Informe sencer ( 890,35 KB )

 

La taxa d’estalvi de les famílies, en mínims, presenta el resultat més negatiu

  Sens dubte els 10 últims anys han estat de bonança econòmica per a Espanya. Una prova d’això és que fa 10 anys que el consum de les llars, en termes nominals, creix a una taxa mitjana anual del 7%. No obstant això, la part que estalviem de la renda ha disminuït any rere any i, com s’observa en el gràfic següent, ja només representa el 10% de la renda disponible.

  A més a més, durant l’última dècada, el crèdit ha crescut a una taxa mitjana anual del 17%, a causa, en part, de l’augment del crèdit al consum, però, sobretot, del fort augment del crèdit hipotecari, la qual cosa fa que el poc que estalviem es dediqui a la inversió en habitatge (vegeu el gràfic següent).

  La situació econòmica d’Espanya s’ha caracteritzat pel fort creixement del consum i del crèdit i pel baix estalvi familiar, amb unes xifres que semblen pròpies dels anys vint, els feliços anys vint! El problema és que allò no va acabar bé, gens bé. És pertinent llavors preguntar-se quins són els motius que ens han dut fins aquí i, sobretot, si això és sostenible.

  Històricament, els economistes han considerat l’estudi de les decisions d’estalvi i de consum com una de les prioritats en les seves agendes. Les teories prevalents avui en dia s’inspiren encara en la Teoria del Cicle Vital, iniciada el 1954 pel premiat Franco Modigliani, i en la Teoria de la Renda Permanent, desenvolupada tres anys després pel també premiat Milton Friedman. Les dues destaquen que el consum és determinat, sobretot, per la renda i pels guanys del capital que cada individu espera obtenir al llarg de la seva vida i insisteixen, així, en el caràcter intertemporal de la decisió. En aquest context, les llars suavitzen la trajectòria de consum i ajusten l’estalvi període a període. Una de les conseqüències immediates és que el consum passa a ser independent de la renda actual i de les seves variacions transitòries i només respon a canvis permanents i inesperats.

  A Espanya, un canvi estructural important que ha incrementat els ingressos esperats i que, per tant, ha impulsat el consum ha estat el fort augment de la taxa d’activitat i la caiguda gairebé sense interrupcions de l’atur, que, avui en dia, se situa en el 8%, menys de la meitat que fa 10 anys. Però els efectes positius de la caiguda de l’atur venen per partida doble, ja que no solament ha incrementat els ingressos esperats, sinó que, a més a més, n’ha reduït la incertesa i ha permès que les llars hagin d’estalviar menys per afrontar les possibles eventualitats negatives. La disminució de la incertesa sobre els ingressos futurs també ha rebut l’ajut de la caiguda de la volatilitat de les condicions macroeconòmiques, sobretot gràcies a una taxa d’inflació baixa i estable i a una política monetària creïble i independent. Uns factors que, amb l’ajuda de l’entrada a la Unió Europea, són fonamentals per entendre l’altre gran canvi estructural que ha patit l’economia espanyola i que també és clau per explicar l’augment del consum: la intensa caiguda dels tipus d’interès reals, que ha desincentivat l’estalvi i ha fomentat la demanda de crèdit.

  La Teoria del Cicle Vital ens diu, a més a més, que la propensió mitjana al consum canvia al llarg de la vida: és més alta en la joventut i en la vellesa, que és quan els ingressos són més baixos. En aquest sentit, l’entrada de la generació del baby boom al mercat laboral també contribueix, a nivell agregat, a una caiguda de l’estalvi. Aquest efecte es veu reforçat per la important arribada d’immigrants, ja que la seva mitjana d’edat és de 31 anys.

  Cap al final de la dècada dels setanta, les dues teories van ser durament criticades per l’escola Neo-Keynesiana, amb el premiat Josep Stiglitz al capdavant. La raó del desacord és que, en postular que els individus decideixen el consum en funció de la renda vital, s’assumeix que tots tenen accés als mercats financers, un fet que era molt discutible en aquells anys. La importància d’aquestes crítiques rau en el fet que, si no es té accés al crèdit, no totes les llars que desitgen manllevar, perquè esperen rendes més altes en el futur, ho poden fer i, per tant, no poden distribuir el consum de forma òptima. De tota manera, cal destacar el gran desenvolupament que ha experimentat el sistema financer espanyol, que, durant l’última dècada, ha augmentat els actius gestionats a una taxa mitjana anual del 12%, amb una gestió eficaç que ha permès reduir els nivells de morositat a mínims històrics. Tot plegat ha facilitat l’accés de les llars als diferents instruments de crèdit a un tipus d’interès real baix i ha fet que l’efecte del baby boom i de la immigració encara sigui més intens.

  Com s’ha esmentat al començament, un altre dels aspectes importants que determinen la decisió d’estalvi són els guanys de capital. Aquest ha estat un factor clau per poder entendre l’evolució de les decisions de consum de les llars, ja que, com es pot observar en el gràfic anterior, la riquesa de les llars espanyoles ha augmentat el 50% en els cinc últims anys. Aquest augment ha estat possible gràcies a la fortalesa de la riquesa financera, que s’ha mantingut estable, però molt especialment ha estat degut al fort augment del preu de l’habitatge, que ha disparat la riquesa immobiliària. El resultat: la sòlida situació patrimonial de les famílies espanyoles, que els ha permès augmentar el consum, sobretot a crèdit, utilitzant els béns immobles com a garantia.

  Sembla que les llars espanyoles tenen motius de sobres per haver incrementat el consum, tant a nivell agregat com a títol individual, però cal no oblidar que cap dels factors esmentats es pot mantenir de forma indefinida: l’efecte del baby boom és clarament temporal, és de preveure que la important arribada d’immigrants disminuirà, el sistema financer es troba ja en un estadi més madur i el creixement dels preus de l’habitatge es comença a alentir –amb els consegüents efectes sobre la riquesa. Arribats a aquest punt, i mentre Espanya no aconsegueixi augmentar la productivitat de forma estructural, els premiats F. Modigliani, M. Friedman i J. Stiglitz, amb les seves teories a la mà, ens dirien que les llars ajustaran progressivament la seva taxa d’estalvi, i n’aturaran el deteriorament, per adaptar-se a la nova situació econòmica, de la mateixa manera que es van adaptar al nou entorn econòmic propiciat per l’entrada en l’euro i per l’expansió de l’ocupació.

---

Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.