Notícies Estudis
|
|
|
|
Informe Mensual, núm 359 - Juliol-Agost 2012
|
|
|
Conjuntura espanyola
|
|
|
|
|
Activitat econòmica
|
Rescat?
|
|
Europa habilita un préstec per recapitalitzar la banca espanyola.
|
|
Segons la Reial Acadèmia Espanyola, rescatar és l'acció d'alliberar d'un perill, dany, molèstia o opressió. Davant el recel que el resultat de les eleccions gregues pogués, eventualment, conduir a la sortida de l'economia hel·lena de l'euro, fet que hauria dificultat la viabilitat de les importants necessitats de finançament d'Espanya i d'Itàlia en els pròxims mesos, l'Eurogrup va decidir, davant la petició espanyola, habilitar un préstec de fins a 100.000 milions d'euros per recapitalitzar la banca espanyola i poder esvair, almenys, l'altre gran focus d'incertesa a Europa: la capacitat del sistema financer espanyol per afrontar un escenari advers.
|
|
|
|
El préstec de l'Eurogrup allibera l'Estat espanyol de posar una quantitat tan elevada a disposició dels bancs que necessitin capital. A més a més, en l'hipotètic cas que Espanya ho hagués fet tota sola, probablement hauria hagut d'acudir als mercats. Ateses la incertesa sobre les eleccions gregues i les necessitats de capital de la banca espanyola, l'Estat hauria hagut de pagar, abans del rescat, una rendibilitat molt elevada. Per exemple, el tipus d'interès del bo a 10 anys se situa per damunt del 6%, un nivell prohibitiu si es manté en el temps. Això explica el vincle entre les necessitats del sector privat (bancs) i les del sector públic (Estat).
|
|
La falta de detalls sobre l'acord no permet esvair la incertesa.
|
|
Un dels grans avantatges del préstec és que, en principi, el tipus d'interès que es fixarà serà significativament inferior, entre el 3% i el 4%. No obstant això, si, finalment, és articulat a través del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), computaria com a deute públic (ja que el Regne d'Espanya en seria el garant últim), i els interessos, com a dèficit (tot i que es pot donar la possibilitat que es faciliti un període de carència pel qual no caldria pagar interessos en els primers anys). Atès que, precisament, el deute i el dèficit són dues variables clau per determinar la solvència d'un país, els inversors van exigir més rendibilitat als bons espanyols (més del 7%) i la prima de risc va augmentar fins als 575 punts bàsics, la qual cosa dificulta les properes emissions de deute de l'Estat.
|
|
|
|
El paràgraf anterior il·lustra la importància de la lletra petita de l'acord, que es coneixerà, previsiblement, el 9 de juliol. El que sembla clar, segons les anàlisis de la Comissió Europea i del Fons Monetari Internacional (FMI), és la necessitat de trencar el vincle entre el deute privat i el deute públic. Almenys, en principi, la incertesa hauria de disminuir, ja que, a Grècia, els partits partidaris de romandre en l'euro van formar govern i, a Espanya, les dues auditories independents sobre l'estat del sistema financer van fixar en un màxim de 62.000 milions les necessitats de capital per al conjunt d'entitats bancàries en un escenari molt advers, xifra significativament inferior als 100.000 milions del préstec.
|
|
La majoria d'indicadors d'oferta i de demanda empitjoren mes rere mes.
|
|
En aquest context, l'activitat econòmica continua mostrant símptomes de feblesa. L'índex PMI de la indústria fa més d'un any que es manté per sota del llindar de 50, indicador de la persistència de la contracció manufacturera, i es desmarca a la baixa dels indicadors homòlegs d'Itàlia, França i Alemanya. Un altre indicador, l'índex de producció industrial, també va certificar les dificultats del sector i es va contreure el 8,3% interanual a l'abril.
|
|
|
|
La majoria d'indicadors, tant d'oferta com de demanda, van mantenir una tònica negativa i van empitjorar en relació amb el mes anterior. En aquest sentit, destaquen l'índex de confiança dels consumidors i el corresponent a la construcció, que, al maig, van disminuir en 5 i en 6 punts, respectivament, en relació amb el mes anterior. Aquesta caiguda situa la confiança dels consumidors en nivells similars als de la primavera del 2009 i s'uneix a la davallada de les vendes al detall, les quals van disminuir el 9,5% interanual a l'abril.
|
|
Cauen les exportacions per la feblesa europea.
|
|
Pel que fa al sector exterior, les últimes dades, corresponents al mes d'abril, mostren que les exportacions van disminuir el 0,8%. La feblesa econòmica és una característica compartida amb la major part d'Europa, motiu que explica que les exportacions al nostre principal soci comercial hagin disminuït el 4,6%.
|
|
|
|
Si, ara com ara, la demanda interna és incapaç de reactivar l'activitat, haurà de ser el sector exterior el que impulsi el creixement. Per aconseguir-ho, és necessari que Europa concreti els detalls dels acords financers i que avanci en l'esfera institucional i en el procés d'integració fiscal. Els avanços en aquest sentit repercutiran de forma positiva sobre el creixement d'Espanya i d'Europa. Segons el diccionari de la Reial Acadèmia, una altra accepció del verb rescatar és recobrar el temps o l'ocasió perduts. És hora que Espanya i Europa es rescatin a si mateixes.
|
|
El sector exterior: motor de la recuperació
|
|
|
|
Les perspectives per a l'economia espanyola el 2012 no conviden a l'optimisme. Les llars, les empreses i les administracions públiques no solament han d'avançar en el procés de despalanquejament, sinó que ho han de fer en un entorn de recaiguda econòmica. Aquests ajustaments continuaran llastant la demanda interna durant diversos exercicis, motiu pel qual encarrilar una via de recuperació que permeti crear ocupació passarà, sí o sí, per la via de l'exportació. Però pot el motor extern, aïllat, reactivar aquesta recuperació?
|
|
|
|
|
Per respondre aquesta pregunta, necessitem dilucidar, en primer lloc, a quin ritme han d'avançar les exportacions perquè l'economia pugui créixer prou per crear llocs de treball. Tradicionalment, a Espanya, la reactivació sostinguda de l'ocupació ha exigit taxes de creixement del PIB properes al 2%, i aquesta serà la xifra que utilitzarem en la següent simulació. Partint del supòsit que la contribució de la despesa interna fos completament nul·la, aquest 2% hauria de venir, en la seva totalitat, de l'avanç de les exportacions netes -netes del contingut importat, és a dir, de la part del valor dels béns i serveis exportats que correspon a consum intermedi d'importacions i que, per aquest motiu, no contribueix al creixement de la producció interna-. El Banc d'Espanya estima que aquest contingut importat de les exportacions espanyoles és del 39% del seu valor. Així, doncs, perquè la contribució de les exportacions netes al creixement final del PIB sigui de 2 punts percentuals, la seva aportació bruta ha de ser de 3,3 punts percentuals: 2 punts per aportar al creixement de l'economia i 1,3 punts per compensar el 39% del valor exportat que s'importa. Atès que el pes de les exportacions en el PIB espanyol es va situar al voltant del 30,5% el 2011, aquesta contribució requereix un creixement de les vendes externes de béns i serveis espanyols del 10,8%. Si es donés aquesta circumstància, les importacions totals creixerien el 4,2% (resultat de combinar un creixement del 10,8% en les importacions vinculades a les exportacions i del 0% en les importacions vinculades a la demanda interna).
|
|
|
|
En definitiva, per créixer al 2% sense l'ajuda de la despesa interna, les exportacions han d'avançar gairebé l'11% en termes reals (vegeu la taula següent). Tenint en compte que, durant el període de bonança anterior a la crisi (2000-2007), van créixer, de mitjana, al 5,4% anual, aquest 11% sembla massa ambiciós. No obstant això, quan tenim en compte que, el 2011, les exportacions van créixer el 9% i, el 2010, el 13,5%, ja no sembla tan exagerat. A més a més, si la demanda interna contribuís una mica al creixement, ni que fos de forma mesurada, les exportacions podrien créixer una mica menys i, així i tot, el creixement del PIB podria assolir el 2%.
|
|
|
|
Així, per exemple, si la despesa interna cresqués a l'1%, contribuiria en 1 punt percentual al creixement del PIB (ja que el pes de la demanda interna en el PIB és proper al 100%), de manera que l'aportació exigida a les exportacions netes es reduiria a 1 punt percentual. En aquest escenari, l'augment de les importacions no solament correspondria al contingut importat de les exportacions, sinó també al contingut importat dels diferents components de la despesa interna (consum privat, consum públic i inversió) i a la despesa interna final en béns i serveis importats.(1) Així, doncs, en aquest cas, l'avanç exigit a les vendes externes de béns i serveis es moderaria, en relació amb l'escenari anterior, fins al 6,9%, amb el consegüent augment de les importacions del 3,6% (vegeu la taula següent).
|
|
|
|
És raonable esperar que les exportacions creixin gairebé al 7% anual? Tal com argumentarem tot seguit, sí ho és: l'experiència històrica, el provat saber fer de l'empresa exportadora espanyola, la recuperació de la competitivitat i el potencial de mercat encara per explotar així ho avalen. Per començar, mirem de nou enrere: ja hem dit que, abans de la crisi, el volum exportat creixia gairebé al 6% anual. Tot i que, d'entrada, aquesta xifra pot semblar poc espectacular, cal considerar-la un èxit tenint en compte que es va assolir en un context doblement advers: d'una banda, es perdia competitivitat en costos -entre el 10% i el 14% en funció de l'indicador que s'esculli (vegeu el requadre «Guanys de competitivitat per reactivar el motor exterior», a la pàgina 33)- i, de l'altra, va coincidir amb l'entrada dels grans emergents en el comerç mundial -la Xina va passar d'exportar el 3% del total global el 1999 al 8% el 2008-. Malgrat afrontar aquest doble repte, l'exportació espanyola va aconseguir mantenir gairebé estable la quota d'exportació mundial, tant en béns (al voltant de l'1,7%) com en serveis (al voltant del 3,5%).
|
|
|
|
(1) El contingut importat estimat del consum privat és del 29%; el del consum públic, del 13%, i el de la inversió, del 36%.
|
|
|
|
Aquesta fita es va assolir, d'una banda, gràcies al posicionament de l'exportació espanyola de mercaderies en sectors de tecnologia mitjana-alta, on la competència no es dirimeix tant en preus com per la via de la marca o de la qualitat. De l'altra, l'empresa exportadora espanyola va aconseguir mantenir un nivell de competitivitat superior a la mitjana del país -la pèrdua de competitivitat mesurada en termes de preus d'exportació va ser del 5%, gairebé un terç del seu equivalent en termes de costos laborals unitaris- i un nivell de productivitat similar al de les competidores estrangeres (vegeu el requadre «Exportació forta, competitivitat feble: una estranya parella?» del mes de juny del 2011).
|
|
|
|
Aquest fons de fortalesa avala la capacitat del nostre sector exportador per liderar la recuperació. Més, fins i tot, quan els avanços en el terreny de la competitivitat són substancials (vegeu el requadre de la pàgina 33) i quan la feblesa del tipus de canvi de l'euro -en relació amb el període precrisis o, fins i tot, amb el 2011- també contribuirà a millorar els termes d'intercanvi fora de la zona de l'euro.
|
|
|
|
Aquesta millora és especialment benvinguda, ja que el potencial més elevat de mercat de l'exportació espanyola es troba fora d'Europa. El gros del creixement mundial es concentra i es concentrarà en economies emergents i en alguns països avançats on l'exportació espanyola encara té molt recorregut. De fet, dades recents de comerç exterior revelen que, precisament, la feblesa econòmica, tant a Espanya com a la zona de l'euro, s'ha constituït en l'empenta necessària perquè moltes empreses espanyoles es decidissin a abordar definitivament aquests mercats i aprofitessin el gran potencial que ofereixen. A la Xina, l'Índia i Rússia, per exemple, la quota d'exportació espanyola ha anat augmentant des de l'any 2000, mentre que altres competidors més directes cedien terreny -Itàlia ha perdut quota als tres països, mentre que Alemanya l'ha vist reduir a l'Índia; al Brasil tots ells, inclosa Espanya, han perdut quota de mercat-.
|
|
|
|
En definitiva, en un entorn com l'actual, en què el creixement de la despesa interna es veu limitat pels ajustaments, és necessari que la recuperació es basi en l'exportació, aprofitant al màxim les oportunitats de negoci en altres mercats més dinàmics. Espanya no pot devaluar ni recórrer a la política monetària o comercial per millorar la competitivitat, però sí disposa de marge per impulsar reformes estructurals que esperonin aquesta competitivitat per la via de l'eficiència, de la inversió, de la innovació i de la qualitat del capital humà i que en potenciïn l'atractiu com a base exportadora. Els àmbits d'aquestes reformes passen per millorar la regulació i la burocràcia, per augmentar la competència o per facilitar el comerç exterior per la via de la inversió en infraestructures.
|
|
|
|
I, malgrat que, des de l'àmbit institucional, es poden emprendre iniciatives que promoguin aquesta internacionalització, el seu veritable motor d'impuls cal buscar-lo en la pròpia empresa i en els seus directius. A curt termini, el motor de la recuperació espanyola també està a les seves mans... i difícilment podria estar en unes de millors.
|
|
|
|
Aquest requadre ha estat elaborat per Marta Noguer
|
|
|
|
Departament d'Economia Internacional, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"
|
Mercat de treball
|
Ni l'estacionalitat favorable dóna un respir al mercat laboral
|
|
L'atur torna a créixer fins a taxes del 2010.
|
|
Els efectes de la recaiguda en recessió es fan notar clarament al mercat de treball. Tot i que els registres d'afiliació i d'atur del mes de maig van mostrar una millora, aquest resultat va ser generat per l'estacionalitat propícia del període, ja que, un cop corregida, el resultat va ser d'un empitjorament substancial de les dades. D'aquesta manera, l'augment del total d'afiliats de 77.431 persones va ser molt escàs en un mes tradicionalment bo per a l'ocupació, i això va fer que el ritme de caiguda d'aquesta variable s'intensifiqués en dues dècimes fins al 3,4% interanual. El mateix passa amb el nombre d'aturats registrats, ja que la reculada de 30.113 persones va comportar que la taxa de creixement interanual augmentés fins al 12,5%, una cota que no s'assolia des del maig del 2010. Per tant, l'evolució de les dades del mercat laboral en termes desestacionalitzats deixa entreveure que la caiguda de l'activitat econòmica durant el segon trimestre del 2012 ha estat més intensa que la registrada en el trimestre anterior.
|
|
|
|
El to de feblesa també afecta el sector turístic i, per tant, el sector serveis en general, el qual, fins fa pocs mesos, havia ofert una certa capacitat de resistència. Al maig, el nombre d'ocupats al sector serveis va presentar un descens de l'1,8% interanual, 3 dècimes per sota del registre del mes anterior. Aquestes dades contrasten amb l'avanç que es va produir l'any passat, quan va assolir el 0,6% interanual al maig. El menor dinamisme econòmic als principals països d'origen dels turistes que visiten Espanya, principalment països europeus, i l'estabilització dels conflictes del nord d'Àfrica fan molt difícil que es pugui repetir una campanya turística com la de l'any passat. De tota manera, cal preveure que el nombre de turistes que visitaran Espanya i el nivell d'ingressos per turisme es mantindran en cotes relativament elevades en els pròxims mesos.
|
|
|
Mal comportament del sector serveis.
|
|
En els altres dos sectors, el procés d'ajustament continua guanyant tracció. Tot i que, l'any passat, va reduir el 12,2% el nombre d'ocupats, el sector de la construcció encara no ha tocat fons. Mentre l'estoc d'habitatges acabats per vendre no es redueixi de forma considerable, la construcció es mantindrà molt feble. Una bona mostra d'això és la tendència clarament a la baixa dels habitatges iniciats, que, entre l'abril del 2011 i el març del 2012, amb prou feines van arribar als 80.000, un registre clarament inferior als dels anys 2009 i 2010, de 159.000 i de 124.000, respectivament.
|
|
|
|
El sector de la indústria, que, durant el 2010 i la primera meitat del 2011, s'havia estabilitzat, pateix de nou una recaiguda important. Al maig, el nombre d'ocupats va recular a un ritme del 5,1%, una dècima més que en el mes anterior.
|
|
Els contractes registrats cauen el 6,6% interanual al maig.
|
|
L'empitjorament del mercat laboral també es fa patent, en el segon trimestre, amb l'evolució dels contractes registrats, que van baixar el 6,6% interanual al maig. Aquest resultat contrasta amb l'augment del 9% que va experimentar la contractació en el mateix mes de l'any anterior. Aquesta reculada va ser més intensa entre els contractes indefinits, que van caure el 7% interanual, mentre que els temporals van recular el 6,4% en relació amb el mateix mes de l'any anterior. Cal destacar que el ritme de caiguda de la contractació temporal està assolint taxes similars a la reculada de la contractació indefinida, un resultat molt diferent del registrat en els dos anys anteriors, quan els contractes temporals van créixer.
|
|
|
|
|
L'ajustament del mercat laboral s'efectua, principalment, per la via del nombre d'ocupats, però els salaris també responen a l'afebliment de l'activitat econòmica, tot i que ho fan amb menys intensitat. Efectivament, coincidint amb la recaiguda en recessió, l'enquesta trimestral del cost laboral (ETCL) del primer trimestre del 2012 mostra una intensificació de la contenció salarial després de dos períodes en què s'havia frenat aquesta tendència. Així, els costos salarials per treballador es van incrementar l'1,2% interanual, una taxa lleugerament inferior a la registrada en el trimestre anterior. Així mateix, la moderació salarial va contribuir a la significativa desacceleració dels costos laborals per treballador, la taxa de creixement interanual dels quals es va situar en l'1,1%.
|
|
Es modera el creixement dels costos laborals.
|
|
Atès que els costos salarials van continuar creixent menys que la inflació en el primer trimestre, els salaris van perdre poder adquisitiu. En aquest sentit, sembla que s'està executant el difícil camí de devaluació interna necessari per millorar els nivells de productivitat. Una altra mostra d'això l'ofereix l'evolució de l'índex de cost laboral per unitat de producció, o cost laboral unitari, que publica trimestralment l'OCDE per a tots els països membres. L'evolució d'aquesta variable mostra que, mentre Espanya acumula deu trimestres de caigudes, al conjunt de l'OCDE la tendència és positiva.
|
Preus
|
Qüestió d'equilibris
|
|
L'IPC recula dues dècimes i se situa en l'1,9%.
|
|
Després de la pujada de dues dècimes experimentada en el mes d'abril, la inflació va reprendre la cota de l'1,9% al maig. Tot i que els components que van justificar l'últim repunt de l'índex de preus al consum (IPC) encara van pressionar a l'alça la inflació, el descens del preu del petroli i dels aliments va superar aquest efecte i va impulsar en dues dècimes a la baixa la taxa anual de l'IPC.
|
|
|
|
El repunt de l'abril tenia un caràcter espuri, perquè l'increment de la inflació no estava impulsat pel pols de l'activitat econòmica, sinó per la intervenció del Govern en els preus de l'electricitat, el gas i el tabac. Atès que una part de l'increment impositiu es va traslladar per la via dels preus al consumidor, al maig, aquests tres elements van exercir conjuntament una pressió a l'alça de gairebé una dècima.
|
|
El preu del petroli en euros disminueix el 8% en un mes.
|
|
No obstant això, dos dels elements més volàtils de la inflació, el petroli i els aliments, van jugar un paper decisiu i van registrar importants caigudes, que van acabar determinant el descens de la taxa anual de variació de l'IPC. Al maig, només en un mes, el preu del petroli de qualitat Brent es va reduir el 14% i es va apropar als 100 dòlars per barril. A causa de la depreciació del 7% del tipus de canvi euro-dòlar en aquest mateix període, els consumidors espanyols només es van beneficiar d'una caiguda del 8% en el preu del petroli. Tot i que la feblesa de l'euro encareixi les importacions de cru, la magnitud de la caiguda del preu d'aquest hidrocarbur és suficient per superar aquest efecte i per convertir-lo en la partida que més ha contribuït al descens de la inflació.
|
|
|
Els carburants presenten la caiguda més important des del 2008.
|
|
El descens mensual dels carburants i lubrificants va ser del 3,7%, la caiguda més important d'aquest component des del desembre del 2008. No obstant això, si la taxa de variació anual dels carburants i lubrificants va recular en gairebé dos punts, la partida que l'engloba, el transport, amb prou feines ho va fer en 6 dècimes, a causa de la pujada dels preus d'altres serveis de transport, la taxa anual dels quals, impulsada per l'augment dels bitllets combinats, es va incrementar en més de 10 punts. Des del començament de l'any, el transport públic urbà s'ha incrementat el 7,8%.
|
|
|
|
De cara als pròxims mesos, el petroli jugarà un paper fonamental i contribuirà al descens de la inflació. La tendència a la baixa es justifica per la crisi de la zona de l'euro, per un creixement inferior a l'esperat a la Xina, per la feblesa d'alguns mercats emergents (com el Brasil o l'Índia) i per les negatives dades d'ocupació als Estats Units. De fet, en els 20 primers dies de juny, el preu del petroli de qualitat Brent en dòlars va disminuir un altre 6%, descens que arriba al 8% si es valora en euros.
|
|
|
La inflació se situarà al voltant de l'1,8% en el conjunt del 2012.
|
|
L'altre gran component responsable de la caiguda de la inflació són els aliments, la variació anual dels quals va disminuir en cinc dècimes i se situa en l'1,8%. Els aliments es caracteritzen per ser una partida formada per alguns components extremadament volàtils. Així, mentre que el preu dels ous s'ha encarit el 18,3% en els 12 últims mesos, el preu de les patates i dels seus derivats ha reculat el 15,2%. Un altre exemple és el preu dels llegums i de les hortalisses fresques, que, en termes mensuals, han reculat el 4,2% i mostren que la volatilitat dels preus d'alguns aliments és, fins i tot, superior a la del petroli.
|
|
|
|
Atès que el descens de la inflació general és degut, en gran part, a l'energia i als aliments frescos, la inflació subjacent, que exclou aquests dos components, va romandre estable en l'1,1%. A curt termini, la previsió és que la inflació general mantingui la tònica descendent, impulsada per la caiguda dels preus del petroli i per la feblesa de la demanda interna. Segons les nostres previsions, la inflació se situarà en cotes properes a l'1,6% al final de l'any, i la mitjana del 2012 quedarà al voltant de l'1,8%.
|
|
|
|
No obstant això, aquesta previsió d'inflació pot oscil·lar significativament si la conjuntura actual es modifica de forma substancial. Els riscos poden derivar tant d'un desviament de les previsions sobre el preu del petroli com d'un empitjorament de l'activitat econòmica més intens del que indiquen les previsions. A més a més, cal tenir en compte els efectes sobre la formació de preus derivats de canvis reguladors.
|
|
|
|
En aquest sentit, destaca la recomanació del Fons Monetari Internacional, que ha instat Espanya perquè dugui a terme sense dilació una pujada de l'impost sobre el valor afegit (IVA), per complir, així, l'objectiu de dèficit el 2012 i accelerar la recuperació de l'economia espanyola. En un exercici hipotètic, es pot intentar estimar quin seria l'efecte sobre la inflació d'una nova pujada.
|
|
|
|
Les estimacions mostren que els increments, el 1995, d'un punt en l'IVA general (del 15% al 16%), en el reduït (del 6% al 7%) i en el superreduït (del 3% al 4%) es van traduir en un increment de la inflació de 0,25 punts percentuals. No obstant això, tot i que, el 2010, el tipus superreduït de l'IVA no es va modificar, el tipus general es va incrementar en dos punts, fins al 18%, i el reduït, en un punt, fins al 8%. S'estima que aquesta alça impositiva va propiciar un increment de 0,5 punts de la inflació. L'experiència històrica permet concloure que és molt difícil anticipar quin seria l'efecte sobre la inflació d'una hipotètica pujada de l'IVA, ja que els preus són molt sensibles a la quantia de la pujada impositiva i als diferents règims (general, reduït i superreduït) sobre els quals s'aplica.
|
Sector exterior
|
La feblesa de la demanda europea redueix les exportacions
|
|
Les exportacions de l'abril es redueixen el 0,8% interanual.
|
|
L'alentiment de l'economia europea durant el segon trimestre del 2012 passa factura al sector exterior. La feblesa de la demanda del vell continent va arrossegar, de nou, l'evolució de les exportacions de l'abril cap a taxes negatives, del 0,8% interanual. No obstant això, el deteriorament més intens de les importacions permet que la contribució neta del sector exterior al creixement continuï sent positiva i que el dèficit comercial es continuï reduint.
|
|
|
|
Sens dubte, les dades de les exportacions i de les importacions del mes d'abril estan marcades per la feblesa de la demanda, tant a nivell mundial com espanyol. D'una banda, les exportacions reals van registrar la tercera contracció consecutiva a l'abril, del 0,5% interanual. Els indicadors més avançats d'activitat, en especial al mercat europeu, no permeten preveure un canvi de signe en l'evolució de les exportacions a curt termini. Durant aquest mateix període, el deteriorament de les importacions reals va ser considerablement superior, concretament del 7,2% interanual.
|
|
La feblesa de les importacions disminueix el dèficit fins als 43.621 milions d'euros.
|
|
En el cas dels fluxos comercials nominals, la contracció de les importacions també va superar la de les exportacions. Això va representar una nova correcció del saldo comercial, del 15,3% interanual, la qual cosa va reduir el dèficit acumulat dels dotze últims mesos fins als 43.621 milions d'euros i el va situar en nivells del 2003. Una anàlisi més detallada d'aquestes sèries ens permet distingir els factors de fons que determinaran l'evolució del sector exterior en els pròxims mesos.
|
|
|
|
Una vegada més, el deteriorament de les exportacions dirigides a la Unió Europea, del 4,6% en relació amb l'abril del 2011, va enterbolir el bon comportament del comerç amb la resta del món. Destaca la intensa caiguda de la demanda de països com Portugal, el Regne Unit i Itàlia. Aquesta contracció fa que es continuï reduint la importància relativa de les exportacions destinades al mercat comunitari, que, actualment, representa el 65% dels béns espanyols, enfront del 75% assolit vuit anys enrere. Aquesta ràtio encara és elevada, motiu pel qual la contracció de l'economia europea mantindrà l'evolució de les exportacions en cotes negatives.
|
|
Les exportacions cap a la Unió Europea representen el 65% del total.
|
|
No obstant això, difícilment es revertirà la tendència de correcció del dèficit de la balança de béns. D'una banda, la contracció de la demanda interna espanyola continuarà millorant el saldo no energètic, que es va mantenir gairebé en equilibri a l'abril, situació que no es donava des de l'any 1986. Pel que fa al dèficit energètic, va tornar a augmentar a l'abril i es va apropar als nivells màxims assolits el 2008.
|
|
|
|
Preveiem, però, que la caiguda registrada del preu del petroli al maig i al juny corregirà aquest desequilibri en els pròxims mesos. Una situació similar es va donar el 2009, quan la caiguda dels preus energètics, del 44,2% entre el màxim i el mínim, es va materialitzar en una correcció del dèficit del 40,8% des del màxim. Entre el febrer i el juny del 2012, la caiguda del preu del petroli en euros ha estat del 26,2%. Això significa que, si es manté la relació observada en el passat, el dèficit energètic es podria reduir al voltant de 8 dècimes del producte interior brut (PIB).
|
|
|
La caiguda recent del preu del petroli podria reduir el dèficit comercial en 8 dècimes.
|
|
Aquest bon comportament del saldo de béns podria afavorir la millora del dèficit corrent i podria agafar el relleu de la balança de serveis. En efecte, segons les dades del Banc d'Espanya, els ingressos originats pel turisme estranger es van estancar i es van mantenir en el 2,9% del PIB en el mes de maig. No obstant això, el repunt de les entrades de turistes al maig, del 5,8% interanual, convida a l'optimisme. Si es registren nous augments en els pròxims mesos, la millora del saldo de serveis podria neutralitzar l'increment progressiu del dèficit de rendes, que respon a l'increment del cost de finançament del deute espanyol en un context de severa desconfiança dels inversors internacionals.
|
|
La injecció de liquiditat del BCE desplaça el finançament a través d'altres canals.
|
|
De fet, en aquest context de tensions, la composició del finançament espanyol ha patit un canvi important. Com s'observa al compte financer, el recurs a l'Eurosistema es va convertir en la principal via d'entrada neta de capitals durant el primer trimestre de l'any, en augmentar en 101.055 milions d'euros. Aquest increment va respondre a les elevades injeccions de liquiditat per part del Banc Central Europeu al sistema bancari. Conseqüentment, les necessitats de finançament a través d'altres canals més tradicionals s'han vist reduïdes dràsticament.
|
És sostenible la posició externa d'Espanya?
|
|
|
|
Des de l'adopció de l'euro, Espanya ha acumulat 666 mil milions d'euros en dèficits externs. De fet, ens hem de remuntar a la meitat dels anys vuitanta per trobar l'últim rastre de superàvits. Com no podia ser de cap altra manera, els dèficits s'han finançat amb capital estranger i han generat un augment considerable dels passius enfront de la resta del món, en la seva major part en forma de deute. Aquesta posició externa constitueix, en aquests moments, una de les vulnerabilitats clau de l'economia espanyola, ja que suscita dubtes sobre la solvència del país i, al mateix temps, exigeix un accés continuat als mercats de finançament internacionals.
|
|
|
|
Al final del 2011, la posició inversora internacional neta (PIIN) d'Espanya va assolir un saldo passiu equivalent al 92% del PIB. Aquesta posició combina uns actius a l'exterior equivalents al 129% del PIB i uns passius del 221% del PIB (vegeu la taula següent). La xifra pot preocupar per diferents motius: es tracta d'una de les posicions deutores més altes del món, només superada, a la zona de l'euro, per Irlanda i per Portugal, motiu pel qual cal preguntar-se si el seu cost és assumible; una proporció elevada del total de passius són en forma de deute, el qual, en obligar a una sèrie de pagaments per amortització i per interessos, genera més vulnerabilitat que altres tipus de passius, com les accions i altres formes de participació en el capital de les empreses, i, finalment, la posició passiva neta s'ha multiplicat per tres des de l'adopció de l'euro, la qual cosa podria suggerir que està instal·lada en una dinàmica explosiva. Totes aquestes preocupacions es poden matisar.
|
|
|
|
En primer lloc, tot i que la PIIN és relativament alta, el cost de finançar-la és relativament modest. El compte de rendes de la balança de pagaments, que reflecteix, fonamentalment, els pagaments nets per interessos i per dividends, va presentar un dèficit del 2,4% del PIB el 2011 -una xifra similar a la mitjana dels cinc anys anteriors. El cost mitjà sobre els passius es va limitar al 2,9%, gràcies al baix nivell dels tipus d'interès oficials, que influeixen sobre els tipus a curt termini als quals està referenciada una proporció significativa del deute extern, i a la moderació en els pagaments per dividends. A més a més, l'impacte de l'augment de la prima de risc va ser moderat, ja que es trasllada de forma molt gradual al cost mitjà (el ritme el marca, principalment, la renovació del deute que venç). Per la seva banda, els actius externs van rebre un retorn mitjà del 3,0%, lleugerament superior al dels passius, gràcies als beneficis de les multinacionals espanyoles.
|
|
|
|
En segon lloc, tot i que és cert que tres quartes parts de tots els passius són en forma de deute, el nivell de deute extern d'Espanya, equivalent al 165% del PIB, no es compara desfavorablement amb el d'altres països del nostre entorn (vegeu el gràfic següent). En particular, el deute extern de les administracions públiques (el 26% del PIB) és dels més baixos de la zona de l'euro. El deute extern privat (el 139% del PIB) és relativament més alt, però el seu pes en el PIB és similar al de països com França o Àustria i inferior al de Portugal i altres països on el sistema financer té una activitat internacional considerable (el Regne Unit, Irlanda, Bèlgica o Holanda).
|
|
|
|
|
Finalment, sembla que la posició inversora neta s'ha estabilitzat en els últims anys. Des del 2009, els passius nets s'han situat al voltant del 90% del PIB, mentre que el deute extern ha fluctuat al voltant del 165% del PIB. Aquest resultat es pot atribuir, fonamentalment, al fort ajustament del dèficit comercial, que va passar del 6,5% del PIB el 2007 al 0,5% del PIB el 2011 (situació que va permetre ajustar el dèficit per compte corrent del 10,0% al 3,5% del PIB; vegeu el requadre «Objectiu superàvit: realitat o quimera?» de la pàgina 17). No obstant això, els efectes de les revaloracions d'actius i de passius també hi han contribuït de forma significativa. En particular, les majors caigudes relatives de la borsa espanyola i l'augment de la prima de risc han reduït el valor de mercat dels passius enfront dels no residents i han ajudat a contenir l'augment dels passius nets.
|
|
|
|
Atès que no podem esperar que les revaloracions ajudin a sostenir el nivell de passius any rere any, el dèficit extern s'haurà de continuar ajustant per poder estabilitzar de forma duradora, i encara millor reduir, la posició deutora neta de l'economia espanyola. L'ajustament necessari dependrà, en gran part, del tipus d'interès que Espanya hagi de pagar pel seu deute extern.(1) Per exemple, en un escenari en què la rendibilitat mitjana exigida pels passius nets augmentés fins al 4,0% (a conseqüència, per exemple, de la persistència d'una prima de risc elevada) i el creixement nominal del PIB fos del 3,0% (un supòsit conservador si tenim en compte el creixement potencial de l'economia espanyola a mitjà termini), es necessitaria un superàvit comercial del 0,9% del PIB per estabilitzar la posició deutora neta en el 90% del PIB. Una exigència gens escabellada, ja que, per al 2012, ja preveiem que el superàvit comercial s'apropi a aquesta xifra. Ara bé, per reduir la posició deutora neta fins al 70% del PIB en 10 anys, hauríem de registrar superàvits comercials gairebé del 3% del PIB cada any. Per tant, la correcció canalitzada per la balança comercial en els últims anys ha de prosseguir, tenint en compte, a més a més, que, com més gran sigui el diferencial entre el tipus d'interès del deute extern i la taxa de creixement de l'economia, més elevat haurà de ser el superàvit comercial per estabilitzar o reduir el deute extern.
|
|
|
|
La dinàmica de la posició inversora, gairebé estabilitzada, i el cost del servei del deute, assumible si la prima de risc no es dispara, suggereixen que el principal problema de la posició externa està més relacionat amb qüestions de liquiditat que de solvència. Liquiditat i solvència, però, són dos conceptes íntimament lligats: una crisi de liquiditat que dispara les primes de risc i imposa un despalanquejament accelerat limita la capacitat de refinançar una part del deute que venç i, d'aquesta manera, qüestiona, la solvència del deutor; d'altra banda, en un entorn d'aversió al risc generalitzada com l'actual, els dubtes sobre la solvència d'un deutor, tot i que siguin pocs, poden provocar una crisi de liquiditat.
|
|
|
|
Trencar el cercle viciós entre problemes de liquiditat i dubtes sobre la solvència exigeix capgirar les expectatives dels inversors, i això només s'aconseguirà amb mesures d'actuació simultànies als dos fronts. Actuar al front de la liquiditat requereix que algú exerceixi el rol de prestador d'última instància, amb capacitat d'injectar liquiditat a entitats financeres i d'adquirir deute públic. Això s'ha de complementar, sí o sí, amb accions que esvaeixin els dubtes sobre la solvència dels sectors públic i privat del país, i, en aquest sentit, la clau està en: atorgar una major credibilitat als objectius de reducció del dèficit, accelerar el sanejament i la reestructuració del sistema financer i continuar millorant la competitivitat de la nostra economia. Tot i que és cert que els avanços per reforçar els dos fronts -liquiditat i solvència- han estat substancials, no hi ha dubte que queda molt camí per recórrer.
|
|
|
|
(1) L'equació que descriu la dinàmica de la posició deutora externa és (vegeu gràfic) on d denota la posició deutora com a percentatge del PIB (en el període designat pel subíndex); i fa referència a la rendibilitat mitjana a pagar; g és el creixement nominal del PIB, i p és el saldo de la balança comercial per béns i serveis més les transferències netes corrents i de capital. A Espanya, p va ser equivalent al -0,6% del PIB el 2011 (coincidint, bàsicament, amb el saldo comercial per béns i serveis, ja que el superàvit en transferències de capital gairebé va compensar el dèficit en transferències corrents; per això, al text, fem referència a p com el saldo comercial).
|
|
|
|
Aquest requadre ha estat elaborat per Enric Fernández
|
|
|
|
Departament d'Economia Internacional, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"
|
Sector públic
|
Europa surt al rescat
|
|
La zona de l'euro presta 100.000 milions d'euros per garantir la solvència de la banca espanyola.
|
|
El passat 18 de juny, la rendibilitat exigida al deute públic espanyol va assolir nivells màxims des de la incorporació a la zona de l'euro. De llavors ençà, la decisió de l'Eurogrup d'atendre la petició d'ajuda financera d'Espanya, per un import máxim de 100.000 milions d'euros per sanejar les entitats que ho necessitin i la formació d'un Govern pro europeista a Grècia han relaxat una mica les tensions. Els resultats de la intensa agenda institucional de les properes setmanes i les noves dades sobre el grau de compliment de l'ajustament fiscal espanyol determinaran si el respir és temporal o si ens trobem al començament del procés de normalització.
|
|
|
|
Una vegada més, les expectatives que ha despertat la reunió del Consell Europeu del final de juny són màximes. Temes tan delicats, però tan importants, com la unió bancària i la unió fiscal es van tractant cada vegada amb més serietat. Aquest procés difícilment es tancarà a curt termini, però petits avanços que mostrin una major voluntat de reforçar els fonaments de la zona de l'euro poden tenir un fort impacte sobre la confiança.
|
|
|
|
L'ajuda a la banca per cobrir les necessitats de recapitalització també hauria de propiciar que la confiança sobre la solvència del deute públic espanyol es vagi recuperant. Encara no es coneixen els detalls sobre la vehiculació de l'ajut a les entitats que la necessitin, però és de preveure que permetrà garantir-ne la solvència sense que representi una càrrega massa costosa per a l'erari públic. El tipus d'interès se situarà, molt probablement, al voltant del 3%, una xifra molt inferior al cost actual de finançament del deute públic. Concretament, si ens fixem en els bons a 10 anys, la rendibilitat va assolir el 7,2% al juny, 575 punts bàsics per damunt del bund alemany.
|
|
|
La prima de risc assoleix un màxim de 575 punts bàsics al juny.
|
|
Els últims esdeveniments han permès reduir aquesta diferència fins als 483 punts bàsics al tancament d'aquest informe. Una xifra que, malgrat tot, es manté en cotes anormalment elevades. Els venciments de deute públic per a la segona meitat de l'any, de 83.686 milions d'euros només amb deute de l'Estat, mantindran la tònica de creixement dels tipus mitjans de finançament. A això s'afegeix l'increment de l'endeutament públic. En només 4 anys, el deute del conjunt del sector públic s'ha doblat i ha passat del 35,5% del producte interior brut (PIB) fins al 72,1% del PIB al març del 2012. Preveiem que aquesta xifra superarà, lleugerament, el 85% del PIB al final de l'any, impulsada pel dèficit, del 6,4% del PIB, i per l'efecte del rescat bancari sobre el deute públic. Tot plegat mantindrà la tònica creixent de la càrrega financera espanyola i dificultarà el procés de consolidació fiscal.
|
|
|
|
L'execució pressupostària de l'Estat reflecteix aquest encariment. Segons les dades de comptabilitat nacional, la despesa per pagament d'interessos va augmentar en 1.263 milions d'euros entre el gener i l'abril, el 18,4% més que en el mateix període del 2011. Així mateix, l'increment dels costos salarials i les transferències corrents a altres administracions públiques van créixer el 2,3% i el 30,7% interanual, respectivament. No obstant això, aquest últim cas respon, en gran part, a l'avançament de les transferències a les comunitats autònomes i a la Seguretat Social. Addicionalment a l'augment de les despeses de l'Estat, els ingressos es van reduir el 4,8% interanual en el primer quadrimestre.
|
|
El deute públic assolirà el 85% del PIB al final del 2012.
|
|
Conseqüentment, el dèficit de l'Estat acumulat durant els quatre primers mesos de l'any representa el 2,4% del PIB esperat per al 2012. Segons els càlculs del Govern, si excloem l'avanç de les transferències a altres administracions públiques, aquesta ràtio es redueix fins a l'1,4% del PIB, 2 dècimes menys que l'any passat. No obstant això, fins avui, no sembla que aquesta millora sigui suficient per assolir l'objectiu de dèficit de l'Estat fixat al Programa d'Estabilitat, del 3,5% del PIB al final d'enguany, 1,6 punts percentuals per sota del nivell del 2011.
|
|
|
|
De forma similar, els saldos de la Seguretat Social i de les comunitats autònomes també s'allunyen dels objectius. En el primer cas, un cop exclòs el major ritme de transferències rebudes de l'Estat, el superàvit es va deteriorar lleugerament, arran de la caiguda de les cotitzacions socials. Per la seva banda, les comunitats autònomes van ajustar en 3 dècimes el dèficit, fins al 0,45% del PIB en el primer trimestre. Malgrat aquesta millora, sembla difícil que aconsegueixin reduir el desequilibri fiscal en més de la meitat, del 3,3% del 2011 a l'1,5% fixat per a enguany.
|
|
El dèficit de l'Estat se situa en l'1,4% del PIB a l'abril i qüestiona el compliment de l'objectiu de dèficit.
|
|
En definitiva, tal com conclouen el Fons Monetari Internacional i la Comissió Europea, l'objectiu de dèficit, del 5,3% del PIB, probablement no es podrà assolir enguany. En aquest sentit, l'informe mensual de recaptació tributària mostra una clara caiguda dels ingressos durant el primer quadrimestre, del 3,3% interanual. Durant aquest període, la feblesa de la demanda interna va reduir el 8,2% interanual la recaptació de l'impost sobre el valor afegit (IVA). Només l'impost de societats va augmentar lleugerament, a causa de les mesures d'ajustament fiscal aprovades enguany. Segons l'Agència Tributària, l'impacte dels canvis fiscals ha generat un ingrés addicional de 1.261 milions d'euros fins a l'abril. Una xifra sens dubte insuficient. Això explica que els organismes supranacionals proposin l'adopció de noves mesures, en especial l'increment dels impostos indirectes.
|
Estalvi i finançament
|
Un baló d'oxigen per a la banca espanyola
|
|
Europa podria imposar la creació d'un «banc dolent» a canvi del rescat a la banca.
|
|
El 25 de juny, el Govern va sol·licitar assistència financera a l'Eurogrup per sanejar les entitats que ho necessitin. Aquesta petició tanca un primer semestre farcit de canvis normatius en el marc financer espanyol. Amb anterioritat, les reformes bancàries aprovades al febrer i al maig, amb l'objectiu de sanejar la cartera immobiliària de les entitats, no van ser suficients per esvair els dubtes sobre la solvència del sector. Els interrogants que s'obren davant aquest nou escenari són nombrosos. Durant les pròximes setmanes, esperem conèixer els detalls d'un ajut que marcarà el futur del sector bancari del país.
|
|
|
|
L'ajuda al sector arribarà a través d'una línia de crèdit de 100.000 milions d'euros al Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB). Tot i que encara falta concretar els termes de concessió, és molt probable que els préstecs siguin a llarg termini i amb un tipus d'interès entre el 3% i el 4%, és a dir, per sota del cost de finançament del deute públic a 10 anys.
|
|
|
|
El principal focus d'atenció es continua centrant en la quantitat demandada per recapitalitzar la banca espanyola. Segons els informes realitzats pels dos avaluadors externs, les necessitats de capital de la banca espanyola en un escenari de sever deteriorament econòmic oscil·larien entre els 51.000 i els 62.000 milions d'euros. Aquestes xifres se situen força per sota de la dotació màxima de la línia de crèdit. No obstant això, la quantitat definitiva podria variar després dels resultats de les auditories més detallades dels balanços bancaris de cada entitat, que es presentaran el 31 de juliol.
|
|
|
|
En aquest sentit, tant els avaluadors externs com el Fons Monetari Internacional coincideixen que els bancs més grans estan prou capitalitzats. La resta d'entitats és probable que necessitin ajuts públics. Les que, en l'actualitat, estan intervingudes pel FROB i les nacionalitzades seran les que necessitin una major injecció de capital. A canvi de l'assistència financera, l'Eurogrup imposarà condicions per al conjunt del sector i, en especial, per a les entitats rescatades. Entre les més probables, destaca la creació d'una entitat («banc dolent») en què segregar els actius immobiliaris problemàtics dels balanços bancaris.
|
|
|
|
L'impacte d'aquest rescat té dos vessants ben clars: d'una banda, augmentarà el deute i el dèficit públic, aquest últim mitjançant el pagament dels interessos de la línia de crèdit. A llarg termini, però, l'efecte sobre l'erari públic no serà necessàriament negatiu, ja que els guanys del diferencial positiu entre el tipus d'interès prestat i el pagat per part del FROB poden ser substancials. Una cosa similar va succeir als Estats Units amb el programa d'alleujament d'actius problemàtics (TARP). De l'altra, les condicions imposades a la banca podrien dur el sector a un nou procés de reestructuració.
|
|
El crèdit al sector privat resident es redueix el 3,5% interanual a l'abril.
|
|
És probable, a més a més, que la incertesa sobre les necessitats de capital i les condicions de l'ajut acceleri el ritme de contracció del crèdit en els pròxims mesos, en especial en el cas de les entitats rescatades. En aquest sentit, el crèdit al sector privat es va reduir el 3,5% interanual a l'abril, la qual cosa en va intensificar el procés de despalanquejament. D'acord amb l'enquesta de préstecs bancaris del primer trimestre, aquesta caiguda respon també a factors de demanda. Així, entre el gener i el març del 2012, es va reduir de manera significativa el nombre de peticions de crèdits.
|
|
El finançament a les activitats immobiliàries es redueix el 12,2% interanual en el primer trimestre del 2012.
|
|
El desglossament del crèdit per sectors i per activitats productives mostra que aquesta caiguda va ser gairebé generalitzada. Així, en el primer trimestre de l'any, el crèdit a les llars es va reduir el 2,7% interanual, impulsat per la reducció del finançament al consum de béns duradors, del 12,8% en el mateix període. Per la seva banda, els préstecs bancaris a les empreses es van reduir el 3,8% en relació amb el primer trimestre del 2011. Destaca la intensa contracció del finançament a les activitats immobiliàries, és a dir, construcció i promoció, amb una caiguda del 12,2% interanual. Per la seva banda, el crèdit al sector de serveis, exclosa la promoció immobiliària, es va mantenir gairebé constant.
|
|
|
|
Aquesta caiguda del crèdit ha anat acompanyada d'un nou repunt de la morositat a l'abril, fins al 8,72%, 36 punts bàsics per damunt del nivell de març. El desglossament per sectors mostra que els que han patit més el deteriorament de la morositat durant l'últim any han estat també els que han registrat una caiguda més intensa del finançament. Sens dubte, destaca l'intens deteriorament de la cartera promotora, taló d'Aquil·les del sector bancari espanyol, que, al març, ja va assolir una ràtio de morositat del 22,1%, 7,4 punts percentuals per damunt del nivell de l'any anterior. A una gran distància, el segueix el sector de l'agricultura, la morositat del qual es va situar en el 7,0%, que representa un increment de 2,7 punts percentuals en un any.
|
|
La morositat repunta fins al 8,72% a l'abril.
|
|
Pel que fa al crèdit a les llars, la taxa de morositat va arribar al 3,8% al març. Aquesta ràtio és relativament reduïda, en especial si tenim en compte l'elevat deteriorament del mercat laboral. Un dels motius pot ser la renegociació de les condicions hipotecàries per facilitar, d'aquesta manera, el pagament del deute. Segons les dades de l'Institut Nacional d'Estadística, el nombre d'hipoteques que van modificar les condicions a l'abril va pujar fins a les 26.494, el 16,4% més que en el mateix mes del 2011. D'aquestes hipoteques, el 36,4% va canviar les condicions del tipus d'interès, presumiblement a la baixa.
|
|
|
|
En aquest sentit, l'evolució de l'euríbor a 12 mesos, tipus de referència de la major part d'hipoteques a Espanya, també ha col·laborat a mantenir la morositat de les llars en nivells controlats. Al maig, aquest indicador es va situar en l'1,27% i es va apropar força als mínims registrats el 2010.
|
|
|
El saldo viu dels pagarés de les entitats bancàries es multiplica per 2,6 entre setembre i abril.
|
|
Malgrat aquesta menor càrrega hipotecària per a les llars, les xifres de dipòsits no augmenten. A l'abril, els dipòsits bancaris de les famílies i de les empreses es van reduir el 5,4% en relació amb el mateix mes del 2011. Destaca la caiguda dels productes a termini i a la vista, del 5,6% i del 7,3% interanual, respectivament. No obstant això, aquesta reducció no explica, necessàriament, una caiguda dels estalvis a causa de la major competència amb productes que presenten una rendibilitat superior, com el deute públic o els pagarés de les entitats bancàries.
|
|
|
|
En aquest últim cas, segons les dades del Banc d'Espanya, el saldo viu de pagarés s'ha multiplicat per 2,6 entre el setembre del 2011 i l'abril del 2012 i s'ha situat en els 43.175 milions d'euros. Aquest augment neutralitza una part de la reducció dels passius bancaris. No obstant això, esperem que els nous repunts de la rendibilitat del deute sobirà espanyol en els últims mesos mantinguin la substitució de dipòsits per altres productes a curt termini.
|
|
|
|
En resum, la banca espanyola afronta un procés de profunda renovació, però l'ajuda prestada per Europa permet encarar-lo amb garanties d'èxit. Es tracta d'un camí llarg, però que permetrà, al final, gaudir d'un sector bancari, en conjunt, solvent.
|
|
|
Pots subscriure't ara per ser avisat per correu electrònic cada vegada que s'actualitzi l'Informe Mensual a internet. També per rebre per correu electrònic i en format PDF el/s capítol/s escollit/s.
|
Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.
|
|
Descarrega’t un acccés a Estudis i Anàlisi Econòmica des del teu mòbil
T'enviarem gratis un SMS amb l'accés directe
|
