Notícies Estudis Notícies Estudis


Estudis i Anàlisi Econòmica > Informació econòmica > Informe Mensual > Edició web 20-6-13
Informe Mensual, núm 300 - Març 2007
Conjuntura espanyola
Informe complet ( 890,35 KB )
     

Activitat econòmica

Balanç del 2006: més creixement i menys desequilibris
El PIB creix el 3,9% el 2006 i supera en més d’un punt l’increment de la zona de l’euro. En el quart trimestre del 2006, el producte interior brut (PIB) generat per l’economia espanyola va créixer el 4,0% interanual, dues dècimes més que en el trimestre precedent, i va mantenir la tònica d’acceleració iniciada fa tres anys. En el conjunt del 2006, el creixement total del PIB va pujar al 3,9% interanual, quatre dècimes més que el 2005. Aquest ritme expansiu és molt superior al registrat als països del nostre entorn (supera en més d’un punt percentual el del conjunt de la zona de l’euro). Però el fet més positiu és que aquesta important acceleració de l’activitat va anar acompanyada d’una major contenció dels desequilibris crònics de l’economia espanyola: els preus es van desaccelerar, la productivitat va millorar i el creixement del dèficit exterior va tendir a moderar-se.
Es modera el creixement de la demanda nacional i es redueix l’aportació negativa del sector exterior. Es tracta d’una correcció encara clarament insuficient, però que va en la bona direcció. La demanda nacional es va moderar, amb una contribució al creixement del PIB de 4,9 punts percentuals (tres dècimes menys que el 2005), i, al seu torn, l’aportació negativa del sector exterior es va reduir en un punt (set dècimes menys), a conseqüència d’una acceleració del creixement de les exportacions més intensa que en el cas de les importacions. No obstant això, aquesta millora no va impedir que el dèficit exterior augmentés de nou (per damunt dels 82.900 milions d’euros, al voltant del 8,5% del PIB), però ho va fer a un ritme més moderat (va créixer el 23%, enfront del 37% del 2005).
En el conjunt de l’any, el consum final de les llars va desaccelerar el ritme d’avanç al 3,7% (cinc dècimes menys que el 2005), a causa, principalment, del menor consum de béns duradors (les vendes d’automòbils de turisme, per exemple, van recular el 2,0%). No obstant això, es va observar un comportament desigual al llarg de l’any: en la primera meitat, el creixement va tendir a desaccelerar-se lleugerament, però, cap al final, va enfortir-se. Al començament del 2007, s’aprecia una tònica similar. Les poques dades que es coneixen són de signe expansiu (al gener, les matriculacions de vehicles de turisme i tot terreny van créixer el 2,7% interanual), tot i que la confiança dels consumidors hagi empitjorat una mica (va caure a 12 punts negatius).
Es modera l’avanç del consum privat, però es revifa cap al final de l’any. Per la seva banda, el consum públic va créixer el 4,4% (enfront del 4,8% del 2005) i va mostrar un comportament molt irregular al llarg de l’any. Cal destacar l’important repunt de la despesa en l’últim trimestre, amb un augment del 4,9% interanual, a causa, sobretot, de l’acceleració de la remuneració dels assalariats.
Globalment, la formació bruta de capital va moderar també el ritme d’avanç el 2006, fins al 6,3% (set dècimes menys que el 2005), tot i que dos dels seus components, la inversió en béns d’equipament i la construcció, van tenir un comportament força expansiu. El creixement del primer es va accelerar fins al 9,7% (enfront del 9,0% de l’any precedent) i el del segon va quedar en el 5,9%, només una dècima menys que el 2005. En canvi, la inversió en altres productes es va moderar significativament (el 3,2%, enfront del 7,5% del 2005).
En el conjunt del 2006, la marxa de la formació bruta de capital s’alenteix... El creixement de la inversió en béns d’equipament es va accelerar gradualment al llarg del 2006 i va marcar un màxim notable en el quart trimestre (11,4%). A la construcció, l’edificació residencial i l’obra en infraestructures (principalment, de carreteres i ferroviàries vinculades a l’alta velocitat) van continuar essent els motors de l’activitat. En particular, la construcció d’habitatges va augmentar el 6,4% (sis dècimes més que el 2005), però va presentar una tendència desaccelerada al llarg de l’any i va acabar reduint el ritme d’avanç interanual al 5,0% en el quart trimestre.
Com s’ha indicat al començament, la millora del sector exterior va ser deguda a l’impuls de les exportacions, sobretot les de béns, el creixement de les quals es va accelerar el 2006 (5,6%, enfront de l’increment nul del 2005) més que les referides als serveis, que van augmentar el 7,5%, enfront del 4,5% de l’any anterior. En el conjunt de l’any, les importacions van créixer el 8,4%, 1,4 punts més que en l’any precedent.
...però s’accelera el creixement de la inversió en béns d’equipament i es redueix només una dècima a la construcció. Des de la perspectiva de l’oferta, el fet més destacat del 2006 és l’avanç del valor afegit brut de la indústria, que va créixer el 3,3%, enfront del 0,3% del 2005. El ritme de creixement del sector va guanyar intensitat al llarg de l’any i va arribar al 4,4% interanual en el quart trimestre. La fabricació de maquinària i d’equips elèctrics, electrònics i òptics i, amb menys pes, la indústria de l’automòbil van ser les branques més dinàmiques del 2006. La indústria tèxtil i del cuir i la confecció van oferir també alguns signes de recuperació, després de les intenses caigudes registrades en els anys precedents. Les perspectives per al 2007 continuen essent molt favorables, segons es desprèn de l’evolució de l’indicador de confiança del sector, que va pujar a tres punts al desembre del 2006 i va repetir en el mateix valor al gener, els primers de signe positiu en molts mesos.
La indústria consolida la recuperació... Un altre fet destacat és la recuperació de la via de creixement positiu a les branques agrària i pesquera (gràcies, sobretot, al fort increment del quart trimestre), després de tres anys consecutius de registres negatius.
...i les branques primàries recuperen la via de creixement positiu. L’evolució dels serveis va ser molt dispar el 2006. Els de no mercat van accelerar el creixement al 4,0% (mig punt més que el 2005), d’acord amb l’increment de la remuneració dels assalariats de les administracions públiques. En canvi, els serveis de mercat van desaccelerar significativament l’avanç (3,4%, enfront del 4,6% del 2005). Les branques relacionades amb la intermediació financera, les tecnologies de la informació, les comunicacions i els serveis a empreses van ser les més dinàmiques en el conjunt de l’any. El comerç i el turisme van també registrar creixements significatius, però menys intensos que en les activitats esmentades anteriorment.
Comportament dispar als serveis. Els de no mercat desacceleren el ritme d’avanç. El ritme d’avanç de l’ocupació va mostrar un perfil desaccelerat al llarg de l’any, però el seu creixement anual, en termes de llocs de treball equivalents a temps complet, va repetir en el 3,1% registrat el 2005, inferior, per tant, a l’augment real del PIB. A conseqüència d’això, la productivitat aparent del factor treball va millorar una mica, amb un augment del 0,8%, el doble que en l’exercici precedent. Però aquest avanç és degut, exclusivament, a l’evolució de la indústria, que va incrementar amb força l’activitat, sense alterar substancialment el nivell d’ocupació mitjà. A la resta de grups d’activitat, els guanys de productivitat van ser inexistents.
Millora la productivitat aparent del treball, a causa, únicament, del comportament de la indústria. Cal destacar, finalment, que la remuneració dels assalariats va accelerar la taxa de creixement fins al 6,8%, set dècimes més que el 2005, a causa, principalment, de l’augment de la retribució mitjana per assalariat. En la mateixa línia, el cost laboral per unitat de producte va accelerar el creixement al 2,7%, cinc dècimes més que el 2005.

Els feliços anys 00: creix el consum... i també la riquesa!

La taxa d’estalvi de les famílies, en mínims, presenta el resultat més negatiu
Sens dubte els 10 últims anys han estat de bonança econòmica per a Espanya. Una prova d’això és que fa 10 anys que el consum de les llars, en termes nominals, creix a una taxa mitjana anual del 7%. No obstant això, la part que estalviem de la renda ha disminuït any rere any i, com s’observa en el gràfic següent, ja només representa el 10% de la renda disponible.
A més a més, durant l’última dècada, el crèdit ha crescut a una taxa mitjana anual del 17%, a causa, en part, de l’augment del crèdit al consum, però, sobretot, del fort augment del crèdit hipotecari, la qual cosa fa que el poc que estalviem es dediqui a la inversió en habitatge (vegeu el gràfic següent).
La situació econòmica d’Espanya s’ha caracteritzat pel fort creixement del consum i del crèdit i pel baix estalvi familiar, amb unes xifres que semblen pròpies dels anys vint, els feliços anys vint! El problema és que allò no va acabar bé, gens bé. És pertinent llavors preguntar-se quins són els motius que ens han dut fins aquí i, sobretot, si això és sostenible.
Històricament, els economistes han considerat l’estudi de les decisions d’estalvi i de consum com una de les prioritats en les seves agendes. Les teories prevalents avui en dia s’inspiren encara en la Teoria del Cicle Vital, iniciada el 1954 pel premiat Franco Modigliani, i en la Teoria de la Renda Permanent, desenvolupada tres anys després pel també premiat Milton Friedman. Les dues destaquen que el consum és determinat, sobretot, per la renda i pels guanys del capital que cada individu espera obtenir al llarg de la seva vida i insisteixen, així, en el caràcter intertemporal de la decisió. En aquest context, les llars suavitzen la trajectòria de consum i ajusten l’estalvi període a període. Una de les conseqüències immediates és que el consum passa a ser independent de la renda actual i de les seves variacions transitòries i només respon a canvis permanents i inesperats.
A Espanya, un canvi estructural important que ha incrementat els ingressos esperats i que, per tant, ha impulsat el consum ha estat el fort augment de la taxa d’activitat i la caiguda gairebé sense interrupcions de l’atur, que, avui en dia, se situa en el 8%, menys de la meitat que fa 10 anys. Però els efectes positius de la caiguda de l’atur venen per partida doble, ja que no solament ha incrementat els ingressos esperats, sinó que, a més a més, n’ha reduït la incertesa i ha permès que les llars hagin d’estalviar menys per afrontar les possibles eventualitats negatives. La disminució de la incertesa sobre els ingressos futurs també ha rebut l’ajut de la caiguda de la volatilitat de les condicions macroeconòmiques, sobretot gràcies a una taxa d’inflació baixa i estable i a una política monetària creïble i independent. Uns factors que, amb l’ajuda de l’entrada a la Unió Europea, són fonamentals per entendre l’altre gran canvi estructural que ha patit l’economia espanyola i que també és clau per explicar l’augment del consum: la intensa caiguda dels tipus d’interès reals, que ha desincentivat l’estalvi i ha fomentat la demanda de crèdit.
La Teoria del Cicle Vital ens diu, a més a més, que la propensió mitjana al consum canvia al llarg de la vida: és més alta en la joventut i en la vellesa, que és quan els ingressos són més baixos. En aquest sentit, l’entrada de la generació del baby boom al mercat laboral també contribueix, a nivell agregat, a una caiguda de l’estalvi. Aquest efecte es veu reforçat per la important arribada d’immigrants, ja que la seva mitjana d’edat és de 31 anys.
Cap al final de la dècada dels setanta, les dues teories van ser durament criticades per l’escola Neo-Keynesiana, amb el premiat Josep Stiglitz al capdavant. La raó del desacord és que, en postular que els individus decideixen el consum en funció de la renda vital, s’assumeix que tots tenen accés als mercats financers, un fet que era molt discutible en aquells anys. La importància d’aquestes crítiques rau en el fet que, si no es té accés al crèdit, no totes les llars que desitgen manllevar, perquè esperen rendes més altes en el futur, ho poden fer i, per tant, no poden distribuir el consum de forma òptima. De tota manera, cal destacar el gran desenvolupament que ha experimentat el sistema financer espanyol, que, durant l’última dècada, ha augmentat els actius gestionats a una taxa mitjana anual del 12%, amb una gestió eficaç que ha permès reduir els nivells de morositat a mínims històrics. Tot plegat ha facilitat l’accés de les llars als diferents instruments de crèdit a un tipus d’interès real baix i ha fet que l’efecte del baby boom i de la immigració encara sigui més intens.
Com s’ha esmentat al començament, un altre dels aspectes importants que determinen la decisió d’estalvi són els guanys de capital. Aquest ha estat un factor clau per poder entendre l’evolució de les decisions de consum de les llars, ja que, com es pot observar en el gràfic anterior, la riquesa de les llars espanyoles ha augmentat el 50% en els cinc últims anys. Aquest augment ha estat possible gràcies a la fortalesa de la riquesa financera, que s’ha mantingut estable, però molt especialment ha estat degut al fort augment del preu de l’habitatge, que ha disparat la riquesa immobiliària. El resultat: la sòlida situació patrimonial de les famílies espanyoles, que els ha permès augmentar el consum, sobretot a crèdit, utilitzant els béns immobles com a garantia.
Sembla que les llars espanyoles tenen motius de sobres per haver incrementat el consum, tant a nivell agregat com a títol individual, però cal no oblidar que cap dels factors esmentats es pot mantenir de forma indefinida: l’efecte del baby boom és clarament temporal, és de preveure que la important arribada d’immigrants disminuirà, el sistema financer es troba ja en un estadi més madur i el creixement dels preus de l’habitatge es comença a alentir –amb els consegüents efectes sobre la riquesa. Arribats a aquest punt, i mentre Espanya no aconsegueixi augmentar la productivitat de forma estructural, els premiats F. Modigliani, M. Friedman i J. Stiglitz, amb les seves teories a la mà, ens dirien que les llars ajustaran progressivament la seva taxa d’estalvi, i n’aturaran el deteriorament, per adaptar-se a la nova situació econòmica, de la mateixa manera que es van adaptar al nou entorn econòmic propiciat per l’entrada en l’euro i per l’expansió de l’ocupació.

Mercat de treball

Creix l’ocupació i cau l’atur
L’ocupació registra un sòlid avanç el 2006, i la taxa d’atur cau al 8,3% al final de l’any. Les dades de l’enquesta de població activa (EPA) del quart trimestre del 2006 s’emmarquen en l’excel·lent conjuntura que viu el mercat de treball. En el trimestre esmentat, es va superar la xifra històrica de vint milions d’ocupats, gairebé el 3,6% més que en el mateix període del 2005. El creixement de l’ocupació va permetre absorbir l’important augment de la població activa (3,1%) i reduir, a més a més, en un 1,7% l’atur estimat. A causa d’aquest avanç, la taxa d’atur va caure al 8,3%, la més baixa en un tancament d’exercici des del 1979.
Tot i l’excel·lent balanç indicat, la taxa de creixement interanual de l’ocupació es va desaccelerar gradualment al llarg del 2006, partint –cal tenir-ho en compte– de les elevades taxes del 2005. No obstant això, aquesta tendència es va acabar moderant en l’últim trimestre, període en què el ritme de creixement anual va disminuir només una dècima en comparació amb el relatiu al trimestre anterior.
En els últims mesos, s’accelera lleugerament el creixement del total d’afiliats a la Seguretat Social. El total d’afiliats a la Seguretat Social va mostrar al llarg del 2006 una evolució similar, i es va observar, fins i tot, una lleugera acceleració del creixement de les afiliacions en els mesos finals, que, ara com ara, s’ha prolongat fins al gener del 2007. El total d’afiliats va créixer en aquest mes el 3,5% interanual, una dècima més que al desembre i dues per damunt de la mitjana del quart trimestre. Des del punt de vista sectorial, el fet més destacable és l’enlairament de les altes corresponents a la indústria. El total d’afiliats d’aquest sector va créixer l’1,3% interanual al gener i va deixar enrere l’estancament que el va limitar al llarg del 2006. La construcció i els serveis van mantenir, al seu torn, un fort ritme expansiu (6,5% i 4,0%, respectivament).
Es creen 546.000 llocs de treball nets el 2006 i més de cinc milions en els deu últims anys. En el conjunt de l’any (del quart trimestre del 2005 al quart del 2006), es van crear gairebé 546.000 llocs de treball nets, en termes de llocs de treball equivalents a temps complet, segons la comptabilitat nacional trimestral –l’EPA, amb un enfocament diferent, constata que l’augment de les persones ocupades va ser de 687.600, amb una participació de la població estrangera propera al 60%–.
En els deu últims anys, l’economia espanyola ha generat més de 5,3 milions de llocs de treball nets (en termes de comptabilitat nacional), amb un ritme de creixement anual del 3,4%, només 0,4 dècimes inferior al creixement mitjà del PIB. Gairebé el 26% de l’ocupació generada en aquesta dècada la va absorbir el sector de la construcció (que va duplicar amb escreix el seu nivell d’ocupació), gairebé el 67% es va dirigir als serveis i al voltant del 7%, a la indústria, tot i l’ensopegada que va partir aquest sector en l’etapa recent.
La taxa d’ocupació total supera el 66% al final del 2006, però la corresponent a la població femenina encara no arriba al 55%. Al final del 2006, la taxa d’ocupació (percentatge d’empleats sobre la població de 16 a 64 anys) va arribar al 66,2% i va superar fins i tot l’objectiu previst per al 2010 pel Pla Nacional de Reformes d’Espanya. No obstant això, la taxa d’ocupació femenina se situava encara en el 54,8% (4,3 punts més que un any abans) i quedava clarament per sota de la corresponent al col·lectiu masculí (77,4%, dos punts més que el 2005). Les comunitats autònomes amb nivells d’ocupació més alts són Madrid, Navarra i Catalunya, amb taxes d’ocupació que voregen el 72%. A l’extrem oposat, se situen Extremadura, Andalusia i Astúries, amb taxes inferiors al 60%.
Un terç dels llocs de treball són encara de caràcter temporal. No hi ha dubte que l’alta taxa de temporalitat és un problema important en l’evolució del mercat de treball espanyol. S’ha avançat significativament en la correcció d’aquesta anomalia? En principi, després de les mesures d’estímul adoptades l’any passat, es va produir una acceleració del creixement del total d’assalariats amb contracte indefinit en l’últim trimestre del 2006. Però, malgrat tot, la ràtio de temporalitat només va disminuir vuit dècimes en relació amb el trimestre anterior i es va situar en el 33,8%, el mateix nivell que al final del 2005, com es pot apreciar a la gràfica següent.
La segmentació del mercat de treball espanyol –la precarietat de l’ocupació del terç esmentat de la població ocupada contrasta amb el major blindatge de la resta– ha centrat de nou les crítiques de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic, que, al seu últim informe Going for growth 2007, es mostra partidari, entre altres mesures, d’una major flexibilitat en les condicions dels contractes fixos.
Així i tot, al començament del 2007, es manté la tendència a l’alça dels contractes de caràcter fix. Al gener, es van subscriure més de 255.400 contractes d’aquesta naturalesa, la xifra més elevada de tota la sèrie històrica, amb un augment que s’apropa al 60% sobre el mateix mes de l’any anterior. Gairebé el 77% d’aquests contractes van ser subscrits a temps complet, amb creixements interanuals força similars en aquesta modalitat i en la relativa a temps parcial.
La caiguda de l’atur, esmentada al començament, va afavorir, principalment, la població activa de nacionalitat espanyola, que, en el quart trimestre, va veure reduïda la seva taxa d’atur al 7,7% (0,8 punts menys que un any abans). En canvi, la taxa d’atur de la població estrangera es va enfilar fins al 12,0%, 1,8 punts més que en el quart trimestre del 2005. D’altra banda, l’atur va continuar afectant amb més intensitat la població amb nivells educatius baixos. Entre la població analfabeta, l’atur afecta el 16,4% de la població activa i disminueix progressivament a mesura que s’avança en l’escala educativa, fins a situar-se en el 3,2% al grup de doctors.
La taxa d’atur femenina dobla gairebé la masculina. D’altra banda, l’atur va disminuir en proporció força similar entre els homes i les dones, però la taxa d’atur femenina (11,4%) encara dobla gairebé la masculina (6,1%). Si tenim en compte la distribució per edats, s’observa una major concentració de l’atur en els segments més joves. Entre els 16 i els 19 anys, afecta el 31,1% de la població, percentatge que es redueix sensiblement en edats superiors (se situa per sota del 6% a partir dels 45 anys).
Des del punt de vista territorial, Extremadura, Andalusia i Canàries encapçalen el rànquing de comunitats autònomes amb taxes d’atur més elevades (12,9%, 12,2% i 11,5%, respectivament), clarament superiors a la mitjana nacional. Madrid i Catalunya, amb el 6,5% i el 6,7%, respectivament, se situen per sota d’aquesta mitjana, i tanquen la llista Cantàbria, Aragó i Navarra, amb taxes iguals o inferiors al 6%.
Es redueix el temps mitjà de permanència en l’atur. En sentit favorable, cal destacar, finalment, que l’atur es va reduir més intensament entre els aturats amb més temps de recerca activa de feina, tal com es pot apreciar a la gràfica següent. També va disminuir significativament el nombre de llars en què tots els components no tenien feina.

S’intensifica la tendència a la baixa de l’atur registrat
S’intensifica la tendència a la baixa de l’atur registrat. Al gener, l’atur registrat va augmentar en 59.635 persones en relació amb el mes anterior. Es tracta, però, d’un increment purament estacional, inferior al d’altres anys. De fet, en termes interanuals, continua el descens per desè mes consecutiu. Des del gener del 2006, l’atur s’ha reduït gairebé en 89.000 persones, i s’ha intensificat gradualment la tendència a la baixa.
En els dotze últims mesos, l’atur ha disminuït amb més intensitat entre la població masculina (6,4%) que entre la femenina (2,6%), i també entre els menors de 25 anys (12,0%) en comparació amb la resta d’edats (2,9%). En aquest mateix període, l’atur s’ha reduït significativament en tots els sectors productius, però ho ha fet amb especial intensitat a la indústria (7,0%), resultat coherent amb la recuperació protagonitzada per aquest sector.

Preus

L’IPC es fa un lifting
L’IPC s’adapta als canvis del mercat i dels hàbits de consum. Any nou, vida nova, o, com a mínim, fer-se un lifting. Això és el que ha passat a l’índex de preus de consum (IPC) al començament del 2007. L’índex s’ha renovat per aconseguir més precisió en el mesurament del nivell de preus i perquè la seva cobertura sigui més representativa. D’aquesta manera, l’IPC s’adapta als canvis del mercat i dels hàbits de consum. Amb aquest motiu, i tal com estava previst, el vell IPC amb base 2001 ha estat substituït pel nou amb base 2006, que recull canvis en la composició de la cistella de la compra i unes ponderacions més actualitzades. Així, han desaparegut de la mostra alguns articles, com el teixit per a la confecció, el consum del qual ha deixat de ser significatiu, i n’han entrat d’altres, com els serveis de fisioteràpia i les operacions de cirurgia estètica o de miopia. A més a més, s’ha ampliat el nombre de municipis de la mostra fins als 177 (enfront dels 141 de la base 2001) i s’ha posat l’accent en els petits.
La inflació davalla 3 dècimes i registra la taxa més baixa des del març del 2004. Com si fos el resultat de l’operació d’estètica, l’IPC del gener ha quedat una mica més prim. Concretament, 3 dècimes menys que al desembre en taxa interanual, és a dir, el 2,4%. Es tracta de la taxa més baixa des del març del 2004. No obstant això, aquesta positiva evolució no ha estat deguda al canvi en la composició, naturalment, sinó a alguns vells coneguts, com els productes energètics i els aliments, sense els quals, de fet, i també sense els aliments frescos, la variació interanual de l’índex de preus puja fins al 2,7% (2 dècimes més que al desembre).
Gràcies al descens del preu del petroli en les primeres setmanes de l’any i a unes pujades del gas i de l’electricitat inferiors a les experimentades en el primer mes del 2006, l’energia va tenir una contribució moderadora de l’IPC general al gener. Els carburants van baixar el 4,0% al gener en relació amb dotze mesos abans, força menys que la caiguda del preu del petroli. Així i tot, el conjunt de productes energètics va passar d’un augment anual del 2,6% al desembre a una davallada de l’1,3% al gener.
Alentiment dels aliments frescos, tot i que les patates presenten una pujada anual de més del 20%. Els preus dels aliments no elaborats també es van alentir fins al 3,5% d’augment anual, un punt menys que al desembre. Al gener destaca l’abaratiment de la carn d’oví i d’au. Les patates, però, continuaven presentant una alça anual superior al 20%. Així mateix, els aliments elaborats es van desaccelerar gràcies a la caiguda de l’oli, tot i que el preu del pa va pujar el 5,2% en els dotze últims mesos. D’altra banda, cal destacar la pujada del 6,6% del tabac al gener, que va dur la taxa interanual fins a l’11,4%, que contrasta amb l’increment de l’1,1% del 2006.
La inflació dels béns industrials no energètics, sotmesos a la forta pressió de la competència internacional, va continuar ancorada en l’1,2%. En canvi, es registra una persistència en l’àmbit dels serveis, més arrecerats, en general, de les pressions dels mercats exteriors. Així, la inflació anual dels serveis va pujar lleugerament fins al 3,8%.
Notable retallada del diferencial d’inflació en relació amb la zona de l’euro. No obstant això, les perspectives per a l’IPC en els propers mesos continuen essent d’una suau moderació, provocada, sobretot, per l’efecte dels elevats preus del cru en la primera meitat del 2006. Més endavant, però, és probable que la inflació remunti fins a un nivell similar al del final del 2006.
La favorable evolució dels preus al gener permet ara una comparació més favorable amb els nostres veïns de la Unió Europea. En termes harmonitzats amb la inflació també es va situar en el 2,4% anual en el primer mes de l’exercici, de manera que el diferencial d’inflació amb la zona de l’euro es va reduir al gener fins a 0,6 punts en haver-se colocat l’augment dels preus comunitaris en l’1,8%. Aquest favorable resultat no es registrava des del març del 2004. Sens dubte, un bon començament d’any per al nostre IPC.

Desacceleració dels preus a l’engròs
Les pressions inflacionistes es van continuar moderant en el conjunt de l’economia en els últims mesos del 2006, segons ho palesa el deflactor del producte interior brut, que va augmentar el 3,6% en l’últim trimestre de l’any passat en relació amb el mateix període de l’any anterior, enfront del 4% del segon trimestre. Així i tot, el nivell d’inflació mitjà encara és massa elevat, la qual cosa pot comprometre la competitivitat de l’economia a mitjà termini.
La davallada dels preus petroliers i metal·lúrgics al gener modera els preus industrials. Al gener, els preus industrials van mostrar una notable moderació en baixar la seva taxa de variació interanual fins al 2,7%. No obstant això, aquesta davallada va ser deguda, en bona part, a la caiguda dels preus petroliers, que va motivar que el nivell conjunt dels preus energètics se situés l’1,1% per sota del gener del 2006. Els preus dels béns de consum també es van alentir, gràcies a la moderació dels no duradors. En canvi, els béns d’equipament van mostrar un encariment fins al 2,9%, que suggereix una certa transmissió de les pujades dels preus intermedis en els darrers mesos. No obstant això, els preus dels béns intermedis han alentit el ritme de pujada en els últims mesos. Així, els preus dels productes metal·lúrgics van passar d’augmentar el 17,2% al desembre al 12,6% en els dotze últims mesos fins al gener.
Els preus dels béns importats també van presentar senyals de moderació al desembre, últim mes disponible. Així, l’índex de preus d’importació, segons l’enquesta de l’Institut Nacional d’Estadística, va pujar el 2,2% al desembre del 2006 en relació amb el mateix mes de l’any precedent, enfront del 7,5% del maig. Els preus dels béns de consum i d’equipament, sotmesos a la forta competència dels mercats internacionals, amb prou feines van pujar al llarg del 2006 o fins i tot es van col·locar per sota. Els preus dels béns intermedis reflectien que la pujada dels preus de les primeres matèries perdia intensitat.
Intensa caiguda dels preus agraris al desembre. Finalment, els preus a l’engròs agraris van disminuir el 5,8% al desembre. Aquesta caiguda va repercutir, en part, en l’índex de preus de consum al gener, com s’ha comentat més amunt.

Sector exterior

El dèficit comercial el 2006: nou màxim històric
El dèficit comercial arriba al 9,2% del PIB el 2006, tot i que les exportacions han millorat sensiblement. El 2006 el dèficit comercial espanyol va arribar als 89.700 milions d’euros, una xifra equivalent al 9,2% del producte interior brut (PIB) i un 15,3% superior a la registrada un any abans. Tot i que el total del desequilibri exterior continua essent molt elevat –de fet, és un nou màxim històric–, cal destacar que és el tercer any consecutiu que el desequilibri exterior es desaccelera. A més a més, i aquesta és una novetat significativa, l’exportació s’ha recuperat sensiblement i ha doblat l’augment registrat un any abans: del 4,8% del 2005 al 10,6% del 2006.
Certament, el fort dinamisme de la demanda interna encara alimenta les importacions, però aquí també cal fer una lectura parcialment positiva, ja que el ritme de creixement tendeix a estabilitzar-se (12,2% nominal el 2006, 11,7% el 2005). L’embranzida importadora va propiciar, però, que la taxa de cobertura caigués al 65,4%, un punt percentual menys que el 2005.
Els béns energètics són els que registren els increments més importants, tant d’exportació com d’importació. Per productes, el tret més destacable del 2006 és l’important creixement de l’exportació dels béns energètics, de capital i intermedis energètics, tres grups que van sumar avanços superiors als dos dígits. Aquest bon resultat és especialment rellevant en el tercer dels grups anteriors, ja que representa aproximadament la meitat de l’exportació espanyola. Pel que fa a les importacions, els productes energètics continuen essent el grup més dinàmic, ja que superen un creixement anual del 26%, seguit dels béns intermedis no energètics.
Per zones geogràfiques, els intercanvis comercials espanyols continuen molt concentrats a la Unió Europea (UE). Concretament, el 70% de les exportacions es dirigeixen a la UE, aproximadament dos punts percentuals menys que el 2005. De la resta de mercats d’exportació, els canvis de quota més significatius són l’ascens de les exportacions cap a l’Organització de Països Exportadors de Petroli i la pèrdua de pes de les exportacions cap a l’Amèrica Llatina. Pel que fa a les zones d’importació, potser la tendència més destacable és el progressiu augment de la importancia de la Xina.
Les perspectives per al 2007 en matèria de reequilibri exterior són, en el millor dels casos, tèbies. Quines són les perspectives del sector exterior per a l’any 2007? Els dos factors subjacents de la important ampliació del desequilibri exterior no remetran sensiblement en el present exercici. Les previsions apunten al fet que l’alentiment econòmic espanyol serà limitat, tot i que, certament, l’embranzida de la demanda interna s’atenuarà parcialment. La pèrdua de competitivitat exterior acumulada, que llasta el rendiment exportador, tampoc no sembla que s’hagi de corregir apreciablement. Això dificulta que la recuperació exportadora del 2006, fruit, sobretot, de l’expansió europea, es torni a repetir amb la mateixa intensitat el 2007. En definitiva, probablement continuarem assistint a nous màxims històrics de dèficit comercial en els propers temps.

Balança de pagaments: nova acceleració del deteriorament
En els onze primers mesos del 2006, el dèficit acumulat de la balança de pagaments es va situar en els 82.050 milions d’euros. Aquest nivell és el 37,7% superior a l’existent un any abans i representa una acceleració propera als sis punts percentuals en relació amb l’acumulat de gener-octubre. Igual que en mesos anteriors, el principal responsable del desequilibri és l’ampliació del dèficit comercial. Menys importància van tenir l’augment dels dèficits de la balança de rendes i de la balança de transferències i la disminució del superàvit de la balança de serveis.
El dèficit corrent augmenta gairebé el 40% interanual en els onze primers mesos del 2006 a causa de l’empitjorament de la balança comercial. Pel que fa a la balança de serveis, la disminució del saldo positiu de la rúbrica de turisme, que ja se situa en nivells un 4,5% inferiors als del mateix període del 2005, s’ha combinat amb una nova ampliació del dèficit acumulat de la categoria d’altres serveis.
Quant al compte financer, les entrades netes del gener-novembre del 2006 van ser de 103.312 milions d’euros, xifra que gairebé duplica la del mateix període del 2005

Males notícies sobre els impostos a l’estalvi

La fiscalitat sobre l’estalvi financer crea distorsions que poden provocar un menor creixement de l’economia
Un ampli ventall d’impostos afecten l’estalvi. Els més obvis són els que graven el patrimoni o els seus rendiments: interessos, dividends o guanys del capital. Però n’hi ha d’altres, com, per exemple, els impostos sobre els beneficis empresarials, que no deixen de ser rendiments de l’estalvi, o sobre les herències, que no deixen de ser patrimonis de persones mortes. Tots aquests impostos introdueixen importants distorsions en les decisions de consum i estalvi i en les decisions d’inversió entre diferents tipus d’actius. Tot seguit les repassem.
En primer lloc, els impostos sobre l’estalvi alteren el nivell de consum futur al qual podem aspirar quan sacrifiquem consum present. Dit d’una altra manera, redueixen el preu relatiu entre el consum present i el consum futur. L’exemple d’una persona que decideix estalviar 1.000 euros ens servirà per il·lustrar la importància d’aquest efecte. Suposem que aquesta persona té accés a una inversió amb una taxa de retorn anual del 6% en termes nominals. Amb una inflació del 2% anual, i si no hagués de pagar cap impost sobre els rendiments de l’estalvi, tindria a la seva disposició 1.470 euros al cap de 10 anys (a preus constants d’avui). Si, en canvi, ha d’afrontar un impost del 25% sobre els rendiments anuals, només disposarà de 1.275 euros, el 13% menys. Aquesta distorsió creix a mesura que s’allarga el termini de l’estalvi (és del 30% al cap de 25 anys, per exemple), a conseqüència de l’efecte de l’interès compost, en especial si a l’impost sobre rendiments se li suma un impost sobre el patrimoni (vegeu la gràfica adjunta). Per tot plegat, els impostos sobre les rendes del capital penalitzen especialment l’estalvi a llarg termini.
Una àmplia varietat d’estudis teòrics i empírics subratllen que aquesta distorsió intertemporal té unes conseqüències considerablement negatives. En desincentivar l’acumulació de capital, els impostos sobre l’estalvi disminueixen notablement l’estoc de capital per treballador a llarg termini, la qual cosa en redueix la productivitat i el nivell de salaris. Els estudis empírics han tendit a confirmar que una disminució de la taxa de retorn després d’impostos redueix el nivell d’estalvi. Algunes teories van més enllà i apunten a aquest tipus de distorsions com la raó principal de la variació entre països dels nivells de renda per habitant.
La falta de neutralitat dels impostos sobre l’estalvi –amb diferents nivells d’imposició en funció de l’actiu– també distorsiona l’assignació de recursos entre diferents tipus de capital. La inversió en una empresa subjecta a l’impost sobre beneficis està especialment penalitzada. En aquest cas, els rendiments tributen, primer, per Impost de Societats (el tipus general del qual se situa a Espanya en el 32,5%) i, en segon terme, si la companyia decideix distribuir dividends, segons el seu tracte en l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), el gravamen del qual és a Espanya del 18%. Si la companyia no distribueix dividends, això augmentaria el valor de les accions, i, en el moment de vendre-les, l’estalviador també hauria de pagar per les corresponents plusvàlues de capital (el 18% a Espanya). Tot i que les lleis fiscals, per regla general, introdueixen mesures per pal·liar aquesta doble imposició (com, per exemple, en el cas espanyol), en la major part dels casos no s’elimina totalment.
Algunes inversions, en canvi, gaudeixen de condicions fiscals molt avantatjoses. Un cas clar a Espanya és la inversió en habitatge. Primer, perquè els serveis que proporciona al seu propietari (que són com una renda en espècie equivalent a l’interès que paga una inversió) no estan subjectes a gravamen. Segon, perquè les quotes hipotecàries són deduïbles de l’impost sobre la renda. I, tercer, perquè els guanys de capital en el moment de la venda de l'habitatge tenen un tractament molt favorable (inclosa l’exempció en diversos casos, per exemple per a majors de 65 anys). A conseqüència d’aquestes normes, es tendeix a produir una sobreinversió en habitatge en relació amb altres actius.
En l’última dècada, hi ha hagut una tendència a nivell mundial a rebaixar la imposició sobre l’estalvi (i augmentar els impostos al consum). Alguns observadors han apuntat que això ha estat fruit d’una competència a la baixa per atreure inversions internacionals i per evitar la fuga de capital. Sens dubte, aquest pot haver estat un factor. Però aquesta dinàmica també es pot interpretar com el procés pel qual els responsables de política econòmica traslladen a la realitat les conclusions dels economistes. Al capdavall, els impostos sobre el treball també s’han reduït en molts països seguint els advertiments dels economistes sobre els efectes adversos que tenen en l’oferta de treball i l’acumulació de capital humà.
A Espanya, la recent reforma fiscal ha introduït algunes millores en la imposició sobre l’estalvi, però no ha suposat una rebaixa substancial de la pressió fiscal que suporta. Un aspecte en el qual s’ha avançat clarament és el de la neutralitat, amb la introducció d’un tipus de gravamen únic del 18% en l’IRPF per a les rendes de l’estalvi, independentment del termini de generació. No obstant això, el sistema impositiu queda lluny de ser neutral en un sentit ampli, ja que les distorsions exposades més amunt continuen vigents. A més a més, el tipus impositiu del 18% representa un augment d’impostos per als guanys de capital a llarg termini, que tributaven abans al 15%. La reforma ha introduït una quantitat mínima de rendiments de l’estalvi exempta d’impostos, la qual cosa té efectes positius sobre l’equitat, però poc importants sobre l’eficiència, perquè l’impacte sobre els contribuents que aporten la majoria de l’estalvi és insignificant. La reducció del tipus impositiu en l’Impost de Societats és també una bona notícia per a l’estalvi, tot i que l’eliminació de deduccions representa que la pressió fiscal no es redueixi de forma significativa.
Tot i que tots els impostos (si més no els usats a la pràctica) introdueixen distorsions, algunes són més costoses que altres en termes d’eficiència. Les distorsions intertemporals associades als impostos sobre l’estalvi són especialment pernicioses, ja que, a llarg termini, redueixen la productivitat i els salaris. Així doncs, tot i que aquests impostos són atractius des del punt de vista de l’equitat –perquè els rics paguen més–, també fan que tots siguem més pobres.

Estalvi i finançament

El finançament al sector privat s’accelera el 2006
Notable increment dels tipus d’interès bancaris en els últims mesos. Els tipus d’interès dels crèdits van experimentar una notable pujada el 2006 i van transmetre el gir alcista iniciat pel Banc Central Europeu al desembre del 2005. El tipus d’interès mitjà dels préstecs i crèdits al sector privat es va situar en el 5,10% al desembre del 2006, 117 punts bàsics més que en el mateix mes de l’any precedent. Per la seva banda, l’euríbor a un any, el principal índex de referència del mercat hipotecari, va arribar al 3,92% al desembre, amb un increment anual de 114 punts bàsics. Al gener va continuar pujant fins al 4,06%, el nivell més alt des del mes d’agost del 2001.
Tot i la pujada dels tipus d’interès, el finançament al sector privat es va accelerar el 2006 i va arribar al 24,1%, el ritme de creixement anual més alt, com a mínim, des de mitjan anys noranta. La favorable conjuntura econòmica i uns tipus d’interès relativament baixos en termes reals (descomptant la inflació) van contribuir a l’expansió del finançament. No obstant això, cal distingir un comportament diferencial entre les empreses i les famílies. Mentre el finançament de les societats no financeres anotava la taxa de variació anual més alta de l’última dècada, el 28,1%, el crèdit dirigit a les llars es moderava lleugerament fins a un creixement anual del 19,3%.
Pel que fa al crèdit a les empreses, el comercial, que es destina al finançament del capital circulant de les empreses, va augmentar un notable 13,3% el 2006. L’increment dels arrendaments financers, que es destinen al finançament de la inversió, encara va ser més gran, del 16,3%.
Alentiment de les hipoteques per a l’habitatge el 2006 després de tres anys d’acceleració. La desacceleració del crèdit als particulars va ser deguda a l’alentiment dels préstecs per a l’habitatge, que van passar d’augmentar el 24,3% el 2005 al 19,9% el 2006. L’encariment dels habitatges i l’alça dels tipus d’interès, contrarestats només parcialment per l’allargament dels terminis de les hipoteques, expliquen aquesta moderació. El 2007 és previsible que continuï aquesta tendència. En canvi, la resta del crèdit a les llars va experimentar un ritme d’increment més alt, en part a causa de la política de les entitats financeres per compensar el menor creixement de les hipoteques. No obstant això, les noves operacions de crèdit al consum de les famílies, per a la compra d’automòbils, motos, mobles, electrodomèstics, viatges, etc., van sumar 53.106 milions d’euros, amb un augment anual del 10,1%, inferior a l’anotat l’any anterior (22,9%).
Expansió del crèdit al consum de les famílies el 2006, però per sota de l’any anterior. Els crèdits dubtosos del sector privat van ascendir el 12,5% el 2006 fins als 10.834 milions d’euros. No obstant això, a causa d’un augment superior del volum creditici, la taxa de morositat va continuar disminuint fins al 0,72% al desembre i, malgrat l’increment dels tipus d’interès, va anotar un nou mínim històric.
La taxa de morositat cau fins a un mínim històric al final del 2006. D’altra banda, el 2006 les caixes d’estalvis van continuar guanyant quota en aquest segment del mercat i van arribar al 47,0% del total al final de l’exercici (9 dècimes més que el 2006). La banca va tenir una participació del 43,6%, 4 dècimes menys que el 2005, igual que els establiments financers de crèdit, mentre que les cooperatives de crèdit van perdre 2 dècimes.

Gran creixement dels dipòsits bancaris el 2006
Les caixes d’estalvis guanyen quota en crèdits, però la perden en dipòsits, a l’inrevés que la banca. Les entitats financeres van impulsar la captació de dipòsits bancaris el 2006 per finançar la forta expansió del crèdit mitjançant campanyes comercials i la diversificació dels productes oferts. L’augment de la remuneració dels dipòsits també va contribuir a incrementar-ne l’atractiu. D’aquesta manera, els dipòsits de les empreses i famílies a les entitats de crèdit van créixer el 24,1% en el passat exercici, més del doble del creixement registrat a la zona de l’euro. Així i tot, l’augment dels dipòsits va ser inferior al dels crèdits, de manera que les institucions creditícies van haver de recórrer, sobretot, a l’emissió de valors.
El 2006 l’increment anual més important va ser anotat pels dipòsits en moneda estrangera, que tenen un diferencial de tipus d’interès al seu favor. No obstant això, la seva participació en el total només va arribar al 2,9%. Més de la meitat dels dipòsits bancaris són comptes a termini. Els constituïts a un termini a més de 2 anys, que gaudien fins al final de l’any d’una bonificació fiscal dels interessos del 40%, van experimentar un fort increment del 39,0%. Els comptes a la vista i d’estalvi, per la seva banda, van augmentar el 12,9%, gairebé la meitat del creixement mitjà, afectats per una baixa retribució.
Els dipòsits al sector privat augmenten més del doble que a la zona de l’euro. Per entitats, la participació de la banca en aquest mercat va augmentar en 1,1 punts el 2006 fins al 41,4% i va recuperar terreny, mentre que les caixes van perdre 9 dècimes i les cooperatives de crèdit, 2. No obstant això, les caixes continuaven tenint la quota més alta, del 51,8%.
Al gener continua la tònica de retirades de diners en els fons d’inversió mobiliària. Al gener, i ja vigent el nou règim fiscal per a l’estalvi, que equipara en termes generals la fiscalitat dels diferents instruments financers, les participacions dels fons d’inversió mobiliària van prosseguir la tònica dels mesos anteriors, i es van continuar produint retirades netes de diners. En el primer mes de l’any, les subscripcions netes negatives van arribar als 974 milions d’euros. No obstant això, les desinversions es van concentrar en la renda fixa a curt termini, mentre que els fons de renda variable europea i espanyola, juntament amb els garantits de renda fixa, van registrar una notable demanda. Així i tot, el nombre de partícips va disminuir lleugerament, el 0,6% en el mes. Els fons d’inversió van haver d’afrontar la forta competència de les noves ofertes de dipòsits bancaris.
La rendibilitat dels fons d’inversió mobiliària es va situar en el 4,9% de mitjana anual al gener i va doblar la taxa d’inflació. No obstant això, els rendiments van ser molt diversos en funció de la categoria. Així, la renda variable nacional va encapçalar de nou la classificació amb uns guanys del 31,5%, i la renda variable de la zona de l’euro, del 17,2%. En canvi, la renda variable japonesa va registrar minusvàlues del 7,0%.
El rendiment mitjà dels fons de pensions en els 16 últims anys va ser del 6,7%, sensiblement superior a la taxa d’inflació del període. Un altre producte d’estalvi que té un lloc important en les carteres dels particulars són els fons de pensions. El volum dels seus actius va pujar fins als 81.200 milions d’euros al final del 2006. Aquesta xifra representa un augment de l’11,4% en els dotze últims mesos. Per modalitats, el sistema individual va experimentar l’increment anual més important, el 14,2% fins als 49.909 milions d’euros. El nombre de comptes d’aquest sistema va créixer el 6,1%. El sistema d’ocupació, que inclou els d’empresa, va augmentar el 7,0% fins als 30.165 milions d’euros. Finalment, el sistema associat, que comprèn els d’associacions professionals, sindicats i altres col·lectius, va augmentar l’11,6% fins als 1.126 milions d’euros. La rendibilitat mitjana assolida pels fons de pensions el 2006 va ser del 5,2%. Si considerem els últims 16 anys, el rendiment mitjà dels fons de pensions va ser del 6,7%, sensiblement superior a la taxa d’inflació del període

S’han endeutat massa les empreses espanyoles?

Les empreses absorbeixen estalvi de la resta de l’economia a un ritme creixent
Les empreses espanyoles han aprofitat l’últim període de fort creixement i de tipus d’interès baixos per avançar en els seus objectius estratègics: una major massa crítica, ampliació de la capacitat d’accés a nous mercats, desenvolupament de nous productes, etc. Això s’ha aconseguit mitjançant operacions corporatives d’adquisició d’altres companyies o a través d’un creixement orgànic. En els dos casos, ha representat un increment del seu nivell d’endeutament.
Aquest espectacular augment del finançament a empreses obre diversos interrogants:
• El nivell d’endeutament de les empreses espanyoles ha assolit un nivell excessiu?
• L’inici de les pujades de tipus d’interès representa un augment problemàtic de la seva càrrega financera?
• I, finalment, després de les fortes inversions, s’ha esgotat la capacitat de nova inversió empresarial?
A Espanya disposem de diverses fonts complementàries per formar una opinió sobre aquestes qüestions. En primer lloc, la principal comesa de la Central de Balanços (CB) del Banc d’Espanya és recopilar i mantenir informació econòmica i financera sobre l’activitat de les empreses no financeres espanyoles. La seva mostra recull resultats d’empreses individuals residents, tant cotitzades com no cotitzades.
Segons la CB, el saldo viu de finançament a les societats no financeres s’ha multiplicat gairebé per cinc des del 1995 i ha assolit la xifra d’un bilió d’euros, que representa el 104,2% del PIB d’Espanya. A més a més, aquesta xifra no recull les emissions d’actius de renda fixa de les companyies. Aquesta dada confirma la percepció que el creixement empresarial ha implicat un augment de l’endeutament.
No obstant això, per fer-nos una idea de la ràtio d’endeutament, és més interessant dividir els recursos aliens pel passiu remunerat. Aquesta ràtio ha passat de nivells inferiors al 40% a situar-se per damunt del 50%.
Les empreses s’han adaptat a les noves condicions financeres que proporciona la zona de l’euro: estabilitat macroeconòmica i tipus d’interès baixos. Han ajustat la seva estructura de capital per beneficiar-se d’uns mercats de crèdit més líquids i profunds. Per aquest motiu, és important comprovar la capacitat d’afrontar aquest endeutament a través de la rendibilitat generada. El manteniment de la rendibilitat ordinària de l’actiu net en nivells elevats del 8% i la caiguda del cost financer en els anys noranta per la convergència de tipus d’interès han implicat un augment del diferencial entre rendibilitat i cost financer del 5%. Aquestes condicions són favorables per a nous projectes d’inversió.
De tota manera, la Central de Balanços té limitacions a l’hora de recollir l’evolució de l’activitat empresarial. Així, la mostra cobreix entre el 25% i el 30% del valor afegit brut d’aquest sector econòmic. Això implica que una gran operació financera d’un grup multinacional, per exemple, pot pesar massa sobre el conjunt.
Malgrat tot, la Central de Balanços és molt útil per analitzar els resultats de les empreses espanyoles, tenint en compte, sobretot, els ingressos i les despeses financeres, la rendibilitat que obtenen les empreses i les partides comptables d’extraordinaris. Tots aquests factors condicionen els dividends que distribuiran i, per tant, constitueixen una informació essencial.
És interessant, a més a més, contrastar la informació anterior amb l’evolució de les companyies que cotitzen en l’IBEX 35. Dues ràtios ens poden ser útils per calibrar el nivell i la qualitat de l’endeutament de les empreses.
La primera és la ràtio Deute / EBITDA, acrònim d’«Earnings Before Interests, Tax, Depreciation and Amortization»: resultat brut d’explotació abans de deduir la càrrega financera, les amortitzacions o depreciacions i l’impost de societats. Es tracta d’una relació que indica quants anys es necessiten per repagar el deute utilitzant el resultat brut d’explotació. La segona ràtio es EBITDA / despesa d’interessos, que ens indica si el resultat brut d’explotació permet afrontar el pagament dels interessos del deute empresarial.
La ràtio Deute / EBITDA ha augmentat, sobretot, al sector construcció i immobiliari, el qual ha diversificat les seves activitats durant els últims anys mitjançant adquisicions. Per regla general, les agències de ràting consideren que aquesta ràtio hauria de ser inferior a 3 per a companyies industrials i inferior a 5,2 per a companyies dels sectors elèctric i construcció i immobiliari, per obtenir una qualificació creditícia del tipus «investment grade», és a dir, d’elevada qualitat creditícia.
Pel que fa a la ràtio EBITDA / despesa d’interessos, les agències de ràting solen considerar que un nivell superior a 4 per a les companyies industrials i de 2,7 per a les elèctriques és suficient per ser descrit amb un perfil creditici d’alta solvència. En aquest cas, les companyies de l’IBEX 35 presenten una ràtio elevada, que representa una bona protecció davant les pujades de tipus d’interès que n’encaririen l’endeutament.
Per a les dues ràtios, podem afirmar que les companyies no mantenen uns nivells excessius de palanquejament financer. D’altra banda, les companyies de l’IBEX 35 es continuen beneficiant d’un finançament molt barat. D’acord amb les dades de la CB, es manté un important diferencial entre el nivell del cost de finançament i la rendibilitat assolida en les seves inversions. Per tant es pot afirmar que, després de l’estudi de les dades disponibles sobre les empreses espanyoles, aquesta informació dóna suport a les següents conclusions:
1) Les empreses, en general, mantenen un nivell de palanquejament prudent.
2) Les companyies espanyoles estan preparades per afrontar una pujada gradual de tipus d’interès que encareixi el finançament del seu endeutament. Les pujades de tipus d’interès descomptades pel consens del mercat a Europa no representen cap problema i no hi ha cap motiu perquè impactin de manera intensa en els marges empresarials.
3) El creixement dels beneficis i l’adequada gestió del cost financer creen condicions favorables per a nous projectes d’inversió.




Pots subscriure't ara per ser avisat per correu electrònic cada vegada que s'actualitzi l'Informe Mensual a internet. També per rebre per correu electrònic i en format PDF el/s capítol/s escollit/s.

Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.


 

mb

mb

Descarrega’t un acccés a Estudis i Anàlisi Econòmica des del teu mòbil

Escriu aquí el teu telèfon:

T'enviarem gratis un SMS amb l'accés directe

sub