Informe sencer sense compactar ( 1,96 MB )

 

  Després de la gran recessió del 2008 i 2009, durant la qual el preu del petroli va arribar a caure fins als 40 dòlars per barril Brent, el cru va reprendre la via alcista i sembla que, en els últims mesos, s'ha estabilitzat al voltant dels 115 dòlars. Aquest gran augment i la forta resistència a la baixa dels preus del cru en els últims mesos, malgrat la feblesa de la recuperació a les economies avançades, han reobert el debat sobre el paper que juguen els factors fonamentals d'oferta i demanda enfront de la importància de l'especulació.

  Pel costat de la demanda, la puixança dels mercats emergents –amb una elevada elasticitat-renda de demanda energètica– ha impulsat, en gran part, l'increment en el preu del cru en la dècada dels dos mil, així com el seu repunt des del 2009. I és que el progrés econòmic és el factor més important en la determinació de la demanda energètica. En particular, el consum de petroli augmenta amb els avanços del PIB, en especial si el nivell de renda del país és relativament baix. És a dir, mentre els països més rics poden mantenir taxes de creixement elevades sense haver d'incórrer en grans increments en el consum de cru, això no és cert per a les regions menys desenvolupades.(1) D'aquesta manera, el dinamisme dels emergents, que ha superat la majoria de previsions, s'ha reflectit en un augment de la demanda de petroli que, ateses les limitacions per al creixement de l'oferta, ha derivat inevitablement en un notable augment de preus. Per il·lustrar-ho, només cal tenir en compte que, mentre el consum mundial va augmentar en 0,9 milions de barrils diaris entre el 2007 i el 2010, a la Xina –el gran consumidor emergent– l'increment va ser d'1,5 milions (vegeu el gràfic següent). Així, doncs, el consum global fora del gegant asiàtic va haver de disminuir en 600.000 barrils diaris, la qual cosa ha estat possible, en bona part, gràcies a la pujada de preus –per bé que és cert que la reculada econòmica d'alguns països avançats durant aquests anys també ha contribuït a reduir la demanda energètica–.

  Pel que fa als factors d'oferta, la inestabilitat geopolítica al Nord d'Àfrica i a l'Orient Mitjà també ha estat un ingredient determinant en l'encariment del petroli durant la primera meitat d'enguany. En particular, l'esclat de la Revolució Líbia cap a la meitat de febrer va comportar la interrupció del 2% de la producció mundial. Si utilitzem una elasticitat-preu de la demanda de petroli a curt termini de –0,07, valor màxim (en termes absoluts) estimat per l'informe Perspectives Econòmiques Mundials de l'FMI de l'abril del 2011, una reducció de l'oferta del 2% representa un augment del preu del petroli d'una mica més del 28%.(2) Aquest increment és similar a la pujada del 25% del febrer-abril d'enguany. En resum, la baixa elasticitat-preu de la demanda provoca que petites revisions en l'oferta present i futura originin grans variacions de preus.

  (1) Diverses estimacions situen l'elasticitat-renda de demanda energètica al voltant del 0,5 per a les economies desenvolupades i prop de l'1 per a les economies menys avançades.

  (2) Una elasticitat-preu de –0,07 indica que un augment de preus del 10% es tradueix en una reducció de la demanda del 0,7%.

  Finalment, l'elevada i creixent rellevància de les inversions financeres de caràcter especulatiu al mercat de futurs del petroli i el seu efecte en la determinació i en la volatilitat dels preus és un tema que genera disparitat d'opinions. D'una banda, nombrosos analistes conclouen que els factors clàssics d'oferta i demanda són els principals responsables de les dramàtiques pujades i de les posteriors davallades de preus durant els dos mil i argumenten que l'escassa evidència d'una acumulació d'existències és prova de la poca rellevància de l'especulació. En concret, segons aquests analistes, si els especuladors aposten per un increment del preu del petroli adquirint futurs, el preu del futur augmentarà i se situarà molt per damunt del preu spot (preu del mercat al comptat). En aquesta situació, hi ha incentius per comprar petroli al comptat, per emmagatzemar-lo –ampliant així les existències– i per vendre'l al mercat de futurs, de manera que l'augment del preu spot en un entorn especulatiu es produeix per una acumulació d'existències.

  No obstant això, els analistes que afirmen que els inversors financers en primeres matèries han facilitat la formació de bombolles especulatives sostenen que la variació d'existències no és un bon indicador del paper jugat pels especuladors. Argumenten que, si el preu del futur augmenta molt per damunt del preu spot, els mateixos productors de petroli poden decidir ajornar l'extracció per vendre'l al mercat de futurs. En aquest cas, el preu spot augmentaria sense que observéssim una acumulació d'existències. D'altra banda, si l'elasticitat-preu de la demanda de cru és molt baixa, tal com sembla que és el cas, ni les existències ni l'oferta haurien de patir grans canvis en cas de moviments de tipus especulatiu. Finalment, en presència d'altres xocs que també poden afectar les existències, com una petita disrupció en l'oferta, la variació derivada de l'especulació pot no ser visible.

  Seguint amb els treballs que defensen la rellevància de la inversió especulativa, la majoria plantegen models on els inversors financers mantenen una certa heterogeneïtat d'opinions. És a dir, tal com succeeix a la realitat, no tots els inversors sostenen les mateixes creences sobre com evolucionarà l'economia, malgrat que poden tenir les mateixes fonts d'informació. És justament aquesta pluralitat la que provoca que el preu d'equilibri no coincideixi amb el que marcarien els factors fonamentals. L'exemple del «certamen de bellesa» exposat, cap a la meitat dels anys trenta, per John Maynard Keynes per explicar els preus borsaris és útil per entendre aquest mecanisme.(3)

  L'analogia emprada per Keynes és la d'un concurs en què els participants han d'escollir, entre un grup de fotografies, els sis rostres que consideren més bells. Un cop realitzada la votació, se sorteja un premi entre els individus que hagin triat la cara més votada. Tot i que, certament, alguns jugadors triaran els rostres que considerin més bells, altres participants aniran una mica més enllà i intentaran intuir la percepció de bellesa que pot tenir la majoria i escolliran en funció d'aquesta suposició. Empíricament, s'observa que, quan els participants no escullen segons els estàndards, sinó que prediuen el que uns altres pensen o, fins i tot, intenten predir el que uns altres prediuen sobre el consens general, el rostre guanyador obté un major percentatge de vots. Anàlogament, en una situació de mercat i d'especuladors majoritàriament optimistes (pessimistes), el preu d'equilibri se situarà per damunt (per sota) del que marcarien els elements d'oferta i demanda clàssics, tal com succeïa amb el percentatge de vots de la cara més bella.(4)

  En definitiva, tot i que els factors macroeconòmics clàssics d'oferta i demanda poden explicar una bona part dels moviments sobtats a curt termini que observem en el preu del cru, la progressiva importància de les primeres matèries com a destinació de la inversió financera és un element que no pot ser ignorat.

  (3) Per a més detalls, vegeu el capítol 12 de «General Theory of Employment, Interest and Money», de John Maynard Keynes.

  (4) Per a més detalls, vegeu F. Allen, S. Morris i H.S. Shin (2006), «Beauty Contests and Iterated Expectations in Asset Markets», Review of Financial Studies, vol. 19, núm. 3.

  Aquest requadre ha estat elaborat per Clàudia Canals

  Departament d'Economia Internacional, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, ”la Caixa”

---

Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.