En temps de desacceleració econòmica, els agents socials solen reclamar als bancs centrals que deixin de banda l’objectiu d’inflació i reactivin l’economia mitjançant una rebaixa dels tipus d’interès. En el cas de la Unió Econòmica i Monetària (UEM) europea, les veus crítiques amb el Banc Central Europeu (BCE) suggereixen que, entre els seus objectius, caldria incloure la maximització del nivell d’ocupació, la qual cosa permetria al BCE abaixar els tipus fins i tot quan la inflació estigués en valors superiors a l’objectiu del 2%. Aquestes crítiques no són desassenyades: la Reserva Federal nord-americana, per exemple, té un mandat d’estabilitat de preus amb la màxima taxa d’ocupació sostenible. Per tant, és raonable preguntar-se si el BCE hauria de tenir un mandat similar, en lloc de centrar-se, exclusivament, en la inflació com ho requereix l’objectiu primari d’estabilitat de preus.

En aquest treball s’examina el comportament del BCE durant els deu primers anys d’existència. L’objectiu és comparar el mandat legal de l’autoritat monetària europea amb el que el BCE fa a la pràctica i amb el que el BCE hauria de fer, ateses les rigideses als mercats de productes i de treball a les quals s’enfronta. Després de revisar el mandat legal del BCE i de comparar-lo amb el de la Reserva Federal a la secció 2, aquest treball avalua l’eficàcia del BCE a l’hora de complir l’objectiu principal de mantenir la inflació «per sota, però a la vora, del 2% a mitjà termini». Utilitzant una perspectiva de deu anys de dades, la secció 3 mostra que la inflació mitjana a la zona de l’euro ha estat del 2,18% i que la inflació s’ha mantingut per sota del 2% només el 30% del temps. A més a més, es compara el tipus de referència del BCE amb diferents versions de la «regla de Taylor», que, en els debats de política monetària, sol ser utilitzada com una aproximació a allò que hauria de fer un banc central. La conclusió que s’obté d’aquests exercicis és la mateixa: el BCE ha mantingut una política monetària relativament expansiva i ha sacrificat l’objectiu d’inflació per incrementar el creixement econòmic i la creació d’ocupació, i no el contrari.

Posteriorment, a la secció 4, es passa a examinar des d’un punt de vista economètric el comportament del BCE durant els deu últims anys. Per això s’estimen els coeficients d’una regla de política monetària que respon a la inflació i a un indicador d’activitat econòmica (la taxa d’atur i la bretxa del producte, o output gap) i es comparen els resultats en el període a partir del qual el BCE va començar a controlar la política monetària (des del 1999) amb el comportament dels bancs centrals nacionals de la zona de l’euro durant la dècada dels noranta. Atesa la retòrica oficial del BCE, el resultat obtingut pot semblar sorprenent: durant els deu últims anys, el BCE ha reaccionat a fluctuacions dels indicadors d’activitat, però no a les fluctuacions de la inflació. D’altra banda, els bancs centrals de la zona de l’euro han reaccionat a les dues variables durant els anys noranta. Per tant, no sembla que les crítiques que suggereixen que el BCE no para prou esment als indicadors d’activitat real, i en concret a la taxa d’atur a la zona de l’euro, tinguin una base empírica sòlida.

Per entendre els efectes de la política monetària i les disjuntives a les quals s’enfronta el BCE per estabilitzar la inflació i la taxa d’atur a la zona de l’euro, la secció 5 utilitza un model macroeconòmic de fluctuacions econòmiques basat en l’estudi de Blanchard i Galí (2008), que inclou rigideses als mercats de productes i de treball. La principal conclusió és que, si el banc central s’enfronta a un mercat laboral poc flexible, com és el cas de l’europeu, una política monetària amb un doble mandat d’inflació i ocupació és preferible a un mandat únic d’estabilitat de preus.

Finalment, la secció 6 discuteix dues recomanacions per reformar el mandat del BCE. Una de les propostes consistiria a adoptar un objectiu central d’inflació del 2% amb una banda de fluctuació de l’1%, pràctica habitual en altres països industrialitzats amb objectius d’inflació. Això atorgaria més flexibilitat a l’hora de gestionar la política monetària, en especial en un context d’increments de preus de les primeres matèries davant el qual el BCE no pot fer res directament. A més a més, en tractar-se d’un objectiu més fàcil de complir que l’actual, també seria més creïble. El cost d’aquest canvi seria nul, ja que, de fet, la inflació ja fluctua entre l’1% i el 3% la majoria del temps. En segon lloc, els resultats empírics i teòrics d’aquest treball suggereixen que el BCE podria optar obertament per un doble mandat d’estabilitat de preus amb màxima ocupació sostenible. Les dues recomanacions representarien passos per minimitzar les discrepàncies entre les accions del BCE i el seu mandat, la qual cosa comportaria més credibilitat.

Codis JEL: E30, E52
Paraules clau: inflació, atur, política monetària

Tots els documents estan en format Adobe Acrobat (format PDF).
Per poder visualitzar un document amb format PDF necessites el programa Acrobat Reader. Si no el tens instal.lat, descarrega’l ara.