L’activisme fiscal està en marxa, ara cal esperar que els fruits arribin a temps

  La crisi financera iniciada a l’agost del 2007 va empitjorar molt el 2008. Aquesta situació va fer que els governs adoptessin mesures sense precedents per evitar un col·lapse financer i, de retruc, una forta caiguda de l’economia mundial. Al llarg del primer semestre del 2008, es va confirmar que la política monetària agressiva (importants retallades dels tipus d’interès i mesures d’expansió quantitativa) i la intervenció directa en el sistema financer i bancari no eren suficients, ni tenien l’efectivitat necessària, per mitigar els riscos creixents de recessió global i fins i tot, en algunes economies, d’una profunda depressió. Això ha impulsat les autoritats a replantejar l’estratègia per afrontar la crisi i a dissenyar mesures de política fiscal dirigides específicament a estimular l’activitat econòmica.

  La política fiscal pot ser una bona opció per afrontar una caiguda temporal del creixement econòmic, encara més en un context com l’actual, en què una política monetària laxa no és suficient per reduir l’aversió al risc dels individus ni per recuperar la confiança en els mercats financers globals. De tota manera, aquesta estratègia també comporta riscos: la falta de coordinació internacional, una inadequada dimensió de l’estímul fiscal i el seu possible impacte sobre els tipus d’interès (vegeu el requadre «Dèficit públic i tipus d’interès: la sostenibilitat és la clau»), i el temps que es pot trigar a implementar els programes dissenyats. Seria òptim que la implementació es realitzés de forma simultània a tots els països per maximitzar l’impacte i les sinergies entre les economies i per minimitzar l’anomenat «efecte polissó», o, en altres paraules, que una part de l’impacte positiu es converteixi en més importacions i no estimuli el creixement del PIB.

  A l’hora de dissenyar un pla fiscal, sorgeixen diversos interrogants: Increment de la despesa en infraestructures? Retallada dels impostos? De forma temporal o permanent? Mesures específiques o d’ampli abast? La combinació de mesures és crucial per determinar l’efectivitat i l’eficiència quan es tracta de reactivar l’activitat a temps, facilitar l’ajustament controlat d’alguns sectors i crear ocupació. L’heterogeneïtat existent entre els plans fiscals anunciats respon a la diferent valoració dels riscos que fan els governs.

  Els Estats Units han estat els primers que han anunciat i que han avançat de forma decidida en el disseny de plans d’estímul fiscal. Un primer pla, aprovat al febrer del 2008, se centrava en el foment del consum de les llars en un moment de clara desacceleració de l’activitat. El segon estímul fiscal dels Estats Units ha estat anunciat pel president Obama, i, tot i que encara no se’n coneixen els detalls específics, tot indica que s’aproparà als 825.000 milions de dòlars i que comprendrà un conjunt de mesures per estimular l’activitat econòmica a curt termini i d’altres de tall més estructural amb un efecte a més llarg termini. Entre les mesures que tindran un impacte immediat, hi ha les transferències als estats per evitar la paralització dels projectes locals en marxa. El pla també consta d’una reducció d’impostos d’uns 250.000 milions, i la quantitat restant es destinarà a despesa pública amb un èmfasi especial en infraestructura de transport, energia i educació.

  A Europa, els plans fiscals reflecteixen la situació econòmica que travessen els diferents països de la zona. Observant els països, és possible distingir dos grans grups. D’una banda, els països amb un elevat grau d’endeutament de les llars i en què el sector de la construcció ha tingut una contribució determinant en el creixement econòmic, com Espanya, el Regne Unit i Irlanda. De l’altra, els països en què el sector de la construcció va contribuir de forma moderada al creixement i les famílies registren un palanquejament més baix, com Alemanya, França i Itàlia. El primer grup ha patit un impacte negatiu més profund de les pertorbacions generades pels mercats financers en l’últim any.

  Aquesta senzilla separació posa de relleu per què, des d’un començament, els governs d’Espanya i del Regne Unit han dissenyat plans discrecionals d’estímul fiscal substancialment més importants que els seus veïns europeus. El govern alemany ha decidit, en les últimes setmanes, ampliar el volum del programa fiscal des del 0,6% del PIB previst inicialment fins al 2,7%. Per la seva banda, França i Itàlia hi destinaran el 0,5% del PIB, estímuls fiscals relativament més modestos i centrats, sobretot, en la inversió pública, els efectes dels quals s’apreciaran principalment el 2010. Els plans fiscals d’Espanya i el Regne Unit doblen aquestes magnituds i contenen elements que poden estimular l’activitat a més curt termini.

  Als Estats Units, els dubtes se centren en l’efectivitat de la retallada dels impostos, ja que s’estima que els contribuents destinaran una part important dels beneficis a augmentar l’estalvi i a cancel·lar deutes contrets prèviament, és a dir, no es destinarà al consum de béns. Les previsions de l’equip econòmic del president Obama sobre l’impacte acumulat que tindrà l’estímul fiscal el 2009-2010 el situen al voltant del 3,7% del PIB, tot i que la incertesa és molt elevada. A Europa, les diferències entre els plans fiscals de cada govern podrien mitigar les sinergies dels efectes positius sobre l’activitat real i és probable que els plans d’alguns països (per exemple, de França i d’Itàlia) siguin insuficients per contrarestar la caiguda de l’activitat prevista.

  En definitiva, l’activisme fiscal s’ha posat en marxa. Ara falta esperar que els fruits siguin els desitjats i que arribin a temps.

Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.