El conflicte de les monedes

  Després de la Segona Guerra Mundial, les potències vencedores van dissenyar un sistema monetari i de comerç mundial que permetés el progrés de les nacions sobre la base de l'estabilitat dels tipus de canvi i de l'eliminació dels obstacles al comerç internacional. Els seus autors tenien molt presents les turbulències desencadenades després de la Gran Depressió dels anys trenta del segle passat, quan els països van tractar d'exportar el seu atur per la via d'aconseguir superàvits comercials amb l'exterior, forçats amb la devaluació de les monedes i amb la implantació de mesures proteccionistes. Després de la Gran Recessió del 2008-2009, i ateses les tensions generades als mercats de canvis, es torna a parlar de «guerra de divises». Correm el risc de reeditar els turbulents anys trenta, amb totes les conseqüències negatives que això comporta? És possible consensuar unes normes de comportament acceptades internacionalment?

  El sistema monetari de Bretton Woods es va col·lapsar al començament dels anys setanta arran de la impossibilitat de mantenir uns tipus de canvi fixos en un context de creixent mobilitat dels capitals. En no ser substituït per cap altre sistema, cada país va triar el règim que més li convenia. Fins als anys noranta, la principal preocupació relacionada amb l'absència d'un sistema monetari internacional era la volatilitat dels tipus de canvi i l'amplitud o la durada de les fluctuacions. En especial, als països petits o financerament febles, com és el cas dels països en vies de desenvolupament.

  A partir de l'última dècada del segle passat, un nou grup de països va irrompre en l'escena internacional. Les economies emergents, majoritàriament asiàtiques, van prioritzar l'exportació com a via cap al creixement i van deixar en un segon terme l'avanç de la demanda interna. D'aquesta manera, a més, aconseguien acumular una gran quantitat de reserves exteriors, necessàries per blindar-se davant d'eventuals crisis i guanyar independència davant de les economies avançades. Molts d'aquests països van adoptar un sistema de tipus de canvi fixos, de manera que, amb el pas del temps i amb els guanys de productivitat acumulats, la infravaloració de les seves monedes s'ha fet cada vegada més evident. La Xina és l'exemple més clar d'aquesta política, que aixeca irades protestes, en especial dels Estats Units, que pateix un gran dèficit comercial enfront del colós asiàtic.

  En aquest context, la Gran Recessió representa un nou gir en el complicat entramat monetari internacional. D'entrada, dificulta molt el manteniment de dèficits corrents elevats en les economies avançades, per la creixent complicació de finançar-los. A més a més, ha propiciat l'aplicació, en algunes economies, de polítiques monetàries extraordinàriament expansives, que, com en el cas dels Estats Units, es tradueixen en una potencial debilitat de la moneda. Les oscil·lacions en els tipus de canvi i les alteracions en els fluxos de capitals derivades d'aquestes polítiques han aixecat irades protestes per part de països que, com el Brasil, han patit intenses apreciacions de les seves monedes.

  Ara com ara, el reflex proteccionista postcrisi ha estat molt moderat, ja que una de les potes de l'estructura creada després de la Segona Guerra Mundial, l'Organització Mundial del Comerç, continua marcant les regles dels intercanvis internacionals. Però el desordre monetari és evident. La solució no és fàcil. Però les autoritats internacionals s'haurien d'esforçar per consensuar unes regles que evitin la inconsistència del «campi qui pugui». Mentrestant, continuarem subjectes als riscos intrínsecs de les guerres de monedes.

Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.