Poques conferències de premsa reben tanta atenció com les que ofereixen, periòdicament, els màxims responsables de la política monetària. Rere un discurs aparentment descriptiu de les condicions macroeconòmiques, sol haver-hi indicacions clau dels futurs moviments del tipus d'interès de referència. En aquest sentit, la roda de premsa que el president del Banc Central Europeu (BCE), Jean-Claude Trichet, va celebrar el mes de gener, després de la reunió del comitè de política monetària, podria marcar un punt d'inflexió. Després de mesos amb un discurs en què, sobretot, destacava l'elevada incertesa que envolta el procés de recuperació, el to del missatge va experimentar un lleuger però important canvi. El màxim responsable de la política monetària europea va assenyalar que les pressions inflacionistes havien augmentat més del que s'esperava i que, previsiblement, continuarien presents durant la primera meitat d'enguany. També va recordar que mai no s'havia compromès a no apujar el tipus d'interès i va afegir que tots havíem de tenir present l'episodi de l'estiu del 2008, quan, en un entorn econòmic molt advers, el BCE va apujar el tipus d'interès de referència per frenar l'alça de la inflació.

  Certament, la situació actual ofereix certs paral·lelismes amb la viscuda el 2008. Llavors, les pressions inflacionistes també tenien l'origen en l'augment del preu de les primeres matèries. El petroli havia augmentat el 143% entre el gener del 2007 i el juny del 2008, i l'índex de productes agrícoles, el 85%. La tendència registrada per aquests índexs, des del gener del 2010, és similar, tot i que les cotes assolides encara no són les mateixes. L'índex de productes agrícoles ha pujat el 63% des del gener del 2010, i el petroli, el 34%. A més a més, el preu dels metalls industrials augmenta amb força aquesta vegada i acumula una pujada del 32% des del gener del 2010. El mateix succeeix amb el preu dels metalls preciosos.

  Però no tot són similituds. Una de les coses que diferencia el context actual del del 2008 són les condicions en què es troben els bancs centrals per poder lluitar contra la inflació. Llavors, el tipus d'interès de referència del BCE i de la Fed es trobava al voltant del 4%, de manera que tenien marge tant a l'alça com a la baixa per poder estabilitzar els preus. Ara, els tipus d'interès es troben en mínims històrics, i, per tant, el recorregut a l'alça no és un problema. Però, des de l'inici de la crisi, a les dues institucions s'han dut a terme mesures d'injecció de liquiditat no convencionals que podrien complicar la gestió de la política monetària en un context de pressions inflacionistes.

  Com és ben sabut, els principals bancs centrals dels països desenvolupats han injectat una enorme quantitat de liquiditat en les seves economies per assegurar el bon funcionament del sistema financer internacional. Aquestes mesures han estat criticades per alguns economistes pel risc inflacionista que comporten. En última instància, un augment de la liquiditat en el sistema financer podria sobreestimular la demanda per la via d'un augment del crèdit, i això acabaria pressionant els preus a l'alça (vegeu el requadre «Deflació, tipus zero... i altres paranys»). No obstant això, aquest escenari no sembla gens probable, ateses les condicions en què es troba la demanda. Però existeix un altre canal, una mica menys vistós però igualment perillós, a través del qual la liquiditat podria generar pressions inflacionistes. La liquiditat es podria haver dirigit cap a actius amb un elevat potencial de creixement i podria alimentar, així, els moviments especulatius. En aquest sentit, les primeres matèries són un bon candidat, ja que el fort creixement que experimenten els països emergents fa probable un creixement sostingut dels preus a mitjà termini. El problema és que, com s'explica en el requadre «Bombolles: un fenomen complex i difícil d'identificar», és molt difícil distingir si l'alça del preu d'un actiu és fruit d'un moviment especulatiu o si és degut a un canvi estructural de l'economia.

  En aquest context, la disjuntiva en què es trobaran el BCE i la Fed, si l'alça del preu de les primeres matèries continua, serà de primer ordre. La decisió d'apujar el tipus d'interès en aquest tipus d'escenaris no té una resposta òbvia. Només cal recordar que l'estratègia de la Fed i del BCE va ser totalment oposada el 2008. Mentre, a la zona de l'euro, el tipus d'interès de referència va augmentar en 25 punts bàsics i es va situar en el 4,25%, als Estats Units, la Fed el va abaixar del 4% al 2%. Però, a més a més, les dues institucions hauran d'analitzar l'oportunitat de començar a retirar la liquiditat dels mercats financers abans que s'hagin estabilitzat.

  La impossibilitat de demostrar si les polítiques d'expansió quantitativa sustenten l'alça dels preus pot generar un ampli debat sobre quina és la millor estratègia per lluitar contra la inflació. Això, aïlladament, podria augmentar la volatilitat dels tipus d'interès interbancaris, ja que als mercats els serà més difícil predir l'estratègia que seguiran els bancs centrals. A més a més, si al final s'optés per començar a retirar la liquiditat, la volatilitat podria pujar més. És cert, com han apuntat, repetidament, Jean-Claude Trichet i Ben Bernanke, que retirar la liquiditat injectada és tècnicament senzill. N'hi ha prou amb incentivar les entitats financeres perquè la retornin al banc central. Una forma senzilla de fer-ho, per exemple, és apujant el tipus d'interès dels dipòsits que les entitats tenen al BCE o a la Fed. Però l'enorme quantitat de liquiditat injectada i la falta d'experiència, ja que seria la primera vegada que es posaria en pràctica aquest mecanisme a gran escala, fan molt difícil calibrar els efectes d'aquesta estratègia.

  Una altra forma que tenen les autoritats monetàries de retirar la liquiditat injectada consisteix a vendre a les entitats financeres els títols de deute inicialment comprats. Això, però, podria generar fortes pressions sobre els tipus d'interès. En un entorn en què els estats ja emeten una gran quantitat de deute públic, si, a més a més, l'oferta es veu incrementada per la de l'autoritat monetària, els tipus d'interès podrien haver de pujar ràpidament per satisfer la demanda. Aquest escenari, si es produís, seria molt nociu per al conjunt de l'economia i podria frenar el procés de recuperació.

  En definitiva, cal esperar que, al final, les pressions inflacionistes siguin moderades i passatgeres. Els bancs centrals dels països en vies de desenvolupament amb altes pressions inflacionistes, com la Xina i el Brasil, ja han començat a apujar el tipus d'interès. Això hauria de moderar el creixement de la seva economia i, per tant, restar pressió als preus de les primeres matèries. En cas contrari, la pressió sobre els bancs centrals dels països desenvolupats tornarà a ser màxima.

  Aquest requadre ha estat elaborat per Oriol Aspachs Bracons Departament d'Economia Europea, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"

Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.