La taxa d’estalvi de la potència oriental és molt alta, el 47% del PIB. Per què?

  La Xina consumeix poc més de la meitat del que produeix i, amb una taxa d’estalvi del 47% del PIB el 2005, es converteix en un dels grans «estalviadors» mundials(1) (vegeu el gràfic adjunt). Aquest patró d’estalvi és força comú entre els països asiàtics en vies de desenvolupament, que estalvien, de mitjana (inclosa la Xina), el 40% del PIB. Aquesta situació no és dóna entre les economies més avançades, amb taxes d’estalvi properes al 20% del PIB.(2) Què motiva aquesta gran diferència de comportament?

  Paga la pena analitzar amb detall els motius que fan que la Xina presenti una taxa d’estalvi tan elevada. Atès que, en tota economia, hi ha tres sectors institucionals que estalvien –les famílies, les empreses i el sector públic–, aquest estudi requereix un examen de cadascun per separat.

  Les famílies xineses van incrementar la taxa d’estalvi de manera significativa en la dècada dels noranta i la van situar, de llavors ençà i de manera força estable, al voltant del 20% del PIB. El motiu d’una taxa tan elevada és, sobretot, preventiu. La reducció progressiva de les ja baixes cobertures sanitàries i per atur proporcionades pel govern i per les empreses va obligar les famílies a incrementar la taxa d’estalvi per afrontar situacions imprevistes de malaltia o de pèrdua de la feina. A més a més, la despesa del govern en matèria d’educació i de pensions és també molt reduïda, de manera que les famílies han d’estalviar per educar els seus fills o per poder-se retirar decentment. Una dada que il·lustra aquesta necessitat d’estalvi és la comparació de la despesa social pública a la Xina, que va arribar al 3,5% del PIB el 2005, amb la d’Espanya, que només en educació va invertir el 4,5% del PIB ja el 2003.(3)

  Un altre factor que contribueix a l’elevada taxa d’estalvi de les famílies és el subdesenvolupament dels mercats financers xinesos. L’accés al crèdit per adquirir béns duradors és difícil, i tampoc és senzill contractar assegurances per cobrir determinats riscos, de manera que les famílies només tenen el recurs d’estalviar per afrontar aquestes compres i eventualitats.

  No obstant això, i malgrat que les famílies estalvien molt, l’augment continuat, en els últims anys, de l’estalvi total a la Xina s’explica, bàsicament, per l’augment en l’estalvi del sector públic i de les empreses, els altres dos agents de l’economia.

  El sector públic xinès ha passat d’estalviar gairebé el 5% del PIB el 1992 al 10% el 2005. Igual que en el cas de les famílies, el seu motiu es podria interpretar com a preventiu, ja que és la fràgil situació del sector financer la que ha obligat el sector públic xinès a incrementar la taxa d’estalvi per recapitalitzar els bancs.

  No obstant això, el paper del sector públic en l’estalvi no acaba aquí, ja que és una figura principal en el gran estalvi empresarial esdevingut recentment. En concret, les empreses xineses han passat d’estalviar al voltant del 10% del PIB el 1992 a estalviar el 20% el 2005. En els últims anys, els beneficis empresarials, en termes de PIB, han crescut, en part a causa de certes reformes empresarials, però, sobretot, gràcies al suport del govern a les exportacions, el qual ha mantingut un tipus de canvi infravalorat per afavorir-les. Així, els beneficis retinguts de les empreses, o equivalentment el seu estalvi, s’han convertit en un factor clau per explicar l’estalvi total xinès.

  Són especialment les empreses públiques, que tenen un pes del 50% en el total dels beneficis empresarials, les que estalvien desmesuradament. Aquestes empreses, en no estar obligades a distribuir dividends al seu propietari, el govern, generen grans quantitats d’estalvi, o beneficis retinguts, una part dels quals els reinverteixen en la mateixa empresa, fet que sovint genera una mala assignació dels recursos en determinats actius i/o sectors. Si aquests beneficis li fossin distribuïts, el govern podria augmentar la despesa en serveis sanitaris, educació i cobertura per atur i jubilació, entre altres prestacions, sense necessitat d’incrementar els impostos. Així, les famílies podrien disminuir la taxa d’estalvi o, el que és el mateix, incrementar el consum, la qual cosa ajudaria a generar un model de creixement basat en el consum privat, en lloc de l’actual, basat fonamentalment en la inversió i en les exportacions.

  Admetent implícitament que la seva taxa d’estalvi és massa alta, la Xina s’ha proposat augmentar el consum. Amb aquesta finalitat, pretén incrementar la despesa en prestacions socials, apujar el salari mínim i reformar les polítiques de tipus de canvi per dotar-les de més flexibilitat. No obstant això, sembla que les propostes suggerides pel govern xinès no es duen a terme. El govern encara actua per prevenir l’apreciació del renminbi. La despesa en els programes socials encara és petita. I els intents d’augmentar el salari mínim troben dos problemes. Primer, la gran llibertat que el govern central dóna als governs locals per escollir el salari mínim de la seva zona. Segon, el poc efecte que aquesta política té en els treballadors, ja que només una ínfima proporció es troba per sota del salari mínim.(4)

  Així i tot, no podem oblidar el fet que és la posició d’estalvi net –estalvi menys inversió– de països com la Xina (vegeu la taula adjunta) la que permet que economies com la nord-americana o com l’espanyola inverteixin més del que estalvien, finançant una part de la seva inversió interna i el seu dèficit per compte corrent. Si la Xina canvia d’actitud en relació amb l’estalvi i redueix efectivament el contingut de les seves arques, potser els països veïns seguiran els seus passos, i això podria dur a un augment dels tipus d’interès mundials, tal com s’especulava al número de gener d’aquest Informe Mensual.

Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.