Notícies Estudis Notícies Estudis


Estudis i Anàlisi Econòmica > Informació econòmica > Informe Mensual > Requadres temàtics 19-6-13
Informe Mensual, núm 338 - Setembre 2010
Conjuntura espanyola
Informe sencer sense compactar ( 1,66 MB )
     

Activitat econòmica

L'activitat econòmica es continua recuperant en el segon trimestre

El PIB creix el 0,2% en el segon trimestre en relació amb l'anterior. Després de set trimestres de recessió econòmica durant el període 2008-2009, el producte interior brut (PIB) va créixer per segon trimestre consecutiu a l'abril-juny del 2010 en relació amb el trimestre anterior, segons les dades publicades per l'Institut Nacional d'Estadística. D'aquesta manera, va prosseguir l'impuls de recuperació econòmica, per bé que va ser atenuat per problemes de confiança dels mercats internacionals arran del contagi de la crisi fiscal grega, pels efectes de la retirada gradual dels estímuls fiscals de l'exercici anterior i per la intensificació de l'ajustament pressupostari. D'altra banda, aquests factors contractius van ser compensats per un avançament del consum, propiciat per l'alça del tipus de l'impost sobre el valor afegit (IVA) al juliol.
Així, el PIB va augmentar 2 dècimes en relació amb el primer trimestre del 2010, una més que la taxa intertrimestral anterior. No obstant això, la taxa de variació interanual encara va ser negativa, del -0,1%, però va augmentar 1,2 punts en relació amb el trimestre precedent. Aquesta millora va ser deguda a una menor contribució negativa de la demanda interna.
El consum manté un bon to en el segon trimestre, gràcies a l'anticipació de la demanda per l'alça de l'IVA al juliol. El principal component de la demanda nacional, el consum, va mantenir un bon to, per bé que gràcies a factors transitoris. Les vendes d'automòbils van augmentar el 35,3% en el segon trimestre en relació amb el mateix període del 2009, en bona part per una anticipació de compres abans de la pujada del tipus de gravamen de l'IVA el primer de juliol del 2010 i pel final dels ajuts directes proporcionats pel pla 2000E. Així, al juliol del 2010, les matriculacions de turismes es van enfonsar el 24,1% en relació amb el mateix mes de l'any anterior i van tornar al nivell del 1995.
Inflexió a la baixa de l'estalvi de les famílies, que, malgrat tot, es manté en nivells alts. Un altre indicador, la producció de béns de consum, va registrar un augment interanual del 2,5% en el segon trimestre, 2,1 punts més que en el primer. Així mateix, les vendes al detall, que havien registrat reculades a l'abril i al maig, van presentar un creixement interanual de l'1,3% al juny. Les vendes interiors a les grans empreses corroboren la intensificació de l'embranzida del consum al juny, tant de béns com de serveis, que van augmentar el 7,6% i l'11,7%, respectivament, en relació amb el juny de l'any passat.
Recuperació de la inversió en béns d'equipament. La reactivació del consum el 2010 té com a contrapartida una certa inflexió de l'estalvi de les famílies. Així, la taxa d'estalvi de les llars es va situar en el 18,5% de la seva renda disponible en l'últim any fins al primer trimestre, 3 dècimes menys que en el període mòbil precedent. És probable que continués aquesta tendència en el segon trimestre. No obstant això, el nivell de l'estalvi dels particulars es manté en cotes elevades per les incerteses econòmiques, per les altes cotes d'atur i per la necessitat d'un ajustament després de l'elevat endeutament que ha comportat la crisi econòmica.
En un marc d'excés de capacitat productiva, però inferior al dels mesos anteriors, la inversió va continuar caient, però es va alentir el descens. Pel que fa als béns d'equipament, va prosseguir la recuperació, amb una alça interanual del 13,0% de les importacions. El seu índex de producció va baixar l'1,9% en el segon trimestre, mig punt menys que en el primer. La matriculació de vehicles de càrrega va anotar un espectacular increment interanual del 24,2% en el segon trimestre, 15,8 punts més que en el primer, tot i que va ser impulsat per un pla d'estímul, i, al juliol, va tornar a baixar el 7,6% en relació amb dotze mesos abans.
S'alenteix la reculada de la construcció residencial. Pel que fa a la inversió a la construcció, un indicador avançat com el consum aparent de ciment va registrar un descens interanual del 12,0%, 8,8 punts inferior a l'anotat en el primer trimestre. Al subsector residencial, es va constatar un alentiment de la contracció, vinculat a l'aturada de la caiguda dels preus dels habitatges derivada d'una reanimació de les compres. No obstant això, a banda d'una major accessibilitat pels baixos tipus d'interès i per uns preus més baixos, això és degut, també, a l'avançament de la demanda per l'augment del tipus de gravamen de l'IVA dels habitatges nous i per l'eliminació parcial de la desgravació fiscal en l'impost sobre la renda de les persones físiques a partir del gener del 2011. En canvi, l'obra civil està afectada per les retallades pressupostàries.
Pel que fa al sector exterior, l'embranzida dels mercats internacionals i la millora dels preus relatius, a la qual va contribuir la depreciació de l'euro, van impulsar les exportacions. No obstant això, les importacions també van augmentar amb força, en part per l'efecte de l'avançament de les compres derivat de la pujada de l'IVA comentada més amunt. D'aquesta manera, l'aportació del sector exterior al creixement es va reduir sensiblement.
Menor aportació del sector exterior al creixement econòmic. Des del punt de vista de l'oferta, la indústria es va continuar recuperant de la pitjor crisi de les últimes dècades, i la seva producció va anotar un increment interanual del 2,8% en el segon trimestre, 2,6 punts més que en el primer, gràcies, en part, a l'arrossegament de la demanda exterior i a alguns plans d'estímul. Així mateix, el consum d'electricitat va pujar el 4,2% interanual en el segon trimestre, 1,2 punts més que en el primer.
El Govern reafirma la prioritat del control del dèficit públic i aprova reformes estructurals. Els serveis van experimentar una evolució força favorable en general. Així, la xifra de negocis del sector serveis de mercat va pujar el 7,1% al juny en relació amb el mateix mes de l'any precedent. El comerç, el transport i l'emmagatzematge i les activitats professionals, científiques i tècniques van ser les branques amb creixements interanuals més importants. En canvi, els subsectors d'informació i comunicacions, les activitats administratives i serveis auxiliars i l'hoteleria van anotar descensos anuals en la facturació. No obstant això, al juliol, les pernoctacions en establiments hotelers van augmentar el 7,2% i les entrades de turistes, el 4,5% en relació amb el mateix mes del 2009.
Per la seva banda, en els últims mesos, el Govern ha reafirmat la prioritat del control del dèficit públic per afrontar la crisi de confiança del deute sobirà. En aquest sentit, ha concretat la retallada en la inversió en infraestructures. D'altra banda, ha aprovat una reforma laboral i ha iniciat la reestructuració del sistema financer, amb l'aprovació de la reforma de la Llei d'Òrgans de Govern i altres aspectes del règim jurídic de les caixes d'estalvis. Aquestes reformes estructurals tenen l'objectiu de consolidar les bases per al restabliment de la confiança i millorar les perspectives de creixement a mitjà i a llarg termini.
L'activitat econòmica es podria afeblir en el tercer trimestre per l'impacte de la pujada de l'IVA i per la restricció pressupostària. No obstant això, la intensificació de l'ajustament pressupostari podria tenir un efecte contractiu a curt termini, que s'afegirà a l'impacte de l'avançament de les compres al segon trimestre. De fet, l'índex de confiança del consumidor ha patit reculades des del mes d'abril, i l'índex de confiança industrial i el sentiment econòmic en conjunt han baixat en el mes de juliol. Per aquest motiu, malgrat el to més positiu dels mercats exteriors, l'activitat econòmica es podria afeblir en el tercer trimestre.

Pimes espanyoles i innovació: grans esperances?

El diagnòstic que l'economia espanyola necessita canviar de model és àmpliament compartit. L'actual crisi econòmica ha evidenciat que cal tendir cap a activitats amb un valor afegit més elevat, millorar la competitivitat del país, bascular cap a mercats internacionals, etc. En tot plegat, la innovació té un paper destacat. I bé, estem en una posició que ens permeti apostar per la nostra capacitat d'innovació? Sabem que el nostre és un país de petites i mitjanes empreses (pimes). També intuïm que aquest tret és una feblesa en matèria d'innovació, ja que desenvolupar-la depèn críticament de la dimensió, en tractar-se d'una activitat subjecta a clares economies d'escala. Si imaginem les tasques d'innovació estereotipades, ens vénen al cap fortes inversions en recerca i desenvolupament, que segurament es duen a terme en laboratoris i en unitats específiques, potser al si mateix de l'empresa, on es produeixen innovacions de producte. Tot plegat, ens sembla, queda fora de l'abast de les pimes.
Afortunadament, els tòpics en matèria d'innovació no són del tot certs. El tipus d'innovació esmentat és el més clàssic. Té una clara orientació cap a la tecnologia i la ciència. Acostuma a presentar un caràcter tancat, és a dir, el coneixement es genera a l'interior de l'empresa o al si d'una relació d'exclusivitat amb un grup d'investigadors externs (per exemple, del món universitari). I, tot i que és freqüent que el seu caràcter sigui incremental (s'introdueixen progressivament millores en productes i en pràctiques empresarials), també existeix un grau elevat d'innovació radical, rupturista.(1) Així plantejada, la innovació és, en gran part, territori de les grans empreses.
No obstant això, el món, i amb ell l'activitat innovadora, canvia constantment. A diferència del que passava en èpoques pretèrites, altres formes d'innovació són cada vegada més presents. A més de l'esmentada innovació de ciència i tecnologia, hi ha una àmplia gamma d'activitats d'innovació no tecnològica, especialment rellevant al sector serveis. Moltes d'aquestes activitats no es generen en un laboratori, sinó que deriven de la demanda, del contacte amb els usuaris, de l'aprenentatge en el dia a dia. No es nodreixen del coneixement exclusiu que l'empresa genera, sinó que s'alimenten també del flux d'idees i de persones que circulen lliurament en el seu entorn (l'anomenada innovació oberta). Finalment, i d'acord amb aquest enfocament obert i derivat de l'usuari o del client de la innovació, la innovació incremental domina encara més, sense que això comporti una reducció de les innovacions radicals.
(1) El desenvolupament de la innovació rupturista ha estat especialment tractat per Clayton Christensen (vegeu, específicament, Christensen, C., 1997, The innovator's dilemma: when new technologies cause great firms to fail, Harvard Business School Press, Boston). Sobre les empreses que realitzen cada tipus d'innovació, i malgrat que autors com Baumol (vegeu, en particular, Baumol, W., 2002, The Free-Market Innovation Machine: Analyzing the Growth Miracle of Capitalism, Princeton University Press, Princeton) associen la gran empresa amb la innovació incremental i les noves empreses, moltes de les quals són petites en els seus inicis, amb la innovació radical, el cert és que l'evidència disponible no és tan clara, ja que s'identifiquen fortes diferències sectorials. Per esmentar un exemple, la pràctica totalitat de la innovació farmacèutica de caràcter radical s'ha generat en grans empreses.
Aquestes noves formes d'innovar estan vinculades, dèiem, a canvis econòmics en què les pimes tenen molt a dir. Són grans beneficiàries d'un món de creixent benestar (com les tecnologies de la informació), en què els consumidors desenvolupen una preferència per la varietat i generen múltiples vetes de mercat que una innovació àgil, ràpida i orientada per l'usuari pot explotar. L'acceleració dels cicles de vida dels productes, els forts canvis de l'entorn competitiu, l'emergència de tecnologies que canvien un ampli espectre d'activitats (inclosa la disminució de l'escala eficient en molts sectors) són oportunitats per a empreses més petites i més flexibles.(2)
Així, doncs, les perspectives innovadores de les pimes són, ara, millors que dècades enrere, sempre que siguin prou bones per aprofitar les oportunitats. En aquest sentit, quan es compara el rendiment innovador de la pime espanyola amb el d'un grup de països europeus avançats, es constata que els seus resultats estan lluny de les millors pimes en matèria d'innovació de producte i de procés (vegeu el següent gràfic). La pime espanyola tampoc no mostra uns registres elevats en matèria de cooperació en innovació. No obstant això, i aquest és un indicador que, aïlladament, té una importància elevada, la proporció del volum de negoci que deriva d'innovacions de producte és sensiblement superior a la de les pimes europees. Així, doncs, tot i que la pime espanyola no és extraordinàriament innovadora, sí és capaç d'aprofitar-la en termes de facturació. Aquest és un tret crític, que sovint es destaca com a essencial, per valorar la qualitat de l'activitat innovadora en termes de creació de valor econòmic.
(2) Thurik anomena aquests canvis com el pas d'una economia de gestió a una altra d'emprenedors (vegeu Thurik, R., 2009, «Entreprenomics: Entrepreneurship, Economic Growth, and Policy», a Z. Acs, D. Audretsch i R. Strom (eds.), Entrepreneurship, Growth, and Public Policy, Cambridge University Press, Cambridge).
Malgrat les perspectives favorables que obren les noves modalitats d'innovació, les pimes espanyoles s'enfronten a notables dificultats a l'hora d'intensificar aquestes activitats. Els factors esmentats per les pimes en les enquestes sobre la matèria fan referència, principalment, a la falta de recursos financers, tant generats per les empreses mateixes com disponibles externament.(3) Es tracta d'un problema comú a altres països. Sense menystenir la seva importància, en especial en una època amb més dificultats per accedir al finançament, cal convenir que és una barrera que està perfectament identificada en les polítiques d'innovació de la Unió Europea i d'Espanya. Es tracta, a més a més, d'un problema que es manifesta especialment en l'àmbit de la innovació «clàssica» (tecnològica i tancada), que hem presentat més amunt. Quan ens movem cap a la nova innovació, amb importància dels aspectes no tecnològics i de caràcter obert, la restricció fonamental passa a ser l'absència de recursos humans adequadament qualificats. Les noves generacions de polítiques d'innovació que impulsen els països avançats tendeixen, de forma progressiva, a atacar aquest problema, tot i que encara falta consolidar la idea que aquesta mancança és una limitació central.
Les pimes espanyoles també destaquen la presència d'empreses dominants al mercat com una de les barreres a la innovació. Aquest resultat no tendeix a donar-se amb la mateixa intensitat en altres països. Sí que és compartit, en canvi, el diagnòstic que la incertesa que envolta la demanda de serveis i de productes innovadors és una barrera addicional. Desgraciadament, aquest és un tret inherent a l'activitat innovadora, i, en tot cas, la seva importància és sensiblement menor que els problemes de finançament, de recursos humans i d'empreses establertes que les pimes espanyoles manifesten com a fonamentals.
En definitiva, innovar és difícil, és incert i requereix talent. Malgrat aquestes dificultats, la innovació és un repte indefugible per a la nostra economia, i, atesa la seva important participació en el teixit productiu espanyol, les pimes hauran de jugar un paper en aquest àmbit. La comparativa internacional ens recorda que el principal repte serà augmentar els resultats de la innovació, en forma de nous productes, processos i canvis organitzatius. Fet això, la capacitat de convertir la innovació en negoci, un tret en què la pime espanyola no surt mal parada de la comparació internacional, actuarà, probablement, d'incentiu fonamental per ancorar definitivament l'aposta per la innovació en les nostres empreses.
(3) Community Innovation Survey d'Eurostat (2006).
Aquest requadre ha estat elaborat per Àlex Ruiz - Departament d'Economia Internacional, Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"

Mercat de treball

El mercat de treball deixa enrere el pitjor de la crisi

Primer augment de l'ocupació en dos anys. Segons les dades de l'enquesta de població activa (EPA), el nombre d'ocupats va augmentar en 82.700 en el segon trimestre en relació amb el trimestre anterior, la primera pujada en dos anys, i es va situar en 18.476.900, moderant-se així la caiguda interanual fins al 2,5%. Per bé que aquest increment de l'ocupació és una dada favorable, la fragilitat de l'actual recuperació de l'economia espanyola obliga a matisar la valoració de les xifres i a esperar els resultats de les pròximes enquestes abans de certificar la tendència positiva en termes de creació d'ocupació.
En aquest sentit, les dades d'afiliats en alta laboral a la Seguretat Social del juliol mostraven un augment del nombre d'afiliats de 65.541, però, si es desestacionalitza la sèrie, la dada es transforma en una davallada propera als 27.000 afiliats, de manera que el procés de destrucció de l'ocupació encara no es pot donar per acabat. No obstant això, cal destacar que aquest descens és inferior als anotats en els mesos anteriors i que s'observa una moderació de la caiguda de la taxa interanual fins a l'1,6%, de manera que el canvi de tendència probablement estigui una mica més a la vora.
Tornant a l'EPA, durant el segon trimestre del 2010, s'observa que la creació d'ocupació es va concentrar en els homes, mentre que les dones van continuar perdent llocs de treball, a diferència dels trimestres anteriors, en què els homes eren el grup més afectat. Això és degut, principalment, al fet que l'ocupació masculina predomina a la construcció, sector que, per primer cop des de l'inici de la recessió, va experimentar una pujada en el nombre d'ocupats, del 2,2% intertrimestral. En el segon trimestre, també es van crear llocs de treball a la indústria, el 0,7%, i als serveis, el 0,6%. No obstant això, tots els sectors van continuar anotant xifres negatives en relació amb l'any anterior.
En el segon trimestre, es redueix, per primer cop, l'ocupació al sector públic. Pel que fa al tipus d'ocupador, l'EPA recull els efectes de les disposicions del sector públic orientades a reduir la plantilla d'efectius públics, ja que, en el segon trimestre, es va aturar el procés de creació d'ocupació en aquest sector. D'aquesta manera, mentre el sector privat va generar 85.500 llocs de treball, el públic els va reduir en 2.800 treballadors. De fet, des de l'inici del període de recessió, les taxes positives del sector públic xocaven amb el volum de destrucció d'ocupació al sector privat.
La taxa d'atur augmenta i se situa en el 20,1%. D'altra banda, les dades mostren que, en els dotze últims mesos, hi ha hagut un impuls del treball a temps parcial, ja que aquest tipus de jornada ha experimentat un augment interanual del 2,0%, a diferència de la caiguda del 3,1% registrada pel treball a temps complet. Al llarg del segon trimestre, el nombre de llocs de treball a temps parcial va continuar creixent a un ritme més intens, de manera que la ràtio d'ocupats d'aquesta modalitat va augmentar dues dècimes, fins al 13,5%.
Pel que fa a la zona geogràfica, al llarg de l'últim any, s'ha creat ocupació al País Basc i a Navarra, de manera que aquestes dues comunitats probablement siguin les pioneres en el procés de recuperació del mercat laboral. La resta de comunitats han anotat taxes anuals negatives, en especial la Comunitat Valenciana, Galícia i Astúries.
La població activa estimada per l'EPA va pujar en 115.500 persones en el segon trimestre, una xifra superior al creixement total de l'ocupació. D'aquesta manera, es va generar un major nombre d'aturats, que va assolir un total de 4.645.500 persones. Conseqüentment, la taxa d'atur es va situar en el 20,1%.
Quant a l'àmbit territorial, les taxes d'atur més elevades corresponien de nou a Canàries i a Andalusia, amb xifres per damunt del 27,5%, mentre que, al costat oposat, el País Basc registrava la taxa més baixa, del 10,4%.
L'augment de l'atur es concentra en els més joves de 25 anys. D'altra banda, destaca el fet que l'atur va continuar pujant amb més intensitat en els col·lectius amb més risc social. En efecte, el nombre de famílies que tenen tots els membres aturats va augmentar, en el passat exercici, fins a un total d'1.308.000. Així mateix, l'increment de l'atur es va concentrar en els més joves de 25 anys, la taxa dels quals va arribar al 42,1%.
Pel que fa a l'atur registrat a les oficines d'ocupació, les xifres del mes de juliol van ser una mica més esperançadores, com es recull al gràfic anterior, i mostren que l'escalada de l'atur s'apropa al seu màxim, ja que, per primera vegada des de l'inici de la crisi, s'observa un descens del total de registres un cop corregida la variació estacional, d'uns 11.500. No obstant això, hi ha el risc que, en la segona part de l'any, el final de la temporada turística i l'aplicació de les mesures contemplades al pla d'austeritat reverteixin aquesta recuperació.
La despesa en protecció per atur s'alenteix. Arran de l'evolució de l'atur, la despesa en protecció d'aturats va augmentar l'1,2% interanual al juny, una pujada molt inferior al 62,9% anotat al final del 2009. Aquest alentiment de la despesa és degut, principalment, al fet que molts beneficiaris van esgotar la prestació contributiva i van passar a rebre el subsidi, que té una quantia inferior. Així i tot, el cost d'aquestes ajudes es va incrementar fins als 2.583 milions d'euros. En aquest context, l'aprovació, en el Consell de Ministres, de l'extensió de l'ajuda de 426 euros als aturats sense prestació ni subsidi, per sis mesos més a partir del 16 d'agost, contribuirà a l'increment de les despeses d'aquesta partida.
Una altra conseqüència de l'escalada de l'atur en l'últim any ha estat l'encariment dels costos laborals de les empreses derivat de les indemnitzacions per acomiadament, tal com ho recullen les dades de l'enquesta anual de cost laboral de l'Institut Nacional d'Estadística. Així, mentre els costos laborals nets van augmentar el 3,5% el 2009 en relació amb l'any anterior, el cost de l'acomiadament va créixer el 42,7% durant el mateix període, de forma que la seva contribució al cost total va passar de l'1,14% a l'1,57%.

Preus

Modest impacte de la pujada de l'IVA

La taxa de variació interanual de l'IPC puja 4 dècimes al juliol, fins a l'1,9%, a causa, sobretot, de l'alça de l'IVA. La taxa d'inflació interanual de l'índex de preus de consum (IPC) va augmentar en 4 dècimes al juliol, fins a l'1,9%. Aquest nivell és el més alt des del novembre del 2008, però es pot considerar moderat. La inflació dels preus de consum, després d'assolir, al juliol del 2009, la cota més baixa de les últimes dècades en el -1,4%, va tendir a pujar suaument en repuntar el preu del petroli. En els últims mesos, la millora del consum també ha tendit a frenar les pressions a la baixa sobre els preus derivades de la crisi econòmica.
De fet, l'augment de la inflació al juliol va ser degut, sobretot, a l'efecte de la pujada del tipus general de l'impost sobre el valor afegit (IVA) del 16% al 18% i del tipus reduït del 7% al 8% a partir de l'1 de juliol. Cal destacar que, en condicions normals de la conjuntura, el primer impacte d'aquest augment de l'IVA hauria estat sensiblement més intens, ja que, en gran part, va ser absorbit pels marges empresarials, dels productors o dels distribuïdors.
Per components, la contribució més important a l'alça de la inflació va provenir del nucli més estable, l'anomenada subjacent, que exclou els aliments frescos i els productes energètics, que va pujar 3 dècimes al juliol, fins al 0,8% interanual. D'aquesta manera, va marcar taxes positives per tercer mes consecutiu i va allunyar el perill deflacionista. Al juliol, l'increment de la inflació subjacent va ser degut, bàsicament, a l'efecte de la pujada de l'IVA.
La inflació espanyola supera la de la zona de l'euro. Els productes manufacturers es van col·locar el 0,1% per sota d'un any abans i van aportar gairebé 2 dècimes a l'alça de la taxa interanual de la inflació al juliol. La meitat d'aquesta contribució va provenir de l'augment del preu dels automòbils. De manera similar, els serveis van contribuir amb una dècima i mitja a la pujada de la inflació interanual (del total, mitja dècima va correspondre al viatge organitzat). També va ser sensible l'aportació dels restaurants i bars, dels serveis de manteniment i reparació del transport i dels serveis telefònics.
En canvi, els aliments elaborats van detreure gairebé una dècima a la inflació anual, sobretot a causa del tabac, per la pujada anticipada, al juny, del preu de les cigarretes i per l'increment del preu al juliol del 2009, després de l'augment de l'impost especial un mes abans.
Per la seva banda, els productes energètics van aportar una dècima a la pujada de la inflació interanual al juliol, arran, fonamentalment, de la revisió trimestral del preu del gas i de la pujada de l'IVA. Pel que fa a l'altre component volàtil, els aliments no elaborats van contribuir, gairebé amb mitja dècima, a l'increment de la inflació interanual, a causa, sobretot, de l'augment dels preus de les patates i de les fruites fresques, que no estaven afectats per l'alça de l'IVA, en tributar pel tipus superreduït del 4%, que va romandre invariat.
L'índex de preus de consum harmonitzat amb la Unió Europea va registrar igualment una variació interanual de l'1,9% al juliol. Així, el diferencial d'inflació amb la zona de l'euro es va situar en 0,1 punts, el mateix nivell que al juny.

Es frena l'augment dels preus a l'engròs al juny

La inflació es podria reduir a l'agost, per bé que, posteriorment, pujarà lleugerament. Malgrat que l'impacte de l'increment de l'IVA es podria estendre als mesos següents, és possible que la taxa d'inflació interanual es redueixi lleugerament a l'agost, a causa de l'efecte de base dels preus energètics. No obstant això, amb posterioritat, la inflació tornarà a pujar lleugerament.
Els preus industrials i els d'importació es moderen al juny, gràcies a l'energia. Els preus a l'engròs van frenar el seu ascens interanual al juny, gràcies a l'energia. Així, la taxa de variació anual dels preus industrials va disminuir en 6 dècimes, fins al 3,2% al juny. Els preus d'importació també es van moderar al juny, però amb menys intensitat, una dècima, fins al 10,1% interanual, per la depreciació de l'euro. Pel que fa als preus agraris en origen, a l'abril la taxa de variació anual es va situar en el 2,8%, la meitat que al març. Tant els preus del bestiar d'escorxador com dels productes ramaders se situaven el 4,6% per sota del nivell del mateix mes de l'any anterior.

Sector exterior

El desequilibri energètic continua creixent

La primera meitat del 2010 va tancar amb un creixement del dèficit comercial del 8,6% en relació amb el mateix període de l'any anterior i va posar fi a les contínues millores registrades des del final del 2008. Aquest deteriorament va tenir lloc en un context d'important creixement dels fluxos comercials d'Espanya amb l'exterior. Així, després de la seva forta reducció el 2009, les exportacions es van incrementar en el primer semestre del 2010 el 16,3% en relació amb els sis primers mesos de l'any anterior. No obstant això, aquest augment, el més important des de l'any 2001, no va ser suficient per superar les importacions, que van créixer el 14,5% durant el mateix període.
Com s'observa al gràfic següent, l'increment del desequilibri energètic durant el primer semestre del 2010, amb un augment del 36,5% interanual, va ser el principal motiu del deteriorament del dèficit comercial durant aquest període, arran del fort creixement de les importacions energètiques, del 31,1% interanual en el primer semestre de l'any. Un increment que, malgrat tot, va ser degut, exclusivament, a l'augment dels preus energètics del 27,5%, enfront del 2,5% del creixement del volum de les importacions energètiques.
El dèficit comercial augmenta el 8,6% interanual en el primer semestre del 2010. En contraposició, la resta d'importacions van presentar un creixement interanual significativament inferior, de l'11,3%, que s'explica per un increment dels volums importats, que van pujar fins al 14,2%, enfront de la reducció dels preus del 2,6% en aquest període. El menor augment de les importacions va permetre que el dèficit no energètic continués millorant, tot i que a menys velocitat que abans, amb un ajustament del 23,6% interanual.

L'Eurosistema, principal recurs de finançament exterior

La dada de juny apunta a nous increments del dèficit. Lluny de frenar aquesta situació, les dades del juny mostren un augment en la velocitat de deteriorament del dèficit, fins al 45,6% en relació amb el mateix mes del 2009. El manteniment d'aquesta tendència situaria el dèficit comercial al voltant del 5% del PIB durant la segona meitat de l'any. Una xifra que, tot i que queda lluny dels màxims assolits el 2008, continua essent elevada. No obstant això, la recuperació econòmica d'alguns dels principals socis comercials espanyols, com França i Alemanya, i la devaluació de l'euro podrien incrementar les exportacions durant els pròxims mesos, de manera que s'ajustaria de nou el desequilibri comercial.
El dèficit corrent es continua reduint en els cinc primers mesos de l'any. Aquest deteriorament del dèficit comercial també es reflecteix en les dades disponibles de la balança de pagaments fins al mes de maig. Segons aquestes dades, la balança de béns va assolir un saldo negatiu de 18.815 milions d'euros en els primers cinc mesos de l'any, l'1,0% superior al del mateix període de l'any anterior. Malgrat tot, el dèficit corrent es va continuar reduint en aquest període, amb una disminució del 15,0% interanual. Aquest ajustament va ser degut, principalment, a la millora del dèficit de la balança de rendes, que, amb un avanç del 38,3% interanual, va superar el deteriorament del compte de transferències. El saldo de la balança de serveis es va mantenir gairebé constant.
Fort creixement dels préstecs de l'Eurosistema a les entitats financeres espanyoles. L'anàlisi de les dades mensuals mostra, al maig, una nova reducció interanual del dèficit de rendes, arran del menor pagament a l'exterior de rendes d'inversió. Això no va ser suficient per evitar l'augment del dèficit corrent, el tercer consecutiu, resultat que confirma el canvi de tendència registrat per aquesta sèrie. No obstant això, la necessitat de finançament extern de l'economia espanyola, mesurada com la suma del saldo corrent més el compte de capital, es va continuar reduint al maig, a conseqüència del bon comportament del compte de capital.
La composició del finançament al maig mostra que l'Eurosistema va ser la principal font de finançament, amb un total de 42.402 milions d'euros. Aquesta xifra, la més elevada des de la creació d'aquesta institució, respon als efectes negatius de la crisi del deute sobirà sobre altres fonts de finançament exterior. L'increment de la inversió directa espanyola a l'exterior i les abundants desinversions estrangeres en cartera durant aquest mes expliquen les sortides netes de fons registrades en els epígrafs. D'altra banda, la inversió a curt termini (préstecs, dipòsits i repos), que, durant el període de turbulències financeres, va ser una de les principals fonts de captació de fons, es va reduir en més de 24.210 milions d'euros al maig.

Sector públic

Marcada disminució del dèficit de l'Estat en la primera meitat del 2010

En els últims mesos, s'ha continuat adoptant mesures d'austeritat pressupostària dins del marc de l'aplicació del Programa d'Estabilitat amb l'objectiu de reduir el dèficit públic fins al 3% del producte interior brut (PIB) el 2013. Així, al començament de juliol, el Govern va aprovar que el percentatge màxim de reemplaçament de les vacants de personal dels organismes de l'administració general de l'Estat passi del 8% al 5%, llevat de les Forces Armades, l'Administració de Justícia i altres excepcions. D'aquesta manera, es pretén evitar desviacions a l'alça en les masses salarials.
El Ministeri de Foment concreta l'ajustament en els seus recursos pressupostaris. Així mateix, cap a la meitat de juliol, el Ministeri de Foment va concretar l'ajustament de 3.435 milions d'euros en els seus recursos pressupostaris. Així, va anunciar que es rescindirien 32 contractes d'obra nova, menys del 3% del total dels superiors a un milió d'euros. No obstant això, 12 d'aquests contractes es duran a terme de nou mitjançant col·laboració público-privada a través de concessions i 2 es licitaran de nou per aconseguir més eficiència. A més a més, s'alentiran els terminis d'execució de 199 contractes de carreteres i ferrocarrils. No obstant això, a l'agost, el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, va anunciar que, possiblement, es podrien recuperar algunes obres públiques de les afectades per les retallades.
La millora del consum i l'avançament de les compres arran de la pujada del tipus de gravamen al juliol impulsen l'IVA. Pel que fa als comptes de l'Estat, gràcies a l'efecte de les mesures adoptades i a la millora de la conjuntura econòmica, han registrat una evolució favorable, i, en aquest sentit, cal destacar, sobretot, l'augment dels ingressos. Així, les entrades totals en les arques de l'Estat van pujar a 79.235 milions d'euros en els sis primers mesos de l'exercici, amb un increment interanual del 5,8%. Per la seva banda, un cop ajustats d'impactes normatius i del diferent grau d'execució de les devolucions enguany, els ingressos tributaris nets van pujar el 3,5% en relació amb el primer semestre del 2009, taxa que gairebé duplica l'acumulat fins al maig i que supera àmpliament la del PIB nominal.
Els ingressos per impostos directes es van incrementar l'1,0% en la primera meitat de l'any en relació amb el mateix període del 2009. La figura més important, l'impost sobre la renda de les persones físiques, va augmentar el 3,6%, a causa de la supressió parcial de la deducció anticipada dels 400 euros i de l'alça del tipus de retenció de les rendes del capital. Corregida d'aquestes mesures i dels diferents ritmes de les devolucions, la taxa de variació se situa en el -2,2%. D'altra banda, l'impost de societats va baixar el 14,5%.
Els impostos indirectes van experimentar una forta recuperació i van anotar un augment interanual del 22,6%. L'impost sobre el valor afegit (IVA) va pujar el 31,3%. Aquesta taxa està influïda pel nou sistema de devolució mensual i pel diferent grau d'execució de les devolucions. Així mateix, el dinamisme de la recaptació de l'IVA palesa la millora del consum, per bé que també reflecteix l'efecte de l'avançament de les compres arran de la pujada del tipus de gravamen l'1 de juliol del 2010. Els ingressos provinents de les vendes interiors i de les exportacions es van incrementar de forma considerable. D'altra banda, les entrades pels impostos especials van pujar el 7,2%.
Les mesures d'austeritat adoptades van tenint més incidència en la despesa. Pel que fa a les despeses, les mesures d'austeritat adoptades van tenint més incidència. Així, el total de pagaments no financers de l'Estat va pujar el 3,6% interanual en el període gener-juny, percentatge que es compara favorablement amb la taxa del 14,5% de l'acumulat fins al maig. Els corrents van augmentar el 7,9% en relació amb el primer semestre del 2009. L'increment interanual més intens va correspondre a les despeses financeres, del 23,0%, a causa del major endeutament. Les transferències corrents van pujar el 7,3%, a causa, sobretot, dels avançaments a compte a les comunitats autònomes fixats en el nou sistema de finançament. Les despeses corrents en béns i serveis acumulades es van incrementar el 3,2% i les de personal, el 2,4%, després de la retallada de les nòmines dels funcionaris al juny del 2010.
Quant als pagaments de capital, es van reduir el 17,1%. En aquest sentit, les inversions reals van caure el 6,2%, tot i l'augment del 2,4% de la inversió civil. Per la seva banda, les transferències de capital van disminuir el 22,7%.
La necessitat de finançament baixa el 25% fins al juny en relació amb el mateix període del 2009. Arran de l'evolució dels ingressos i de les despeses, el dèficit de caixa no financer de l'Estat es va situar en 30.794 milions d'euros fins al juny, xifra que representa una reducció interanual del 16,4%. En termes de comptabilitat nacional, tenint en compte el criteri comptable d'obligacions i de drets reconeguts, la necessitat de finançament de l'Estat va ser de 29.765 milions d'euros, amb una disminució anual del 24,7%. En relació amb el PIB, la necessitat de finançament es va situar en el 2,83%, enfront del 3,76% de la primera meitat del 2009.

Estalvi i finançament

Moderació del desendeutament del sector privat

Les entitats financeres van endurir lleugerament les condicions de l'oferta de finançament en el segon trimestre, a causa, sobretot, de les dificultats experimentades per accedir als mercats a l'engròs arran de la crisi fiscal grega, segons la corresponent enquesta del Banc d'Espanya. La demanda es va mantenir feble, per bé que va repuntar el segment de l'habitatge. El tipus d'interès mitjà de les operacions creditícies es va situar, al juny, en el 3,19%, molt a la vora del mínim de les últimes dècades registrat al maig.
En aquest context, al maig i al juny, es va frenar el procés de despalanquejament de les empreses i de les famílies, que havien assolit nivells d'endeutament alts abans de la recessió del 2008-2009. Així, el finançament al sector privat va anotar un descens interanual del 0,8% al juny, gairebé un punt per sota del registrat dos mesos abans.
El finançament al sector privat anota un descens interanual del 0,8% al juny, inferior en gairebé un punt al registrat a l'abril. La caiguda del finançament a les empreses també s'ha moderat en els últims mesos. Així, al juny, el seu saldo presentava un decrement interanual del 2,1%, 8 dècimes menys que a l'abril. Aquesta inflexió era deguda als préstecs de les entitats residents, que van frenar el seu descens, i a l'acceleració de l'emissió de valors de renda fixa, el saldo dels quals va pujar el 48,7% en relació amb el juny del 2009. En canvi, els préstecs de l'exterior es van contreure el 4,9%.
Repunt de les hipoteques per a la compra d'habitatge, en part per l'anticipació de la demanda propiciada per un increment de tributació. Al juny, el saldo del finançament a les llars va prosseguir la tònica de recuperació apuntada en els últims mesos i va anotar un increment interanual de l'1,0%, enfront d'una caiguda anual del 0,3% al desembre. Aquest impuls va provenir, sobretot, dels préstecs per a l'habitatge, que van augmentar l'1,4% en relació amb el mateix mes del 2009.
L'augment de les hipoteques s'explica per una disminució de l'esforç per accedir-hi, derivada de la reducció dels preus de les cases i dels baixos tipus d'interès. L'euríbor a un any, el més utilitzat com a referència en aquest segment del mercat, es va situar en l'1,37% de mitjana mensual al juliol, 16 punts bàsics per damunt del mínim històric del març del 2010, però per sota de la inflació, de manera que representava un tipus d'interès real negatiu. Durant les primeres setmanes d'agost, l'euríbor a dotze mesos va prosseguir la suau tendència ascendent i es va col·locar en l'1,42% al final de la tercera setmana del mes. També hi va influir una anticipació de la demanda, propiciada per l'increment del tipus de gravamen de l'impost sobre el valor afegit a partir de l'1 de juliol del 2010 per als habitatges nous i també per la supressió parcial, a partir del gener del 2011, de la desgravació en l'impost sobre la renda de les persones físiques.
Pel que fa a la morositat, al juny, la taxa del conjunt de les entitats creditícies es va prendre un respir: es va col·locar en el 5,3%, una dècima per sota del nivell dels dos mesos precedents, i va tornar al nivell de mitjan 1996. No obstant això, les institucions financeres han continuat augmentant les dotacions per fer front a la tendència ascendent de la mora. Per classes d'entitats, aquesta taxa es va situar en el 5,3% per als bancs; en el 5,3%, per a les caixes d'estalvis; en el 4,1%, per a les cooperatives de crèdit, i en el 10,1%, per als establiments financers de crèdit.
La taxa de morositat de les entitats creditícies es pren un respir al juny. El dia 23 de juliol, el Comitè Europeu de Supervisors Bancaris (CEBS) va publicar els resultats de les proves d'esforç efectuades a 91 entitats de crèdit europees. Les entitats participants de cada país representaven, com a mínim, el 50% del seu sector bancari. No obstant això, en el cas d'Espanya, en un exercici de màxima transparència, van ser provats tots els bancs cotitzats i totes les caixes d'estalvis.
Les proves de resistència confirmen la solidesa del sector bancari espanyol. Les proves de resistència van confirmar la solidesa del sector bancari espanyol. La gran majoria de les 27 entitats i grups espanyols analitzats van superar el nivell objectiu de capital acordat pel CEBS (el 6% de capital Tier 1, que representa el 50% més que el mínim exigit per la normativa internacional). "la Caixa", la caixa d'estalvis més gran d'Espanya, va registrar el 8,5% de la ràtio del Tier 1 en l'escenari advers i el 7,7% amb el xoc addicional del deute sobirà, una de les més altes de les entitats espanyoles. No obstant això, per complir amb l'acord de l'Ecofin que cap entitat quedi per sota d'aquest 6% de capital Tier 1 en l'escenari més advers, quatre agrupacions de caixes espanyoles, que no formen part del grup de les més grans, hauran d'incrementar els recursos propis per un import de 1.835 milions d'euros, tot i que les seves ràtios de capital superen àmpliament el 6% de la ràtio Tier 1.
En aquest marc, la nova Llei de Caixes, establerta pel Reial Decret-llei 11/2010, del 9 de juliol, permet que aquestes institucions captin al mercat capital de la màxima qualitat i estiguin preparades per afrontar la reforma de la regulació del sistema financer internacional, que exigirà més i millor capital de les institucions financeres. D'acord amb la nova Llei d'Òrgans de Govern i amb altres aspectes del règim jurídic de les caixes d'estalvis, aquestes entitats podran mantenir el seu estatus i emetre quotes participatives amb drets polítics, limitades al 50% del seu patrimoni, o, alternativament, podran traspassar el negoci financer a un banc de la seva propietat i gestionar l'obra social mitjançant una fundació. També es podran transformar en fundació cedint tot el seu negoci com a entitat de crèdit a un banc en què participin. A més a més, el Consell haurà d'estar format per professionals en un 50% com a mínim i no podrà incloure càrrecs polítics electes.

Lleuger creixement dels dipòsits bancaris

Pel que fa al finançament de les administracions públiques, el deute públic mesurat segons el Protocol de Dèficit Excessiu al final del primer semestre va augmentar el 19,0% en relació amb dotze mesos abans. No obstant això, es constata una desacceleració, ja que, a l'octubre del 2009, avançava a un ritme del 35,2% anual. El programa d'austeritat del Govern ha contribuït a aquest alentiment de l'endeutament públic. Les mesures restrictives del Govern i les reformes estructurals anunciades també han possibilitat una reducció de la prima de risc del deute públic espanyol. Així, el diferencial entre les obligacions de l'Estat espanyoles a deu anys amb les alemanyes al mateix termini va passar dels 221 punts bàsics cap a la meitat de juny a uns 180 en la quarta setmana d'agost.
La retribució mitjana dels dipòsits bancaris va assolir, al juny, el nivell més alt des del juliol del 2009 i es va situar en l'1,37%. Aquesta alça va ser deguda a l'augment de la remuneració dels dipòsits a termini i de les cessions temporals.
El patrimoni dels fons de pensions puja el 5% en els dotze últims mesos. L'augment de la retribució dels dipòsits a termini és coherent amb el lleuger increment de l'euríbor a un any, però també expressa l'interès de les entitats per finançar-se amb dipòsits de la clientela, ateses les dificultats per accedir als mercats internacionals després de l'esclat de la crisi fiscal grega. No obstant això, es va observar una millora després de la publicació dels resultats de les proves d'esforç dels bancs i de les caixes europeus. D'aquesta manera, al final de la primera meitat de l'exercici, els dipòsits del sector privat mostraven un lleuger augment interanual del 0,2%, que contrasta amb una reculada interanual del 0,7% a l'abril del 2010.
Al final del segon trimestre, el volum d'actius dels fons de pensions va pujar fins als 82.388 milions d'euros, amb un increment del 5% en relació amb el mateix mes de l'any anterior. El nombre de comptes de partícips va augmentar l'1% anual, fins als 10.646.477, i va marcar un rècord. La rendibilitat mitjana anual ponderada va ser del 3,4% a un any i del 5,2% a vint anys i va superar àmpliament la inflació.

Pimes: navegar amb el vent en contra

El sector empresarial, tant pel que fa a les pimes com a les grans empreses, és crucial per al creixement econòmic. De la seva salut, al capdavall, depèn la capacitat de generació de riquesa i d'ocupació d'un país. Al llarg dels últims anys, aquest sector s'ha vist sumit en una profunda recessió a la majoria de països desenvolupats, però l'efecte de la crisi ha estat significativament més virulent sobre les pimes que sobre les seves homòlogues més grans. Prenent l'exemple del cas espanyol, el nombre de pimes es va reduir el 10,1% entre el 2007 i el 2009, molt per damunt del 3,4% registrat per les grans empreses. Aquesta major vulnerabilitat ha reobert el debat sobre les febleses de les pimes i, més concretament, sobre les seves dificultats de finançament.
Malgrat que la definició de pime agrupa un conjunt molt heterogeni d'empreses i dificulta qualsevol intent de generalització, les pimes presenten certs trets comuns que les diferencien de les grans firmes i que influeixen en la seva capacitat de captar finançament extern. La seva menor dimensió i un major cost de professionalització de la seva gestió financera en limiten l'accés als mercats de capital (a través de l'emissió de deute corporatiu o del mercat borsari). Això fa que el crèdit bancari sigui la principal font de finançament de les pimes.
A més a més, hi ha dos aspectes que influeixen de forma molt important en les condicions de finançament de les pimes: uns majors costos de valoració del risc i una major possibilitat d'impagament. Pel que fa al primer aspecte, la menor sofisticació de la gestió financera i la menor disponibilitat d'informació financera actualitzada obliguen el prestador a incórrer en un cost addicional per poder determinar la solvència de l'empresa. Pel que fa al segon aspecte, la seva dimensió limita la capacitat de diversificació, tant geogràfica com sectorial, la qual cosa comporta una major concentració de riscos. A conseqüència d'aquest binomi valoració-risc, les condicions per al finançament de les pimes solen ser més estrictes que per a les empreses més grans, tant pel que fa als tipus d'interès com a les garanties exigides.(1)
Però ha estat durant la recent contracció econòmica quan les petites i mitjanes empreses han experimentat més contratemps a causa de les necessitats de finançament. Així, segons el Banc Central Europeu (BCE), el 19% de les pimes van considerar que, durant els sis últims mesos del 2009, l'accés al finançament va ser el seu segon problema.(2) Una proporció que va superar la de les empreses més grans.
La major dificultat per obtenir finançament per part de les pimes respon a diversos motius. En part, s'explica pel diferent ús del finançament. En el cas de les pimes, una proporció elevada dels fons captats és utilitzada per al finançament del seu circulant (per exemple, a través de les línies de crèdit), la qual cosa incrementa la seva vulnerabilitat en períodes de menor liquiditat com el viscut recentment. Un altre aspecte fonamental és l'efecte negatiu que van tenir les turbulències financeres iniciades al final del 2007 sobre la capacitat d'endeutament del sector bancari. A conseqüència d'això, les entitats financeres es van veure forçades a endurir els estàndards crediticis, en especial el 2008 segons el BCE.(3) Finalment, el deteriorament de les condicions econòmiques va afeblir la solvència de moltes empreses i, per tant, les seves possibilitats d'endeutament també es van veure reduïdes.
(1) Beck, T. et al. (2008), «Bank Financing for SMEs around the World: Drivers, Obstacles, Business Models and Lending Practices», World Bank Policy Research Working Paper. (2) Survey on the access to finance of small and medium-sized enterprises in the Euro Area. (3) The Euro Area Bank Lending Survey.
Tots aquests factors van acabar agreujant la situació de les pimes, ja prou difícil, i el menor optimisme sobre la seva evolució futura en va dificultar encara més l'accés al crèdit, i viceversa. El gràfic anterior, per exemple, mostra que, als països on les perspectives de negoci de les pimes es van deteriorar amb més força (Espanya, Hongria, Irlanda i Islàndia), les dificultats de finançament eren més grans.
No és estrany que, atès aquest escenari, la majoria de governs implementessin mesures per millorar les condicions de finançament a les pimes. Entre les més utilitzades, hi ha les línies de crèdit directes per finançar l'exportació o els projectes d'innovació, l'aval del crèdit bancari atorgat a les empreses i la millora de la liquiditat de les pimes (reduint els impostos i els terminis de pagament de les administracions públiques). Això va permetre estimular parcialment el crèdit per a les petites i mitjanes empreses, tot i que no va ser suficient per obrir completament els mercats tradicionals de finançament.
Però de la mateixa manera que el deteriorament de les perspectives econòmiques va agreujar la situació del sector, el canvi de tendència que estan experimentant pot actuar de revulsiu. En aquest sentit, el fort creixement que registra la zona de l'euro, el principal soci comercial d'Espanya, i, sobretot, el propi procés de recuperació de l'economia espanyola seran un baló d'oxigen per a les pimes. De fet, a Espanya, alguns dels indicadors disponibles referents a l'activitat de les petites i mitjanes empreses ja han començat a mostrar un canvi de tendència. Així, durant la primera meitat del 2010, es va registrar un increment net del nombre de pimes després de dos anys i mig de reducció continuada. Al mateix temps, les dades de la Central de Balanços publicades pel Banc d'Espanya mostren una lleugera millora de la rendibilitat del marge d'explotació de les empreses mitjanes durant el primer trimestre del 2010.
Malgrat que les petites i mitjanes empreses han iniciat el camí de la recuperació, al març d'enguany, el 85,3% encara trobaven dificultats per finançar-se.(4) Sense cap mena de dubte, la normalització de les condicions financeres no serà gens fàcil. El probable enduriment de la regulació bancària, per exemple, podria fer que aquest procés s'alentís. De tota manera, el retorn gradual a la via de creixement de l'economia espanyola ens permet ser optimistes.
(4) Segons l'enquesta del Consell Superior de Cambres de Comerç.
Aquest requadre ha estat elaborat per Joan Daniel Pina
Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"




Pots subscriure't ara per ser avisat per correu electrònic cada vegada que s'actualitzi l'Informe Mensual a internet. També per rebre per correu electrònic i en format PDF el/s capítol/s escollit/s.

Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.


 

mb

mb

Descarrega’t un acccés a Estudis i Anàlisi Econòmica des del teu mòbil

Escriu aquí el teu telèfon:

T'enviarem gratis un SMS amb l'accés directe

sub