectiu pugen, de manera que un augment dels ingressos, en un context de creixement econòmic, no procura una influència permanent sobre la felicitat. Com a molt, aporta una millora transitòria fins que les aspiracions s'ajustin completament a les noves circumstàncies. Això explica la tendència humana a romandre en un nivell relativament estable de felicitat.
|
|
|
|
Així i tot, es consideren altres hipòtesis, com la que afirma que la riquesa sí hauria contribuït a la felicitat des de la Segona Guerra Mundial, però que el seu efecte hauria estat contrarestat per un deteriorament de la resta de determinants, en especial, l'harmonia de les relacions personals. Així mateix, un article recent ha revifat el debat en defensar amb noves troballes que la felicitat no solament depèn de la renda relativa, sinó, sobretot, de l'absoluta.(3) La seva tesi sosté que una remuneració més elevada permet satisfer aspiracions addicionals (intel·lectuals, etc.) més enllà de les necessitats bàsiques, de manera que, quan l'economia creix, la felicitat també ho fa. El mateix Easterlin no ha trigat a refutar aquestes conclusions, argumentant que el marc temporal que consideren és massa curt i que la relació que identifiquen captura un impacte transitori dels ingressos sobre la felicitat.
|
|
|
|
En definitiva, els experts continuen dividits entre els qui descarten una influència permanent dels ingressos sobre la felicitat i els qui dissenteixen. Així i tot, ningú no nega que un increment de la riquesa comporta un augment i una millora de les oportunitats. Es tracta d'escollir les que ens aportin un plaer més gran i més durador i, al mateix temps, de gestionar de forma intel·ligent les emocions, per tal d'evitar, en la mesura del possible, la trampa de la relativitat i les carreres sense sentit. A més a més, encara que no repercuteixi directament sobre la felicitat, la millora econòmica comporta avanços en altres dels seus determinants, com la salut o la llibertat personal. Ho va dir també Woody Allen: «els diners no poden comprar la felicitat, però sí un tipus millor de misèria». Sens dubte, una altra gran intuïció.
|
|
|
|
(1) Easterlin, R. (1974), «Does Economic Growth Improve the Human Lot? Some Empirical Evidence.», a P. A. David & M. W. Reder (eds.), Nations and Households in Economic Growth: Essays in Honour of Moses Abramowitz. Academic Press, NY.
|
|
|
|
(2) Cal destacar que el gràfic anterior està en escala logarítmica i que, per tant, reflecteix la naturalesa d'aquesta relació.
|
|
|
|
(3) Wolfers and Stevenson (2008), «Economic Growth and Subjective Well-Being: Reassessing the Easterlin Paradox», Brooking Papers of Economic Activity.
|
|
|
|
Aquest requadre ha estat elaborat per Marta Noguer
|
|
|
|
Departament d'Economia Internacional, Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"
|
|
|
Pots subscriure't ara per ser avisat per correu electrònic cada vegada que s'actualitzi l'Informe Mensual a internet. També per rebre per correu electrònic i en format PDF el/s capítol/s escollit/s.
|
Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.
|
|
Descarrega’t un acccés a Estudis i Anàlisi Econòmica des del teu mòbil
T'enviarem gratis un SMS amb l'accés directe
|
