Notícies Estudis
|
|
|
|
Informe Mensual, núm 356 - Abril 2012
|
|
|
Conjuntura espanyola
|
|
|
|
|
Activitat econòmica
|
Brots verds a la primavera?
|
|
Alguns indicadors avançats apunten cap a la recuperació.
|
|
La primavera ha portat els primers brots verds, com a mínim això sembla. El mes passat, ja vam anunciar que un conjunt significatiu d'indicadors avançats s'havia estabilitzat i que, fins i tot, alguns d'aquests indicadors havien començat a remuntar. Això, ara, s'ha traduït en un repunt dels índexs sintètics d'activitat. La percepció general del mercat sobre la capacitat de recuperació de l'economia espanyola, en canvi, ha empitjorat. Una mostra d'això és que la prima de risc del deute públic espanyol, en lloc de millorar com la d'Itàlia o la de França, ha augmentat de forma significativa. Una de dues: o el repunt dels indicadors avançats és transitori o els mercats es guien per senyals equivocats. Qui té la raó?
|
|
|
|
La millora general dels indicadors avançats queda resumida en el repunt de l'índex sintètic d'activitat (ISA) que elabora el Ministeri d'Economia i en l'indicador avançat de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Com es pot observar al gràfic següent, la seva evolució està estretament relacionada amb la del producte interior brut (PIB) i, per tant, són uns bons indicadors avançats del seu comportament. L'indicador ISA del Ministeri d'Economia va experimentar una reculada important en l'últim trimestre de l'any passat, però la seva taxa de variació intertrimestral ha remuntat de forma significativa des del començament d'enguany. El comportament de l'indicador de l'OCDE és similar. Segons això, la reculada del PIB del primer trimestre del 2012 hauria de ser molt modesta. De tota manera, és molt important tenir en compte que la capacitat predictiva d'aquests indicadors millora a mesura que es van coneixent els diferents indicadors del primer trimestre. Per exemple, l'última dada disponible de producció industrial és la del gener. Per tant, aquests índexs canviaran quan es coneguin les dades del febrer i del març.
|
|
|
Els indicadors de demanda no són gaire esperançadors.
|
|
Per poder avaluar fins a quin punt aquests indicadors sintètics poden acabar canviant, cal analitzar amb més detall els seus principals indicadors. Pel costat de la demanda, les dades, de fet, no són gens esperançadores. L'índex de confiança dels consumidors, després de l'important deteriorament patit al gener, lluny d'estabi- litzar-se, ha tornat a anotar una severa reculada. El nivell en què es troba ara és equivalent al nivell mínim assolit el 2010. Sembla que la dada de les importacions no energètiques del mes de gener reforça la idea que el consum no s'ha recuperat durant el primer trimestre d'enguany. En termes interanuals, la reculada experimentada va ser del 6,8%, més del doble de la reculada de l'últim trimestre del 2011. Les dades de matriculació d'automòbils o de vehicles industrials tampoc no suggereixen un canvi de tendència.
|
|
|
|
És obligat fer un important matís a aquesta bateria d'indicadors negatius. Les vendes de les grans empreses de consum van experimentar una notable millora en el mes de gener. Mentre que, al desembre, van baixar el 4,8% interanual, la taxa de variació es va situar en l'1,3% al gener. No obstant això, encara és aviat per valorar si aquesta dada és fruit de la volatilitat inherent a la sèrie o si, en canvi, és un primer indici d'un possible canvi de tendència. En general, el que sí es pot afirmar és que, pel costat de la demanda, no trobem indicadors que justifiquin la millora dels indicadors sintètics, més aviat el contrari.
|
|
L'impuls prové del costat de l'oferta.
|
|
L'impuls ve pel costat de l'oferta. El consum d'electricitat continua marcant una clara tendència a l'estabilització. Si, en l'últim trimestre, va recular el 4,2%, en el mes de febrer, el descens, en termes interanuals, s'havia reduït a l'1,2%. Sembla que la producció industrial també ofereix símptomes d'estabilització, tendència que es reflecteix en la lenta millora de l'índex de confiança de la indústria.
|
|
|
|
Una possible explicació del comportament més positiu dels indicadors d'oferta podria ser el bon funcionament del sector exterior. En l'últim trimestre del 2011, la reculada de les exportacions en termes intertrimestrals va ser molt menor que la de les importacions, -1,6% i -6,5%, respectivament. Això va permetre que la contribució del sector exterior al creixement de l'economia fos clarament positiva, concretament d'1,3 punts percentuals. Les dades d'exportacions del mes de gener, però, no han estat gaire positives. És cert que la variació interanual se situa encara en terreny clarament positiu, el 3,9%, però la tendència a la baixa que mostraven les dades dels últims mesos, lluny d'estabilitzar-se, s'ha intensificat. Això contrasta amb les dades d'activitat econòmica dels principals països de la zona de l'euro, on sí sembla que els símptomes d'estabilització són una mica més ferms. Això permet pensar que, tot i que les dades de les exportacions del mes de gener no hagin estat gaire bones, la tendència a la baixa hauria d'assolir el nivell mínim en els pròxims mesos.
|
|
El suport de les exportacions s'afebleix.
|
|
Un cop repassats els principals indicadors d'oferta i de demanda, sembla clar que cal valorar amb molta cautela el repunt que han experimentat els principals indicadors sintètics d'activitat, ja que és probable que, a mesura que es vagin coneixent més dades, puguin canviar una mica el to. La pèrdua de confiança dels mercats en la capacitat de recuperació de l'economia espanyola, però, és difícil de justificar amb les dades comentades fins ara.
|
|
|
|
L'anàlisi detallada dels diferents indicadors no mostra una recuperació tan ferma com la que palesen els índexs sintètics, però tampoc no és cert que aquests últims hagin empitjorat gaire. El repunt de la desconfiança segurament és fruit de la incertesa que encara plana sobre el procés de consolidació fiscal i sobre la reestructuració del sector financer. Al final, el dèficit públic del 2011 va pujar fins al 8,5%, 3,5 punts percentuals per damunt de l'objectiu fixat per la Comissió Europea. Aquesta dada ha obligat a revisar l'objectiu d'enguany, que, finalment, s'ha fixat en el 5,3% del PIB. L'ajustament que s'haurà de fer serà enorme, proper als 50.000 milions d'euros. L'aprovació dels Pressupostos Generals de l'Estat per a enguany és una peça fonamental per poder valorar les probabilitats d'èxit. Així mateix, en el mes d'abril, també coneixerem les estratègies de les diferents entitats per afrontar les noves exigències imposades al sector financer.
|
|
Els pressupostos de l'Estat i la reestructuració del sector financer són claus per recuperar la confiança.
|
|
Abril serà, doncs, un mes clau. La informació que tindrem sobre la marxa del primer trimestre serà molt més sòlida. I també ho serà la posició que adopti el mercat sobre la capacitat d'ajustar els comptes públics i de reestructurar amb èxit el sector financer.
|
Mercat de treball
|
Atur: repartiment desigual
|
|
La crisi gairebé iguala les taxes d'atur masculina i femenina.
|
|
Al febrer, el registre públic d'ocupació va comptabilitzar 112.269 persones aturades més que en el mes anterior, de manera que el nombre total d'aturats registrats puja a 4.712.098. Si tenim en compte l'estacionalitat, l'increment de l'atur del febrer és el segon més important des del setembre del 2009. Per la seva banda, el nombre d'afiliats a la Seguretat Social va baixar el 2,6% interanual, percentatge que es tradueix en 49.710 cotitzadors menys que al gener. No obstant això, la destrucció de llocs de treball es reparteix de forma heterogènia entre la població i el territori.
|
|
|
|
Des de l'estiu del 2007, l'augment d'homes aturats ha doblat el de les dones. Una anàlisi detallada de l'enquesta de població activa (EPA) ens permet entendre el perquè. La crisi ha destruït el 13% de l'ocupació que l'economia espanyola registrava a l'estiu del 2007. L'esclat de la bombolla immobiliària ha destruït més de la meitat dels llocs de treball a la construcció, mentre que la caiguda general de l'activitat ha eliminat, fins ara, el 22% i el 9%, respectivament, de l'ocupació al sector industrial i a l'agrícola. Atès que els homes aglutinen la major part de l'ocupació d'aquests sectors (més del 90% dels ocupats a la construcció són homes, els quals sumen el 75% a la indústria i a l'agricultura), la taxa d'atur masculina ha augmentat més que la de les dones i gairebé ha igualat la taxa d'atur femenina.
|
|
Fins i tot els joves amb doctorat tenen taxes d'atur del 26%.
|
|
Si, en el tercer trimestre del 2007, la taxa d'atur masculina se situava en el 6,2%, la femenina ho feia en el 10,5%. Avui difereixen només en 9 dècimes i se situen en el 22,5% i en el 23,3%, respectivament. La crisi ha estat comparativament més benèvola amb les dones. Gairebé el 90% de les dones treballen al sector serveis, on l'ocupació s'ha reduït amb prou feines el 5% des del màxim històric de l'estiu del 2008. No obstant això, després d'un comportament positiu el 2010, l'ocupació al sector serveis va ser responsable del 35% del total de llocs de treball perduts el 2011. Si es manté aquesta tendència, i les dades d'aturats registrats al febrer, en relació amb les del desembre, mostren un increment del nombre de dones aturades superior al dels homes, la situació tampoc no serà esperançadora per a les dones.
|
|
|
|
Pel que fa a la nacionalitat, un de cada quatre treballadors del sector més copejat per la crisi, la construcció, era estranger, i, atès que el nombre d'estrangers en aquest sector s'ha reduït el 69% en tres anys, molts immigrants han acabat aturats, s'han recol·locat a l'agricultura o han optat per emigrar. Segons l'EPA, des del començament del 2008, el nombre d'aturats estrangers ha augmentat en 721.000 persones i la seva taxa d'atur suma el 35%, enfront del 21% de la taxa d'atur dels actius de nacionalitat espanyola. En aquest mateix període, però, el nombre d'estrangers al sector agrícola s'ha incrementat el 20%. La falta d'opcions laborals ha provocat, a més a més, que, el 2011, es produís per primera vegada una sortida neta de població estrangera, que arribaria gairebé a les 30.000 persones.
|
|
Andalusia i Canàries, amb taxes del 30%, lideren l'atur.
|
|
Sembla que una educació millor pot ser una sortida per tenir més possibilitats de trobar feina, ja que, a mesura que puja el nivell educatiu, baixa la taxa d'atur. No obstant això, la dificultat d'accedir al mercat laboral provoca que un de cada dos menors de 25 anys que volen treballar no puguin fer-ho i que, fins i tot amb estudis superiors, la taxa d'atur no baixi del 39%. Si aconsegueixen doctorar-se amb menys de 30 anys, els joves s'enfronten a una taxa d'atur del 26%.
|
|
|
|
|
Des d'una perspectiva geogràfica, Andalusia i Canàries encapçalen l'atur a Espanya i se situen entre les cinc regions amb més atur d'Europa. Segons les últimes dades d'Eurostat, del 2010, vuit de les dotze regions europees amb més atur són espanyoles. Les altres quatre regions són territoris francesos d'ultramar. L'explicació a la disparitat regional espanyola és deguda a les activitats desenvolupades als diferents territoris. Les regions, com el País Basc, Navarra o Aragó, on la força laboral (comparativament a la resta d'Espanya) estava més ocupada, al començament del 2008, al sector industrial i menys a la construcció han experimentat un increment menor de la taxa d'atur. D'altra banda, les regions amb més presència de l'ocupació a la construcció o a l'agricultura i amb menys pes a la indústria han vist escalar la taxa d'atur fins a cotes properes al 30%. Això explica que les diferències entre comunitats autònomes oscil·lin des del 12,6% del País Basc al 31,2% d'Andalusia.
|
|
Els costos laborals es mantenen per sota de la inflació.
|
|
D'altra banda, a conseqüència de l'augment de l'atur i de la necessitat de recuperar la competitivitat, els costos laborals de les empreses augmenten a un ritme menor al qual ho han fet històricament. Sembla que la crisi ha posat fi a la indexació dels salaris a la inflació i sembla també que el pacte signat pels sindicats i la patronal sobre aquesta qüestió assegura el manteniment d'aquesta tendència en el futur.
|
|
|
|
El cost salarial per treballador i mes va créixer l'1,4% interanual en el quart trimestre del 2011, mentre que la inflació es va situar en el 3,1% en aquest mateix període. El fet que el nombre d'hores treballades disminuís el 0,8% en relació amb el mateix trimestre de l'any anterior va provocar que els costos salarials per hora efectiva treballada augmentessin el 2,2%. Així i tot, els costos salarials per hora es mantenen per sota de la mitjana històrica.
|
|
|
L'atur es reparteix de manera desigual segons la població i el territori.
|
|
Els costos d'acomiadament van pressionar a l'alça la variació interanual del cost laboral total, que es va situar en l'1,6%. El cost laboral per treballador i mes arriba, en total, als 2.684 euros, dels quals 2.020 euros corresponen a salaris, 573 a cotitzacions a la Seguretat Social i la resta a indemnitzacions, prestacions socials i altres costos.
|
|
|
|
En resum, l'atur ha augmentat de forma asimètrica al llarg dels últims quatre anys i mig. El sector d'activitat en què estaven ocupats els treballadors el 2007 ha estat determinant per entendre com ha afectat l'atur els diferents col·lectius i territoris, mentre que la falta de feina s'alça com una barrera més difícil de superar per als joves que s'incorporen al mercat laboral, per a les persones amb nivells d'estudis més baixos i per als aturats de llarga durada. D'altra banda, el menor increment dels salaris permet mitigar l'increment dels costos laborals de les empreses, la qual cosa, en última instància, hauria de millorar-ne la competitivitat.
|
Preus
|
La inflació es manté constant malgrat la caiguda del consum
|
|
El preu dels aliments estabilitza la inflació en el 2,0%.
|
|
Després de quatre mesos consecutius de caigudes, l'índex de preus al consum va mantenir al febrer la taxa de variació interanual en el 2,0%. La raó? L'increment experimentat pel preu dels aliments i les begudes no alcohòliques va compensar l'estabilitat o les lleugeres reculades experimentades per la resta de la cistella de la compra.
|
|
|
|
La pressió a l'alça exercida pels aliments i les begudes no alcohòliques, on la inflació va augmentar en 3 dècimes en relació amb el gener i es va situar en el 2,6% interanual, impulsada pels llegums i les hortalisses fresques i per la llet, va ser compensada per la caiguda de la variació anual de les assegurances (que enguany no han pujat en relació amb l'any passat) i pels descensos experimentats en oci i cultura, habitatge, hotels, cafès i restaurants i vestit i calçat. Tot plegat explica que l'índex de preus al consum general es mantingués inalterat en relació amb el mes de gener.
|
|
La feblesa del consum pressiona a la baixa l'IPC subjacent.
|
|
Aquesta estabilitat de la inflació no implica una menor feblesa del consum, que continua molt present a l'economia espanyola. L'índex de confiança dels consumidors es va situar, al febrer, en nivells del 2010. Les vendes al detall van caure, al gener, el 5,9% interanual, mentre que les vendes de les grans empreses ho van fer el 5,0% en aquest mateix període. És a dir, l'atonia del consum del primer trimestre compleix les previsions i es manifesta en el nivell de preus a través de la inflació subjacent, que exclou els aliments frescos i l'energia. L'índex de preus al consum subjacent sí va disminuir al febrer, en una dècima, i va situar la taxa de variació interanual en l'1,2%.
|
|
|
|
|
Quins elements pressionaran a l'alça la inflació en els pròxims mesos? En primer lloc, el petroli. El preu del barril de qualitat Brent en euros ha marcat registres històrics en les últimes setmanes del mes de març i ha vorejat els 96 euros per barril. L'increment és degut a l'augment del preu del barril de qualitat Brent en dòlars, que acumula un augment del 16% des del començament d'enguany, provocat, principalment, per les turbulències a l'Orient Mitjà i per la progressiva depreciació de l'euro, que, en l'últim any, ha perdut el 7% del seu valor enfront de la divisa nord-americana.
|
|
El petroli de qualitat Brent en euros assoleix un màxim històric.
|
|
Per evitar que aquest increment del preu del petroli pugui intensificar la contracció a Europa i limitar la recuperació mundial, l'Aràbia Saudita, el productor de cru més important del món, ha anunciat que està preparat per augmentar la producció. Al mateix temps, sembla que els Estats Units i el Regne Unit estan disposats a alliberar una part de les reserves estratègiques per contribuir a prevenir una major escalada del preu. Ara com ara, a Espanya, la benzina 95 abans d'impostos s'ha incrementat el 22% des del desembre i, un cop inclosos els impostos, ha assolit un rècord històric en situar-se en 1,5 euros el litre. Atesos els alts nivells actuals, hem refinat en dues dècimes a l'alça la previsió d'inflació per al 2012, de manera que la mitjana se situaria ara en l'1,8%.
|
|
|
|
El segon focus de tensió per a la inflació prové del preu de l'electricitat, que pujarà a l'abril. La tarifa elèctrica s'ha mantingut congelada des del juliol passat, i, a diferència del gener del 2011, quan va pujar el 8,2%, enguany el preu de l'electricitat continua incòlume.
|
|
|
|
No obstant això, una sentència del Tribunal Suprem obliga el Ministeri d'Indústria a revisar retroactivament a l'alça els peatges de l'electricitat (part regulada de la factura de la llum que representa, gairebé, la meitat de la factura final de l'electricitat). L'origen del problema rau en el fet que les diferències entre els ingressos i els costos del sistema elèctric han generat, fins al març d'enguany, un deute de 21.812 milions d'euros, i el dèficit de tarifa continua present en el sistema.
|
|
|
|
Segons els càlculs del sector elèctric, els peatges haurien d'augmentar gairebé el 35% per complir la resolució judicial, i, atès que, en l'última subhasta, el cost de l'energia va baixar el 7%, l'increment de la factura elèctrica pujaria el 14%. Per mitigar un augment d'aquesta magnitud, el Govern podria apujar el sostre del dèficit energètic o adoptar altres mesures addicionals.
|
|
|
|
El tercer element que, en circumstàncies normals, podria generar pressions inflacionistes és la injecció de liquiditat realitzada pel Banc Central Europeu. No obstant això, la contracció de l'activitat, la falta de demanda solvent o el despalanquejament de l'economia fan difícil preveure una recuperació del crèdit a curt termini. De fet, al gener, el nombre de crèdits i de préstecs va disminuir l'1,4% interanual. Les pressions inflacionistes per la via del crèdit seran, per tant, molt reduïdes.
|
|
|
A l'abril pujarà el preu de l'electricitat.
|
|
En resum, la inflació mantindrà la tònica descendent en els pròxims mesos, tot i que el preu del petroli i de l'electricitat pugui limitar-ne la caiguda. Atès el to recessiu de la conjuntura actual, els efectes de segona ronda produïts en la resta de béns per l'increment del cost de l'energia haurien de ser molt limitats.
|
Sector exterior
|
El creixement de les exportacions es desaccelera
|
|
El comportament de les exportacions serà clau per determinar el ritme de la recuperació de l'economia espanyola.
|
|
El sector exterior s'ha convertit en el principal motor de l'economia espanyola en els últims anys. La forta contracció de les importacions el 2009 i, amb posterioritat, la recuperació més intensa de les exportacions han esmorteït la feblesa de la demanda interna. No obstant això, les últimes dades disponibles mostren una desacceleració del creixement de la demanda externa de béns espanyols. En els pròxims mesos, la seva evolució serà clau per determinar el ritme de la recuperació de l'economia espanyola. Tot plegat en un context de contracció de les importacions que permetrà mantenir la correcció del dèficit comercial el 2012.
|
|
|
|
En efecte, el valor de les exportacions de béns espanyols va augmentar el 35,8% entre el 2009 i el 2011. Com ho mostra el gràfic següent, aquest creixement supera el registrat a les principals economies europees. Fins i tot a Alemanya, el segon país exportador del món, el creixement de les exportacions nominals durant aquest període va ser menor, del 32,0%. La millora relativa de la competitivitat espanyola en relació amb la resta de la zona de l'euro, mesurada mitjançant els costos laborals unitaris, i la penetració gradual de les exportacions als principals mercats emergents expliquen aquesta tendència. Això va permetre reduir de forma significativa el dèficit comercial, que va passar del 9,7% del producte interior brut en el segon trimestre del 2008 al 4,3% al desembre del 2011.
|
|
|
Les exportacions creixen el 3,9% interanual al gener, l'increment més baix dels dos últims anys.
|
|
No obstant això, s'observa un clar alentiment en el creixement de les exportacions, concretament a partir de la segona meitat del 2011. Aquesta tendència es va mantenir al gener del 2012, mes en què les exportacions van augmentar el 3,9% interanual. Tot i que es tracta d'un avanç gens menyspreable, és el menor dels dos últims anys. La feblesa de la demanda de la zona de l'euro, que, el 2011, va ser la destinació del 53% de les exportacions, explica aquesta desacceleració. Així, la demanda de béns espanyols per part de la resta de membres de la unió monetària es va reduir l'1,3% interanual al gener. Aquesta xifra contrasta amb l'evolució de les exportacions cap a mercats emergents, com Rússia, els països de l'Amèrica Llatina o la Xina, que van créixer el 37,1%, el 20,3% i el 14,6% interanual, respectivament, en aquest mateix mes. Esperem que el pols de l'economia europea, menys dinàmic, mantingui feble el creixement de les exportacions, en especial durant la primera meitat del 2012.
|
|
El dèficit comercial es redueix el 25,8% al gener del 2012.
|
|
Malgrat aquesta desacceleració, el dèficit comercial es va tornar a reduir al gener, amb una caiguda del 25,8% interanual, impulsat per la contracció de les importacions, del 3,1% interanual. Destaca la millora del saldo no energètic, amb un superàvit de 225 milions d'euros, i de l'energètic, el qual, malgrat tot, continuarà elevat en els pròxims mesos, a causa del manteniment del preu del petroli en nivells relativament elevats.
|
La necessitat de finançament assoleix nivells del 2003
|
|
El dèficit corrent arriba al 3,9% del PIB espanyol el 2011.
|
|
La millora del saldo comercial va liderar la correcció del desequilibri exterior el 2011, de 9 dècimes, fins al 3,7% del PIB. Aquesta xifra se situa en nivells pròxims als del 2003. La millora de la balança de serveis, impulsada pel bon comportament del turisme, també va contribuir a la davallada del dèficit corrent. Per la seva banda, el deteriorament del dèficit de la balança de rendes va evitar una correcció més intensa, arran de l'increment del cost de finançament del deute.
|
|
|
|
Esperem que el dèficit corrent es continuï corregint durant el 2012, per situar-se en nivells propers al 2% del PIB. Aquesta millora respondrà, principalment, a la reducció del dèficit de béns. D'altra banda, el superàvit de la balança de serveis i el deteriorament de la balança de rendes s'alentiran al llarg d'enguany.
|
|
El recurs al Banc Central Europeu puja fins als 124.056 milions d'euros el 2011.
|
|
Pel que fa al compte financer, la menor necessitat de capital extern per part de l'economia espanyola va acompanyada, al mateix temps, d'un canvi en la composició del finançament. Així, l'única font d'entrada neta de capitals durant el 2011 va ser el recurs al Banc Central Europeu (BCE), que va augmentar fins als 124.056 milions d'euros. Aquest increment contrasta amb l'evolució de les inversions en cartera i directes, que van registrar sortides netes. Tenint en compte la important subhasta de liquiditat realitzada per part del BCE al febrer del 2012, esperem el manteniment d'aquesta tendència en els pròxims mesos.
|
Sector públic
|
El repte d'una intensa consolidació fiscal
|
|
El dèficit públic arriba al 8,5% del PIB el 2011.
|
|
El dèficit públic del 2011 va arribar al 8,5% del producte interior brut (PIB). Aquesta xifra, que s'allunya en 2,5 punts percentuals de l'objectiu del Govern i de la Comissió Europea marcat per a l'any passat, certifica que l'ajustament fiscal va ser insuficient. La reconducció d'aquest desequilibri cap a cotes més reduïdes es converteix en un dels principals reptes de les administracions públiques per a enguany, en especial en un context de contracció econòmica. Assolir aquest objectiu permetria reduir el creixement del deute públic i restablir la confiança en la sostenibilitat dels comptes públics espanyols.
|
|
|
|
En efecte, la reducció en 8 dècimes del dèficit públic del 2011 va representar només una quarta part de l'ajustament contemplat al programa d'estabilitat. La nul·la reducció del dèficit de les comunitats autònomes, que es va mantenir en el 2,9% del PIB, enfront de l'1,3% exigit, explica una gran part d'aquesta desviació. També va ser insuficient la millora del saldo de l'Estat en 6 dècimes, fins al 5,1% del PIB, 3 dècimes per damunt del seu objectiu. Els dèficits de la Seguretat Social i de les corporacions locals es van desviar dels límits fixats en 5 i en 1 dècimes, respectivament.
|
|
|
|
La feblesa de l'economia durant la segona meitat del 2011 va contribuir a la correcció insuficient dels comptes públics. Les dades disponibles de comptabilitat de caixa corroboren aquesta afirmació. La recaptació dels ingressos de l'Estat i de les comunitats autònomes, entre el juliol i el desembre de l'any passat, es va reduir en 1.409 milions d'euros en relació amb el mateix període del 2010. Aquesta caiguda va ser especialment intensa en el cas dels impostos indirectes, més sensibles a les variacions del consum, amb una reducció del 9,9% interanual. L'intens deteriorament del mercat laboral durant el mateix període també va afectar els comptes de la Seguretat Social, els ingressos de la qual per cotitzacions socials es van reduir en 1.885 milions d'euros, una caiguda del 3,6% interanual.
|
|
|
El deteriorament de l'economia en el segon semestre del 2011 va contribuir a la desviació del dèficit.
|
|
Pel que fa al 2012, les dades del gener no apunten a un canvi de tendència. El deteriorament de l'ocupació i del consum va continuar pressionant els ingressos impositius a la baixa amb una reducció del 12,2% interanual, la qual inclou un major volum de devolucions en relació amb el gener del 2010, principalment pel que fa a l'Impost de Societats. Segons el Ministeri d'Hisenda, l'ajustament d'aquest efecte situaria la caiguda dels ingressos impositius en el 4,0% interanual. Una reducció similar, del 3,7% interanual, s'observa en els ingressos de la Seguretat Social durant el primer mes de l'any.
|
|
Per rebaixar el dèficit fins al 5,3%, cal fer l'ajustament més sever dels 50 últims anys.
|
|
Aquesta evolució dels fluxos pressupostaris és coherent amb el quadre macroeconòmic presentat pel Govern per al 2012, segons el qual el PIB es contraurà l'1,7% anual i la taxa d'atur arribarà al 24,3%. Atès aquest context, l'executiu espanyol ha revisat a l'alça l'objectiu de dèficit del 2012 en 1,4 punts percentuals, fins al 5,8% del PIB. Un nivell que la Comissió Europea ha reduït fins al 5,3%. Això representa una correcció del dèficit públic de 3,2 punts percentuals en un any, assumida, gairebé per igual, per l'Estat i per les comunitats autònomes.
|
|
|
|
Malgrat aquesta revisió del límit, però, el compliment del nou objectiu continua sent un repte que precisa d'un esforç considerable. La consolidació fiscal contemplada supera qualsevol ajustament del saldo públic registrat en les cinc últimes dècades. De fet, l'augment del pagament per interessos, a causa de l'increment dels costos de finançament del deute, i la contracció econòmica situen l'ajustament necessari per complir l'objectiu al voltant dels 50.000 milions d'euros. Per tant, és probable l'adopció de noves mesures de correcció addicionals als 15.000 milions d'euros anunciats per part de l'Estat i als plans de consolidació presentats per les comunitats autònomes.
|
|
|
|
Aquesta afirmació augmenta l'expectació sobre el contingut dels Pressupostos Generals de l'Estat, que es publicaran al final de març i que permetran conèixer l'estratègia del Govern per assolir el nou objectiu de dèficit. És imprescindible que les mesures adoptades permetin esvair la incertesa que plana sobre la sostenibilitat dels comptes públics espanyols. Al març, el diferencial entre els bons a 10 anys espanyols i els seus homòlegs alemanys va repuntar fins als 350 punts bàsics. L'augment del deute públic durant l'any passat, de 8,4 punts percentuals, fins al 68,5% del PIB, va contribuir a aquest increment del cost de finançament. Un nivell que, malgrat tot, es manté en una cota relativament confortable si es compara amb l'endeutament mitjà dels països de la zona de l'euro, superior al 87% del PIB.
|
|
El Govern aprova una nova mesura per reduir els comptes que han de pagar les administracions públiques.
|
|
Una altra mesura que pot ajudar a restablir la confiança en els comptes públics és el pla de pagament a proveïdors aprovat pel Govern, que atorgarà fins a 35.000 milions d'euros en crèdits a les comunitats autònomes i a les corporacions locals per saldar els deutes amb els proveïdors, que, entre les dues, pujaven fins als 49.425 milions d'euros.
|
Estalvi i finançament
|
Els reguladors uneixen esforços per reforçar el sector bancari
|
|
La recuperació del sector bancari centra els esforços polítics a nivell europeu i espanyol.
|
|
Les mesures adoptades durant els últims mesos reflecteixen que el reforç del sistema bancari s'ha situat entre les prioritats en les agendes polítiques, tant a nivell europeu com estatal. Així, els préstecs a tres anys del Banc Central Europeu (BCE) a les entitats financeres han permès alleujar les tensions de liquiditat. Al mateix temps, l'Executiu espanyol va aprovar el reial decret llei de sanejament del sistema financer. La presentació, per part de les entitats, dels plans de compliment de la nova llei ajudarà a esvair les incògnites sobre l'evolució del mapa bancari nacional. S'espera que aquestes mesures permetin enfortir la solvència de la banca. En especial davant la feblesa de l'economia espanyola prevista per al 2012, que mantindrà elevada la taxa de morositat bancària.
|
|
|
|
L'aprovació, al febrer, de la nova reforma financera exigirà a la banca l'ampliació de la cobertura dels actius de naturalesa immobiliària. Un esforç que el Govern va situar al voltant dels 50.000 milions d'euros. Aquesta estimació pren com a referència el valor dels actius immobiliaris problemàtics en possessió de la banca al juny del 2011, que el Banc d'Espanya xifrava en 176.000 milions d'euros. No obstant això, l'augment en 11.890 milions d'euros dels crèdits dubtosos entre els mesos de juny i desembre de l'any passat farà que l'esforç hagi de ser superior.
|
|
La ràtio de morositat dels crèdits immobiliaris augmenta fins al 9,3%.
|
|
L'increment d'actius dubtosos i la contracció de l'1,8% del saldo viu del crèdit immobiliari en el mateix període van empènyer la taxa de morositat immobiliària fins al 9,3% al final del 2011. Aquesta xifra se situa 1,2 punts percentuals per damunt del nivell registrat al juny. Hi ha importants diferències entre les diverses partides que formen el crèdit immobiliari. Així, mentre la taxa de morositat dels promotors i dels constructors se situava, al desembre, en el 20,9% i en el 17,7%, respectivament, la mora dels crèdits hipotecaris a les llars arribava al 2,8%. Aquesta última ràtio, però, ha augmentat gairebé de manera ininterrompuda des de l'any 2004.
|
|
|
|
Atesa aquesta escalada, el nou Govern va aprovar un reial decret amb l'objectiu de pal·liar el problema dels desnonaments de les persones en risc d'exclusió social. Aquest reial decret inclou un codi de bones pràctiques al qual es poden adherir voluntàriament les entitats bancàries i que facilita la renegociació del crèdit hipotecari (de fet, arriba a contemplar, fins i tot, la dació en pagament). Les llars que se'n poden beneficiar són les que no tenen ingressos derivats del treball i on la quota hipotecària supera el 60% dels ingressos totals. A més a més, no han de disposar d'avals i el preu d'adquisició de l'habitatge va haver de ser inferior a certs nivells fixats en funció de la dimensió del municipi. Totes aquestes restriccions limiten de forma substancial el col·lectiu susceptible de poder-se'n beneficiar.
|
|
El Govern aprova un reial decret per pal·liar els desnonaments de les llars amb més dificultats.
|
|
L'anàlisi de la resta de sectors productius mostra tendències de signe equivalent pel que fa a l'evolució del crèdit i de la morositat. S'observa, a més a més, que, el 2011, els sectors amb una taxa de morositat més elevada van ser els que van registrar una caiguda més important del crèdit. Així, el crèdit al sector de la construcció, amb una morositat del 17,7% al desembre, va disminuir el 14,0% anual. Menys intenses van ser les reduccions del crèdit al sector primari i a la indústria, del 5,9% i del 6,0% anual, respectivament. La seva taxa de mora al desembre va arribar al 6,5% i al 5,4%. Finalment, el crèdit als serveis, amb una morositat del 4,7%, es va reduir el 2,1% anual.
|
|
El crèdit es redueix el 3,1% interanual i la morositat se situa en el 7,91% al gener del 2012.
|
|
Les dades disponibles per al 2012 mostren el manteniment del ritme de contracció del crèdit als altres sectors residents, el qual, al gener, es va reduir el 3,1% interanual. La taxa de morositat, per la seva banda, va augmentar en 29 punts bàsics i es va situar en el 7,91% del saldo viu de crèdit. Aquesta reducció del crèdit va contribuir a disminuir el deute del sector privat en 9.490 milions d'euros al gener. Això contrasta amb el nou increment del finançament al sector públic, que, en aquest mateix mes, va augmentar en 15.611 milions d'euros.
|
|
|
|
Esperem que la feblesa prevista de l'economia, en especial durant la primera meitat del 2012, i el procés de despalanquejament del sector privat mantinguin la contracció del crèdit al llarg de tot l'any. Els tipus d'interès de les noves operacions creditícies, que se situen en nivells màxims dels tres últims anys, també hi contribuiran. Aquest increment dels tipus contrasta amb la política monetària duta a terme pel BCE en els últims mesos. En efecte, el manteniment del tipus d'interès en l'1%, un nivell històricament baix, i les injeccions de liquiditat han reduït els costos de finançament de la banca europea. Una disminució que no s'ha traslladat als tipus d'interès minoristes, la qual cosa reflecteix l'increment de la prima de risc de les operacions bancàries.
|
|
El tipus d'interès de les noves operacions de crèdit assoleix nivells màxims dels tres últims anys.
|
|
En aquest sentit, destaca l'intens repunt del tipus d'interès aplicat a la compra dels habitatges, amb un augment de 14 punts bàsics al gener en relació amb el mes anterior. Aquesta tendència contrasta amb la caiguda del principal índex de referència per a aquests productes, l'euríbor a un any, que va disminuir en 16 punts bàsics durant el mateix període. Com ho mostra el gràfic següent, el diferencial entre les dues sèries es va apropar als 2 punts percentuals en aquest mes, un nivell molt superior als 36 punts bàsics registrats al juny del 2008.
|
|
Els dipòsits bancaris mantenen la contracció
|
|
El recurs de la banca espanyola a l'eurosistema augmenta fins als 152.432 milions d'euros al febrer.
|
|
La facilitat de crèdit del BCE va augmentar el recurs dels bancs espanyols a l'eurosis- tema fins als 152.432 milions d'euros al febrer. Això ha millorat la posició de liquiditat de les entitats bancàries. Conseqüentment, la necessitat de finançament a través de la captació de recursos minoristes s'ha reduït dràsticament i ha mantingut gairebé estancats els tipus d'interès de les noves operacions de dipòsit.
|
|
|
|
En aquest context, els dipòsits de les empreses i de les famílies es van reduir de forma significativa al gener, amb una caiguda del 4,2% interanual. Aquesta contracció respon, principalment, a la caiguda dels dipòsits a termini, que, en aquest període, es van reduir en 42.713 milions d'euros. Respon aquesta evolució dels dipòsits a una disminució de l'estalvi de les llars?
|
|
|
|
En principi, en períodes de deteriorament de l'activitat econòmica i d'augment de la taxa d'atur, l'estalvi de les famílies tendeix a créixer de forma ostensible. Això és el que va succeir durant l'última recessió, quan la taxa d'estalvi, mesurada en percentatge de la renda bruta disponible de les llars, va augmentar més de 8 punts percentuals en dos anys. Durant aquest període, els dipòsits bancaris totals van registrar un increment important, en especial els terminis més llargs.
|
|
El volum de pagarés emesos per les entitats bancàries gairebé es duplica entre el setembre i el gener del 2012.
|
|
No obstant això, la caiguda dels dipòsits bancaris durant els últims mesos reflecteix, també, un canvi de composició entre els actius financers en mans de les famílies i de les empreses. L'increment de la rendibilitat dels valors de deute sobirà i d'altres instruments, com els pagarés bancaris, hi hauria contribuït. De fet, en aquest últim exemple, s'observa que el volum de pagarés en circulació emesos per les entitats financeres gairebé es va doblar entre el setembre del 2011 i el gener del 2012. Atès aquest escenari, esperem que la taxa d'estalvi redueixi el ritme de contracció i que, fins i tot, s'estanqui en els primers mesos d'enguany.
|
El sobreendeutament de les empreses espanyoles: problema comú o d'unes quantes?
|
|
|
|
El creixement de l'endeutament de les societats no financeres, durant la dècada dels noranta i fins al 2007, va ser un fenomen generalitzat a la majoria de països europeus i especialment intens a Espanya. Per aquest motiu, se sol afirmar que l'endeutament de les nostres empreses és excessiu i que cal iniciar un procés de despalanquejament.
|
|
|
|
Per mesurar els nivells d'endeutament podem utilitzar diferents indicadors. Les ràtios més utilitzades són la de deute sobre actius (que informa sobre el percentatge del balanç finançat amb fons aliens); la de deute sobre resultat econòmic brut (que mesura la capacitat de devolució del deute amb les rendes generades), i la de càrrega financera sobre el resultat (percentatge del resultat destinat al pagament d'interessos pels deutes contrets). Valors alts d'aquestes ràtios indiquen vulnerabilitat de les empreses, ja que suggereixen una dependència excessiva de fons externs o alts percentatges del resultat destinats al pagament de deutes.
|
|
|
|
Com s'observa al gràfic, les conclusions sobre l'endeutament de les empreses espanyoles varien segons l'indicador utilitzat. Sembla que la seva estructura del balanç no mostra, en termes agregats, signes de sobreendeutament: el percentatge finançat amb fons propis és coherent amb el que presenten altres països de la zona de l'euro. En canvi, els indicadors vinculats al resultat o al valor afegit brut són els que recullen un major nivell d'endeutament diferencial en relació amb altres països de la zona de l'euro i indiquen la necessitat d'incrementar la rendibilitat dels actius empresarials. El deteriorament de la nostra economia ha intensificat aquest problema, ja que ha erosionat els comptes de resultats en un gran nombre de sectors i ha generat un augment de les ràtios d'endeutament que adopten aquesta variable com a referència.
|
|
|
|
|
El problema d'aquestes ràtios agregades és que no permeten distingir si el major endeutament d'un país és degut al fet que presenta més pes en sectors que, per les seves característiques, requereixen més endeutament o bé al fet que presenta un problema de sobreendeutament generalitzat a tots els sectors. Un exemple il·lustratiu és el sector de la promoció i construcció. A la majoria de països analitzats, és el sector que presenta ràtios més altes d'endeutament, de manera que el seu major pes en la nostra economia explicaria una part de les nostres ràtios més elevades. No obstant això, sí es pot parlar d'endeutament excessiu quan, a més a més, aquest sector presenta, a Espanya, una ràtio d'endeutament de 27 cops el seu resultat anual, per una ràtio de 10 cops a la resta de països europeus. Com veurem més endavant, aquest no és l'únic sector a Espanya que pateix aquest mal.
|
|
|
|
El nivell d'endeutament sostenible d'una empresa depèn de molts factors. Uns són específics de la branca d'activitat en què opera. Així, per exemple, un sector amb processos de producció que requereixin molts actius intangibles tindrà menys actius tangibles per poder aportar com a garantia d'un préstec que un altre sector més intensiu en maquinària. Altres factors estan determinats per característiques de la mateixa empresa -com la capacitat de gestió per obtenir més rendibilitat o la capacitat d'aportar garanties addicionals-. En aquest sentit, la dimensió també és important, ja que els mercats tenen poca informació sobre les empreses petites: els seus contractes no solen ser públics i no emeten títols cotitzats pels costos que això comporta, comparativament elevats. Atesa aquesta situació, les empreses petites tendeixen a confiar més en l'autofinançament o en el crèdit bancari. En qualsevol cas, el seu comportament és diferent al de les empreses grans.
|
|
|
|
Per tant, per jutjar si el nivell d'endeutament de les empreses és excessiu, caldria tenir en compte tots aquests factors. Una manera de fer-ho, és comparar els nivells d'endeutament de les empreses espanyoles amb els d'empreses similars a altres països de la Unió Europea que operin en la mateixa branca d'activitat. D'aquesta manera, comparant entre empreses de la mateixa branca, es minimitzen les diferències que puguin derivar de les particularitats sectorials. Si, a més a més, es compara entre empreses de la mateixa dimensió, les diferències que puguin venir d'un major o menor accés als mercats també es redueixen. Així, la resta de diferències haurien de ser atribuïbles a la diferent capacitat de gestió o a altres circumstàncies específiques. Aquest tipus d'anàlisi s'ha dut a terme en un estudi recent,(1) els principals resultats del qual resumim a continuació.
|
|
|
|
En primer lloc, l'anàlisi mostra que, efectivament, hi ha un comportament molt diferent entre empreses grans i petites. Les ràtios d'endeutament són molt dispars, tot i que el fet que un tipus o altre d'empresa estigui més endeutat depèn de la branca d'activitat.
|
|
|
|
El segon dels resultats ve de la comparació dels nivells d'endeutament de les empreses espanyoles amb els nivells mitjans dels principals països de la zona de l'euro, per a cada branca d'activitat i segons la dimensió de l'empresa. Al gràfic següent, es pot observar com, el 2010, de mitjana, les empreses grans espanyoles estaven més sobreendeutades en relació amb les seves homòlogues europees que les empreses petites. En efecte, les empreses grans tenien un endeutament superior a la mitjana europea al 45% dels sectors, xifra que es redueix al 20% per a les empreses petites. Addicionalment, per a una proporció elevada d'aquests sectors sobreendeutats, l'endeutament relatiu va empitjorar des del 2007 (perquè va augmentar el palanquejament o perquè es va reduir menys que als altres països).(2)
|
|
|
|
(1) S. Jódar-Rosell i I. Martínez Carrascal (2012), «El sobreendeutament de les empreses espanyoles: problema comú o d'unes quantes?», Document de Treball de "la Caixa" (01/2012).
|
|
|
|
(2) L'anàlisi per al 2010 només s'ha pogut realitzar amb dades del balanç agregat per a cada sector i tipus d'empresa. Per tant, la ràtio d'endeutament calculada d'aquesta manera pot estar afectada pels valors que presentin les empreses més grans de cada grup (les grans de les petites i les grans de les grans). No obstant això, per al 2009, es disposa de les ràtios d'endeutament per percentils i les conclusions per a l'empresa representativa de cada grup es mantenen.
|
|
|
|
|
Finalment, l'anàlisi mostra que, pel que sembla, el menor endeutament relatiu de les empreses petites és el fruit d'un major esforç per reduir-lo des del final del 2007. De fet, la càrrega financera de les empreses petites va créixer al voltant del 15% entre el 2007 i el 2009, mentre que només va augmentar lleugerament per a les empreses grans. Cal pensar que, atesos els tipus d'interès més baixos durant el 2009, la major càrrega financera de les empreses petites reflecteix un deteriorament més intens del seu resultat. Atesa aquesta situació, és probable que aquestes empreses intentessin reduir la dependència de fons externs i es concentressin a satisfer els compromisos de deute que consumien gran part del seu resultat. De la mateixa manera, el deteriorament del resultat també va incrementar el risc percebut pels creditors que les empreses no poguessin afrontar els deutes. Això dificulta la renovació del crèdit a curt termini i intensifica el procés de despalanquejament, en especial en un context amb menys apetència pel risc. Coherents amb aquest fet, les dades mostren que l'endeutament ha tendit a reduir-se més entre els sectors on l'endeutament, el 2007, era superior a la mitjana europea.
|
|
|
|
En definitiva, malgrat que les dades agregades mostren una proporció de fons aliens en el balanç de les empreses espanyoles similar a la d'altres països, una anàlisi desagregada per sectors mostra la necessitat d'ajustament en molts d'ells. Aquest ajustament s'ha iniciat ja i ha estat especialment intens a les empreses petites, però encara hi ha nombrosos sectors sobreendeutats. Addicionalment, és imprescindible augmentar la productivitat de les empreses per apropar els nivells de càrrega financera i de deute sobre resultats als de la resta de països europeus. L'augment de la rendibilitat és un repte tan o més important que el de la reducció de l'endeutament.
|
|
|
|
Aquest requadre ha estat elaborat per Sandra Jódar-Rosell i Inmaculada Martínez Carrascal
|
|
|
|
Departament d'Anàlisi Econòmica, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"
|
|
|
Pots subscriure't ara per ser avisat per correu electrònic cada vegada que s'actualitzi l'Informe Mensual a internet. També per rebre per correu electrònic i en format PDF el/s capítol/s escollit/s.
|
Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.
|
|
Descarrega’t un acccés a Estudis i Anàlisi Econòmica des del teu mòbil
T'enviarem gratis un SMS amb l'accés directe
|
