En un any, s’ha passat d’un superàvit del 2,2% del PIB a un dèficit del 3,4%. Què ha passat?

  En poc temps, els comptes públics espanyols han fet un gir radical i han passat d’un superàvit del 2,2% del producte interior brut (PIB) el 2007 a un dèficit del 3,4% el 2008, i la Comissió Europea (CE) preveu un dèficit del 6,2% el 2009. Què ha passat?

  Cal una mica de perspectiva per entendre-ho. Des de la meitat dels anys setanta, i en menys de dues dècades, el pes del sector públic en l’economia es va duplicar i va passar a superar el 45% del PIB el 1993. Els ingressos van pujar a un ritme una mica inferior, de manera que una part de l’increment de la despesa pública es va finançar per la via del dèficit. El propòsit d’incorporar-se a la moneda única i un cicle econòmic favorable van permetre la correcció del pertinaç dèficit dels comptes públics des de mitjan anys noranta. La millora va ser deguda no solament a la bona marxa de l’economia, sinó que tenia un component estructural derivat d’un millor control del pressupost i d’un esforç per contenir i racionalitzar la despesa. A partir del 2005, per primer cop des de l’inici de l’actual règim democràtic, van tornar els superàvits públics. A conseqüència d’aquest sanejament dels comptes, el pes del deute públic en l’economia es va reduir fins al 36,2% del PIB el 2007, gairebé la meitat que el 1995 i sensiblement per sota del límit del 60% establert en el Pacte d’Estabilitat i Creixement. Aquesta evolució contrastava amb un comportament molt menys exemplar per part d’altres països de la zona de l’euro.

  El 2007 les perspectives eren de continuació d’aquesta tendència. El Programa d’Estabilitat 2007-2010 presentat al desembre del 2007, ara fa poc més d’un any, es plantejava la continuïtat del superàvit públic, sota supòsits de creixement de l’economia en línia amb el seu potencial. Al mateix temps, els superàvits suscitaven demandes de rebaixes d’impostos o bé d’augment de la despesa social. Així, el 2006 es va aprovar una reforma fiscal que reduïa l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) i l’impost de societats. El 2007 es va adoptar el «xec bebè» de 2.500 euros i la Llei de Dependència. El 2008 es va instituir una nova deducció fins a 400 euros en l’IRPF. El 2009 es farà efectiva la desaparició de l’impost sobre el patrimoni.

  No obstant això, la frenada econòmica del 2008 va tenir un efecte pressupostari immediat. Els anomenats «estabilitzadors automàtics» es van posar en marxa i van ajudar a frenar el deteriorament econòmic, però van tenir un impacte negatiu sobre els comptes públics. En efecte, es va produir una caiguda recaptadora, a conseqüència del deteriorament de l’ocupació, la desacceleració dels beneficis empresarials, la moderació del consum i la reducció de la inversió. Al mateix temps, les prestacions als aturats van fer augmentar les despeses. D’aquesta manera, els estabilitzadors automàtics van comportar una contracció estimada sensiblement superior al 2% del PIB.

  A més a més, el Govern ha intentat frenar la recessió per la via de la despesa pública, la qual cosa ha comportat una forta pressió sobre el pressupost. El paquet de mesures del novembre del 2008 va pujar a 11.000 milions d’euros, l’1,0% del PIB. Destaca la partida de 8.000 milions d’euros per a la realització d’obres per part dels ajuntaments. El conjunt de mesures discrecionals, que comprèn, a més d’aquesta despesa pública, les decisions fiscals comentades més amunt, com la deducció dels 400 euros en l’IRPF, la reforma fiscal, el «xec bebè» i d’altres, representa un impacte estimat sobre els comptes públics proper al 3% del PIB.

  En un context de recessió com l’actual, les perspectives de les finances públiques són, doncs, força problemàtiques i apunten a un ràpid deteriorament del dèficit públic. Tot i que es partia d’una situació sanejada, el 2009 el dèficit de les administracions públiques podria superar el 6% del PIB. Fins i tot hi ha el risc que els estabilitzadors automàtics i les mesures per sortir de la recessió puguin empènyer el dèficit públic fins a nivells de rècord històric, superiors a les cotes de mitjan anys noranta. Així mateix, el deute públic es podria apropar en molt poc temps al límit del 60% del PIB exigit per les normes europees.

  De fet, la Unió Europea no solament ha mostrat una actitud flexible, atesa la gravetat de la situació actual, sinó que fins i tot ha esperonat l’adopció de mesures d’estímul pressupostari, a causa de l’excepcional conjuntura que travessa l’economia europea. De tota manera, l’acumulació de dèficits en forma de deute públic incideix en una pujada de la prima de risc dels tipus d’interès (vegeu el requadre «Dèficit públic i tipus d’interès: la sostenibilitat és la clau»). De fet, en els últims mesos, ja s’ha registrat una ampliació, propera a un punt percentual, del diferencial de rendibilitat del deute públic espanyol a llarg termini en relació amb l’alemany, màxim des de la integració en la zona de l’euro, per bé que ha estat un moviment general en un context d’aversió al risc, i la prima es col·loca molt per sota dels nivells assolits cap a la meitat dels anys noranta. Si la recessió és relativament breu, es podria reconduir els desequilibris en un temps raonable. Si la recessió s’allarga més del compte, el desequilibri pot pujar fins a nivells molt alts i pot representar una pesada càrrega per al conjunt de l’economia en la fase de la recuperació.

Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.