Els rescats de la zona de l'euro

  Atesa la impossibilitat d'accedir al finançament privat en condicions raonables, Grècia, Irlanda i Portugal han obtingut suport financer de la resta de la Unió Europea i del Fons Monetari Internacional. La contrapartida és aplicar uns plans d'ajustament que permetin sanejar les finances públiques i recuperar el creixement. Frenant i revertint el deteriorament econòmic i financer d'aquests països, s'hauria de contenir el contagi de la crisi a altres membres de la zona de l'euro i evitar que es converteixi en un risc per a la supervivència de l'euro.

  El punt de partida cal situar-lo en la tardor del 2009, quan es va saber que les xifres pressupostàries de l'Estat grec no responien a la realitat. La situació insostenible de les finances públiques va ser ocultada mitjançant irregularitats comptables. Quan va aflorar la realitat, els dubtes sobre la capacitat de l'economia hel·lènica d'afrontar el pagament del deute públic es van disparar. Davant de l'atzucac en què es trobava Grècia, al començament de maig del 2010, es va instrumentar un rescat de 110.000 milions d'euros. A canvi, Grècia es comprometia a ajustar l'economia i les finances públiques: pujada d'impostos, reducció del sou i de les plantilles dels funcionaris públics, reducció de les pensions i lluita contra el frau fiscal. Nombroses vagues generals han acompanyat la implementació d'aquestes mesures.

  Malgrat l'esforç per neutralitzar la crisi, el cas grec va desencadenar un corrent de desconfiança als mercats financers cap a les economies de la zona de l'euro en una situació més adversa. La víctima següent va ser Irlanda, que, al novembre del 2010, va haver de ser rescatada. A diferència del cas grec, els problemes irlandesos venien del desajustament del sector immobiliari i de la sobredimensió del sector bancari. Els 85.000 milions de l'ajuda financera es van dirigir, fonamentalment, a recapitalitzar, reestructurar i reduir la dimensió del sector bancari. La contrapartida: pujada d'impostos, reducció de la nòmina del sector públic, retallada de la despesa social, etc. La següent fitxa a caure va ser Portugal, que, al començament d'abril del 2011, va sol·licitar l'activació del mecanisme de suport financer: 78.000 milions d'euros. El deteriorament de les finances públiques, la gradual pèrdua de competitivitat en els últims anys i el creixent desequilibri exterior van convertir l'economia lusitana en una altra víctima propiciatòria de les turbulències financeres.

  Els resultats dels plans de sanejament i de rescat són dispars. En el cas de Portugal, encara és aviat per jutjar-ho, ja que no es va engegar fins al maig del 2011. Irlanda evoluciona de forma favorable, en haver estabilitzat el sistema financer i en realitzar avanços en l'àmbit macroeconòmic. Grècia és el cas més problemàtic, ja que l'economia amb prou feines millora i l'accés al mercat de capitals continua tancat, de manera que s'ha hagut d'instrumentar un nou programa d'ajuda, aquest cop per un import de 109.000 milions d'euros.

  Són molts els qui es pregunten si les dures condicions d'ajustament exigides pels plans de rescat serveixen només per deteriorar encara més l'economia i per complicar, així, l'ajustament de les finances públiques. La veritat és que els membres de la zona de l'euro, privats dels instruments monetari i canviari, ineludiblement han de carregar l'ajustament sobre l'economia real. Però, fins i tot disposant d'autonomia monetària i canviària, en les condicions actuals, l'ajustament real és inevitable, com ho demostra el cas britànic i, fins i tot, el nord-americà. Un pla d'ajustament i de reformes raonable, realista, equilibrat i que posi èmfasi en la recuperació de la competitivitat és la millor fórmula per recuperar la confiança dels inversors i restaurar els desequilibris que mai s'haurien d'haver produït.

Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.