Noves regles fiscals per a l'euro

  Cap al final dels anys cinquanta, el nucli del que ara és la Unió Europea va emprendre el camí cap a la realització d'un mercat comú. D'aquí es va passar al mercat únic i, en els anys noranta, va prendre forma la construcció d'una Unió Econòmica i Monetària: una estreta integració econòmica, amb èmfasi en la coordinació de les polítiques econòmiques i, molt especialment, de la política fiscal. L'objectiu final havia de ser la creació d'una moneda comuna. La posada en marxa de l'euro i la fundació del Banc Central Europeu van representar la culminació d'aquest singular procés d'integració supranacional.

  L'euro va funcionar amb normalitat durant la primera dècada i, fins i tot, en bona part, va protegir els seus membres de les turbulències de la crisi del 2008-2009. Però, al contrari del que alguns esperaven, no va contribuir, per exemple, a una major convergència de les economies en termes de productivitat o de competitivitat exterior. Fins i tot va propiciar l'ampliació d'alguns desequilibris, com el dèficit exterior o les bombolles d'actius.

  Però també va fallar l'element bàsic de la unió monetària, tal com es va dissenyar a Maastricht: la disciplina fiscal. La supervivència de la moneda única havia de comptar amb el suport d'unes finances públiques sanejades a tots els països participants a l'euro. Per aquest motiu es va acordar el Pacte d'Estabilitat i Creixement, una regla fiscal que havia de garantir que els dèficits públics excessius passessin a la història. Els Estats membres de l'euro conservaven les competències sobre la política fiscal, però els límits i les responsabilitats quedaven perfectament delimitats.

  O no. A la pràctica, la suposada disciplina del Pacte es va diluir ja el 2003, i la utilitat de la regla, vista en retrospectiva, va ser deficient. A molts països, els dèficits públics estructurals van persistir, de manera que, quan la crisi global va copejar les economies, els dèficits es van disparar fins a cotes insospitades. L'escàs marge de maniobra guanyat en els temps de bonança es va esgotar ràpidament davant l'acció dels estabilitzadors automàtics, de l'ajuda d'emergència destinada al sector bancari i dels estímuls fiscals aportats per compensar la caiguda de la demanda agregada. La gravetat de la situació de les finances públiques en alguns Estats de la zona de l'euro es va convertir en crítica quan es va tancar el finançament dels mercats i no es disposava d'una última instància proveïdora de liquiditat. La intervenció de Grècia, d'Irlanda i de Portugal va tractar d'evitar la suspensió de pagaments i el col·lapse de la zona de l'euro.

  Però resoldre el problema immediat dels països amb problemes de liquiditat o de solvència, tot i ser transcendental, no és l'únic dilema. La qüestió és què cal fer per evitar que això torni a succeir? La resposta inicial de la Unió Europea ha estat recompondre els mecanismes de coordinació econòmica i pressupostària: un Pacte d'Estabilitat i Creixement reforçat juntament amb mesures correctives i preventives més estrictes i contundents. A més a més, a la cimera del desembre, el Consell va decidir convertir en tractat les regles fiscals i va marcar a foc el principi d'estabilitat pressupostària. Es tracta d'un pas important, però no suficient. Falta definir la institució o el procés per proporcionar liquiditat en última instància dins la unió monetària. El fons de rescat actual i el que entrarà en vigor enguany no són suficients, tal com estan ara plantejats. Comunitaritzar el deute o cedir la funció al Banc Central Europeu són opcions que aixequen controvèrsies. Un autèntic avanç cap a una major integració fiscal exigiria un avanç paral·lel en la integració política, un repte que la Unió Europea ha d'afrontar.

Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.