Informe sencer sense compactar ( 2,06 MB )

 

  Després d'una llarga etapa de prosperitat, l'economia espanyola va anar acumulant desequilibris que, juntament amb la crisi financera internacional, van desembocar, a partir del 2008, en la recessió més profunda de les últimes dècades. Per afrontar-la, el Govern espanyol, d'acord amb el Pla Europeu de Recuperació Econòmica amb què es va dotar la Unió Europea per encarar la crisi financera de l'octubre del 2008, va respondre amb l'adopció de mesures discrecionals amb impacte en els ingressos i en les despeses públics. Aquesta actuació, juntament amb els anomenats estabilitzadors automàtics, que van comportar menys ingressos impositius en reduir-se les bases imposables arran de la recessió i de l'augment de les despeses derivades dels subsidis de desocupació en augmentar l'atur, va provocar un dèficit públic del 4,1% del producte interior brut (PIB) el 2008, després de tres anys de superàvits pressupostaris.

  En superar-se el límit del 3% del PIB establert al Tractat de la Unió Europea, a l'abril del 2009, la Comissió Europea va iniciar el Procediment de Dèficit Excessiu, segons la normativa comunitària, per posar fi a la situació en un termini precís. No obstant això, atesa la persistència de la recessió, en línia amb el Pla Europeu de Recuperació Econòmica, les autoritats espanyoles van continuar adoptant mesures discrecionals d'estímul econòmic fins a un import del 2,25% del PIB el 2009. D'aquesta manera, en aquest exercici, es va assolir un dèficit públic de l'11,1% del PIB, el més elevat de les últimes dècades. Atès que, en la seva major part, tenia un component estructural, és a dir, no cíclic, que era clarament insostenible i que l'economia iniciava un procés d'estabilització, es va començar a traçar una estratègia de sortida que comportés una reducció del dèficit.

  De fet, al juny del 2009 ja van pujar els tipus de gravamen dels impostos especials dels hidrocarburs i del tabac, per bé que la posició fiscal del conjunt de l'exercici va ser clarament expansiva. El signe ha canviat el 2010, i la posició fiscal ha passat a restrictiva. En efecte, als Pressupostos Generals de l'Estat per al 2010, es va decidir un seguit de mesures d'ajustament, tant pel costat dels ingressos com, sobretot, de les despeses. Així, es va eliminar, menys per a les rendes baixes, la deducció dels 400 euros en l'impost sobre la renda de les persones físiques. Així mateix, va pujar el tipus de gravamen sobre l'estalvi a partir del gener del 2010 i els tipus general (del 16% al 18%) i reduït (del 7% al 8%) de l'impost sobre el valor afegit a partir de l'1 de juliol del 2010. Pel costat de la despesa, els fons extraordinaris d'inversió van ser substituïts per un altre d'import més baix, de 5.000 milions d'euros. A més a més, es van acordar retallades per valor del 0,8% del PIB.

  Addicionalment, al gener del 2010, es va llançar el Pla d'Acció Immediata, que comportava retallades de compres de béns i serveis, subvencions i inversions i transferències de capital per un total de 5.000 milions d'euros. A més a més, es va adoptar el Pla d'Austeritat 2011-2013. Amb aquestes mesures, el Govern va presentar una actualització del Programa d'Estabilitat 2009-2013, document que s'ha de sotmetre anualment a l'aprovació comunitària i que, d'acord amb les directrius de Brussel·les, dissenyava un pla de reducció del dèficit públic fins al 3% del PIB el 2013.

  La recomanació en aquest sentit de la Comissió Europea, al març del 2010, indicava que hi ha riscos per a l'assoliment de l'objectiu previst de reducció del dèficit públic. En primer lloc, les previsions de creixement de l'escenari macroeconòmic semblaven optimistes. A més a més, algunes retallades previstes no estaven prou concretades. Per tot plegat, apuntava que el Govern havia d'estar disposat a adoptar mesures addicionals si la situació ho requeria.

  A això es va afegir la pressió dels mercats. La prima de risc del deute públic espanyol, que havia arribat a ser lleugerament negativa el 2006, en una situació de superàvits pressupostaris, es va anar deteriorant. L'aversió al risc, partint de nivells anormalment baixos, va augmentar als mercats internacionals amb l'inici de la crisi nord-americana de les hipoteques d'alt risc. La fallida de Lehman Brothers al setembre del 2008 va comportar una altra escalada de l'aversió al risc. En aquest marc, l'entrada de l'economia espanyola en recessió i el ràpid augment del dèficit públic van comportar que la prima de risc del deute públic espanyol a llarg termini pugés fins a 123 punts bàsics al començament del 2009. Amb posterioritat, la millora de la situació internacional, gràcies als plans coordinats i a la moderació de la recessió espanyola, va motivar que la prima de risc del deute espanyol disminuís fins a uns 50 punts bàsics cap al final del 2009. No obstant això, el contagi de la crisi fiscal grega va provocar sobtats increments de la prima de risc espanyola durant la primavera del 2010.

  En aquest entorn, el Govern espanyol va aprovar un nou paquet de mesures econòmiques el 20 de maig del 2010, que comportava un avanç en la via prevista de consolidació fiscal, de manera que el dèficit objectiu per al 2011 va passar al 6% del PIB, que contrasta amb el 7,5% anterior. Aquest paquet va representar un dur ajustament, el més important de les últimes dècades. Entre d'altres mesures, les retribucions de personal del sector públic van ser retallades el 5% de mitjana a partir del juny del 2010 i seran congelades el 2011, les pensions no es revaloraran en general el 2011, s'eliminarà el xec nadó a partir del gener del 2011, es reduirà la despesa farmacèutica i s'han retallat les inversions.

  Amb tot plegat, i també gràcies als plans de suport europeus als països en possibles dificultats, la prima de risc del deute espanyol va recular, però la persistència de la incertesa als mercats internacionals va propiciar que, cap a la meitat de juny, assolís els 221 punts bàsics. L'anunci de la publicació de les proves d'esforç de la banca europea, amb una major transparència de les institucions financeres espanyoles, va possibilitar un relaxament de les tensions, tot i que la prima de risc s'ha mantingut en nivells relativament alts, per bé que s'ha situat sensiblement per sota dels registrats per altres països perifèrics com Grècia o Portugal.

  D'altra banda, els possibles efectes de les mesures fiscals restrictives sobre el PIB i, consegüentment, sobre l'ocupació no són menyspreables. Per aquest motiu, per bé que són necessàries, cal calibrar-ne amb prudència la dosi per no fer perillar la recuperació econòmica en marxa. No obstant això, el seu impacte negatiu sobre el PIB podria ser compensat, en part, per un augment de la confiança dels agents econòmics, que comportaria, d'una banda, una millora de la inversió i, de l'altra, uns tipus d'interès del deute més baixos, en reduir-se la prima de risc (vegeu el requadre «Ajustament fiscal i recuperació: diferències reconciliables?» de la pàgina 18).

  Per tot plegat, tal com ja ha avançat el Govern, és probable que, en els Pressupostos Generals de l'Estat per al 2011, s'introdueixin noves mesures fiscals restrictives per consolidar la credibilitat del procés de consolidació fiscal. A part de la contenció de la despesa, el Govern també considera la possibilitat d'apujar els impostos i de revisar els beneficis fiscals.

  Fins quan serà necessària una política fiscal restrictiva? La tònica de reducció del dèficit públic fins al 3% del PIB el 2013, d'acord amb els compromisos adquirits, ha de ser creïble, motiu pel qual serà necessària, probablement, una posició fiscal restrictiva fins llavors, tot i que, a partir del 2011, podria disminuir la intensitat. D'altra banda, el que preocupa als mercats no és el nivell del deute públic espanyol, que partia d'una posició relativament baixa del 36,2% del PIB el 2007, sinó el seu ràpid ritme de creixement, ja que superarà el límit comunitari del 60% del PIB el 2010. A més a més, també es té en compte que, en els pròxims anys, l'envelliment de la població, a conseqüència de la sobtada caiguda de la natalitat en les últimes dècades, pressionarà cada vegada més la despesa pressupostària.

  En conseqüència, a mitjà termini, s'hauria d'assolir una via de consolidació dels comptes públics que impliqui una reducció del nivell del deute públic fins a situar-lo per sota del 60% del PIB de manera sostenible. Per això seria convenient aconseguir superàvits públics primaris, és a dir, sense tenir en compte els interessos del pagament del deute, i que el creixement nominal del PIB superés el tipus d'interès. En aquest sentit, és important que la contribució del sector exterior al creixement del PIB continuï essent positiva. Per això, a més de reforçar la credibilitat pressupostària, cal no perdre de vista la necessitat de posar les bases per augmentar la competitivitat, mitjançant la implementació de les reformes estructurals adequades, la qual cosa incrementarà el creixement potencial de l'economia.

  Aquest requadre ha estat elaborat per Pere Miret

  Departament d'Economia Europea, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"

---

Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.