És sostenible un món amb grans desequilibris externs?

  El creixement del comerç internacional en els últims anys ha anat acompanyat d’una ampliació dels desequilibris de balança de pagaments. Els Estats Units van acumular el 2007 un dèficit per compte corrent de 700.000 milions de dòlars, que contrasta amb els folgats superàvits d’economies com el Japó, la Xina o altres emergents. Podríem esperar que aquests desequilibris fossin compensats, al llarg del temps, pels moviments de tipus de canvi, però això no sempre és així, com s’explica al requadre «És possible determinar qui fa trampes amb el tipus de canvi?» de la pàgina 67. El resultat és una anòmala i ràpida acumulació de reserves de divises en un conjunt d’economies. El cercle es tanca quan aquestes reserves s’inverteixen en actius com deute del Tresor nord-americà.

  Es podria esperar que un superàvit sostingut de la balança per compte corrent donés com a resultat una apreciació del tipus de canvi, és a dir, l’encariment relatiu dels preus dels béns i serveis del país pel fet que són més demandats als mercats internacionals. Aquest va ser el cas, per exemple, de la R. F. d’Alemanya en els anys seixanta i setanta, quan la potent maquinària exportadora germànica arrossegava el marc alemany a revaluacions periòdiques. Per aquesta mateixa lògica, es podria esperar ara que el tipus de canvi del dòlar nord-americà es depreciés a causa del seu persistent dèficit per compte corrent. I així ha estat entre els anys 2000 i 2007, però només parcialment. Per bé que el dòlar dels Estats Units ha perdut valor, per exemple, enfront de l’euro, el dòlar canadenc o la lliura esterlina, no ho ha fet tant enfront de les divises de moltes economies emergents, que tenen importants superàvits bilaterals amb els Estats Units, de manera que la correcció dels desequilibris s’ha quedat a mitges. Entre aquestes economies emergents, podem distingir les que tenen un superàvit basat en l’exportació de primeres matèries de les que són potents exportadores de manufactures.

  Pel que fa als exportadors de primeres matèries, l’Aràbia Saudita, per exemple, manté un tipus de canvi fix en relació amb el dòlar, tot i que, entre els anys 2000 i 2007, el preu del petroli s’ha quadruplicat. A més a més, com la seva inflació ha estat menor que la nord-americana, el tipus de canvi real ha reculat. Altres grans exportadors de petroli, com Bahrain, Iran, Kuwait i Veneçuela, segueixen un patró semblant, amb depreciacions reals del tipus de canvi que coexisteixen amb superàvits corrents. En aquest grup hi ha, però, notables excepcions, com Rússia i Nigèria, els superàvits petroliers dels quals han anat acompanyats d’importants apreciacions canviàries.

  Quant als exportadors de manufactures, es tracta, majoritàriament, d’economies de l’Extrem Orient. El cas més destacat és la Xina, el país amb el superàvit més elevat del planeta i el que té un saldo positiu més gran en el comerç bilateral amb els Estats Units. La seva divisa, el renminbi, s’ha apreciat lleugerament enfront del dòlar, però, com els seus preus interiors han pujat menys que als Estats Units i com la divisa nord-americana ha perdut valor, la combinació dels dos efectes ha estat una depreciació real del tipus de canvi del 0,8% entre les acaballes del 2000 i el 2007. Altres economies exportadores de manufactures, com Taiwan, Hong Kong i Singapur, amb saldos positius de la balança per compte corrent del 9,8%, el 7,0% i el 21,0% del PIB, respectivament, han experimentat depreciacions en els tipus de canvi real. El Japó també s’afegeix a aquest patró, mentre que les excepcions són Corea del Sud, Tailàndia i Indonèsia, les divises dels quals s’han apreciat notablement.

  La successió de superàvits corrents ha comportat l’acumulació de reserves de divises en poder dels bancs centrals de tots aquests països. Així, les reserves de la Xina s’apropen a 1,5 bilions de dòlars; les del Japó voregen el bilió, i, entre Rússia, Taiwan i Corea del Sud tenen un altre bilió de dòlars. Davant d’aquesta important acumulació de reserves, els països de l’Orient Mitjà i alguns asiàtics han canalitzat els superàvits a través dels anomenats Fons Sobirans. Es tracta de fons de propietat estatal que inverteixen en carteres diversificades en actius internacionals per obtenir una rendibilitat més gran que a través de la gestió de les reserves de divises, tradicionalment conservadora. Últimament, es detecta més interès de les economies asiàtiques en aquesta via de rendibilitzar els excedents de balança de pagaments. Hi ha, per tant, un fort potencial de creixement dels Fons Sobirans. Els països de l’Orient Mitjà tenen dos terços del volum total, però, en el futur, el protagonisme del creixement anirà a parar a les economies asiàtiques. Segons els analistes esmentats per la Reserva Federal, la irrupció endarrerida de les economies asiàtiques en aquests fons durà el total d’actius gestionats dels 1,5-2,5 bilions de dòlars actuals fins als 15 bilions en els propers 10 anys, un import superior al PIB nominal dels Estats Units el 2007(1).

  La dimensió d’aquests fons i la seva propietat estatal crea certes inquietuds i fins i tot rebuig en alguns àmbits(2), com va succeir en l’intent de compra de l’empresa petroliera nord-americana Unocal el 2005 per la petroliera estatal xinesa CNOOC. No obstant això, durant la crisi financera generada per les hipoteques subprime, els capitals aportats per alguns Fons Sobirans a determinades entitats bancàries en dificultats han estat benvinguts i han donat un respir als mercats. El cercle dels desequilibris es tanca a gust de tothom, si més no aquest cop.

Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.