Les crisis de deute sobirà són, probablement, tan antigues com els mateixos estats, imperis, regnes o federacions que han optat per finançar-se mitjançant l'emissió de títols de deute. Un dels episodis més llunyans és l'impagament del deute d'algunes de les ciutats-estat de la confederació marítima atenesa, ja en el segle iv a.C. Molt més documentades estan les crisis de les grans nacions europees a partir del final de l'Edat Mitjana. Els episodis de problemes en els pagaments del deute públic enfront de l'exterior en els dos-cents últims anys -a partir de les guerres napoleòniques- han estat molt més freqüents del que s'acostuma a creure.

  El 2010 estem travessant un nou i greu episodi de crisi de deute sobirà, que sorgeix com a derivació de la profunda crisi econòmica-financera iniciada el 2007. En aquesta ocasió, l'ull de l'huracà s'ha situat sobre alguns dels països de la perifèria geogràfica de la Unió Europea i ha arribat a qüestionar els propis fonaments de l'euro, la moneda única de la Unió. No obstant això, els riscos s'estenen a molts més països, arran de la pujada en espiral de les emissions de deute destinades a finançar polítiques de despesa que havien de compensar la caiguda de l'activitat del sector privat.

  La gravetat del problema del deute a les economies europees perifèriques, com Irlanda, Grècia, Portugal o Espanya, no rau solament en un augment gran i ràpid del deute públic, sinó que, a més a més, aquest deute públic ha estat col·locat, en bona part, a inversors estrangers i que les esmentades economies no poden adoptar alguns dels remeis tradicionals per a aquestes ocasions. Quan un estat sobirà no pot afrontar els seus deutes, té diverses alternatives: 1) aconseguir més crèdit o reestructurar els pagaments previstos allargant els venciments; en els dos casos, haurà de demostrar que fa un esforç o un sacrifici extraordinari per recuperar la solvència i per guanyar de nou la confiança perduda; 2) reduir el valor del deute, via devaluació o generant inflació, o 3) en últim extrem, no pagar. Dins de la moneda única, els estats membres perden la sobirania monetària, és a dir, no poden alterar el tipus de canvi ni modificar de forma autònoma les condicions monetàries que determinen la taxa d'inflació, accions que permetrien atenuar la càrrega dels venciments. Si la conjuntura econòmica fa que no puguin afrontar les seves obligacions i desitgen continuar dins de la zona monetària, l'ajustament interior és ineludible. Tampoc no poden, en teoria, demanar ajut a la resta d'estats membres ni al Banc Central Europeu, ja que el Tractat de la Unió Europea exclou explícitament aquesta possibilitat.

  La crisi del deute grec, primer, i el contagi d'altres emissors sobirans, després, han obligat a reconsiderar els mecanismes de coordinació i de coacció mutus a la zona de l'euro. La creació d'un fons de rescat per actuar en cas d'emergència ha estat el pas més significatiu. Les compres de deute públic de països sota pressió, per part del Banc Central Europeu, han tractat de mantenir els seus mercats en funcionament. Els països més afectats s'han vist obligats a aplicar mesures pressupostàries dràstiques que garanteixin el retorn a uns dèficits públics acceptables i que frenin l'espiral del deute. Unes mesures que comporten el risc de frenar el creixement econòmic, però que són imprescindibles perquè les desmesurades primes de risc que han de pagar per continuar obtenint fons tornin a nivells sostenibles. En definitiva, l'ajustament interior és l'única alternativa, ja que, si no es du a terme, l'alça de la prima de risc i la falta de finançament exterior conduirien a una situació de quasi estancament econòmic o, fins i tot, a un retorn a la recessió.

Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.