Notícies Estudis
|
|
|
|
Informe Mensual, núm 343 - Febrer 2011
|
|
|
Conjuntura internacional
|
|
|
|
|
Estats Units
|
Estats Units: creixent a la recerca de l'ocupació
|
|
Els Estats Units creixen el 2,8% i milloren les perspectives per al 2011 a costa d'un dèficit públic elevat.
|
|
Al tancament d'aquest informe, la publicació de les dades del producte interior brut del quart trimestre del 2010 va presentar un creixement del 2,8% interanual, esperonat pel consum privat. Això confirma que el creixement per al 2011 hauria de ser superior al 2,9% del conjunt del 2010. Un avanç que, malgrat tot, bé podria ser insuficient per reduir de forma significativa una taxa d'atur que, segons la Reserva Federal, se situa quatre punts per damunt del nivell coherent amb la plena ocupació. Al capítol dels preus, la inflació subjacent continuarà netament per sota del 2% el 2011. Aquesta absència d'inflació, i del benefici que representa per als deutors l'erosió que provoca en el principal del deute, farà que les llars tinguin una mica més difícil la reducció del deute, que, en termes bruts, supera el 117,7% de la renda disponible.
|
|
|
|
En virtut del que s'ha dit, el risc d'un creixement insuficient continua essent més gran que el que representen les possibles tensions inflacionistes. Això explica que les polítiques fiscal i monetària mantinguin un biaix netament expansiu, amb una segona expansió quantitativa de la Fed anunciada al novembre, extensió de la cobertura per atur i baixades d'impostos. La prioritat és la reducció de l'atur per la via de la demanda, mentre que la necessària consolidació fiscal queda per més endavant, amb un dèficit públic per al conjunt del 2011 que no quedarà gaire per sota del 10% del producte interior brut (PIB).
|
|
|
|
|
Entre les fortaleses de l'economia nord-americana, cal destacar el vigor del consum privat, que, esperonat per les polítiques expansives i per una certa moderació de la taxa d'estalvi de les llars, ja ha recuperat els nivells anteriors a la crisi. Així, el consum privat va acabar l'any creixent l'1,1% intertrimestral (el 2,7% interanual), un cap d'any vigorós que ha de possibilitar que, el 2011, puguem assistir a una reducció de la taxa d'atur.
|
|
El consum consolida la millora, tot i que les vendes al detall es desacceleren després d'una bona ratxa.
|
|
Un altre punt fort és el bon to de la despesa d'inversió en equipament, malgrat l'alentiment del quart trimestre. La inversió es continuarà basant en la millora dels beneficis empresarials, que hauria de continuar al llarg del 2011, gràcies al major creixement de la demanda i als costos continguts que representa tenir capacitat ociosa. Coherent amb això, la percepció empresarial confirma l'optimisme. L'índex de sentiment empresarial de l'Institute for Supply Management del desembre va reprendre la tònica alcista i es va enfilar fins al nivell dels 57,0 punts, en el cas de les manufactures, i fins als 63,5 punts, en el dels serveis. Uns guarismes que es corresponen amb una situació d'expansió vigorosa. No obstant això, aquesta visió optimista té un punt feble significatiu. El component d'ocupació de l'índex de serveis, que representa el 80% del total de l'ocupació privada, va recular fins al nivell dels 50,5 punts i va mostrar que, ara com ara, les estratègies de la major part de les empreses passen més per la inversió i per la millora dels processos que per la contractació de personal.
|
|
L'habitatge continua al fons per culpa dels impagaments d'hipoteques.
|
|
Tot plegat no fa més que confirmar que el mercat de treball continua essent el principal punt que cal millorar de l'economia nord-americana. Per al 2011 s'espera una lleugera millora, però és difícil que la total normalització arribi abans de tres anys, llevat que el creixement no superi àmpliament el llindar del 3%. Però el camí és dur. Per bé que la taxa d'atur del desembre va baixar del 9,8% al 9,4%, aquesta millora va ser deguda, probablement, a factors estacionals. En el conjunt del 2010, es van crear 1.124.000 llocs de treball, pocs en comparació amb els 8,5 milions perduts durant la crisi. La reducció de peticions de subsidis d'atur i el creixement econòmic fan pensar que la creació d'ocupació per al conjunt del 2011 es pot apropar als 2 milions, però els treballadors desanimats i els que treballen a temps parcial involuntàriament haurien d'absorbir una part important d'aquesta creació. Una altra complicació continua essent l'elevada proporció d'aturats de llarga durada, que, per damunt del 40%, dobla la de recessions anteriors.
|
|
|
|
|
L'atur és una de les causes principals de l'elevat nombre d'execucions d'hipoteques per impagament, que, juntament amb l'alt endeutament de les llars, continuen fent que el mercat de l'habitatge continuï dominat per la sobreoferta. Així, tot i que l'esforç per comprar un habitatge està en nivells favorables i que la ràtio entre el preu dels immobles i els ingressos familiars ha tornat a la normalitat i ha marcat el final de la bombolla, el mercat continua sense reaccionar. L'índex Case-Shiller de preus de l'habitatge de segona mà va presentar a l'octubre el quart mes consecutiu de reculades i va acumular, en aquests quatre mesos, unes pèrdues del 2,9%. La venda d'habitatges va repuntar al desembre, però, en gran part, gràcies a un punt de partida molt baix. Pel costat de l'oferta, els habitatges iniciats del mateix mes van tornar a recular i van completar un segon any ancorats en nivells amb prou feines superiors al mig milió d'unitats, 1,1 milions menys del que es podria considerar normal. Els habitatges autoritzats, un indicador avançat de la construcció, van tenir un fort increment al desembre, però això va ser degut al fet que els constructors van intentar registrar les obres abans de l'inici del 2011, quan va entrar en vigor una normativa de construcció més restrictiva.
|
|
El sector exterior manté la millora de l'octubre i torna a contribuir al creixement.
|
|
A l'apartat dels preus, la inflació continua essent molt moderada. L'índex general de preus al consum (IPC) va pujar l'1,5% interanual al desembre, una mica per damunt dels mesos anteriors a causa del repunt del preu del petroli. No obstant això, l'índex subjacent, que exclou els preus de l'energia i de l'alimentació i que reflecteix amb més fidelitat les tendències de fons, va pujar el 0,8% interanual, molt a la vora del mínim històric de l'octubre. La Fed ha mostrat poca preocupació per les possibles tensions inflacionistes derivades d'un encariment de les primeres matèries sobre l'índex subjacent. En un entorn d'excés de capacitat productiva, és improbable que uns preus energètics o d'alimentació més alts es puguin acabar traslladant a la resta de la cistella de la compra.
|
|
|
|
|
El sector exterior, per la seva banda, continua donant alegries. El dèficit comercial de béns i serveis del novembre va mantenir la millora de l'octubre i es va reduir fins als 38.309 milions de dòlars, gràcies a la fermesa de les exportacions. El desequilibri comercial dels tres últims mesos va ser del 3,3% del PIB, clarament per sota del 5,0% del 2008. Aquesta millora hauria de portar el sector exterior a contribuir positivament al creixement de l'economia en el quart trimestre, després de nou mesos de constituir un llast. Aquest factor, unit al consum privat i a la inversió en equipament, contribuirà al bon to de l'economia nord-americana en els propers mesos.
|
Deflació, tipus zero... i altres paranys
|
|
|
|
Al llarg del 2010, els baixos nivells d'inflació i la modesta arrencada de la recuperació a les economies avançades van ressuscitar el fantasma de la deflació. El recent repunt de les primeres matèries ha temperat el temor a una caiguda generalitzada dels preus a Alemanya i a la zona de l'euro (vegeu el requadre «Les pressions inflacionistes reapareixen. Pujaran els tipus?»), però el moderat avanç de l'activitat i la persistent atonia de la inflació subjacent a l'altre costat de l'Atlàntic (vegeu el gràfic següent) no han permès aplacar del tot l'espectre. En la seva recent compareixença davant del Comitè Pressupostari del Senat, el mateix president de la Reserva Federal advertia dels riscos que implica un episodi deflacionista, que, si s'enquista, pot ser tant o més temible que moltes formes d'inflació. En aquests moments, la probabilitat que se li atribueix és baixa, però la gravetat d'aquests riscos aconsella no perdre'ls de vista.
|
|
|
|
|
El control del nivell general de preus correspon a l'autoritat monetària, i la seva reacció habitual davant d'una situació d'atur persistent i d'inflació subjacent inusualment baixa seria una reducció del tipus d'interès de referència. En principi, això hauria de donar aire a la demanda agregada i hauria d'empènyer els preus. No obstant això, la realitat actual és una mica més complexa: com ho il·lustra el gràfic següent, el tipus d'interès nominal de referència de les grans economies avançades s'ha anat apropant a zero des del final del 2008, de manera que, en no poder-se fixar un tipus nominal negatiu, hi ha poc marge per a noves reduccions. Segons alguns, les tres economies avançades més grans del món es podrien trobar en el temut «parany de la liquiditat», circumstància en què la política monetària convencional perd la capacitat per influir sobre el cicle econòmic. En aquest cas, quines són les opcions? Quines alternatives hi ha sobre la taula per evitar la deflació i estimular una economia que cau en un parany de liquiditat?
|
|
|
|
|
Tot i que hi ha un cert consens sobre com evitar un parany de liquiditat, aquest consens es dilueix quan es tracta d'acordar la mesura més apropiada per esperonar la demanda agregada d'una economia «atrapada». Així i tot, en un dels articles més esmentats, Lars E.O. Svensson discuteix i valora diferents propostes partint de la següent tesi:(1) el tipus d'interès que realment importa a l'hora de prendre decisions sobre consum o inversió és el tipus d'interès real, és a dir, la diferència entre el tipus d'interès nominal i les expectatives d'inflació. Per tant, tot i que el tipus d'interès nominal voregi el zero, l'autoritat monetària pot influir sobre la demanda agregada mitjançant el tipus d'interès real sempre que aconsegueixi canviar les expectatives d'inflació. És a dir, si pogués convèncer el sector privat que la inflació serà més alta en el futur, el tipus d'interès real es reduiria, de manera que s'estimularia la despesa i es facilitaria la sortida de la recessió i del clot de la deflació.
|
|
|
|
(1) Svensson, Lars E.O. 2003. «Escaping from a Liquidity Trap and Deflation: The Foolproof Way and Others.» Journal of Economic Perspectives, 17(4): 145-166.
|
|
|
|
Segons el plantejament d'Svensson, l'estratègia òptima per empènyer a l'alça les expectatives d'inflació duria el banc central a embarcar-se intencionadament en una conducta de política monetària marcadament expansiva que impliqués, sí o sí, més inflació en el futur. Així mateix, hauria de mantenir el tipus d'interès nominal a zero durant un llarg període de temps, fins i tot un cop fora de la recessió i de la deflació. Parafrasejant el parer de Paul Krugman, el banc central hauria de comprometre's a ser irresponsable i a resultar creïble.
|
|
|
|
A la pràctica, aquesta conducta «marcadament expansiva» podria consistir a anunciar un objectiu d'inflació prou elevat (per damunt de l'habitual) i mantenir-lo durant un període llarg de temps (uns quants anys) perquè certifiqui una inflació més alta en el futur. Una altra opció consistiria a anunciar un objectiu de nivell de preus a mitjà termini. L'avantatge d'aquesta estratègia és que si a curt termini la inflació registrada és baixa l'expectativa d'inflació a mitjà termini s'ajustarà a l'alça, ja que l'objectiu de nivell de preus exigirà una inflació més elevada per compensar el retard inicial. Si, en canvi, la meta és d'inflació, tot i que, al principi, la inflació quedi curta en relació amb l'objectiu, la meta per als períodes següents continuarà essent la mateixa, de manera que les expectatives d'inflació a llarg termini seran menors. Per tant, un objectiu de nivell de preus en lloc d'inflació permet influir més efectivament sobre les expectatives d'inflació a llarg termini (les que més importen per impulsar la despesa).
|
|
|
|
El taló d'Aquil·les de les dues estratègies és la credibilitat: tot i que el banc central «atrapat» prometi una inflació més alta en el futur, el sector privat pot dubtar de la seva voluntat o de la seva habilitat per mantenir aquest compromís un cop fora del parany. Com més grans són els dubtes, més gran és la probabilitat que les expectatives d'inflació no augmentin i que aquesta estratègia fracassi. Per contrarestar la desconfiança, l'autoritat monetària podria reforçar el «compromís inflacionista» amb mesures concretes, comunicables, transparents i que, d'alguna manera, el lliguessin de mans per no desviar-se de la seva promesa en el futur.
|
|
|
|
Una possibilitat és recórrer a una forta expansió quantitativa. Això implica expandir la base monetària mitjançant operacions de mercat obert, comprant bons o deute, com van fer les autoritats monetàries japoneses en els anys noranta o, més recentment, la Reserva Federal. No obstant això, aquesta opció també suscita controvèrsia. Els més crítics al·leguen que hi ha un risc elevat que en perdin el control i que generin un repunt inflacionista excessiu quan es reprengui l'activitat. També adverteixen de la repercussió que aquest tipus d'actuació pot tenir sobre altres economies que es converteixen en receptores d'una part d'aquesta major liquiditat, ja que es pressiona a l'alça el valor de les seves monedes i s'alimenta el risc d'una guerra de divises.
|
|
|
|
Una altra de les propostes aposta per reduir els tipus d'interès a llarg termini. Tot i que el nominal a curt sigui zero, els tipus a llarg no tenen per què ser-ho, i són aquests els que afecten les decisions de despesa. El mateix Bernanke proposava, el 2002, que el banc central podria anunciar un sostre de tipus d'interès per als bons públics d'un determinat venciment i es va comprometre a comprar una quantitat il·limitada per aconseguir aquest objectiu. Aquest compromís és fàcilment verificable, i, de fet, la Fed ja va mostrar, el 2010, la seva disposició a intervenir en el mercat de bons a 10 anys per mantenir el tipus d'interès per sota del 3,5%. En un article recent, Ricardo Caballero proposa, com a alternativa, utilitzar la creació de diners per finançar estímuls fiscals, però, com la resta de mesures proposades, hauria de ser fàcilment reversible.(2)
|
|
|
|
(2) Caballero, R. «A helicopter drop for the U.S. Treasury», VoxEU (Agost, 2010).
|
|
|
|
En definitiva, tot i que la seva implementació pràctica no estigui exempta de dificultats i comporti riscos, el pla per sortir amb èxit d'un parany de liquiditat inclou necessàriament tres elements: el compromís per part de l'autoritat monetària d'assolir un nivell de preus superior en el futur; una acció concreta que doni fe d'aquest compromís i que permeti induir un canvi d'expectatives en el sector privat, i, finalment, una estratègia de sortida que especifiqui quan i com es tornarà a la normalitat per reforçar la credibilitat de l'estratègia. Sens dubte, Ben Bernanke coneix bé aquest pla, i aquesta mateixa certesa ja reforça la credibilitat dels seus passos.
|
|
|
|
Aquest requadre ha estat elaborat per Marta Noguer Departament d'Economia Internacional, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"
|
Japó
|
Japó: compensant l'alentiment exportador
|
|
La producció industrial continua mostrant una tònica de feblesa.
|
|
El Japó ha crescut durant la major part del 2010, gràcies al repunt de les exportacions, després que passessin pel pou del 2009. Per al 2010, esperem un creixement superior al 4%, però, el 2011, les coses seran diferents. El motor exportador continua perdent força. La balança comercial del novembre confirma aquesta tendència, amb un superàvit que es va continuar reduint, amb unes exportacions que van créixer molt per sota de les importacions. El govern de Naoto Kan segueix una política de suport al consum privat per compensar aquest alentiment, però és dubtós que el consum sigui suficient, motiu pel qual és d'esperar que el Japó creixi el 2011 per sota del 2%.
|
|
|
|
|
Confirmant aquesta tendència d'alentiment, la producció industrial, que al Japó té una forta correlació amb la marxa de l'economia, ha invertit el rumb de la seva recuperació, tot i que la dada del novembre va esmenar, en part, la feblesa del mes d'octubre. L'indicador continua essent el 16,0% inferior al del maig del 2008, que va marcar l'inici de la crisi. El novembre tampoc no va ser un bon mes per a les perspectives de la inversió en equipament, amb una forta caiguda de les comandes de maquinària destinades a l'exportació.
|
|
|
El consum privat mostra signes d'esgotament després del final dels estímuls.
|
|
Si tenim en compte els últims indicadors, difícilment el consum repetirà les fortes dades del tercer trimestre. Les vendes d'automòbils, que, en el tercer trimestre, van créixer el 26,7% intertrimestral gràcies a les ajudes públiques, van baixar el 40,5% en el quart trimestre. En l'àmbit de l'habitatge, sembla que l'inici d'habitatges ha tocat fons i que les vendes de Tòquio encaren una suau recuperació, tot i que cal recordar els baixos nivells de partida i la depreciació acumulada del sòl del 17,9% en relació amb el primer trimestre del 2008.
|
|
L'IPC puja el 0,1%, però el subjacent recula l'1,0%.
|
|
La taxa d'atur del novembre va repetir el 5,1% de l'octubre, i els preus van tornar a baixar després del miratge del mes anterior i van demostrar que l'ombra de la deflació és allargada. L'IPC general va pujar el 0,1% interanual, però l'índex subjacent, el general sense l'energia ni els aliments, va intensificar el descens i va cedir l'1,0% interanual. Els preus de Tòquio, un indicador avançat que el mes passat ja apuntava a aquesta marxa enrere dels preus, van tornar a caure al desembre i van deixar clar que la deflació pot continuar uns mesos més.
|
Xina
|
Xina: segona posició en el podi mundial
|
|
|
|
De nou, la Xina sorprèn a l'alça i, amb un creixement del 9,8% interanual en el quart trimestre del 2010, situa el còmput de l'any en un robust 10,3% i pren al Japó el títol de segona economia mundial per darrere dels Estats Units.
|
|
La Xina acumula un creixement del 10,3% el 2010 i es converteix en la segona potència mundial.
|
|
Atès aquest vigor, els riscos de sobreescalfament s'intensifiquen. Malgrat la lleugera davallada de la inflació, que, al desembre, va marcar el 4,6% interanual, enfront del 5,1% del novembre -màxim en una mica més de dos anys-, les tensions inflacionistes no s'aturen. La tendència creixent del component sense alimentació s'afegeix a la pressió que exerceixen els aliments -que van acumular una pujada anual del 7,2%- sobre l'índex de preus del país. Per la seva banda, el preu de l'habitatge va créixer el 6,4% interanual i les vendes van tornar a pujar.
|
|
Els indicadors d'activitat continuen ferms, i augmenten els riscos de sobreescalfament.
|
|
Els indicadors d'activitat més recents, corresponents al mes de desembre, confirmen la vitalitat xinesa. Així, la producció industrial va créixer un robust 13,5% en termes reals. Pel costat de la demanda, les vendes al detall van avançar el 19,1% en termes nominals, per damunt de les previsions del consens i del 18,4% del tercer trimestre i van reflectir un cert enlairament del consum privat. Pel que fa a la formació de capital, la inversió en actius fixos va créixer el 24,5% interanual, lluny de corregir-se, malgrat les nombroses mesures destinades a refredar el sector immobiliari.
|
|
|
|
Així mateix, les limitacions al crèdit, una de les mesures destacades en aquest refredament, no han tingut l'efecte desitjat. La concessió de nous crèdits va vorejar els 8 bilions de renminbis per al conjunt del 2010, 0,5 bilions per damunt de l'objectiu fixat per les autoritats.
|
|
Nou enduriment monetari: pujada de tipus i coeficient de caixa.
|
|
En aquest context de dinamisme i d'inflació, les condicions monetàries s'han tornat a endurir. Just abans d'acabar l'any, el banc central va pujar en 0,25 punts bàsics el tipus d'interès de referència, fins al 5,81%, i va calmar els ànims dels qui s'havien sorprès per la immobilitat del tipus en la reunió del 13 de desembre. A això s'afegeix la nova pujada del coeficient de caixa, la quarta en dos mesos -fins al 18,5% de mitjana i per damunt del 19% per a les entitats més grans-, anunciada cap a la meitat de gener.
|
|
|
|
Al front exterior, la fortalesa de les importacions del desembre i la feblesa de les exportacions van moderar la recuperació comercial dels últims mesos i van situar el superàvit total de l'any en 184.535 milions de dòlars -el 6% per sota del total del 2009-. En percentatge del PIB, la contracció del superàvit va ser considerable, des del 3,9% del PIB el 2009 fins al 3% el 2010.
|
|
|
|
Malgrat l'alentiment del comerç exterior, les abundants entrades de capital, en part per l'esperada apreciació del renminbi, van catapultar les reserves internacionals de la Xina. Aquestes reserves van créixer en 448 milers de milions de dòlars el 2010 i van arribar als 2,85 bilions. Prou dòlars per adquirir el 20% del PIB nord-americà.
|
Brasil
|
Brasil: la inflació no dóna treva
|
|
El Banc Central del Brasil agafa les regnes en la lluita contra el sobreescalfament.
|
|
Atès el persistent avanç dels preus i amb la taxa d'inflació vorejant el 6% al final de 2010 (la meta és del 4,5% ± 2%), el Comitè de Política Monetària del Brasil no va sorprendre ningú quan va decidir, per unanimitat, apujar la taxa Selic en 50 punts bàsics després de la reunió del gener. D'aquesta manera, el tipus d'interès de referència es torna a situar en l'11,25%, un nivell elevat fins i tot si el comparem amb el d'altres economies emergents. Així mateix, es va apuntar la intenció de mantenir l'ajustament monetari, de manera que cal preveure que la propera pujada de tipus no es faci esperar.
|
|
|
|
Aquesta decisió no està exempta de riscos. El més significatiu és, sens dubte, la repercussió que això tindrà sobre un real ja prou enfortit i, per tant, sobre la competitivitat dels fabricants manufacturers locals. Amb el tipus d'interès real al voltant del 5%, les autoritats brasileres no ho tindran fàcil per frenar els fluxos de capital estranger i les pressions a l'alça sobre el valor de la seva divisa. En les últimes setmanes, s'han multiplicat els esforços per aplacar aquestes pressions. Entre les noves mesures, destaquen la pujada dels requisits de reserva dels dipòsits en moneda estrangera i una subhasta de reverse currency swaps, és a dir, una aposta del Govern als mercats de futurs a favor d'una depreciació del real que pretén contrarestar les pressions en sentit oposat.
|
|
Tot fa pensar que el Govern de Rousseff no demorarà el pla d'ajustament fiscal.
|
|
D'altra banda, s'espera que aquesta tònica d'ajustament monetari trobi suport en el terreny fiscal. No hi ha dubte que la major laxitud de la despesa pública arran de la crisi, que es va perllongar durant l'any electoral, ha contribuït de manera significativa al recent repunt inflacionista. Dilma Rousseff i el seu gabinet saben bé que, si volen complir l'objectiu de reduir el tipus d'interès real, no tenen cap altra alternativa que reduir el pressupost del Govern. Per això, la seva intenció és anunciar el pla de retallades de la despesa pública al final de gener.
|
|
|
|
Tot plegat hauria de contribuir a temperar l'obvi sobreescalfament de l'economia brasilera. Els indicadors d'activitat avançats suggereixen que l'activitat hauria guanyat un cert ímpetu en l'últim trimestre del 2010 i que la demanda interna continua sense donar mostra de feblesa. Així, doncs, tot fa pensar que la inflació continuarà donant guerra durant aquests primers mesos de l'any i que patirà, a més a més, pujades significatives en les tarifes públiques i pressions als mercats d'aliments. El Banc Central del Brasil ja ha deixat clar que no abaixarà la guàrdia, i la seva fermesa augmenta la pressió sobre el flanc fiscal perquè compleixi la seva part. Ara Dilma ha de recollir el guant.
|
Mèxic
|
Mèxic: a pas ferm, sense abaixar la guàrdia
|
|
Mèxic amplia la línia de crèdit amb l'FMI.
|
|
Tal com s'esperava, el Fons Monetari Internacional va aprovar la sol·licitud de les autoritats mexicanes d'ampliar la dotació i la durada de la línia de crèdit del Fons fins als 72.000 milions de dòlars i per dos anys. Aquesta línia substitueix i amplia la línia que havien renovat al març del 2010 per valor de 47.000 milions de dòlars. De tota manera, no s'espera que Mèxic recorri a la nova línia de crèdit, la qual ha de ser interpretada com una mesura de precaució que busca mantenir la confiança externa en l'economia asteca.
|
|
La inflació continua pujant, però l'output gap i la fortalesa del peso mantenen continguda la subjacent.
|
|
Si no hi ha sorpreses, no serà necessària ni per restaurar aquesta confiança. L'evolució econòmica continua evidenciant sòlids fonaments i una estricta salvaguarda de la disciplina macroeconòmica. El mateix FMI ha subratllat que la recent renovació de la línia de crèdit és un vot de confiança del Fons en l'economia asteca i ha lloat tant la reacció de les polítiques públiques davant de la crisi com l'avanç en el procés d'esmenar debilitats de caràcter més estructural, com la dependència petroliera de les arques públiques.
|
|
|
|
Els indicadors recents d'activitat esbossen una demanda interna que va recuperant de forma gradual el vigor, impulsada per la renovada confiança dels mexicans en la seva economia, per la progressiva millora del mercat de treball i per la recuperació gradual del crèdit. Pel que fa a la demanda externa, encara que hauria anat moderant l'embranzida, continua manifestant un bon to. Aquestes tendències es reflecteixen en l'evolució de l'activitat per sectors, amb una indústria que continua sorprenent per la seva força, un sector de la construcció que va guanyant tracció i uns serveis que comencen a contribuir de manera significativa al creixement econòmic.
|
|
|
|
En qualsevol cas, l'output gap encara és negatiu, la qual cosa ha permès, juntament amb un peso relativament fort, mantenir més o menys controlada la inflació subjacent. La inflació general, en canvi, continua pujant i supera la meta oficial del 3% ± 1%. Així i tot, no preveiem canvis en la política monetària de Banxico, si més no fins al final del 2011.
|
Matèries primeres
|
Han tocat sostre el petroli i l'or?
|
|
El petroli corregeix després d'haver vorejat els 100 dòlars per barril.
|
|
El preu del petroli va aturar momentàniament la tendència alcista i es va apropar a la referència dels 100 dòlars. Així, entre el 20 de desembre i el 20 de gener, el preu del cru va pujar el 5,2% i es va situar en els 97,34 dòlars per barril (qualitat Brent, per a lliuraments a un mes), la qual cosa representa un increment del 24,1% des de l'inici del 2010.
|
|
El petroli s'hauria d'allunyar dels 100 dòlars quan acabin els rigors hivernals.
|
|
El fred hivernal va ajudar a catapultar el preu del Brent en aquest inici d'any. Així mateix, l'OPEP va decidir recentment augmentar la producció per estabilitzar els preus. Els dos factors haurien de facilitar una certa recollida de beneficis al febrer i al març en un preu que també s'ha vist afectat per moviments especulatius. En els pròxims mesos, el cru hauria de seguir una tendència de suau creixement, però no creiem que superi la barrera dels 100 dòlars el 2011.
|
|
|
Ferro, platí i pal·ladi són els més alcistes entre els metalls, i el blat, entre els aliments.
|
|
Les alces van continuar predominant en el conjunt de les primes, amb un índex The Economist que va pujar el 7,1% en relació amb el mes passat i que acumula uns guanys del 41,0% des de l'inici del 2010. Entre els metalls, el ferro i els preciosos pal·ladi i platí van ser els que més es van apreciar, mentre que el coure va aturar la carrera alcista, tot i que continua l'escassetat d'oferta motivada per l'obsolescència de certes explotacions. Per part dels aliments, el blat i el cafè es van seguir encarint, el sucre es va alentir i l'arròs va continuar essent el menys alcista. Pel que fa a l'or, la demanda actual és, principalment, de tipus inversor i es basa en l'aversió al risc d'altres actius.
|
Les pressions inflacionistes reapareixen. Pujaran els tipus?
|
|
|
|
Poques conferències de premsa reben tanta atenció com les que ofereixen, periòdicament, els màxims responsables de la política monetària. Rere un discurs aparentment descriptiu de les condicions macroeconòmiques, sol haver-hi indicacions clau dels futurs moviments del tipus d'interès de referència. En aquest sentit, la roda de premsa que el president del Banc Central Europeu (BCE), Jean-Claude Trichet, va celebrar el mes de gener, després de la reunió del comitè de política monetària, podria marcar un punt d'inflexió. Després de mesos amb un discurs en què, sobretot, destacava l'elevada incertesa que envolta el procés de recuperació, el to del missatge va experimentar un lleuger però important canvi. El màxim responsable de la política monetària europea va assenyalar que les pressions inflacionistes havien augmentat més del que s'esperava i que, previsiblement, continuarien presents durant la primera meitat d'enguany. També va recordar que mai no s'havia compromès a no apujar el tipus d'interès i va afegir que tots havíem de tenir present l'episodi de l'estiu del 2008, quan, en un entorn econòmic molt advers, el BCE va apujar el tipus d'interès de referència per frenar l'alça de la inflació.
|
|
|
|
Certament, la situació actual ofereix certs paral·lelismes amb la viscuda el 2008. Llavors, les pressions inflacionistes també tenien l'origen en l'augment del preu de les primeres matèries. El petroli havia augmentat el 143% entre el gener del 2007 i el juny del 2008, i l'índex de productes agrícoles, el 85%. La tendència registrada per aquests índexs, des del gener del 2010, és similar, tot i que les cotes assolides encara no són les mateixes. L'índex de productes agrícoles ha pujat el 63% des del gener del 2010, i el petroli, el 34%. A més a més, el preu dels metalls industrials augmenta amb força aquesta vegada i acumula una pujada del 32% des del gener del 2010. El mateix succeeix amb el preu dels metalls preciosos.
|
|
|
|
Però no tot són similituds. Una de les coses que diferencia el context actual del del 2008 són les condicions en què es troben els bancs centrals per poder lluitar contra la inflació. Llavors, el tipus d'interès de referència del BCE i de la Fed es trobava al voltant del 4%, de manera que tenien marge tant a l'alça com a la baixa per poder estabilitzar els preus. Ara, els tipus d'interès es troben en mínims històrics, i, per tant, el recorregut a l'alça no és un problema. Però, des de l'inici de la crisi, a les dues institucions s'han dut a terme mesures d'injecció de liquiditat no convencionals que podrien complicar la gestió de la política monetària en un context de pressions inflacionistes.
|
|
|
|
Com és ben sabut, els principals bancs centrals dels països desenvolupats han injectat una enorme quantitat de liquiditat en les seves economies per assegurar el bon funcionament del sistema financer internacional. Aquestes mesures han estat criticades per alguns economistes pel risc inflacionista que comporten. En última instància, un augment de la liquiditat en el sistema financer podria sobreestimular la demanda per la via d'un augment del crèdit, i això acabaria pressionant els preus a l'alça (vegeu el requadre «Deflació, tipus zero... i altres paranys»). No obstant això, aquest escenari no sembla gens probable, ateses les condicions en què es troba la demanda. Però existeix un altre canal, una mica menys vistós però igualment perillós, a través del qual la liquiditat podria generar pressions inflacionistes. La liquiditat es podria haver dirigit cap a actius amb un elevat potencial de creixement i podria alimentar, així, els moviments especulatius. En aquest sentit, les primeres matèries són un bon candidat, ja que el fort creixement que experimenten els països emergents fa probable un creixement sostingut dels preus a mitjà termini. El problema és que, com s'explica en el requadre «Bombolles: un fenomen complex i difícil d'identificar», és molt difícil distingir si l'alça del preu d'un actiu és fruit d'un moviment especulatiu o si és degut a un canvi estructural de l'economia.
|
|
|
|
|
En aquest context, la disjuntiva en què es trobaran el BCE i la Fed, si l'alça del preu de les primeres matèries continua, serà de primer ordre. La decisió d'apujar el tipus d'interès en aquest tipus d'escenaris no té una resposta òbvia. Només cal recordar que l'estratègia de la Fed i del BCE va ser totalment oposada el 2008. Mentre, a la zona de l'euro, el tipus d'interès de referència va augmentar en 25 punts bàsics i es va situar en el 4,25%, als Estats Units, la Fed el va abaixar del 4% al 2%. Però, a més a més, les dues institucions hauran d'analitzar l'oportunitat de començar a retirar la liquiditat dels mercats financers abans que s'hagin estabilitzat.
|
|
|
|
La impossibilitat de demostrar si les polítiques d'expansió quantitativa sustenten l'alça dels preus pot generar un ampli debat sobre quina és la millor estratègia per lluitar contra la inflació. Això, aïlladament, podria augmentar la volatilitat dels tipus d'interès interbancaris, ja que als mercats els serà més difícil predir l'estratègia que seguiran els bancs centrals. A més a més, si al final s'optés per començar a retirar la liquiditat, la volatilitat podria pujar més. És cert, com han apuntat, repetidament, Jean-Claude Trichet i Ben Bernanke, que retirar la liquiditat injectada és tècnicament senzill. N'hi ha prou amb incentivar les entitats financeres perquè la retornin al banc central. Una forma senzilla de fer-ho, per exemple, és apujant el tipus d'interès dels dipòsits que les entitats tenen al BCE o a la Fed. Però l'enorme quantitat de liquiditat injectada i la falta d'experiència, ja que seria la primera vegada que es posaria en pràctica aquest mecanisme a gran escala, fan molt difícil calibrar els efectes d'aquesta estratègia.
|
|
|
|
Una altra forma que tenen les autoritats monetàries de retirar la liquiditat injectada consisteix a vendre a les entitats financeres els títols de deute inicialment comprats. Això, però, podria generar fortes pressions sobre els tipus d'interès. En un entorn en què els estats ja emeten una gran quantitat de deute públic, si, a més a més, l'oferta es veu incrementada per la de l'autoritat monetària, els tipus d'interès podrien haver de pujar ràpidament per satisfer la demanda. Aquest escenari, si es produís, seria molt nociu per al conjunt de l'economia i podria frenar el procés de recuperació.
|
|
|
|
En definitiva, cal esperar que, al final, les pressions inflacionistes siguin moderades i passatgeres. Els bancs centrals dels països en vies de desenvolupament amb altes pressions inflacionistes, com la Xina i el Brasil, ja han començat a apujar el tipus d'interès. Això hauria de moderar el creixement de la seva economia i, per tant, restar pressió als preus de les primeres matèries. En cas contrari, la pressió sobre els bancs centrals dels països desenvolupats tornarà a ser màxima.
|
|
|
|
Aquest requadre ha estat elaborat per Oriol Aspachs Bracons Departament d'Economia Europea, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"
|
|
|
Pots subscriure't ara per ser avisat per correu electrònic cada vegada que s'actualitzi l'Informe Mensual a internet. També per rebre per correu electrònic i en format PDF el/s capítol/s escollit/s.
|
Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.
|
|
Descarrega’t un acccés a Estudis i Anàlisi Econòmica des del teu mòbil
T'enviarem gratis un SMS amb l'accés directe
|
